URBANISME I INTERÉS PÚBLIC

Durant l’època de la bombolla immobiliària, vaig publicar unes quantes cartes al director en les quals criticava la falta de control existent per part de les administracions públiques en matèria urbanística. Us transcric, tot seguit, una carta de l’any 2004 i la part final d’una altra de l’any 2005, que complementa l’anterior:

URBANISME I INTERÉS PÚBLIC (2004)

L'urbanisme és un assumpte especialment delicat, per dues raons fonamentals:

a) Les decisions que es prenen en aquest àmbit tenen una forta repercussió en l'economia nacional, però també sobre béns constitucionalment protegits com el medi ambient i la vivenda social.

b) Els poders públics titulars de la competència urbanística disposen d'una gran discrecionalitat a l'hora de prendre les decisions més importants. Respecte d'açò últim, cal assenyalar que la legislació urbanística valenciana ha accentuat notablement aquesta discrecionalitat, tant en la fase de planejament (plans especials, programes d'actuació integrada) com en la de gestió (introducció de la figura de l'agent urbanitzador, que exerceix funcions públiques però busca el seu interés particular).

L'experiència demostra que no és pas convenient posar en mans de l'Administració una discrecionalitat exagerada, ja que fa molt difícil l'exercici per part de la societat d'un control mínimament rigorós i efectiu.

A parer meu, aquest és el gran problema que planteja actualment l'urbanisme i, per tant, el tema fonamental que hauria de solucionar una futura reforma legal: la discrecionalitat i falta de control efectiu amb què actuen tant els poders públics com els agents econòmics que protagonitzen l'urbanisme. Cal tenir en compte que actualment l'urbanisme ja no respon a una previsió feta de bestreta, sinó que ha esdevingut camp propici a la improvisació. El marc legal és tan ampli que tenen una gran importància les negociacions prèvies, que no solen ser exemple de transparència. Per altra banda, tenim una llei valenciana molt amiga de les solucions obertes, tot ignorant les importantíssimes conseqüències que s'originen de seguir una o altra de les alternatives que es presenten.

A la vista d'aquesta realitat, considere que no serà creïble cap reforma legal que no intente d'una manera decidida acabar amb aquesta discrecionalitat desmesurada i la consegüent falta de control. Una de les solucions factibles seria donar entrada en els procediments de decisió municipals als ciutadans, fonamentalment a través de les distintes associacions en què s'integra, mitjançant fórmules participatives que els permeten assessorar i fiscalitzar l'exercici d'aquesta competència pels poders públics.

URBANISME “A LA CARTA” (2005)

(...) En matèria d’urbanisme, l’interés públic reclama de manera irrenunciable que es respecten els següents criteris d’actuació:

Primera: Que el poble o ciutat creixa d’acord amb un planejament general aprovat democràticament,  per iniciativa pública i amb la participació de tota la població.

Segona: Que tota la societat es beneficie de les plusvàlues generades per les distintes actuacions urbanístiques.

Tercera: Que el creixement urbanístic de les poblacions siga compatible amb el medi ambient, la qualitat de vida dels seus habitats i els recursos naturals disponibles.

Doncs bé, si analitzem la realitat actual de l’urbanisme valencià objectivament, ens trobem davant un urbanisme “a la carta”, que presenta les característiques següents:

1ª. Les empreses privades gaudeixen d’unes facultats extraordinàries per adaptar el planejament general a la seua conveniència, ja que poden proposar la transformació de sòl no urbanitzable en urbanitzable d’acord amb els seus interessos. Així, el que diu el Pla General pot restar en lletra morta i prevaldre el que diu el Pla Parcial, curiosament anomenat de “millora”, promogut per un particular.

2ª. L’anterior consideració fomenta les pràctiques especulatives i la corrupció d’una manera extraordinària, ja que en el moment de la compra els terrenys poden tenir una classificació (no urbanitzables) i després el comprador, segons la seua capacitat d’influència i prèvies les corresponents negociacions, aconseguir que es reclassifiquen com a urbanitzables.

