dilluns, 28 de desembre de 2020

"REVELACIÓN", DE "OTRAS VOCES"

Jo pertany a un generació que va estudiar en castellà i va llegir els seus primers poemes en eixe idioma. Tot i que per a mi escriure en valencià és tan natural com respirar, en un temps de sequera creativa vaig trobar en el castellà una via d’eixida. Era com si totes les meues lectures de poetes en castellà, que han sigut moltes i ben intenses al llarg de la meua vida, m’empenyeren a retre’ls un homenatge escrivint en el seu idioma. Quan intente escriure, hi ha un factor decisiu per a mi, que jo li dic trobar el to. I en eixe moment el to m’exigia escriure en castellà. Si traduïa els poemes al valencià, no em sonaven igual. En fi, faig aquesta introducció perquè no us resulte estrany que, en un moment donat de la meua vida adulta, haja escrit un poemari en castellà: es diu “Otras voces”, i me’l va publicar Ediciones Vitruvio l’any 2010. L’altre poemari que tinc en castellà és “La quinta soledad”, inèdit, escrit quan era un adolescent junt al meu amic Salvador Calatayud.
En aquesta i altres entrades venidores, hi inseriré uns quants poemes del llibre "Otras voces". El primer fa així:
REVELACIÓN
Desconoce las sombras, aún no sabe
que un día serán sus aliadas más fieles.
Cuando abre los ojos
sólo ve destellos de luz, ignora
que otro mundo subyacente está aguardándolo.
Se levanta y acomete el nuevo día,
sin malicia, pues se sabe inocente
y no teme sufrir ningún percance.
Esto hace que confíe en su suerte
y no presienta que detrás de la apariencia
el tiempo oculta su conspiración paciente.
Pero es real esa taimada discordia
y delicadamente las horas remueven
un poco de la tierra que pisa, algo
del cielo que sueña, aunque nadie lo avisa.
Todos callan, porque saben que no escucha
otras voces, hasta que de repente un día
descubre una nueva verdad que no intuía,
y después de hacerse algún reproche
sigue adelante sin perder el coraje
al creer todavía con alguna certeza
en el cumplimiento de sus esperanzas.
Y sigue igual, año tras año, descubriendo
nuevas verdades que antes le habrían parecido
crueles mentiras, y después vendrán otras verdades
que harán a las anteriores aún más falsas.
Tendrá tiempo, pues, de conocer
que la vida guarda alguna revelación
al final de una espiral de reemplazos.
Una revelación que habita entre las sombras
de un mundo que siendo real no se sueña
ni se toca. Es como el poso que queda
después de haber apurado todo el vino.

dimecres, 16 de desembre de 2020

UN CONTE DE JULIO CORTÁZAR

Encara que la novel·la és el gènere literari preferit pels lectors, personalment m’atrauen més les formes breus, com la poesia i el conte. Hi ha escriptors, com Julio Cortázar, que en el camp de la narrativa breu han assolit una mestria inigualable. I és que en un bon conte, malgrat les seues poques pàgines, cap tota la literatura. Entre els múltiples relats magnífics escrits per Cortázar, n’hi ha un que em commou profundament cada vegada que el llegisc. El seu títol és “Final del juego”, i tracta de tres xiquetes que es diverteixen fent l'estàtua quan passa el tren, a fi de suscitar l'admiració dels passatgers. Una d'aquestes xiquetes, afectada per una discapacitat física que no és pas apreciable des del tren, s’encapritxa d’un jove passatger que li llança notes afalagadores per la finestra. Al cap d’uns dies, una nova missiva de l’admirador li fa saber el dia que baixarà del tren, en una estació pròxima, per  a conéixer-la. La xiqueta experimenta com al seu interior es desperta el terror, a mesura que s'acosta el moment en què el jove descobrirà la seua discapacitat, i en compte d'acudir a la cita li fa arribar una carta on li conta la paràlisi que pateix. Així, espera impacient que passe el tren de l’endemà, per a  comprovar la reacció del seu misteriós amic després d’haver-lo assabentat de la realitat. És el final del joc, perquè la xiqueta entra cruament en l'edat adulta en adonar-se que el jove la mira entre indiferent i decebut des del vagó. A banda del contingut del relat, que toca el cor de qualsevol persona sensible, el que més m'impressiona d'aquest conte és la imaginació extraordinària de Cortázar, que posa en acció elements de gran originalitat, com el tipus de joc que fan les xiquetes i la manera en què es coneixen i es comuniquen el jove i la xiqueta discapacitada, des del tren i a través de notes.
Aquest conte em va inspirar un poema, que fa així:
FINAL DEL JOC
Tot el dia al carrer, amunt i avall,
sense parar de descobrir altres colors,
noves paraules bones per a expressar
el que un sent quan es mira a l’espill
i sols veu la vida lluint-li als ulls,
perquè no està en edat d’endevinar
allò que el mirall no reflecteix,
com si un llampec d’esperança
marcara la traça als seus jocs innocents.
No se n’adona, de l’intrigant perill
que amaguen certes preguntes
d’estil funest, encara ajornades,
i segueix cap a endavant
fins que –en cedir la bardissa a l’evidència–
un astorament inexplorat
el planta de bell nou davant del cristall,
on per primera vegada, ara sí,
quan es mira a l’espill, veu el buit.

