VIURE LA DEMOCRÀCIA

La democràcia no és sols un conjunt de normes i d’institucions, sinó també una manera de viure i de sentir. Crec que, sovint, s’oblida aquest important aspecte: com sent la gent la democràcia. És cert que tenim una Constitució i unes lleis que reconeixen els nostres drets individuals, polítics i socials, i que hi ha uns òrgans encarregats de vetllar per la seua efectivitat, però això no és prou per a determinar si una societat és plenament democràtica. Cal indagar en la vivència de la gent, saber com experimenta els valors proclamats per la democràcia a nivell formal.

Si comencem pel tema dels impostos, en aquest moment, hi ha una part majoritària de la societat que se sent profundament frustrada. En general, el ciutadà mitjà pensa amb raó que la càrrega fiscal està mal repartida, i que tot el pes de la llei tributària recau sobre les seues esquenes. Predomina, doncs, un sentiment d’injustícia i desigualtat que ve provocat per la manera tan iniqua que s’ha comportat l’administració d’hisenda des que s’ha aprovat la Constitució i, més acusadament, des que ha començat la crisi. Hi ha la creença que els ciutadans no són iguals a l’hora de pagar els seues impostos, i això és una mancança democràtica molt important.

Pel que fa a l’administració de justícia, és evident que la gent la considera tan lenta com poc eficaç, i que els poderosos tenen mitjans per fer que encara siga més lenta i més ineficaç, quan es tracta de jutjar-los a ells. Aquesta constatació suscita un sentiment d’impotència davant de la delinqüència de “coll blanc”. Una democràcia que no resolga adequadament aquest problema no pot ser una democràcia normalitzada. La gent necessita sentir que viu en un país on es fa justícia igual per a tots. Tanmateix, el que sent és tot just el contrari, i no sols a nivell judicial sinó més general, perquè els mateixos partits i sindicats, que haurien de defensar a tots els treballadors i ciutadans per igual, no actuen així.

Altra mancança democràtica important, viscuda per la gent, és la relacionada amb els serveis públics bàsics i les prestacions socials. La impressió generalitzada és que s’ha produït un retrocés en la qualitat dels dits serveis i prestacions, i que això ha anat acompanyat d’un important avanç en les ajudes que dóna l’Estat als més rics, finançant la banca i retallant els drets laborals, per exemple. Quant a l’educació, no ha hagut cap govern capaç de portar endavant una reforma a l’altura dels temps que corren, que ens homologue als països més avançats d’Europa. Tot això comporta un estat de postració que no s’avé amb el tracte digne que mereix la ciutadania en una democràcia. Avui dia, el sentiment que domina és que cal no ser massa crític amb els qui manen, que és preferible callar el que un pensa, perquè d’això pot dependre la seua prosperitat social i econòmica.

En fi, que es constata un retrocés democràtic, perquè la gent no viu la democràcia amb plenitud, sinó com si es tractara de la madrastra del conte, que actua arbitràriament perquè ha renunciat a ser justa i equànime. Hi ha una subordinació clara del poder polític al poder econòmic, que no és admissible en un sistema que es basa en el govern del poble, pel poble i per al poble.

Ara, ens volen fer creure que es solucionaran moltes de les carències democràtiques gràcies a la llei de transparència que volen aprovar. No obstant això, tot fa presagiar que la llei està condemnada al fracàs, ja que no es veu per part dels polítics un canvi de mentalitat i de comportament, és a dir, tant ètic com estètic, i segueixen oficiant la cerimònia de la confusió, de la qual difícilment els ciutadans, que tenim el dret d’exigir l’abolició de l’obscurantisme, en sortirem ben lliurats.

Per tant, pense sincerament que una nova llei de transparència hauria d’anar acompanyada d’una renovació a fons, tant física com mental, dels responsables de la situació que ara vivim. No es creïble que els oficiants actuals de l’espectacle diari de les trampes i les mentides siguen capaços d’esdevenir defensors abnegats de la transparència. Cal, doncs, que tinguen un gest generós i se’n vagen a casa, perquè en vinguen altres de nous.