3ª. Actualment, hi ha pendents de resolució centenars d’actuacions urbanístiques, que, de portar-se endavant, suposarien globalment un impacte brutal sobre el conjunt del territori valencià, i açò s’ha produït en un moment en què manca una ordenació territorial que establisca de manera clara els valors que cal preservar.

"OJALÁ VOLVAMOS A VERNOS", UN NOU LLIBRE DE PASQUAL ADRIÀ

Pasqual Adrià ha publicat “Ojalá volvamos a vernos” (El Tábano, L’Eixam Edicions), que porta l’expressiu subtítol: “Vivir con una Enfermedad Crítica Mantenida… y amar la vida”. I això és aquest llibre: una crònica del dolor que es transforma en un cant a la vida, perquè el seu autor i protagonista és un resistent, una persona compromesa amb la vida i amb les persones que estima, que acara amb coratge les dificultats extremes i tira cap a endavant. És tan immens i sincer el seu compromís, que Pasqual ha volgut contar-nos la seua història, no sols perquè la coneguem, sinó també per compartir-la amb nosaltres a fi que ens siga d’ajuda en un moment donat.

És clar que unes vivències tan difícils com les que Pasqual ens conta en el llibre, i la manera en què a poc a poc ha anat superant-les, en companyia dels seus familiars i amics més íntims, sols resulten explicables quan ens trobem davant d’una persona dotada d’un coratge i una capacitat d’estimar excepcionals. Hi ha un magnífic paràgraf al final del llibre que resumeix molt bé aquestes qualitats: “Pero no quisiera que por mis palabras de nostalgia interpretaras que he perdido la esperanza y la fe en la vida. No se trata de eso. Más bien he bajado el ritmo. El peso de las evidencias me ha hecho asimilar qué limitaciones debo integrar en mis planes, y a partir de ese punto, dibujar nuevos mapas que me lleven al mismo lugar de felicidad donde me encontraba. Como en el tiovivo, tendré altibajos, pero no pararé de girar. Motivos tengo sobrados para no rendirme. Siempre queda la posibilidad de explotar nuevos caminos. La vida es un espacio de posibilidades”.

Des del punt de vista literari, cal destacar que ens trobem davant d’una obra feta per un escriptor, que sap escriure molt bé i estructurar la seua crònica d’una manera eficaç, i així tota la informació es desplega davant dels ulls del lector ordenadament i en el moment just perquè s’entenga el procés de la seua lluita contra la malaltia i els seus daltabaixos.

Els poetes, sovint, ens preguntem com la vida pot ser tan bella i tan trista, alhora, però en el cas de Pasqual jo crec que l’enigma es resol en la seua pròpia experiència, com si ens diguera: “La vida és dolor que ens tomba, però també és amor que ens alça, i jo he optat perquè triomfe l'amor”.

EL TARTUF DE LA JOVE COMPANYIA D'ENTRENAMENT ACTORAL

Ahir vaig assistir a la representació del Tartuf de Molière, a càrrec de la Jove Companyia d’Entrenament Actoral, que va tenir lloc al Teatre D. Enrique de Carcaixent.

L’originalitat de la proposta rau en què l’obra es representa a la manera característica de la Commèdia dell’Arte. Com és sabut, aquest gènere còmic, que va nàixer a Itàlia al segle XVI i va ser molt popular en altres països durant el segle XVII, té com a trets essencials el moviment continu dels actors, la improvisació i la creació d’uns personatges estereotipats. Molière va ser un gran admirador de la Commèdia dell’Arte i resulta indubtable la influència que va tenir en la seua activitat com a intèrpret i autor, tot i que el seu teatre no pot adscriure’s en aquest corrent. Personatges del Tartuf com Dorina, Orgon i Cleant estan inspirats en alguns dels estereotips del dit gènere.

