dissabte, 28 de juliol del 2018

"VIDA SIN CULTURA", DE RAFAEL ARGULLOL

A propòsit de la creació literària, deia jo en una de les meues entrades que "a hores d’ara, el principal perill que ha d’acarar la creació literària és la banalització que impera a la nostra societat. No es donen les condicions idònies perquè el nivell d’exigència dels lectors siga cada vegada major. Ans al contrari, el que passa és que el públic, en general, busca en la lectura una distracció supèrflua més que no endinsar-se per camins inexplorats, ja que s’ha estés la idea que són uns altres els responsables de prendre les decisions i que l’esperit crític minva les possibilitats efectives de triomf social. Al capdavall, els llibres deixen de ser aquells instruments útils per aprofundir en el coneixement de la nostra realitat, a partir de la ficció, i es transformen purament en una manera de passar el temps sense cap altra pretensió, la qual cosa afavoreix que les mancances actuals del nostre sistema democràtic es perpetuen". Hi afegia que "la bona literatura necessita d’un esforç, i cada vegada hi ha menys lectors generosos disposats a fer front a aquesta exigència. Sols cal fer un repàs de la proliferació d’escriptors mediàtics que esdevenen supervendes, de les obres que guanyen els premis literaris més ben remunerats o dels best sellers que circulen pertot arreu, per verificar la certesa del que acabe de referir".
En una altra entrada, dedicada a la curiositat per saber, estenia aquestes reflexions a l'àmbit educatiu, i m'hi plantejava "per què en l'actualitat es valora tan poc la singularitat de cada xiquet a l'hora d'educar-lo, per què no s'estimula el seu interés per descobrir la veritat, per què el sistema educatiu tot ho refia al mètode i no s´obri més a una manera d'aprendre pegada a les inquietuts dels alumnes: despertar en ells les ànsies de saber i després ajudar-los a descobrir la resposta a les preguntes que es fan. En definitiva, situar el procés de l'aprenentatge al si de la mateixa vida, com una necessitat d'obtenir respostes a les preguntes que necessitem fer-nos cada dia".
Perdoneu-me l'autocita, però si la porte ací és sols per contextualitzar un interessant article de Rafael Argullol, on fa una meditació molt pertinent sobre la degradació tant de l'acte de llegir, com de l'acte de mirar, i com aquesta degradació comporta una greu pèrduda del sentit crític, és a dir, de la cultura de la interrogació. Parem esment en les seues paraules, que són  penetrants i lúcides: "El pseudolector, que ha aceptado que a su alrededor se desvanezcan las palabras, marcha al unísono con el pseudoespectador, que naufraga, satisfecho, en el océano de las imágenes. La casi desaparición del acto de leer y, pese a la abundante materia prima visual, el empobrecimiento del acto de mirar llevan consigo una creciente dificultad para la interrogación. En nuestro escenario actual el espectáculo tiene una apariencia impactante pero las voces que escuchamos son escasamente interrogativas. Y con bastante justificación puede identificarse el oscurecimiento actual de la cultura humanista e ilustrada con nuestra triple incapacidad para leer, mirar e interrogar". Tot això el porta a concloure que "la expulsión de la cultura —o de una determinada cultura: la de la palabra, la de la mirada, la de la interrogación— es un proceso colectivo que afecta a todos los ámbitos, desde los medios de comunicación hasta, paradójicamente, las mismas universidades. No obstante, en ninguno de ellos es tan determinante como en el de los propios ciudadanos, que han dejado de relacionar su libertad con aquella búsqueda de la verdad, el bien y la belleza que caracterizaba la libertad humanista e ilustrada. La utilidad, la apariencia y la posesión parecen, hoy, valores más sólidos en la supuesta conquista de la felicidad".
Un dels meus poemes se centra en la importància de l'acte de mirar, en concret, un quadre de "Rafael". Us el transcric tot seguit com a colofó:
Vine amb mi i plorarem un poc,
sense donar-li més importància.
No et prepares per a res d’especial:
és la mateixa història de sempre,
la que avui vull compartir amb tu,
com si fóra distinta.
Vine amb mi i descobrirem junts
el que han fet altres bojos,
quan s’han sentit com nosaltres.
No tingues pressa; encara hi ha temps.

Mira aquest quadre. És tan bell!
La madona i la cadernera: tan felices
que sols els falten les llàgrimes.
I què dir d’un poema poderós com la vida,
quan no s’oblida de la mort
i es fa ressò del crit vergonyós
que sempre hem amagat.
Però no descures escoltar la cançó
de qui va temptar el límit de l’amor
fins a restar sense veu.

