dilluns, 13 de maig de 2013

EL TRACTE HUMILIANT QUE REBEN ELS LLAURADORS

Llegisc al diari aquesta notícia: El Ministerio de Agricultura ha decidido no incluir en el proyecto de ley de la Cadena Alimentaria el artículo que más interesaba a los agricultores valencianos para defenderse de los grandes grupos de distribución: el establecimiento de unos costes mínimos de producción que sirvan de referencia para evitar las ventas a la baja. Así lo confirmó ayer a Levante-EMV un portavoz del departamento de Miguel Arias Cañete, tras hacerse público un informe en contra de la Comisión Nacional de la Competencia (CNC).
El citado dictamen, solicitado por el propio ministerio a raíz de las enmiendas planteadas por diputados del Partido Popular (PP) –el proyecto se encuentra en estos momentos en plena tramitación parlamentaria–, concluye que incorporar al texto legal el "coste de producción primaria", entendido como el valor estadístico de referencia para los productos alimentarios sin transformar –los procedentes directamente del campo– "supone incluir en el proyecto un mecanismo de fijación de precios mínimos" que "generaría un grave daño a la competencia”. "Tales mecanismos de fijación de precios mínimos –señala el informe de la CNC– directa o indirectamente, no son admisibles desde un punto de vista de la eficiencia de los mercados y la garantía de la competencia efectiva. Tampoco encajan con la libertad de empresa consagrada en el artículo 38 de la Constitución, ni con la normativa comunitaria ni nacional de competencia".
La CNC i el Govern no tenen en compte que el principi constitucional d’igualtat obliga a tractar igualment als que són iguals i desigualment als desiguals, perquè no pot haver-hi autèntica igualtat sense que els poders públics regulen mecanismes compensatoris que permeten situar als més desfavorits en situació de defendre els seus drets.
Es parla de competència efectiva per denegar l’establiment d’uns preus mínims garantits al camp, com si els llauradors estigueren en condicions de competir amb algú. El gran problema del camp és que no hi ha competència, que els grans grups de distribució minorista controlen la demanda i imposen la seua llei als operadors i als agricultors. I que el llaurador, que es troba al final d’aquesta abusiva cadena, és el més perjudicat de tots.
Així, la CNC i el Govern, inspirant-se en la ideologia neoliberal, desatenen la petició formulada per les associacions de productors perquè s’establisca un mecanisme de preus garantits, esgrimint uns arguments que no responen a la situació real del camp ni al sentit comú, perquè la competència que diuen defensar sols existeix sobre el paper. Aquesta ideologia i els interessos que serveix són els causants principals de la tremenda crisi actual, i com que malgrat això encara són dominants, segueixen decidint el que cal fer.
Els llauradors el que demanen és que la competència siga efectiva en la realitat. No van en contra, doncs, de la lliure competència, sinó al seu favor. Perquè aquests senyors de la CNC i del Govern encara no s’han volgut adonar que un llaurador que ven les seues taronges a comercialitzar, sense poder fixar-los un preu (és l’operador que li les compra el que unilateralment l’estableix, d’una manera totalment opaca); que no sap quan li les pagaran, ni quina part de la collita li rebutjaran; i que, a la fi, quan s’assabenta del que li han pagat, comprova que les seues taronges s’han venut al públic per un preu que és deu vegades superior al que ell ha percebut, no està competint amb ningú, sinó assistint a un acte, que es repeteix any rere any, d’humiliació.

dissabte, 11 de maig de 2013

"L'INVENTARI CLEMENT DE GANDIA", DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Edicions 96 ha tingut el bon gust de publicar L’inventari clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés. Un llibre que havia restat inèdit, malgrat haver guanyat el Premi Ausiàs March 1966. I és que el poemari, després d’haver estat premiat, no va ser editat fins a l’any 1971, i en eixe moment Estellés, per les raons que foren, va conformar un altre llibre, distint al guanyador.
Segons conten, en unes paraules prèvies, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà, el text original va aparéixer casualment l’any 2009, mentre feien una tasca preparatòria d’un volum commemoratiu dels cinquanta anys des de la primera convocatòria del dit premi poètic, impulsat i mantingut per l’Ajuntament de Gandia.
El poemari, en general, està molt bé, però hi ha un poema al final, que ha estat rescatat gràcies a aquesta edició, que em sembla extraordinari. Es diu “Educadament, Misser Mascó, 17”, i és un poema llarg, on el gran poeta dóna una autèntica lliçó de poesia social. Hi demostra Estellés que aquesta classe de poesia no és pamfletària i que pot ser profundament lírica i emotiva, perquè apunta de dret al cor.
Perquè en feu un tast, us transcriuré tot seguit uns versos que em semblen magnífics, a l’altura de la millor poesia que s’ha fet mai en qualsevol llengua:
Jo no els puc mostrar cap cosa d’importància
entre les quatre parets de casa meua:
no tinc quadres de firmes conegudes, il·lustres:
a penes, uns retalls, unes fotografies
retallades d’algunes revistes il·lustrades;
però aleshores dic: ara veuran vostés.
I els trac a la terrassa i els dic: com va, això?
El mar esdevé meu. És com una obra meua.
És com un quadre, l’únic quadre que jo he pintat.
I tots diuen: el mar! Callen, bocabadats.