diumenge, 6 de desembre de 2020

"REMORDIMIENTO", DE JOSÉ HIERRO

M'agrada molt aquest poema, i més com el recita el seu autor, José Hierro, gran poeta de la generació dels 40. La poesia social és molt difícil de fer, perquè si se te'n va la mà esdevé panfletària o massa evident, i perd el misteri que és propi d'aquest gènere literari. José Hierro és un dels grans poetes de la poesia social de postguerra.


dimecres, 25 de novembre de 2020

"EL CUSTODI", DE TROLLOPE

La literatura ens permet aprofundir en la realitat a través de la ficció. Tot i que, de primer, puga semblar esta afirmació un tant incoherent, si pareu esment, convindreu amb mi que està carregada de lògica, perquè sempre hi ha una part de la realitat que roman amagada i la literatura ens ajuda a descobrir allò que no podem albirar a través dels sentits. Grans científics, com Stephen Hawking, ens han anunciat que un dia aconseguirem entendre l'origen i l'estructura de l'Univers, perquè estan convençuts que no hi ha cap aspecte de la realitat fora de l'abast de la ment humana. La gran paradoxa és que este optimisme epistemològic l'hem de fer compatible amb el desconeixement que tots experimenten en la vida quotidiana quan intentem saber les motivacions que mouen a un parent o a una persona pròxima a actuar d'una determinada manera. I és que, per al científic, la realitat és allò que es pot demostrar empíricament i, per tant, és susceptible d'explicar-se mitjançant lleis, però no hi ha lleis capaces d'endevinar com actuarà una persona concreta en un moment donat. I ací és on la literatura juga un paper important, perquè s'ocupa d'eixe món paralel a la vida real que ens ajuda a explicar els comportaments individuals.
En la novel·la d'Anthony Trollope, "El custodi", ens trobem davant d'un text commovedor, que ens conta la història d'un ésser humà que, per raons de consciència, sense que ningú l'obligue, sent el deure moral de renunciar al càrrec de custodi d'un asil, que li dona unes bones rendes, perquè ha comés un error en l'exercici del càrrec que la majoria de la gent consideraria disculpable. En la novel·la es fa evident que quasi ningú actuaria així, però a ell això no el consola, i a la fi assumeix la seua responsabilitat que el portarà a la ruïna.
El que la literatura ens recorda en esta nove·la és que, enllà de l'aparença i front a la mediocritat regnant, hi ha o poden haver-hi persones rectes, que no s'enganyen a si mateixes per conveniència, i que es fan responsables sense excuses dels seus actes, quan el que resultaria més còmode seria mirar cap a un altre costat i practicar l'autoengany en benefici propi. És possible, per tant, la grandesa humana.

dissabte, 14 de novembre de 2020

SOBRE LA NOVA ULTRADRETA

 


L’historiador Steven Forti (Trento, 1981) és investigador de la Universidade Nova de Lisboa i professor en la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzat en feixisme i transfuguisme polític als anys 30 del segle passat. És coautor del llibre Patriotas Indignados: Sobre la nueva ultraderecha en la Postguerra Fría. Neofascismo, posfascismo y nazbols (Alianza Editorial, 2019), i ha estat entrevistat per Guillem Martínez en la revista digital CTXT.

