"L'INVENTARI CLEMENT DE GANDIA", DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Edicions 96 ha tingut el bon gust de publicar L’inventari clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés. Un llibre que havia restat inèdit, malgrat haver guanyat el Premi Ausiàs March 1966. I és que el poemari, després d’haver estat premiat, no va ser editat fins a l’any 1971, i en eixe moment Estellés, per les raons que foren, va conformar un altre llibre, distint al guanyador.

Segons conten, en unes paraules prèvies, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà, el text original va aparéixer casualment l’any 2009, mentre feien una tasca preparatòria d’un volum commemoratiu dels cinquanta anys des de la primera convocatòria del dit premi poètic, impulsat i mantingut per l’Ajuntament de Gandia.

El poemari, en general, està molt bé, però hi ha un poema al final, que ha estat rescatat gràcies a aquesta edició, que em sembla extraordinari. Es diu “Educadament, Misser Mascó, 17”, i és un poema llarg, on el gran poeta dóna una autèntica lliçó de poesia social. Hi demostra Estellés que aquesta classe de poesia no és pamfletària i que pot ser profundament lírica i emotiva, perquè apunta de dret al cor.

Perquè en feu un tast, us transcriuré tot seguit uns versos que em semblen magnífics, a l’altura de la millor poesia que s’ha fet mai en qualsevol llengua:

Jo no els puc mostrar cap cosa d’importància

entre les quatre parets de casa meua:

no tinc quadres de firmes conegudes, il·lustres:

a penes, uns retalls, unes fotografies

retallades d’algunes revistes il·lustrades;

però aleshores dic: ara veuran vostés.

I els trac a la terrassa i els dic: com va, això?

El mar esdevé meu. És com una obra meua.

És com un quadre, l’únic quadre que jo he pintat.

I tots diuen: el mar! Callen, bocabadats.