dimarts, 20 de desembre de 2022

PUNTA ESMOLADA

"Nº 8", de M. Rothko
És aquest foc l’indici d’una extinció
que es consumarà quan l’última flama
s’apague perquè ja no quede amor sobre la Terra.
Hi ha qui busca la tendresa entre deixalles
que altres han rebutjat, i en recompondre's
reclama allò que li han negat
els qui tot ho neguen perquè són déus
que no miren de reüll la cara més fosca del pecat,
sinó amb la vehemència dels creients.
Cal fer de la destrucció un art perfecte,
que cada pinzellada travesse el llenç
i així els versos encara no escrits fulminaran
d’un colp totes les mentides que fan mal,
fins i tot aquelles que ens van contar
quan era possible refiar-nos dels innocents.
Que no som una barreja de colors imprecisa.
Creieu-me: els millors pintors han sabut reflectir
la nostra veu cansada d’expressar un neguit permanent.
I si ara prenc aquesta punta esmolada i escric,
és perquè el meu dolor tímidament s’amagarà
si encara li trobe paraules enceses al meu desig.

diumenge, 4 de desembre de 2022

VISITA A BENIMASSOT

Vista de Benimassot
 

Hui he visitat Benimassot, un xicotet poble situat a la Vall de Seta, que és una de les valls pertanyents a la comarca del Comtat. Altres termes municipals que formen part de la mateixa vall són els de Famorca, Fageca, Tollos, Balones, Gorga i Quatretondeta.

El motiu de la visita era conéixer la seua església, de la qual ens parla Manel Arcos en el seu magnífic llibre sobre bandolerisme valencià del segle XIX titulat “El robatori de Benimassot”.

I és que el dia 22 de febrer de 1874, hi es va plantar una quadrilla de trenta-quatre roders, a fi d’assaltar els més rics del lloc mentre assistien a la missa de les sis del matí.


Tal com ens conta Manel Arcos, d’una manera tant amena com documentada, en el seu llibre, el capitost i dirigent del robatori va ser el famós roder Josep de la Tona, del poble de Pedreguer. En alguns pobles, encara es conserva l’expressió “Tens més mal que Tona”, que es fa servir quan un vol recriminar un altre per qualsevol malifeta.

Josep de la Tona

Quan els lladres van entrar dins de l’església, un d’ells va encendre un cigar en una llàntia i va proferir solemnement: “No patiu, que açò és cosa de diners!”. I tot seguit es va traure un paper de la butxaca i va començar a cridar d’un a un els nou homes més rics del poble. Els anomenats eren conduïts per dos subjectes armats als seus respectius habitatges, i allà els obligaven a entregar-los tots els diners que posseïen, ja que en aquella època solien amagar-los sota un escaló.

Conclosa l’espoliació, les víctimes van ser tornades al temple, tal com ens conta Manel, on els van avisar que en dues hores ningú no podia moure’s del seu setí, ja que corria un greu perill, i els lladres van marxar cap al barranc de Malafí per a fer-se fonedissos.