divendres, 29 d’octubre de 2021

DUES AMIGUES ADOLESCENTS CONVERSEN

A Natàlia Cortell i Mª Jesús Martí

MARIA. No sé què em passa últimament, però em trobe fatal.
ANNA. Què et fa mal?
MARIA. Res en concret, però no estic bé. Això ho tinc clar!
ANNA. Doncs em sembla una mica estranya la teua malaltia.
MARIA. Estranya? Per què?
ANNA. Dona! Convindràs amb mi que hauries de saber quina part del cos et fa mal.
MARIA. Les coses no sempre són tan senzilles. Hi ha malalties que no són fàcils de localitzar en una part concreta del cos.
ANNA. Mira que ets complicada! Comences dient-me que et trobes fatal, i no hi ha manera de saber quina cosa et passa.
MARIA. Perdona, però és que estic molt nerviosa.
ANNA. Ho celebre!
MARIA. Caram! Quina amiga més bona tinc!. Mira que alegrar-te de les meues malalties.
ANNA. Que no, dona, no. No me n’alegre. El que vull dir és que celebre haver-me assabentat de la causa de les teues dolences: estàs nerviosa, i això explica molt bé que et trobes fatal.
MARIA. Sí, estic nerviosa, però ací no acaba tot. Cal preguntar-se per la causa del meu estat.
ANNA. Ja sabia jo que aquesta conversa no acabaria tan fàcilment. Encara ens resta per determinar la causa dels teus nervis.
MARIA. De tota manera, si ho prefereixes, podem parlar d’un altre tema.
ANNA. No, si jo em trobe molt bé així, parlant del que a tu el preocupa. Al cap i a la fi ets la meua millor amiga.
MARIA. Exacte. D’això volia parlar-te: de l’amistat.
ANNA. Al final, la que es posarà nerviosa seré jo. De primer, em parles de malalties, i ara vols que parlem de l’amistat. No hi ha qui t’entenga!
MARIA. Està bé, si et canses de parlar amb mi, pots anar-te’n i ja continuarem un altre dia.
ANNA. De moment, encara no estic esgotada. Una mica cansada sí, però no esgotada. Puc aguantar-te una estona més.
MARIA. Bé, perquè no et canses més, anirem al gra.
ANNA. Que vols confessar-me algun secret important?
MARIA. Fa temps que ho intente, i et promet que si m’ho calle un minut més rebente.
ANNA. Caram! Amolla-ho ja d’una vegada, que estic impacientant-me també.
MARIA. Anna, m’agrada Joan. I a ell també li agrade jo.
ANNA. I què?
MARIA. Vols dir-me que això no t’afecta? Si em vas dir fa un mes que era l’amor de la teua vida!
ANNA. En absolut. Joan és un poca-solta, i ja tenia ganes de llevar-me’l de damunt. Així que, lluny de sentir-me ofesa, t’estic profundament agraïda.
MARIA. Ets molt comprensiva. Així, podrem continuar la nostra amistat.
ANNA. I tant com la continuarem. M’has fet un favor!
MARIA. Dona, tant com un favor, no!
ANNA. Que sí, que sí, Maria, m’has fet un grandíssim favor. Si t’agrada Joan, pots endur-te’l tot sencer, encara que prompte et penediràs de l’adquisició que acabes de fer.
MARIA. Com n’ets de complaent, Anna! Sembla que estaves desitjant que em posara pel mig.
ANNA. Has encertat plenament. A més, pense que Joan i tu feu una parella fantàstica.
MARIA. Mai no m’ho hauria imaginat de tu, Anna. Creia que eres la meua millor amiga. I ara vas i t’alegres que haja carregat jo amb el Joan, el qual tu no vols vore ni en pintura.
ANNA. Ho sent molt, però és així.
MARIA. Doncs he de dir-te que no em fa cap gràcia la teua despresa. De segur que el Joan és un bandarra. Demà mateix trenque amb ell.
ANNA. Ja sabia jo que la nostra amistat estava per damunt de petites adversitats. Tu m’has fet veure clar i ras el que jo ja intuïa: que el Joan no és de fiar.
MARIA. I tu m’has ajudat a comprendre que si dues amigues conversen amb sinceritat és ben fàcil d’arribar a conclusions interessants.
ANNA. Exacte! Però, si no recorde mal, tota aquesta història ha començat perquè tu et trobaves fatal.
MARIA. Ara ja em trobe bé.
ANNA. Veus? Això no em sembla correcte. Acabes de renunciar al teu amor, i dius que et trobes bé. On anirà a parar l’amor romàntic?
MARIA. Mira qui parla! Que no recordes totes les meravelles que em contaves del Joan fa a penes un mes?
ANNA. És cert. Però la vida és així. Quina culpa tenim nosaltres de no haver viscut encara un amor autèntic.
MARIA. Autèntic, dius? Com serà un amor així?
ANNA. Jo crec que deu ser un amor ple de vida, divertit, sincer…
MARIA. Ah, sí! Un amor valent, que et dóna ales i et fa anar enllà dels teus límits… Quan el tinga, t’avisaré.
ANNA. I jo també, encara que un amor així mai el podrem compartir.