En sembla molt interessant l’entrevista, publicada el dia 12 de novembre de 2020, perquè Forti és un intel·lectual que va a l’essència de les coses, i no es deixa enganyar per les etiquetes. Fa una lectura, des de la universalitat, de fenòmens culturals, polítics i electorals que estan produint-se en distintes parts del món.

El que transcric a continuació és un extracte de l’entrevista.

Me ha sorprendido el árbol genealógico del posfascismo. Su origen en el Este europeo, y no, como viene siendo común observar, en los USA, emisor desde los setenta de elementos raros y sumamente novedosos. Otra sorpresa es la ausencia de nexo obvio con los fascismos anteriores. Sobre lo primero, ¿cómo llega a influenciar tanto esa nueva ultraderecha en los USA? Sobre lo segundo, ¿están tan alejados los posfacismos de sus abuelitos?

Lo primero: son procesos en cierto sentido paralelos y, en algunos casos, independientes. Tanto lo que pasa en Europa como lo de Estados Unidos se inserta en una época marcada por el fin de la Guerra Fría, la hegemonía neoliberal y la paulatina crisis de las democracias liberales. Las influencias, pues, son recíprocas. Por un lado, lo que pasa en el Este llega a Europa occidental, sobre todo tras la ampliación de la UE en 2004. Por el otro, en Estados Unidos se dan procesos propios, hijos de las transformaciones de la sociedad americana. Todo esto se junta hace una década. No es que antes no existiese, los gérmenes estaban ahí, pero estalla tras la crisis de 2008-2010. Y se mezcla a nivel global. No perdamos de vista el papel de grandes lobbies transnacionales, como el de las armas. O los integristas cristianos.

Sobre lo segundo: es evidente que hay elementos de continuidad –pensemos en el ultranacionalismo, la mitificación de un pasado presentado como una Arcadia feliz, la búsqueda de un enemigo, etc.–, pero el mundo ha cambiado –mucho y muy rápidamente–, y las ultraderechas también. Se mueven como pez en el agua en las grietas de nuestras sociedades multiculturales y juegan para convertir esas grietas en fracturas, yendo más allá de los clásicos clivajes izquierda-derecha. Las ultraderechas han entendido que se debe dar la batalla cultural –ahí es clave la figura de Alain de Benoist y la reflexión que hace desde los setenta–, y que se debe abandonar la lógica autoguetizante: dejar la esvástica, el saludo romano y la cabeza rapada, y ponerse una americana y una camisa blanca. Dejar de hablar del racismo biológico y pasar a conceptos más digeribles en la Europa posterior a Auschwitz, como etnopluralismo y diferencialismo. Poner en un cajón los eslóganes que huelen a azufre y hablar el lenguaje popular, defender el supuesto “sentido común”. Ojo, neofascistas y neonazis sigue habiendo, pero siguen siendo ultraminoritarios. Lo demás, es decir Trump, Salvini, Le Pen, Orbán, etc., es una nueva ultraderecha, una extrema derecha 2.0.

¿Qué y quiénes son los posfascismos en España? ¿Están ya formulados? ¿En un partido? ¿En varios? ¿Esos partidos se autoidentifican como tales? ¿El electorado los identifica como tales?

Difícilmente esos partidos se identifican como posfascistas o ultraderechistas. Ni aquí ni en Lima. Juegan con confundir las cosas. Afirman a menudo que izquierda y derecha son categorías superadas. Reivindican, a veces, también figuras de la izquierda del pasado. Dicen defender el sentido común. Fíjate en el lema que utilizó Salvini para las europeas de 2019: “Hacia una Europa del sentido común”. Te lo dice todo. Así que no puede extrañarnos que muchos electores no los identifiquen como ultraderechistas. En España, todo es muy líquido aún. Hay de todo, para entendernos. Por un lado, hay una formación, Vox, que se enmarca claramente en esta nueva ultraderecha global. Por otro lado, hay sectores ultraminoritarios que trabajan en la transformación del neofascismo, como Hogar Social Madrid o Bastión Frontal, mirando a las experiencias de CasaPound en Italia o a los identitarios franceses. Y luego hay un magma de más difícil categorización. En primer lugar, el PP que, más allá de la respuesta de Casado a Abascal en el Congreso, está viviendo un paulatino proceso de ultraderechización, como les pasó a los tories británicos que se ukipizaron, se ultraderechizaron. Sería lo que Eatwell y Goodwin llaman un “nacionalpopulismo ligero”. En segundo lugar, hay todo un entramado formado por asociaciones y lobbies, como Hazte Oír. Y en tercer lugar, está el caso de JxCAT, una amalgama nacionalpopulista que en Europa miran con recelo: no es casualidad que el único que se sacó una foto con Puigdemont en el Europarlamento fuese Nigel Farage.