Per tant, sembla força interessant adaptar una de les millors comèdies de Molière a les convencions d’un gènere que no és el seu, i així mostrar-la d’una manera distinta a la que estem habituats. Això suposa acurtar el text i alleugerir la força psicològica dels personatges, per tal de potenciar el teatre físic i una comicitat més surrealista i col·lectiva. La proposta és atrevida, però si el resultat és bo, com passa en aquest cas, benvinguda siga, perquè sóc partidari de la interpretació subjectiva i lliure de les obres d’art. És la millor manera d’evitar el seu anquilosament i facilitar la seua actualització.

El treball del director i dels actors és excel·lent, així com el vestuari. M’agrada molt la interpretació de Doreta (alter ego de Dorina) que fa l’actriu carcaixentina Isabel Martí, que en tot moment sap donar-li al seu personatge la gràcia i el ritme requerits.

Sóc un admirador de Molière i del Tartuf, obra de la qual he fet una versió adaptada, en vers, i per a mi resulta fonamental el text. Però la grandesa del teatre és que, gràcies a la seua capacitat de trasmudar-se, en un moment donat pots trobar-te davant d’una versió totalment distinta a la que admires, i et sorprens de comprovar que també t’agrada. I és que els clàssics tenen això, que poden tocar-te el cor de moltes maneres, si se’ls entén bé i se’ls tracta amb el respecte degut, com ha fet la Jove Companyia d’Entrenament Actoral amb el Tartuf.

VISITA ARTÍSTICA A BILBAO

He visitat Bilbao, a primeries d’abril, i els seus museus Guggenheim i de Belles Arts, on m’he trobat amb algunes joies que vull compartir amb vosaltres. Del Museu Guggenheim, a més de la seua espectacular arquitectura, que és un cant a la línia corba, obra de Gehry, cal destacar la sèrie pictòrica de Baselitz dedicada a Stalin i Lenin (La senyora Lenin i el Rossinyol), així com les espectaculars escultures de Richard Serra, que ocupen tota una gran sala del museu. Segons el propi escultor: “Vaig titular aquesta instal·lació La matèria del temps perquè es basa en la idea de temporalitats múltiples o estratificades. Segons va l’espectador experimentant cada peça en el conjunt de la instal·lació, s’adonarà de les distintes duracions del temps. El que dura experimentar l’espiral de major dimensió, per exemple, té una naturalesa distinta al que dura experimentar Punt cec invertit. L’experiència és, per una banda, íntima, privada, psicològica, estètica i, per altra, social i pública”.

Del Museu de Belles Arts, em van impressionar particularment un quadre del pintor manierista Luis de Morales (La Pietat) i un altre de l’informalista Tàpies (Gran oval).

Pels marges de la ria de Bilbao hi ha moltes escultures. N’he seleccionat dues, d’Oteiza (Variant ovoide de la desocupació de l’esfera) i Chillida (El guaita).

Els amants de l'enginyeria podeu gaudir del Pont Colgant de Getxo, que és un pont transbordador d'un a l’altre marge de la ria del Nerbion.

UN EXCÉS DE SOLITUD

Va ser un matí d’un dia qualsevol.

Crec recordar que feia bon oratge,

tot i que estàvem en ple hivern.

No hi havia gent pel carrer,

les cases romanien tancades

i encara no sé si anava o tornava,

tan sols recorde que sotjava

els balcons, on no hi havia ningú

que, encuriosit, m’observara.

Era allò que es diu un vianant

i passejava abstret, com perdut,

per uns passatges atapeïts de silenci;

vaig tardar una  mica a adonar-me

que, per fi, havia sigut abandonat

pels habitants d’aquell indret,

car s’amagaven per rebutjar-me,

cansats de suportar els meus precs

insistents perquè em deixaren en pau.

I així vaig seguir, amunt i avall,

sense trobar a faltar les veus

conegudes ni els seus bells cants,

sense ganes d’ensopegar ningú

que no fora jo amb mi mateix,

celebrant el goig de sentir-me

oblidat de tot allò que m’ensopia,

cercant una resposta a la pregunta:

“Què faig jo, ara, amb tanta solitud?”.