Escric aquestes lletres per acomiadar-me d'un
ésser excepcional, que va fer de la seua vida un acte d'afirmació contínuament
renovada, per tal de vèncer els persistents embats que amb una crueltat
intolerable posaven a prova la seua voluntat de seguir endavant. Va esdevenir,
així, un resistent, una persona que mai no estava disposada a negociar amb la
desgràcia les seues ganes de viure.
El seu amor per la vida quedarà gravat al cor de
tots els qui el vam conéixer i estimar, perquè era tan contagiós que ens ha
omplit també a nosaltres d'amor. I no estic parlant de coses abstractes, sinó
d'una realitat molt concreta: es tracta d'una manera determinada de viure i de
mirar la vida, que consisteix a valorar positivament allò que realment ens importa i situar-ho per damunt de tota la resta, de tal manera que quan les
dificultats són extremes i la malaventura estira la corda per ensorrar-ho tot,
encara queda una voluntat ferma, inesgotable i preparada per acarar l'escomesa
i desplegar els recursos necessaris a fi de guanyar batalles que semblaven
impossibles.
He dit que escric aquestes línies per acomiadar-me
d'una gran persona, però també podria haver dit que done la benvinguda en la
memòria a un ésser inoblidable, que perviurà en el nostre record per sempre,
perquè era i és un dels nostres: un far que amb la seua presència física o
mental il·lumina els navegants desorientats per la torbonada. Per això,
Pasqual, tots els qui et vam estimar i admirar seguirem amb tu, o tu amb
nosaltres, formant part de la nostra vida.
LA FÚRIA I L'ASSOSSEC
Aquest poema te'l vaig dedicar a tu, Pasqual, fa
uns quants anys. És un poema que parla de les persones que, amb la seua sensibilitat o afecte, saebn com recordar-nos que no estem
sols, i que les
nostres emocions, els nostres problemes, sín importants. A vegades, gràcies a un petit detall d'una altra persona, de
sobte, descobrim que estem vius, que som nosaltres els qui patim i els qui
esperem: és l'hora de la fúria i l'assossec, és a dir, de sentir-nos vius.
A Pasqual
Adrià
Quantes
històries memorables escriuríem,
si encertàrem a
arribar al fons d'un cor
que s’apiade de
nosaltres.
Amb quin amor
agafaríem un full en blanc,
per descriure el
color del neguit
que els nostres
dessabors diaris encomanen
a un vianant
anònim: aquell, potser,
que en l'últim
moment,
quan ja érem a
punt de creuar-nos al carrer,
es va aturar una
mica
i fugaçment ens
va mirar.
Perquè no és la
visió narcisista del nostre jo,
aquella que
inspira les pàgines més valuoses,
sinó sotjar en
uns altres ulls
el deix fecund
de les nostres emocions.
Quantes
històries al llarg de la vida
han restat
inèdites, per no trobar qui ens recorde
el significat
d'allò que bull al nostre interior.
A força de
callar ens sembla que oblidem
els sentiments
més profunds,
i no som
conscients del que esperem,
fins que el
contacte fugisser d'una mà
ens fa saber que
encara hi ha molt que contar
i és arribada
l'hora de la fúria i l'assossec.