El procés ha sido la declinación catalana de la ola populista global. Bebe de un mismo clima cultural y se inscribe en la misma fase histórica. Dentro del independentismo hay de todo, también sectores ultraderechistas, trumpianos, aunque rechacen esta etiqueta. Basta con fijarse en dinámicas muy presentes en esta última década como la sentimentalización de la política, la victimización, el rechazo de la legitimidad de los adversarios políticos, la concepción monista y antipluralista del pueblo, la ausencia de límites a la soberanía popular… Es lo que se define como “mayoritarismo extremo”. Y esto se junta con una renovada obsesión por la soberanía y un marcado repliegue identitario. Con un elemento novedoso: la presencia de entidades no elegidas, como el famoso “estado mayor” o “sanedrín” del procés. Son organismos que no responden ante nadie. El fantasmagórico Consell de la República va en la misma línea. Si lo miras bien, no falta nada en el procés: fíjate en la utilización de la posverdad y los bulos –el mito del “Espanya ens roba” se parece mucho a lo del brexit y el dinero “robado” por la UE al Reino Unido–, la reivindicación constante de la democracia directa o los referéndums –es lo que defendía Le Pen en su programa de 2017–, o lo que Hofstadter llamaba el “estilo paranoico de la política” –con difusión de teorías del complot, como lo de que el 17-A fue un atentado del Estado–. Incluso no faltan expresiones supremacistas y xenófobas hacia lo español. ¿Te parece normal que la expresidenta del Parlamento, Núria de Gispert, le diga a la líder de la oposición que debe marcharse de Cataluña? ¿O que un expresidente de la Generalitat, Artur Mas, o el presidente de la Cámara de Comercio de Barcelona, Joan Canadell, hablen del ADN catalán? Si lo suelta Trump o Salvini, todo el mundo les dice que son unos “fachas”. Aquí en cambio parece normal.

La cosa covid parece ser un referente para esos movimientos, que se presentan como la lucha por la libertad en pandemia. ¿Han jugado bien esos movimientos por aquí abajo?

Han copiado lo que han visto en otras latitudes, Estados Unidos y Brasil principalmente. Basta que mires a Vox y las protestas del barrio de Salamanca. El objetivo es el mismo en todos lados: polarizar y crispar para luego pescar en río revuelto. Salvini hizo lo mismo. Los negacionistas alemanes también. Aquí, sin embargo, se ha visto una mayor crudeza. Hablar de gobierno ilegítimo y asesino, por ejemplo. Giorgia Meloni, que es presidenta del grupo de los Conservadores y Reformistas Europeos, del que es miembro Vox, no se atrevería en Italia. Y esto, por aquí abajo, se junta con un toque ‘latinoamericano’, muy presente en las derechas españolas. Ya sabes, el peligro chavista-bolivariano-comunista. Una verdadera obsesión por estos lares.

Diría, hasta que usted me lo confirme, que esa nueva ultraderecha, española y catalana, apuesta por un 2021 negro. ¿Se le ocurren fórmulas para que sea menos negro democráticamente?

Que lleguen realmente las ayudas a quien las necesita. Que se refuerce el Estado del bienestar. Que se aplique un plan de recuperación serio para utilizar los fondos europeos. Que se trabaje en una reforma de calado del sistema económico español, demasiado dependiente del turismo y el ladrillo. Que se trabaje para recuperar la confianza de la ciudadanía en las instituciones. Que los partidos políticos dejen de crispar y busquen consensos. Que los medios hagan realmente su trabajo, sin transformarse en un megáfono de los bulos de la ultraderecha. Que se condene el hate speech online. En síntesis, lo que viene a ser lo mismo: que nos toque a todos el Gordo de Navidad.

