dissabte, 23 de març del 2024

QUADERNS RETROBATS

Estos últims dies he estat regirant papers a la casa dels meus pares i, de manera sorprenent, han aparegut uns quaderns que romanien oblidats en un calaix des de feia quasi cinquanta anys.

Quan tenia quinze o setze anys, feia servir uns quaderns de tapes de cartró de diversos colors per a passar a net els meus poemes. I així ha sigut com, quan menys ho esperava, he recuperat els versos que escrivia quan era un adolescent.

He de reconéixer que l’experiència ha sigut molt emocionant, ja que en llegir el que escrivia quan era un monyicot m’he adonat que en aquell moment inaugural de la meua vida m’interessaven uns temes que, després, sempre m’han preocupat. Una vegada més, doncs, s’ha confirmat que la infància és la pàtria dels éssers humans, i que allò que aleshores no racionalitzava del tot, ara, després de tants anys, quan he madurat, amb més experiència i més força en el pensament, seguix semblant-me pròxim, és a dir, em reconec en aquell xiquet que un dia vaig ser i en els versos que aleshores escrivia. Ara podria, potser, explicar-me millor, però no per això seria més sincer en la manera d’expressar el que bullia al meu interior.

No és que els poemes em semblen brillants, però no renunciaria mai a ells, ja que tenen una autenticitat que difícilment ara podria mantindre. L’ardor juvenil em feia prendre carrera i quan em posava a versificar preferia ser rotund a ser delicat.

Els poemes estan escrits entre els anys 1973 i 1975, i jo en aquella època era un alumne de batxillerat que parlava en valencià però escrivia en castellà, com tots els xiquets que ens vam criar durant el temps ignominiós de la dictadura franquista. Per tant, la meua poesia d'aquella època està tota escrita en eixe idioma, que era també el idioma dels grans poetes que jo llegia en aquell moment: Machado, Lorca. Miguel Hernández, Alberti, Neruda, etc.

Ací teniu uns quants poemes, perquè en feu un tast dels meus pecats de joventut:

I

Al son de las sacudidas

de una noche larga y lenta,

escupí sobre el asfalto

de una calle sin fronteras.

Cuántas cosas no he olvidado,

cuántos recuerdos me ciegan

de una historia que se escribe

con sangre, luto y paleta.

Cuántas palabras se repiten

pero después se desechan.

Quiero la muerte tranquila,

quiero la verdad a secas.


IV

Te imagino

y eres irreal,

llena de silencio.

 

Quiero acariciar tu voz,

tu voz dulce,

tu voz de cristal.

.

Quiero tocar el velo transparente,

el velo blanco,

el velo de luna

que cubre tu cuerpo frágil,

misterioso.

 

Te imagino

y eres irreal.

Déjame volar junto a ti;

la eternidad no me asusta

a tu lado.


  IX

Mañana de papel,

recuerdo tu brisa reciente,

tu luz tangible,

tu horizonte ensimismado.


Mañana de papel,

que ardiste cuando mi fuego

ya casi acariciaba tu calma.

Que te convertiste en cenizas

cuando mi mirada

podía ser un rayo de tu cielo.

 

        XIV

Me pierdo entre estrellas y abismos,

olvidado de todo lo que es humano,

de todo lo que durante tantos años

ha limitado mis ansias de infinito.

 

Me pierdo entre oscuridades sin caminos.

He estado demasiado tiempo jugando,

demasiados sueños he soñado

para seguir en tierra y por eso me he perdido.

 

Soy inmortal y formo parte de un infinito.

Me pierdo entre penumbras y albores,

entre dulces silencios sin relojes,

olvidado de todo lo que es humano y reducido.

 

     XVIII 

Un poco de sol, un poco de aire.


Viento, abre la ventana,

penetra con toda tu fuerza

en la triste habitación sin lluvia,

con su cama, su mesa, su silla

y ese inevitable reloj de pared

que vomita su tic-tac en el oído.


Viento, abre todas las ventanas;

abre todas las paredes y todos los muros,

que no quede nada por abrir

en el mundo.


Tierra, ábrete para que mi cuerpo

vague por tus secretos pasadizos,

entre cavernas y cuevas profundas,

donde duermen los seres olvidados

que un día respiraron el aire y la luz.

 

Ábrete, día, para que mis ojos

puedan consumir la claridad.


Ábrete, infinito, que quiero ser

una estrella invulnerable,

una infinita porción de vacío,

una inacabable molécula de oscuridad.


                            XIX

Más allá del cristal, la noche, y más allá, la nada.

Separaciones, ventanas: aquí el silencio, allá el sonido,

por todas partes despojos de esperanza, el vacío.

 

Déjame existir en tu mirada, que entre los cristales

la muerte es una sombra que se presiente muy cerca.

