La
democràcia no és sols un conjunt de normes i d’institucions, sinó també una
manera de viure i de sentir. Crec que, sovint, s’oblida aquest important
aspecte: com sent la gent la democràcia. És cert que tenim una Constitució i
unes lleis que reconeixen els nostres drets individuals, polítics i socials, i
que hi ha uns òrgans encarregats de vetllar per la seua efectivitat, però això
no és prou per a determinar si una societat és plenament democràtica. Cal indagar
en la vivència de la gent, saber com experimenta els valors proclamats per la
democràcia a nivell formal.
Si
comencem pel tema dels impostos, en aquest moment, hi ha una part majoritària
de la societat que se sent profundament frustrada. En general, el ciutadà mitjà
pensa amb raó que la càrrega fiscal està mal repartida, i que tot el pes de la
llei tributària recau sobre les seues esquenes. Predomina, doncs, un sentiment
d’injustícia i desigualtat que ve provocat per la manera tan iniqua que s’ha
comportat l’administració d’hisenda des que s’ha aprovat la Constitució i, més
acusadament, des que ha començat la crisi. Hi ha la creença que els ciutadans
no són iguals a l’hora de pagar els seues impostos, i això és una mancança
democràtica molt important.
Pel
que fa a l’administració de justícia, és evident que la gent la considera tan
lenta com poc eficaç, i que els poderosos tenen mitjans per fer que encara siga
més lenta i més ineficaç, quan es tracta de jutjar-los a ells. Aquesta
constatació suscita un sentiment d’impotència davant de la delinqüència de
“coll blanc”. Una democràcia que no resolga adequadament aquest problema no pot
ser una democràcia normalitzada. La gent necessita sentir que viu en un país on
es fa justícia igual per a tots. Tanmateix, el que sent és tot just el
contrari, i no sols a nivell judicial sinó més general, perquè els mateixos
partits i sindicats, que haurien de defensar a tots els treballadors i
ciutadans per igual, no actuen així.
Altra
mancança democràtica important, viscuda per la gent, és la relacionada amb els
serveis públics bàsics i les prestacions socials. La impressió generalitzada és
que s’ha produït un retrocés en la qualitat dels dits serveis i prestacions, i
que això ha anat acompanyat d’un important avanç en les ajudes que dóna l’Estat
als més rics, finançant la banca i retallant els drets laborals, per exemple.
Quant a l’educació, no ha hagut cap govern capaç de portar endavant una reforma
a l’altura dels temps que corren, que ens homologue als països més avançats
d’Europa. Tot això comporta un estat de postració que no s’avé amb el tracte
digne que mereix la ciutadania en una democràcia. Avui dia, el sentiment que
domina és que cal no ser massa crític amb els qui manen, que és preferible callar
el que un pensa, perquè d’això pot dependre la seua prosperitat social i
econòmica.
En fi, que es
constata un retrocés democràtic, perquè la gent no viu la democràcia amb
plenitud, sinó com si es tractara de la madrastra del conte, que actua
arbitràriament perquè ha renunciat a ser justa i equànime. Hi ha una
subordinació clara del poder polític al poder econòmic, que no és admissible en
un sistema que es basa en el govern del poble, pel poble i per al poble.
Ara, ens volen
fer creure que es solucionaran moltes de les carències democràtiques gràcies a
la llei de transparència que volen aprovar. No obstant això, tot fa presagiar
que la llei està condemnada al fracàs, ja que no es veu per part dels polítics
un canvi de mentalitat i de comportament, és a dir, tant ètic com estètic, i
segueixen oficiant la cerimònia de la confusió, de la qual difícilment els
ciutadans, que tenim el dret d’exigir l’abolició de l’obscurantisme, en
sortirem ben lliurats.
Per tant, pense
sincerament que una nova llei de transparència hauria d’anar acompanyada d’una
renovació a fons, tant física com mental, dels responsables de la situació que
ara vivim. No es creïble que els oficiants actuals de l’espectacle diari de les
trampes i les mentides siguen capaços d’esdevenir defensors abnegats de la transparència.
Cal, doncs, que tinguen un gest generós i se’n vagen a casa, perquè en vinguen
altres de nous.