dissabte, 31 d’octubre de 2020

POETA CAPTIVAT

                                                                                     
                                                                            A Josep-Antoni Ysern
 
És tan incert aquest poema que no sap encara
com acabarà, i després d'haver-lo agombolat
amb deler en els millors bressols, grilla
com una petita llavor
i creix esponerosament a la recerca
del seu destí, que no és escrit en cap llibre,
ni es pot llegir en cap ment, perquè cada vers
vol trastornar
l’anterior i desborda amb escreix les forces
dels esperits més preclars, que un dia confiaren
sotmetre’l a l’antull de la seua imaginació
fantasmal:
com si l’aigua enfurida no resseguira sempre
els seus vells camins i la força del dolor
no fora capaç de traduir en paraules justes
tot el pes del crit,
la fúria que resta quan calla avergonyit l’amor
i la vida es transforma en un desficaci,
que s’apodera del poema i li imposa
el seu final.
No hauria de sorprendre’ns aquesta revelació,
car ja han passat molts anys i no podem al·legar
ignorància quan ens aturem a sospesar amb pausa
el nostre fracàs.
És cert que aspiràvem, fa temps, a compondre
uns poemes extremament pulcres i encertats
que foren testimoni definitiu de la nostra lluita
contra l’oblit.
Ara acceptem que cada poema nou és una sorpresa
i ignorem el que cal saber per a dominar-ne
el nus i el desenllaç, i això fa que escriure es torne
una pàl·lida experiència,
un obtús record d'aquells dies de poetes pletòrics,
quan era possible inventar nous finals
a la nostra solitud i desconcert, fent servir la clau
que obri tots els panys.
Res no ha sigut així, la vida ha pogut més
i ja no espera de nosaltres càntics esforçats,
sinó l’acatament del seu desig de fer bella
la nostra destrucció.

dijous, 15 d’octubre de 2020

INFÀNCIA


Tinc un passat
indefugible,
gran o petit,
però intangible.
No el puc remoure,
perquè és com és,
i així m’enllaça
al seu bagatge;
car sóc qui sóc,
no qui vull ser,
i no em puc veure
noble i magnànim,
sinó abocat
al despropòsit,
covard i exànime.

I passa el temps,
sense guarir-me
de la recança
que –esperonada
per tants records–
creix i revifa
neguits d’infant;
com quan els vells,
vora la llar,
enraonaven
del meu futur,
i jo callava,
res no entenia,
tan sols mirava.

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Les regles de joc

Una de les característiques més destacades de les actuals societats postmodernes és que potencien de manera desaforada les emocions dels individus, en detriment d'altres facetes de la personalitat humana com la racionalitat. D'aquesta manera, els individus no s'agreugen per idees, ni tan sols per interessos, sinó per sentiments i emocions, que és una manera molt poc consistent d'agreujar-se, perquè els éssers humans som una passió impossible: sempre en volem més, mai ens donem per satisfets.

El principal efecte que es deriva de tanta emotivitat és la feblesa social, perquè un individu que no té les idees clares, ni és capaç de mirar més enllà del que ell sent o li abelleix a cada moment, no pot integrar-se en grups socials sòlids. Abans al contrari, el que es produeix és una important fractura social que recorda al famós "divideix i venceràs", perquè els col·lectius en què s'integren els individus no responen a reivindicacions o compromisos essencials, sinó més aviat al capritx o a una part molt xicoteta de la realitat. Per tant, quan les emocions canvien, els grups es divideixen més i més, perquè tots els seus components són centres de la creació.

Ens trobem, per tant, davant d´un liberalisme de nou encuny, que no persegueix el desenvolupament integral de les potencialitats de cada individu, sinó més aviat dissoldre'l en col·lectius incapaços d'inquietar als que posseeixen el poder polític i econòmic. Fet i fet, es retalla la part racional de l'individu i es potencia la part emocional, i aquesta descompensació origina una ablació de l'esperit crític i de la sociabilitat ben entesa, és a dir, la que es preocupa pel bé comú.

El que predomina és el capritx de cadascun, i la manera de generar pau social s'assembla al també famós "pa i circ" dels romans: es fa creure als nostres ciutadans que el que ells desitgen és el més important, que no és mai el que convé a tothom. D'aquesta manera, es pot arribar fàcilment a la conclusió, en una època de pandèmia, canvi climàtic, crisi política i econòmica, que l'única cosa que importa és el que a mi em passa, per xicotet que això siga. Per tant, allò que realment importa queda relegat a un segon plànol en bé dels capritxos més diversos, que no responen a cap visió de conjunt ni de futur.