 

Sentado en una habitación poblada de pájaros

que me devoran poco a poco, a picotazo limpio,

siento cómo el suelo intenta recuperarme.

 

Arrebátame de este encierro, de esta oscuridad,

déjame vivir en tu mirada, prendido de esa luz

que despide el gris infinito de tus ojos.


                      XX

Me gusta avanzar entre las rocas,

por la espesura de un bosque incierto;

no creo en el camino sino en el que anda.

Creo en el hombre que descree

y se detiene a meditar su alternativa.

 

Creo en el hombre que no acepta,

en el que busca y no encuentra, no creo

en la fácil oración de quien lo sabe todo

y solo repite lo que ya se ha dicho.

Creo en el hombre que crea.

 

Creo en el rebelde que golpea y destruye

todo lo que le contiene, en el que grita;

aprendo del hombre que sabe escuchar,

de aquel que planta cara a quien le entorpece.

Creo en el hombre que se abre paso.

 

        XXIV

Amor, que te quiero triste, amor,

que te quiero cansada, amor,

que te quiero palpitando

una noche larga.

 

Amor, que te necesito verde, amor,

que te necesito blanca, amor,

que te necesito desnuda

junto a mi ventana.

 

Amor, en mis días tristes, amor,

quiero escuchar tus palabras, amor,

en mis noches profundas,

un beso y una lágrima.

 

Amor, palpita a mi lado, amor,

que la vida se me escapa, amor,

que nos persigue la brisa

de la mañana.


            XXVIII

 A la luna me llevaron seis estrellas,

una noche lluviosa y extraña,

el miedo convirtió mis manos en garras,

me quisieron arrastrar hacia el abismo.

 

Hundido en una grieta volcánica,

me recogió una fuerza salvaje,

marcó mi regreso un reguero de polvo,

permanecí dormido durante semanas.

 

En el amanecer de un día cualquiera,

desperté aturdido ante un paisaje normal;

pronto me di cuenta de mi situación:

no se puede vencer pero sí luchar.

 

Húndeme en una duna del desierto,

rescátame de la más grande calamidad;

yo estoy aquí siempre alerta,

víctima y verdugo, perseguido y cazador.




SOBRE EL MAL

Quan Hanna Arendt va estudiar el totalitarisme nazi i els seus camps d'extermini, va emprar l'expressió kantiana de "mal radical" per designar aquella terrible experiència. Però Arendt i Kant utilitzen l'expressió pensant en coses distintes. Així, per al filòsof de la Il·lustració, el mal radical és una propensió de la voluntat a desatendre els imperatius morals de la raó. En canvi, per a Arendt, el mal radical es caracteritza per ser "un mal absolutament incastigable i imperdonable que ja no pot ser comprés ni explicat pels motius malignes de l'interés propi, la sordidesa, el ressentiment, l'ànsia de poder i la covardia". És a dir, així com per a Kant, el mal radical és una perversió que podem entendre per referència a motius, el mal radical d'Arendt no és pas racionalitzable, perquè respon a objectius inèdits fins aleshores, que busquen la destrucció de la idea mateixa d'humanitat.
Temps després, quan la gran pensadora contemporània va escriure el llibre "Eichmann a Jerusalem", va adoptar un altre punt de vista per a qualificar aquestes manifestacions extremes de la maldat humana. Així, va encunyar el concepte de banalitat del mal per a caracteritzar una forma de perversitat que no s'ajusta als patrons amb què la nostra tradició cultural ha tractat de representar-se la maldat humana. Deia en el dit llibre la filòsofa alemanya que "ara estic convençuda que el mal mai no pot ser radical, sinó únicament extrem, i que no posseeix profunditat ni tampoc cap dimensió demoníaca. Pot estendre's sobre el món sencer i llançar-lo a perdre precisament perquè és un fong que invadeix les superfícies. I desafia el pensament, tal com vaig dir, perquè el pensament intenta assolir certa profunditat, anar a l'arrel, però quan tracta amb la qüestió del mal eixa intenció es veu frustrada, perquè no hi ha res. Eixa és la seua banalitat. Solament el bé té profunditat i pot ser radical".
Utilitza, per tant, dues expressions distintes per a designar una mateixa realitat: els crims contra la humanitat del nazisme. Segons el seu primer punt de vista, cal parlar de mal radical, perquè va enllà de tot el que la humanitat havia conegut fins a eixe moment. Però després la pensadora reflexiona i considera que l'esmentada realitat ha de ser designada com mal banal, perquè ella s'adona que Eichmann era una persona absolutament superficial, i això li fa pensar que els pitjors crims no requereixen un fonament positiu en l'agent, sinó que poden sorgir d'un dèficit del pensament.
Jo pense que el mal radical i el mal banal interactuen, i que els individus que estan en possessió del mal absolut utilitzen persones superficials per a executar i expandir els seus crims.