dimarts, 7 de maig de 2013

VISITA AL JARDÍ BOTÀNIC DE VALÈNCIA

Foto de Xelo Picot
Diumenge passat vaig visitar el Jardí Botànic de València, aprofitant la vesprada típicament primaveral. Caminant entre esplèndids arbres i plantes procedents de totes les parts del món, vaig pensar que els jardins del Lliceu fundat per Aristòtil s’assemblarien a aquest, car un s’hi sent allunyat de tràfecs i presses, com si tinguera l’oportunitat d’oblidar-se dels problemes diaris i de substituir-los per altres preocupacions més teòriques, com feien els seguidors de l’Estagirita, que els deien peripatètics perquè el passeig pels jardins del Lliceu els obria les ganes de conversar i filosofar.
Em va cridar l’atenció la presència multitudinària de gats molt ben alimentats, que s’aproximaven als humans sense temor. Pel que es veu, hi ha gent voluntària que té cura d’ells. S’han convertit, així, en un element característic del Jardí Botànic.
Un dels arbres que més em va impressionar va ser el gingko, d’origen xinés, que es considera pels botànics un autèntic fòssil vivent, donat que els seus parents més pròxims s’extingiren fa milions d’anys. En la fotografia em podeu veure amb la seua companyia.

dilluns, 6 de maig de 2013

"JO CONFESSO", DE JAUME CABRÉ

He llegit les mil pàgines de la novel·la “Jo confesso”, de Jaume Cabré. És una obra que es mou en la mateixa línia que la seua predecessora, “Les veus del Pamano”; ambdós són obres d’excel·lent factura i adreçades a un públic majoritari. En aquest sentit, la novel·la no defrauda: és literatura ben escrita, que conta coses interessants i que, per tant, entreté. Ara bé, em sorprén força l’impressionant llistat de premis concedits a la dita obra, així com la pràctica unanimitat de la crítica en lloar-la obertament i en elevar el seu autor a l’altar on s’apleguen les màximes glòries de la literatura catalana i universal.
No compartisc aquest entusiasme: l’obra és un producte ben acabat i de qualitat, ningú no ho nega, però el seu autor no és una figura de primer nivell. La literatura que fa Cabré sols pot complaure plenament a aquells que busquen un bon text per passar l’estona, perquè en aquesta novel·la el que ens trobem és una prosa i una història planes, sense sorpreses ni enlluernaments. Es tracta d’una obra, en fi, que atrapa el lector mitjà, però que no pot aspirar a complaure plenament els paladars més exigents. Jaume Cabré fa literatura d’entreteniment, i això és molt digne, però no enganyem la gent fent-li creure que la seua obra va més enllà d’aquesta pretensió. Com diu molt encertadament Javier Avilés, a propòsit d’aquest llibre, lo que me fastidia con estas novelas es que nadie se atreve a catalogarlas con los best-seller, acaso porque su calidad literaria es un poco superior a la media, ni tampoco junto a la narrativa más exigente, a la que pretenden imitar. Paradójicamente, a causa de estar en el punto medio, reciben el reconocimiento conjunto de crítica y lectores. O eso o yo estoy completamente equivocado y esta clase de narrativa, esta y no otra, es la que realmente se quiere leer y vender. Tiernos gatitos con apariencia de tigres feroces”.
Manca una crítica literària valenta, que sàpiga posar les coses en el seu lloc. Els crítics rarament són sincers quan analitzen les obres publicades per les “vaques sagrades” de la nostra literatura. No hi ha una crítica professional conscient de la seua responsabilitat social, a l’hora de destriar el gra de la palla i il·luminar nous camins a transitar.

dimecres, 1 de maig de 2013

L'ACCIDENT DEL METRO DE VALÈNCIA

Les persones normals tendeixen a pensar, erròniament, que els dirigents polítics, empresarials, religiosos, sindicals, etc., reaccionaran davant d’una situació extrema de la mateixa manera que ells ho farien, però prou sovint s’equivoquen. Les persones que ostenten el poder viuen de l’engany, perquè volen, per damunt de tot, mantenir-se en el càrrec. Això té conseqüències molt greus, que podríem sistematitzar així:
a) Subordinen l’organització que els sustenta als seus interessos, de manera que anul·len la democràcia interna i imposen unes normes de comportament perverses, ja que la màxima suprema que hi impera és servir cegament als seus dirigents: “Qui es mou no ix en la foto”.
b) Es preocupen més de conservar la seua posició de supremacia que no de servir els interessos públics als quals es deuen. No hi ha mai generositat en el seu comportament, sempre són ells els més importants. Per això intriguen tant i s’envolten de mediocres: “Fora del poder fa molt de fred”.
Doncs bé, aquesta manera de comportar-se crec que explica perfectament la raó per la qual tragèdies com la del Metro de València no van provocar que cap polític ni directiu de l’empresa pública gestora dimitira, assumint almenys una responsabilitat política. No, ells pensaven que no havien de dimitir perquè sempre s’equivoquen els demés, i no reaccionaren com ho faria una persona normal davant d’una catàstrofe tan paorosa: sentir-se culpable per no haver fet tot el que calia per haver-la evitat i anar-se’n a casa.
En aquest cas concret, cal destacar que el govern que es va comportar d’una manera tan irresponsable era del PP, la qual cosa ens fa apreciar l’existència d’una greu reincidència, ja que l’11 de març de 2004 va ser un altre govern del mateix partit el que va intentar enganyar a tothom per interessos purament electoralistes. I és que no escarmenten, ells van a la seua. Els ciutadans normals, que som una majoria, no hauríem de consentir-ho.
Tot això em fa pensar que ens trobem davant d’una crisi democràtica profunda, i que sols podrem superar-la a base de més democràcia. Per tant, els partits polítics, els sindicats, l’església, les organitzacions empresarials, etc., haurien d’obrir-se a la societat, i que foren els ciutadans simpatitzants els qui participaren en els procediments d’elecció dels seus dirigents directament. Introduir mesures en el règim electoral que possibiliten que un candidat electe depenga més dels qui l’han votat que no dels dirigents de la seua organització. Perquè no hi ha ningú que siga imprescindible: sols els mediocres poden pensar això.