Els populismes exploten molt bé aquesta desestructuració social, perquè saben com atraure els seus votants mitjançant l'enfrontament entre grups dividits. El greuge comparatiu és per a ells un autèntic filó. I com més s'incrementa aquest enfrontament, més es produeix, paral·lelament, un reagrupament en blocs cada vegada més reduïts i enfrontats, com ocorria amb els "capuletos" i els "montescos", que no se sabia molt bé per quina raó s'odiaven tant: era senzillament la seua manera d'estar en el món.

Estem, per tant, en el camp de l'absurd, del que no té ni peus ni cap. Bona prova d'això és que, un populista, el primer que fa és renegar de les regles de joc i de les institucions, que han d'estar al servei del que "sent" el poble, o millor, del que el populista interpreta que el poble sent. I tota la resta és canviable, en funció del que convinga en cada moment.

La gran paradoxa que es produeix és que convergeixen en un mateix punt els populismes rampants, que busquen canviar les regles de joc substituint-les per un sistema en el qual no hi ha regles, i els partits tradicionals, que subordinen les regles, la permanència de les quals diuen defendre, als seus interessos electorals curterministes.

Potser per això s'ha dit que la polarització populista genera polarització no populista, i tota polarització s'oposa a la tolerància. Tenim, doncs, un problema molt greu.