dissabte, 9 de març del 2024

INDESIDENTER


Un dels misteris actuals més grans és per què hi ha tanta gent subjugada per la mentida.
La primera consideració que se m'acudeix és que la mentida actua com una teràpia quan la veritat ens fa mal o ens causa maldecaps. En aquests casos, no es pot parlar d'engany sinó d'autoengamy, ja que no hi ha cap víctima de la mentida, sinó connivència amb l'engany. Ara bé, en el plànol moral, jo crec que s'ha de mantindre una certa jerarquia quant al rebuig que mereixen els actes dels qui propal·len mentides interessadament i els actes dels pobres desgraciats que se les creuen perquè necessiten una mica d'esperança, i a falta d'un remei més eficaç, s'acontenten amb qualsevol cosa.
La mentida, per tant, té prestigi, però se l'ha guanyat de forma molt dolenta. Qui es creu a gratcient una mentida, que moltes vegades és tan basta que no hauria de ser capaç per si mateixa d'enganyar a ningú, és perquè està desesperat, i aquesta desesperació el col·loca en una situació d'inferioritat respecte a aquell qui, conscient de la feblesa del proïsme, fa servir les arts més vils, inclús els diners públics, per a guanyar poder, prestigi i riquesa.
L'anterior constatació em porta a fer una altra consideració: quan la mentida és acceptada voluntàriament pel seu destinatari, i esdevé autoengany, no pot dir-se que hi haja una víctima de l'engany, però sí que hi ha un perdedor, perquè l'autoenganyat es degrada com a persona, i no sols es degrada sinó que reconeix al mentider una superioritat.
El vot és una manifestació de voluntat, no de coneixement. El que es demana al votant és que diga qui vol que el represente, per les raons o les desraons que siguen. Això fa que, en democràcia, siga molt difícil penalitzar la mentida si els ciutadans la consenten. Ara bé, si una democràcia es basa en la mentida és perquè ha arribat un moment en què una majoria de la societat s'ha degradat i ha acceptat ser de pitjor condició que aquells qui els agombolen amb cants de cigne.
Front a aquesta claudicació, cal recordar "Indesidenter", el poema d'Espriu musicat meravellosament per Raimon:


Nosaltres sabíem 
d'un únic senyor 
i vèiem com 
esdevenia 
gos. 
Envilit pel ventre, 
per l'afalac al ventre, 
per la por, 
s'ajup sota el fuet 
amb foll oblit 
de la raó 
que té. 
Arnat, menjat 
de plagues, 
sense parar llepava 
l'aspra mà 
que l'ha fermat 
des de tant temps 
al fang. 
Li hauria estat 
senzill de fer 
del seu silenci mur 
impenetrable, altíssim: 
va triar 
la gran vergonya mansa 
dels lladrucs. 
Mai no hem pogut, 
però, desesperar 
del vell vençut 
i elevem en la nit 
un cant a crits, 
car les paraules vessen 
de sentit. 
L'aigua, la terra, 
l'aire, el foc 
són seus, 
si s'arrisca d'un cop 
a ser qui és. 
Caldrà que digui 
de seguida prou, 
que vulgui ara 
caminar de nou, 
alçat, sense repòs, 
per sempre més 
home salvat en poble, 
contra el vent. 
Salvat en poble, 
ja l'amo de tot, 
no gos mesell, 
sinó l'únic senyor. 

divendres, 1 de març del 2024

ELS FETS I LES PARAULES

No hi ha fets en estat pur. Tot allò que passa va seguit de paraules que ho interpreten. I, amb el pas del temps, a mesura que la memòria esdevé més i més fràgil, el que resta d'una manera dominant és un relat que s'apropa més a la ficció que no a la realitat. Si bé ho mirem, aquesta substitució dels fets per la interpretació és molt semblant a l'actitud que manté un escriptor quan s'inventa una història. La ficció també parteix de la realitat; no hi ha mai ficció pura, però tampoc no pot haver-hi en la literatura realitat pura, perquè la creativitat de l'autor és incontrolable i el porta enllà dels fets objectius.
Hi ha, per tant, en la vida dos processos paral·lels: la realitat que esdevé ficció per la desmemòria, i la ficció que defuig la realitat deliberadament. Per una i per altra via, la qui perd és la realitat i les qui triomfen són les paraules.
Potser per això, en un poema meu, que vaig escriure fa un bon grapat d'anys, hi ha un vers que afirma rotundament: "però no tenim res més que paraules". Ací teniu el poema, és curt:

                                                       COMIAT

Totes les paraules ja han estat dites,
però no tenim res més que paraules.
Quan una veu calla, no és el silenci
allò que resta del cant, sinó el ressò
d’una altra veu que ocuparà el seu lloc
al gran cor on totes les veus en són una.