LA PINTURA CONTEMPORÀNIA

Un dels problemes teòrics més importants que planteja l’art, en general, és la seua relació amb la realitat. Així, quan un diu que determinat artista o escriptor és realista, el que vol destacar és que intenta reflectir la realitat tal com és. Però, si bé ho mireu, això és impossible, no sols –com és obvi– perquè la realitat està feta d’una matèria distinta a la que utilitza l’artista (pintura, escriptura, marbre, etc.), sinó també perquè tot artista juga amb la realitat, tant quan la simplifica, a fi de destacar-ne els aspectes més interessants, com quan adopta una sèrie de decisions sobre la manera de plasmar eixa realitat. Per això, si us fixeu en el retrat que Velázquez li va fer al papa Inocenci X, estareu d’acord amb mi que el pintor va fer una sèrie d’eleccions prèvies que inevitablement suposen certa manipulació de la realitat, a fi de presentar el personatge com un ésser poderós. Per altra banda, és inevitable pensar que el papa li faria alguns suggeriments per tal de potenciar o dissimular alguns trets de la seua personalitat (per exemple, diuen que Inocenci X era molt lleig i al quadre no ho sembla tant).

El papa Inocenci X (Velázquez)

És evident, doncs, que tota obra d’art el que suposa és la creació d’una realitat distinta a la que serveix de model, i a partir d’aquesta constatació resta la porta oberta a què l’artista decidisca lliurement de quina manera vol relacionar-se amb la realitat, tenint en compte que hi ha una realitat aparent i una realitat amagada, i que és tan vàlida una aproximació a la realitat objectiva (el que tothom veu) com subjectiva (el que l’artista veu). 

Per tant, la preocupació de l’artista a l’hora de desplegar la seua creativitat ha de ser purament estètica. És a dir, fer una obra bella, tot i que siga desfigurant la realitat objectiva. No obstant això, fins al començament del segle XX, en la pintura dominava d’una manera absoluta la figuració. És a dir, encara que el pintor volguera recrear una escena fantàstica, sempre havia d’expressar-se a través d’éssers animats i coses.

Però és clar que l’artista necessita innovar, i va arribar un moment en què la submissió a l’objecte ja s'havia esgotat, perquè grans pintors d’etapes anteriors havien portat la imitació de la realitat al límit de la perfecció. A més, a primeries del segle XX, se sent la necessitat de fugir de la realitat aparent, ja que la civilització ha arribat a un punt crític en què pren consciència clara de l’existència d’una realitat oculta que ho explica tot millor que la mostrada (filosofia de la sospita: Nietzsche, Marx, Freud), sense oblidar els avanços de la tècnica; així, l’aparició de la fotografia permet fer retrats i paisatges molt més fidels a la realitat perceptible que qualsevol pintor podria aconseguir.

Per aquestes raons, la fidelitat a l’objecte és atacada des de diferents punts de vista per les avantguardes del segle XX, que es poden sintetitzar en els grans corrents artístics següents:

I. El fauvisme (Matisse) experimenta amb el color, i així s’allunya de la realitat.

El retrat de la ratlla verda (Matisse)

II. El cubisme (Picasso), utilitza la geometria per desfigurar la realitat.

Les senyoretes d'Avinyó (Picasso)

III. L’expressionisme figuratiu (Munch, Kokoschka) distorsiona a pler l’objecte, perquè li interessa la seua percepció subjectiva pel pintor. A l’expressionisme figuratiu es poden adscriure també, entre altres, Chagall i la nova figuració (Bacon). A més a més, hi ha pintors postmoderns, és a dir, posteriors a les avantguardes representatives de la modernitat, que han fet una obra figurativa de caràcter expressionista, com Basquiat.

Nit al carrer Karl Johan (Munch)

L'ou vermell (Kokostxka)

Els amants blaus (Chagall)

Estudi a partir del retrat del papa Inocenci X de Velázquez (Bacon)

L'àngel caigut (Basquiat)

IV. El surrealisme figuratiu (Dalí) s’endinsa en el món oníric i, així, deforma les figures perquè s’assemblen a les que apareixen en els somnis. L’art dadà (Duchamp, Picabia), la pintura metafísica (De Chirico) i la nova objectivitat (Dix) estan emparentats amb el surrealisme.

Jugadors d'escacs (Duchamp)

La temptació de Sant Antoni (Dalí)

Dona jove amb ombrel·la (Picabia)

Hèctor i Andròmeda (De Chirico)

La bellesa (Dix)

V. L’art abstracte (Kandinski, Klee) culmina aquest procés de fugida de la realitat, mitjançant l’eliminació definitiva de l’objecte. A aquest gran corrent podem adscriure també, entre altres, el següents moviments artístics: neoplasticisme (Mondrian), constructivisme (Popova), suprematisme (Malèvitx), op-art (Vasarely), minimalisme (Reinhardt), informalisme (Tàpies), el surrealisme abstracte (Miró) i l’expressionisme abstracte nord-americà (Pollock i Rothko).

Composició nº 7 (Kandinski)

Sense títol nº 1 (Paul Klee)

Composició nº 2 (Mondrian)

Dues figures (Popova)

El robot-serp (Màlevitx)

Cheyt M. (Vasarely)

Black moods (Reinhardt)

Mirada i mà (Tàpies)

Carnestoltes d'arlequí (Miró)

Número 5 (Pollock)

Taronja i groc (Rothko)