RECORDS

No tots els records semblen la pàl·lida còpia

d’una vivència que està gravada a la memòria

i sobreviu al passat per identificar-nos.

Hi ha records que no dormen mai,

car els hem creat per fer-los romandre

al nostre costat com una presència

que ens dóna ales malgrat la nostra fragilitat.

Són una llum encesa que arrossega el desig

lluny del previsible fracàs, i així estimem

amb confiança una idea que no podrà ser provada.

No tots els records estan fets d’una substància

real com l’experiència; també n’hi ha, de volàtils,

i no es cansen mai d’abraçar el que ignorem

perquè la seua matèria no és la vida,

sinó allò que inventem per estimar-la.

"ONCLE VÀNIA", DE TXEKHOV

La meua obra de teatre preferida és “Oncle Vània”, d’Anton Txekhov, perquè és possiblement la més humana que s’ha escrit mai. És impossible no sentir-se arrossegat per la força del protagonista: un home ple de passions que descobreix com han esdevingut inútils, perquè ha perdut els millors anys de la seua vida sacrificant-se per un ideal que era totalment fals, i ara ja és massa tard per rectificar. No li resta cap altra eixida que seguir endavant amb les seues frustracions.

És la vida que somiàvem pletòrica en la nostra joventut, i la contemplació més crua del nostre fracàs, en adonar-nos que ens ha estat negat tot allò que una persona necessita per poder dir: confesse que he viscut.

De les distintes maneres que hi ha d’interpretar el personatge, aquella que considere més autèntica és la que ens el mostra com un home ferit, ple de ressentiment, que és conscient de les causes del seu fracàs i reconeix, alhora, la impossibilitat de reconduir la situació. Per això, Vània, gràcies a la seua lucidesa, és capaç de mantenir en uns moments tan difícils la ironia que només poden tenir les persones que saben distanciar-se del drama que estan vivint, en adonar-se que la vida és això: somnis i oblit, desamor, però també amor, perquè se sent molt unit a la seua neboda, que és l’altra víctima del drama. Oncle i neboda estan lligats per un afecte sincer i profund, i ambdós es conjuminen per seguir endavant.

S’ha dit injustament que el teatre de Txekhov està mancat d’acció dramàtica, ja que les seues obres transcorren en la vida quotidiana, en la rutina. És celebre la seua frase: “els homes mengen, dormen, fumen i diuen banalitats i tanmateix es destrueixen”. Txekhov està, doncs, interessat en allò que passa als endins dels seus personatges, hi és on cal cercar l’acció dramàtica, que d’aquesta manera es fa molt més efectiva, ja que l’autor ens transmet uns sentiments profunds de la manera més natural, perquè no paren de passar coses, encara que no es vegen a simple vista.

Recomane la pel·lícula de Louis Malle, “Vània al carrer 42”, per gaudir plenament d’aquesta obra teatral inigualable, tot i que siga en la gran pantalla. El teatre no té res a veure amb el cinema, però jo crec que en aquest cas Malle ha sabut com ningú portar el teatre a les sales de cine. És Txekhov en estat pur.

CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL

Hui parlarem una mica d'una banda americana de rock que només va durar cinc anys (1967-1972), durant els quals va editar set discos de llarga durada, i amb eixe curt temps i una obra tan escassa en va tenir prou per deixar a la posteritat un recull de cançons extraordinàries. CCR és, sens dubte, un dels millors grups de rock de la història. El seu líder, John Fogerty, cantava amb una veu plena d'energia i de ràbia, que era hereva de la rica tradició musical americana, sobretot del sud: country, rock and roll, blues, soul. Quan versionava les cançons d'altres, el grup sabia fer-les seues, perquè no es limitava a copiar-les, sinó a recrear-les i donar-los el seu segell inconfusible.

Jo vaig escoltar per primera vegada els CCR a finals de l'any 1971: era el tema Sweet Hitch-Hiker, que van passar per la TV unes quantes vegades. Em va impressionar tant este rock esgarrat de l'ultim LP de la banda, que no parava de posar-me'l a la bolera on anava a passar les vesprades  del diumenge. Després, gràcies a un amic que era un fanàtic dels Creedence, vaig poder escoltar la majoria dels seus discos, i ja per sempre vaig restar marcat per estes cançons que transporten l'oient al límit de l'emoció.

Esta vesprada, mentre feia el meu passeig diari, m'he posat el disc Cosmo's factory, que està considerat la seua obra mestra, i puc assegurar-vos que l'experiència ha estat molt grata. El disc comença amb Ramble Tamble, que és una cançó fantàstica, de gran originalitat. És coneguda per la seua llarga secció instrumental i els canvis de tempo notables. No es pot demanar un començament millor.

Després vénen alguns temes que són una mostra excelsa del que eren capaços de fer els CCR en els diferents estils que barrejaven. Així, ens trobem amb un rhythm and blues de "Bo Diddley", que la banda interpreta com si fóra un rock & roll: Before you accuse me. D'esta manera és fàcil apreciar el lligam que hi ha entre "Bo Diddley" i Elvis Presley. Tot seguit passem a un rock and roll fulminant, que et deixa sense respiració: Travelin' Band. És un tema inspirat en Little Richard i ens parla de com és la vida d'un músic a la carretera. D'ací passem a un rockabilly, que abans havia interpretat Roy Orbison: Ooby Dooby. El rockabilly és un estil dels anys 50 del segle passat, que anunciava la immediata aparició del rock and roll, amb la seua barreja de country i rhythm and blues. I perquè no falte de res, ens trobem també amb un country: Lookin' out my back  door. Cal advertir que els CCR admiraven Hank Williams i la seua escola, i esta cançó ret un tribut a eixa tradició. Òbviament, encara que es tracte de música country, els Creedence no s'estan de donar-li un aire rocker a tot el que fan. El tema que ve a continuació és magistral: Run through the jungle, la cançó preferida de John Fogerty, que la comparava al somni d'un músic, perquè sense canviar de clau, és a dir, amb una tècnica compositiva senzilla, sabia mantenir l'interés tot el temps. Ací hi ha una base de música negra molt important, com també la hi ha en Up around the bend, que és un rhythm and blues de Crudup, en el qual la banda s'emplea a fons, i en I heard it through the grapevine, que és una cançó de la factoria Tamla Motown, que va ser donada a conéixer per Marvin Gaye i Gladys Knight and The Pips. La versió dels Creedence és poderosa: sembla com si agafaren una petita peça musical i la transformaren en una sinfonia. En un to més relaxat, cal destacar dues cançons precioses: Who'll stop the rain i Long as I can see the light. Malgrat tractar-se de propostes més melòdiques, John Fogerty canta amb tant de convenciment, que esdevenen experiències arrabatadores, de les que et deixen exhaust. Per acabar, no vull oblidar-me del tema Up around the bend, que és un clàssic de la banda, amb el seu emocionant riff de guitarra.

En fi, un gran disc este Cosmo's factory, i una gran banda els Creedence Clearwater Revival, les cançons dels quals m'han acompanyat tota la vida i formen part de la banda sonora de la meua joventut. Ningú no hauria de privar-se del do d'escoltar estes cançons, perquè t'encomanen una emoció difícil d'igualar.