divendres, 22 d’octubre de 2021

DOS POEMES RECITATS

Ovidi Montllor recitava els poemes dels nostres grans poetes amb una força extraordinària. Un dels poemes que més m'agrada de Salvat-Papasseit és el que porta per títol "Res no és mesquí", i gràcies a l'Ovidi el podem escoltar tan ben recitat, que resulta una experiència inoblidable. Vaig tindre la sort d'assistir a un recital del cantant alcoià l'any 1975 a Carcaixent, acompanyat del seu inseparable Toti Soler. En aquell concert, recorde que va interpretar el meravellós poema de l'Estellés "Els amants", i jo, que tenia llavors 16 anys, vaig restar tan impressionat que ja mai no he deixat d'admirar la seua poesia. Va ser tot un descobriment, pel qual sempre li estaré agraït a l'Ovidi.
Federico García Lorca és un dels poetes més universals. L'any 1986 es va editar un disc, en el qual diversos cantants de primera línia musicaven un poema seu i l'interpretaven. Recorde que em va colpir la versió que feia de "Grito hacia Roma" el cantant italià Angelo Branduardi. Tot seguit us oferisc aquesta versió cantada del poema, junt a una altra merament recitada per Alfredo Alcón.

divendres, 15 d’octubre de 2021

LA PINTURA RENAIXENTISTA

Avui vull convidar-vos a admirar sis obres mestres de la Renaixença, moviment artístic que, com tots sabeu, va nàixer a Florència durant el segle XV i des d’allí es va escampar per tota Europa. Si visiteu Florència, hi podreu admirar amb tota la seua plenitud el que va significar aquesta etapa per a la història de l’art. Us he seleccionat dues obres impressionants de Rafael i Ticià. Les madones de Rafael són, en general, obres dotades d’una gràcia i candor impressionants. La que us mostre ací és “La Madona del Gran Duc”, que es troba a la Galeria Pitti, on també es pot contemplar el “Retrat de Pietro Aretino” (Ticià).

Al Museu del Prat s’hi troben dos quadres fonamentals de l’escola flamenca renaixentista, com són “El jardí de les delícies”, del pintor neerlandés El Bosch, i “El davallament”, de Van der Weyden. Són dues obres meravelloses, que constitueixen, sens dubte, dos dels tresors més valuosos del dit Museu.

Un altre gran artista del Renaixement és El Greco, autor d’un bon grapat de quadres inoblidables, entre els quals destaca “L’espoliació del Crist”, conservat en una capella de la catedral de Toledo. La túnica és d’un roig tan viu que sembla eixir-se’n de la tela.

