Deia el pensador americà Dewey que tot acord d'opinió al qual s'haja arribat per mitjans externs, com la repressió i la intimidació o la propaganda i la publicitat calculades, "és superficial per necessitat; i allò que és superficial es troba en un continu estat de canvi. Els mètodes emprats provoquen la credulitat de les masses, i això fa que es passe d'una cosa a una altra segons la moda que més força tinga cada dia. Tots pensem i sentim el mateix..., però sols durant un mes o una temporada. Després apareix qualsevol altre personatge o esdeveniment que causa sensació i exerceix un efecte hipnòtic que uniformitza les respostes de tothom. En un moment concret, si prenem una mostra representativa de tots els estrats socials, la regla és la uniformitat. En un interval de temps més ample, vist des d'una perspectiva longitudinal, predominen la inestabilitat i els vaivens ...". I és que "la uniformitat és efectiva a llarg termini quan és la manifestació espontània i bàsicament inconscient dels acords que naixen de la vida real en la comunitat. Una uniformitat emocional i de pensament induïda d'una manera artifical és símptoma d'un buit interior". Aquest important filòsof de l'esquerra hegeliana americana ens alerta, doncs, sobre la necessària existència d'un control popular dels mitjans de comunicació i de les noves tecnologies, a fi d'evitar una manipulació que ens porta al conformisme i a la dissolució de l'individu en la massa.
Com diu el psicòleg social Le Bon, "l’individu integrat en una massa adquireix pel sol fet del número, un sentiment de potència invencible que li permet cedir a instints que ell mateix hauria frenat forçosament". D’aquesta manera "desapareix completament el sentiment de responsabilitat" i es viu una situació de contagi emocional i de suggestibilitat que ens porta a deixar-nos dur pel corrent.
La solució d'aquestos mals passa per potenciar la democràcia participativa, a fi que la ciutadania prenga consciència de la seua responsabilitat a l'hora de configurar el seu futur individual i col·lectiu. Estem massa acostumats que les prioritats ens les marquen el altres, a despreocupar-nos dels problemes que no ens afecten directament com si mai no ens hagueren d'afectar. I així és molt fàcil que ens interessen tan sols aquelles coses que volen que ens interessen i no les que realment condicionen la nostra existència.