LA INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR CONTRA ELS DESNONAMENTS

No són admissibles les trampes, i molt menys si vénen de la gent que gaudeix d’un poder teòricament democràtic. Sembla una broma dolenta que molts governants es dediquen a enganyar-nos un dia sí i l’altre també. Tenen por que coneguem la veritat i ens la mostren maquillada o, simplement, manipulada. És una tècnica que utilitzen per mantenir-se en el poder. És, doncs, la mentida sistemàtica i premeditada, del que estic parlant.

En democràcia, resulta essencial posar per damunt de tot el respecte dels nostres representants cap a la gent que els ha votat.

Tanmateix, freqüentment volen enganyar-nos, tant per acció com per omissió. Sols quan la premsa descobreix les seues mentides, és quan tenen a bé reaccionar, i de la nit al matí adopten algun canvi, amb la intenció d’aparentar que s’han esmenat, quan en realitat es tracta tan sols de deixar que passe un cert temps, abans de tornar a la situació anterior, perquè són recalcitrants.

Ara bé, cal no oblidar que els polítics formen part de la nostra societat, que no són extraterrestres, sinó persones de carn i os que s’han criat entre nosaltres. Per tant, resulta inevitable plantejar-se si la mentida no forma part de la nostra quotidianitat, si no som els ciutadans d’a peu els qui, quan els regalem la nostra indiferència o el nostre vot, estem propiciant l’existència de polítics mentiders. I la resposta crec que ha de ser afirmativa, ja que si diguérem un no rotund a la mentida, aquesta no podria seguir protagonitzant la vida pública.

Els nostres representants diuen que defensen els interessos generals, però sovint es preocupen més pels seus interessos i els d’un sector minoritari de la societat, la qual cosa resulta inacceptable en una societat democràtica. És evident que vivim una situació de greu degradació de la vida política, i que els protagonistes d’aquesta situació sols rectificaran si la gent del poble els ho exigeix.

En aquest sentit, crec que hui s’ha produït una notícia destacada: la presa en consideració de la iniciativa legislativa popular contra els desnonaments, presentada per diverses associacions ciutadanes, que en poc de temps han arreplegat quasi un milió i mig de signatures. És una prova evident de la força que té el poble quan s’organitza bé, i utilitzant mitjans democràtics com la iniciativa legislativa popular i la canalització de l’opinió pública a través de les xarxes socials, és capaç de portar endavant una iniciativa tan justa i necessària com la seua. Una iniciativa, per cert, que malgrat ser justa i necessària, sols ha estat viable per aquesta via de democràcia directa.

IMPOSTOS I IGUALTAT

Els ajuntaments saben que, un 75% de les multes de trànsit que imposen, mai no les recaptaran. No obstant això, en els últims anys, la quantia legal de les multes ha augmentat considerablement. Sembla contradictori que, en compte de fer perquè tothom pague les seues multes, els poders públics es dediquen a escurar les butxaques dels pocs ciutadans que les paguen. Perquè, a la fi, això és el que passa: al 75% que no paga li dóna igual l’import de la multa, mentre que als complidors se’ls grava cada vegada més, i així paguen per ells i pels demés.

Doncs bé, això que passa amb les multes municipals, és el que està passant en general amb els impostos. Cada reforma fiscal sols serveix per ofegar una mica més els bons contribuents, però els defraudadors segueixen sense pagar, entre altres raons, perquè l’Administració, que és plenament conscient del que està passant i del que cal fer per evitar aquesta gran presa de pèl als bons ciutadans, ho permet mirant cap a un altre costat.

La millor reforma fiscal no és, doncs, la que està per venir, sinó que paguen impostos els qui no ho fan, i -per aconseguir això- no hi calen tant noves lleis com l’existència d’una voluntat política elementalment democràtica de tractar a tots per igual.