Finalment, cal destacar Grünewald, gran artista que, junt a Dürer, són els pintors alemanys més reeixits de la Renaixença. Un dels seus quadres més originals és “La temptació de Sant Antoni”, que en la seua època segurament terroritzaria les ànimes més càndides, ja que representa les temptacions en forma d'essers monstruosos, quimeres zoomòrfiques que sacsegen el sant, l'estiren pels cabells i el turmenten amb la seua visió. Hi ha un indubtable parentiu entre el quadre del pintor flamenc El Bosch i el de Grünewald, tot i que el d’aquest últim sembla més diabòlic, producte d’una al·lucinació esvalotada, mentre que al “jardí” del neerlandés domina l’enigma i certa lúcida bogeria.

LES FINESTRES DEL PALAU DUCAL DE GANDIA

Al Palau Ducal dels Borja de Gandia, entre altres meravelles, un pot admirar una magnífica finestra gòtica, perfectament conservada, al pati de l’entrada. Com a contrast, a la primera planta, s’hi troben unes precioses finestres barroques. Com que en qüestió de gusts tot és opinable, crec que el millor que puc fer és deixar-vos en aquesta entrada dos fotos fetes per mi, perquè cadascú trie la que més li agrade.
Finestra gòtica
Finestra barroca

dissabte, 9 d’octubre de 2021

El "POP ART"

S’ha dit que la finalitat del Pop art era descriure tot el que fins aleshores (els anys 50 i 60 del segle XX) havia estat considerat indigne de l’art: la publicitat, les il·lustracions de les revistes, els mobles de sèrie, els vestits, les llaunes de conserves, els còmics, etc.
Els artistes adscrits a aquesta tendència pintaven les coses que veien cada dia, en una societat consumista, adoptant el materialisme, el buit espiritual i l’ambient ridículament “sexualitzat” d’aquella època. Es tracta, doncs, d’una concepció desencantada i passiva de la realitat social contemporània.
Els pintors més representatius d’aquest moviment són Jaspers Johns, Rauschenberg, Warhol, Lichtenstein, Wesselmann, Hockney i Hamilton.
Tot seguit, podeu admirar una mostra de la seua obra:
Warhol
Rauschenberg
Wesselmann
Lichtenstein
Jaspers Johns
Hamilton
Hockney

LA PINTURA ROMÀNTICA

La pintura romàntica naix per oposició a la neoclàssica (David, Ingres). Ambdues responen a ideologies molt distintes. El neoclassicisme s’identifica amb els ideals de la revolució francesa, i afirma la seua creença cega en la raó. Els romàntics, pel contrari, consideren que les forces irracionals dominen la vida i la història, i exalten la llibertat creativa de l’artista, que ha de situar-se per damunt dels canons academicistes. Això es tradueix, en pintura, en què els artistes romàntics donen més importància a la llum i al color que no a la línia, perquè la realitat es mira amb desconfiança. Per això, els paisatges i les imatges apareixen als quadres d’una manera tèrbola, mancada de nitidesa.
"Duelo a garrotazos" de Goya
Els grans pintors romàntics són els anglesos Turner i Constable, els francesos Delacroix i Géricault, l’alemany Friedrich i l’espanyol Goya.
Tot seguit penge una mostra de l’obra pictòrica d’aquests grans mestres:
Turner
Constable
Delacroix
Géricault
Friedrich
"La familia de Carlos IV" de Goya

diumenge, 3 d’octubre de 2021

SUBTILS DESENGANYS

Berfull
Aviat arribarà una altra primavera
i res no canviarà. El temps a poc a poc
iguala totes les estacions i fa que l’hivern
no desperte aquella infantil tristesa.
Som sense ser, perquè hem aprés
la resignació de les hores mortes,
a manllevar sensacions gastades
com retalls plàcidament inútils.
No sembla un somni la vida, després
de tantes pèrdues i caigudes. És real
el buit que resta quan s’estimben
les torres de la nostra innocència.
Som sense ser, entre altres raons,
perquè hem perdut la impaciència
de l’espera i després de l’espera
l’emoció inaugural del començament.
Subtils desenganys, passions impossibles,
ens han fet un poc savis, i des de la distància
del temps que se’n va, amb ironia,
mirem la vida gairebé sense por.