divendres, 31 de juliol de 2020

SALVATGE



Aquell nou empleat, que l'empresa on jo treballe va contractar a l'estiu passat, tenia un caràcter tan introvertit que cridava l'atenció. No va despertar la simpatia dels altres companys, perquè menyspreava els costums que allí s'observaven de manera inveterada: no feia el descans reglamentari de vint minuts per a l'esmorzar; a més, era poc parlador i trencava el seu silenci en ben comptades ocasions, i sols si ho exigia la faena. No cal dir que una persona així de laboriosa i discreta es va guanyar de seguida el favor del cap de departament, la qual cosa va provocar l'enveja general.
Per la meua part, he de dir que em va intrigar de bon principi aquella personalitat singular. I encara que comprenia l’animadversió que suscitava en la resta del personal, per pura curiositat vaig intentar fer bona lliga amb ell, perquè intuïa que sota aquella aparença impenetrable s’amagava un esperit lliure que seria interessant descobrir.
No sé si per agraïment o per pura necessitat de comunicació, el nouvingut em va atorgar prompte un tracte privilegiat. És cert que tal distinció no em suposava cap benefici especial, però em sentia complagut pel que havia aconseguit, perquè era una manera de desmarcar-me de la mediocritat dels altres, incapaços de relacionar-se amb un individu que actuava segons un patró de conducta propi.
Al cap de poc em va convidar a visitar-lo un diumenge a sa casa. Pel que m’havia contat, feia anys que era vidu i vivia en companyia del seu fill en un carrer situat als afores del poble. La seua intenció era que passàrem la vesprada junts, jugant als escacs, i quan tinguérem gana de sopar amaniria uns entrepans.
Per descomptat, vaig acceptar de bon grat la invitació. Em felicitava pel meu do de gents, en haver-me guanyat tan fàcilment una amistat que no estava a l’abast de qualsevol. Quant al joc proposat, a pesar que des de l’adolescència no l’havia practicat massa, se’m donava bastant bé.
Després de tocar a la porta, va tardar cinc minuts ben comptats a obrir-me. Quan, per fi, ho va fer, es va disculpar dient-me que no hi havia ningú més a l’immoble i la meua arribada l’havia sorprés dutxant-se.
Sense fer-li cap retret per la demora, el vaig saludar educadament, i tot seguit em va conduir fins a un pati poc il·luminat, ja que estava tancat per quatre parets de considerable altura i la seua orientació era cap al nord.
Damunt d’un escambell, havia disposat el tauler amb les peces col·locades minuciosament en les seues caselles. Ens vam asseure en sengles tamborets: ell, que portava la iniciativa, va triar el que estava situat enfront de les blanques, i tot seguit, sense esperar que jo m’acomodara a l’altre seient, va fer el primer moviment. Era un contrincant disciplinat, que no tocava cap peça sense pensar-se bé la jugada. Una vegada prenia la decisió, però, l’executava amb prestesa. He de confessar que em va costar concentrar-me, perquè m’incomodava el comportament seriós i metòdic del meu rival. Amb tot, després d’alguns errors lamentables, vaig encadenar uns quants moviments que equilibraren la partida. En igualar-se les nostres posicions, em va oferir taules, notablement enutjat. No vaig dubtar d’acceptar-les, en consideració a la seua hospitalitat, tot i que estava a punt de desplegar un atac a la descoberta que, de segur, hauria acabat en escac i mat.
Mentre recollíem les peces, es va produir un soroll estrident en la planta superior de la vivenda, que em va colpir. La seua explicació m’era difícil d’entendre:
–No et preocupes. És el meu fill, que es diverteix amb el gat.
Feia una estona m’havia dit que estava sol a casa, i ara m’informava que també s’hi trobava el seu fill. No vaig poder evitar que una ganyota fugaç delatara la meua perplexitat.
–Perdona que no t’haja dit adés que el meu fill està trafegant per la cambra. Com que no ens parlem, a vegades se me’n va del cap la seua presència. Ens limitem a coexistir sota el mateix sostre. Prompte se n’anirà. Aleshores pujarem a la segona planta i t’ensenyaré el que hi guarda.
Encara ressonaven en les meues oïdes les paraules tan malagradoses que acabava de sentir, quan la porta principal del habitatge es va tancar d’un colp sec, que va retrunyir pertot com si fora un tro. No negaré que la impaciència per descobrir el que s’amagava en el pis superior em provocava un gran torbament.
–Anem-hi. Crec que et deixarà parat el que veuràs.
No podia esperar ni un minut més. Em vaig apressar a ascendir pels graons de l’escala, darrere del meu amfitrió, que demostrava conservar una gran agilitat. Quan érem dins de la cambra, em va sobtar l’aparició, entre la penombra regnant, d’uns ulls felins que refulgien dins d’una gàbia arrimada a un vell llit.
–Millor serà que no encenga el llum, així l’animal estarà més tranquil. És prou nerviós.
–Per què l’ha engabiat el teu fill?
–És un gat salvatge, i l’està ensinistrant.
Aquella bèstia oferia un aspecte ferotge. Movia contínuament la llarga cua de costat a costat, i mai s’aquietava. De tant en tant s’ufanejava de la seua agressivitat alçant una de les grapes i mostrant-nos les urpes llargues i esmolades, alhora que deixava escapar algun marrameu que, en la foscúria d’aquella estança, resultava espaordidor.
La visió de la fera em va despertar un viu sentiment d’indefensió, ja que em trobava en una casa estranya, al costat d’un pare de caràcter fosc que, per raons desconegudes, no s’avenia amb el seu misteriós descendent, el qual dedicava les hores d’esbargiment a desplegar una activitat arriscada i potser il·lícita en un lloc amagat. Tot plegat em va fer prendre consciència de la necessitat d’eixir ràpidament d’aquell cau. I així ho vaig fer, obligant el meu desconcertat invitador a seguir-me escales avall.
En tornar a la planta baixa, em vaig inventar una excusa poc convincent i vaig donar per liquidada la visita, sense demanar cap explicació addicional que m’ajudara a comprendre el que acabava de presenciar.
Encara que han passat uns quants mesos d’aquell cas, recorde com si fora ahir la barreja de terror i odi que es reflectia a la cara del meu company, quan em revelava el secret del fill. Era com si presagiara l’horrible final que tindria la seua vida, a penes unes hores més tard.
Em vaig assabentar dels detalls de la seua mort pel periòdic:
«La passada nit del diumenge, al número 4 del carrer Cabanilles, un gat salvatge sense llicència, que els propietaris tenien reclòs en una gàbia, per causes que a hores d’ara s’ignoren, es va fer escàpol. L’animal potser estava famolenc, perquè es va acarnissar d’una manera horrible amb Ramon Coll i el seu fill Pere. La reconstrucció dels fets fa pensar que el jove va ser atacat en obrir la porta de la cambra, i que el felí va enxampar el pare quan es trobava en el portal de la casa, intentant fugir del perill. Els cadàvers presentaven ferides i mutilacions esgarrifadores. La policia hi va acudir alertada pels veïns, que havien sentit els crits d’auxili de les víctimes. Fins ara no es tenia notícia de cap família que haguera adoptat un gat salvatge. S’ha estés una forta preocupació entre la població del barri. En aquesta ocasió, la sort va acompanyar la intervenció de les forces policials i fou possible abatre la fera quan entrava per la finestra de l’edifici del costat, on viuen un matrimoni i els seus cinc fills. Les investigacions continuen».