Vine amb mi i plorarem un poc,
que és la manera més natural
de mantenir una conversa sense paraules
sobre el que ara pensem;
sobre el que sentirem demà,
quan ens trobem l’un sense l’altre;
sobre el que perdrem
quan se’ns acabe el temps,
i tota aquesta bellesa
perdure sense recordar-nos.

dijous, 19 de juliol del 2018

LA CURIOSITAT PER SABER

Estic llegint "Les confessions" de Rousseau, i un dels trets de la seua singular personalitat que més em crida l'atenció és que es declara incapaç d'aprendre d'un mestre, per bo que siga: tot el seu aprenentatge el va fer, este important filòsof i escriptor de la Il·lustració, de manera autodidacta. No recorda com va aprendre a llegir i escriure, però ja de ben menut va esdevenir un gran lector, i al llarg de la seua vida es va interessar per les disciplines més diverses (música, botànica, literatura, política, etc.), però sempre va ser ell el qui va estudiar pel seu compte cadascuna d'estes matèries.
La clau d'este autoaprenentatge es troba, sens dubte, en la difícil personalitat de Rousseau, que era una persona tan inquieta que no tenia la paciència necessària de sotmetre's a una disciplina horària i de mètode, ans al contrari, eren les seues ganes de saber les úniques que eren capaces, en un moment donat, de centrar-lo en una determinada matèria, a la qual dedicava moltes hores seguint l'espenta de la seua pròpia vocació, que per a ell era una força major que qualsevol altra disciplina marcada des de fora.
Discrepe d'esta manera de fer les coses, ja que soc dels qui pensen que un bon mestre no té preu, i que la transmissió del coneixement entre les persones necessita d'una planificació i d'una experiència, a fi d'anar assimilant els coneixements a poc a poc i d'una manera convincent. Per tant, crec que Rousseau, que per si mateix va assolir un nivell de coneixements enlluernador, hauria arribat encara més lluny si haguera aprofitat les oportunitats que durant la seua infància i joventut va tenir de formar-se amb uns quants bons mestres que la vida li va oferir i ell va rebutjar, tot i que en les seues memòries manifesta el seu penediment d'esta manera d'actuar.
Ara bé, la qüestió fonamental que jo em plantetge és per què en l'actualitat es valora tan poc la singularitat de cada xiquet a l'hora d'educar-lo, per què no s'estimula el seu interés per descobrir la veritat, per què el sistema educatiu tot ho refia al mètode i no s´obri més a una manera d'aprendre pegada a les inquietuts dels alumnes: despertar en ells les ànsies de saber i després ajudar-los a descobrir la resposta a les preguntes que es fan. En definitiva, situar el procés de l'aprenentatge al si de la mateixa vida, com una necessitat d'obtenir respostes a les preguntes que necessitem fer-nos cada dia.
Esta reflexió em fa parar esment en una notícia que vaig llegir l'altre dia al periòdic, en relació amb el sistema educatiu anglés. En este país, una de les carreres universitàries més sol·licitades és la d'economia, però al pla d'estudis també s'estudia i s'aprofundeix en el coneixement de la filosofía i de la política. És una visió integral de l'educació que, sens dubte, tracta de donar una resposta més completa a les grans preguntes de la vida, que no la que es pot donar a partir de plans d'estudis com els espanyols, que estan tan especialitzats que es despreocupen de situar les decisions econòmiques en el seu context humà, ja que tota decisió d'eixe tipus té una relevànica ètica i social, que ha de ser valorada degudament.
En altres països, com Finlàndia, que han assolit un nivell de qualitat educativa excel·lent, tenen molt clar que l'educació ha de ser integral, basada en la inquietud per saber, l'autoconeixement, l'autonomia, la responsabilitat i el tarannà positivament crític davant de la vida i del món.
En fi, que crec que en el tema educatiu els arbres no ens deixen veure el bosc, i que bé faríem si no ens oblidàrem de Rousseau, el gran autodidacte, que estava equivocat, i ell ho sabia, rebutjant els mestres, però estava plenament encertat quan situava en un primer nivell d'importància la curiositat per saber. Com deia Einstein, "el que importa és no deixar de fer-se preguntes", i el sistema educatiu ha d'estimular això.

dijous, 12 de juliol del 2018

MÉS MEMÒRIA HISTÒRICA


José María Morante, mestre carcaixentí assassinat per la dictadura franquista
La societat espanyola ha canviat molt en els últims quaranta anys. Hi ha hagut un procés de modernització a tots els nivells. Qui negue que la societat actual és plural i tolerant, nega l'evidència. Vivim en un Estat de Dret en el qual els ciutadans gaudim d'una raonable seguretat jurídica. Per tant, quan es parla de pervivència del franquisme en la societat actual, no es pot entendre que encara persisteix un règim polític contrari a les llibertats a Espanya.
Ara bé, això no vol dir que la democràcia espanyola siga perfecta, ja que pateix de mancances importants. La transició no va ser capaç de crear una cultura política "republicana" que, davant del conflicte entre les llibertats dels ciutadans i els poders públics, fera prevaldre d'una manera més decidida aquelles, en un marc d'efectiva igualtat d'oportunitats (llibertat, igualtat i fraternitat).
Hi persisteixen certes pràctiques que són obertament antidemocràtiques: ineficiència administrativa, control polític dels mitjans de comunicació, entrebancs a la independència judicial, corrupció institucionalitzada, tolerància vers els abusos del poder econòmic, concessió de privilegis a l'església catòlica en una societat cada vegada més laica, falta de solidaritat interterritorial, etc.
És sabut que la transició va optar per la via de la reforma política i no de la ruptura, i això ha determinat que des de la restauració del constitucionalisme una part de la societat s'haja sentit menystinguda, perquè no es van tancar en aquell moment ferides que estaven obertes.
Per altra banda, el triomf d'una política de canvi continuista, que mirava cap endavant i no cap enrere, va permetre que seguiren allotjades en el poder persones i pràctiques que no haurien d'haver conservat la seua capàcitat d'influència en la nova societat que s'estava construint.
Per aquestes raons, jo pense que resulta molt oportú el plantejament que ha fet el nou govern de l'Estat d'obrir noves vies legals afavoridores de la recuperació de la memòria històrica. Cal mirar sense complexos ni pors cap al passat, a fi que les noves generacions prenguen consciència que viuen en un país que posa la justícia i la igualtat per damunt de qualsevol conveniència conjuntural.

 

dilluns, 9 de juliol del 2018

CINC SONETS

La forma poètica clàssica que més m’agrada és el sonet. N’he escrit uns quants i tot seguit us deixe una mostra:
SOBRE LA VERITAT Nº 1
No puc cantar aquella veritat
que retruny solemne en ser enaltida,
car porte un cant tan menut com la vida,
a penes elemental claredat.
Res no importa més que la llibertat
per defugir misteris sense eixida
i desvelar l’engany i la mentida
on els déus criden i fan feredat.
Acomplirem només aquelles normes
escrites amb lletra fàcil d’entendre,
i intentarem no deixar-nos sorprendre
per l’escurçó que pica d’amagat:
pica i mata, no coneix pietat,
malgrat les seues depurades formes.
DIMONI
No recordem el teu discurs antic,
ni quan reies com un ogre guillat;
ara ens emprenya el teu silenci ingrat,
que te n’estigues de fer cap xerric.
Si consirós t’ajups com un gepic
i mou a llàstima el teu trist posat,
qui podrà imputar-te una malvestat?,
com acusar-te de cap embolic?
Ja no adores pas el vil metall,
t’has oblidat d’obrar com un brivall;
tot ho encomanes a les nostres mans.
I ja no ens empaites sense descans,
ni vols amb nosaltres cap compromís;
ens deixes sols davant del nostre abís.
OMBRES
Pertot hi ha presències obagoses,
ombres que s’arrombollen al voltant
de la meua estança a l’hora foscant:
les pressent actives, les sent vagoses.
Les preferesc prop de mi que no foses,
perquè m’alleugeren de tot espant,
i amb tant de temps que les estic tractant
desconec si són fredes o ardoroses.
A totes elles un nom he posat,
i quan les cride em responen de grat
per oferir-me la seua companya.
Silencioses són i sense manya,
però gràcies al seu dolç conhort
em seran suaus solitud i mort.
QUI
Qui es mou inquiet entre tot i no res,
qui no sap què vol i sempre demana,
qui desitja allò que no li fa el pes,
qui tant espera d’una gran desgana.
Qui no es refia ara del que era adés,
qui confon el drac amb la sargantana,
qui odia tant com estima, obsés,
qui creu en un déu de mesura humana.
Qui busca pertot el que no existeix,
qui mira l’univers i veu el buit,
qui es calla discret el que tothom diu.
Qui tot ho desconeix de si mateix,
qui va i ve, absort, del dolor al delit,
qui pressent la mort quan se sent més viu.
A CHARLIE PARKER
Si la vida fóra fàcil i bella,
aquesta música no existiria,
ni la seua feréstega harmonia,
filla d’un dolor que a la mort s’anella.
Quan el temps tota il·lusió clivella,
un pot buscar l’última melodia
en una passió sense més via
d’eixida que l’abisme on s’estavella.
Perquè un sol instant pot valdre una vida,
i no hi ha ahir, ni demà, sols avui,
el saxo alt no s’atura en cap nota.
Així, mamprén una absurda fugida
de si mateix, però no hi ha camí,
només un dubte que tot ho esvalota.