"TOMORROW IS A LONG TIME", DE BOB DYLAN

Bob Dylan és, sens dubte, un dels grans cantautors de la història. Sap tocar la guitarra amb la mateixa ràbia que la tocava el seu mestre Woody Guthrie. És cert que ha tingut defalliments, però globalment la seua carrera musical és enlluernadora. Curiosament, algunes de les seues principals composicions formen part del material que fou rebutjat en les sessions d'enregistrament dels seus àlbums oficials. Hi ha, així, un bon grapat de temes memorables que hem pogut conéixer després, en reculls retrospectius: "Foot of pride", "Caribbean wind", "Tomorrow is a long time", "Mama, you been on my mind", "Positively 4th Street", "Up to me", "Blind Willie McTell", entre altres. Ací teniu "Tomorrow is a long time", gaudiu-la:

I una versió notable d'Elvis Presley de la mateixa cançó:

EL CONSTRUCTIVISME RUS

Maqueta del monument a la III Internacional, de Tatlin

El constructivisme rus és el moviment artístic propi de la revolució soviètica, ja que naix com una reacció front a l'anomenat art burgés. Els revolucionaris d’octubre titllen aquest art de formalista, perquè té aspiracions purament estètiques. Per enderrocar aquesta concepció, els constructivistes incorporen la tècnica i la geometria a les seues obres, així com la integració de l’obra d’art en el seu entorn. El que es busca és atendre les necessitats i aspiracions de la societat, no crear bellesa: l’art ha d’estar al servei del poble (socialització de l'art) i no recrear-se en si mateix, perquè açò últim suposa caure en l’individualisme burgés. Per aquest motiu, els constructivistes són sobretot arquitectes, enginyers, dissenyadors gràfics i industrials, que amb l’exercici dels seus oficis es posen al servei del poble.

Club de treballadors Rusakov de Moscú, de Mélnikov

El constructivisme no busca representar la realitat sinó construir una nova realitat. Per tant, segons aquesta concepció, l’art no pot servir per interrogar-se sobre la realitat a través de la seua representació, sinó per contribuir a la transformació de la societat d’acord amb una ideologia preestablerta. L’art que s’havia fet fins aleshores es declara mort i substituït per l’art de la màquina i del progrés, que és una ferramenta al servei del poder revolucionari.

Un cartell de Ródtxenko

En el constructivisme no hi ha emoció ni individualitat, sinó pragmatisme i interrelació. Així, els seus arquitectes deien: “un bosc no és les seues plantes, els seus animals ni la seua bellesa. Un bosc consisteix en la suma de les seues parts interrelacionades, en el seu conjunt harmònic. De la mateixa manera, una ciutat no és ni la gent que s’enamora en ella ni els captaires que escopeixen als seus cantons. Una ciutat és com un bosc de formigó en el qual vivim a l’uníson, interrelacionant-nos”. Cal destacar, dintre del constructivisme, Tatlin, Gabo, Mélnikov, El Lissitzky, Ródtxenko i Popova.

Construcció dinàmica-espacial, de Popova

Construcció nº 104, de Ródtxenko

"Colpeja els blancs amb la falca roja", d'El Lissitzky

Una escultura de Gabo

UN QUADRE D'AMBROSIUS BENSON

Mireu aquest quadre: ja sé que és bellíssim, que la Verge  Maria i el xiquet Jesús estan pintants amb una gràcia incomparable. Però el que més em fascina són els detalls: fixeu-vos en la taula, amb la poma, el ganivet, el pa, el plat, la cullera i el tauler per a tallar; i si mireu el que es veu des de la finestra, hi ha fins i tot un cigne a l'aiguamoll. El xiquet Jesús juga amb un ram d'olivera, que sens dubte la Verge li ha donat perquè es torbe mentre li dona el dinar. Al fons, hi ha un prestatge amb un llibre, una cistella, flors, i darrere de la Verge, damunt d'un armariet de paret, hi ha un pitxer i tres llimes. Si es fixeu en la mà esquerra de la Mare de Déu, no us passarà inadvertida la fermesa amb què els dits agafen el Jesuset.
Si això no és pintar amb amor, que vinga Déu i ho veja.

GLENN GOULD

En la novel·la de Thomas Bernhard "El malaguanyat", un dels protagonistes és el pianista canadenc Glenn Gould i, més en concret, la seua genialitat, que provoca l'enveja i la frustració de l'altre protagonista, que abandona el piano en adonar-se que mai no podrà tocar com aquell. Més enllà de l'anècdota de la novel·la, cal asseyalar que la perfecció artística no existeix, sinó que és una aspiració, i que l'excel·lència no rau sols en els resultats obtinguts sinó també en l'esforç realitzat per a desplegar les pròpies potencialitats, siguen les que siguen, ja que això és bellesa en estat pur. Per altra banda, no és gens fàcil saber quina cosa és la perfecció. El mateix Gould menyspreava el mestratge de V. Horowitz, i hi ha molts crítics musicals que consideren que les interpretacions de Gould eren extravagants i arbitràries.

Ací teniu un fragment de les "Variacions Goldberg" de J. S. Bach, en la interpretació de Glenn Gould:

LES SIMFONIES DE MAHLER

Deia T. W. Adorno que "Mahler tracta de trobar un sentit en allò que ha restat desprovist de sentit, i en el sentit tracta de trobar el que està desprovist d'ell", perquè li resulta productiu el conflicte dels elements contradictoris. Així, les seues composicions es caracteritzen per la seua irregularitat i el no sotmetiment als esquemes. La seua música tonal, preponderantment consonant, té de vegades el clima de la disonància absoluta, la negror de la nova música.

S'ha dit que les seues deu simfonies són un càntic a l'horror del no-ser, i jo voldria en aquesta entrada proporcionar-vos una guia perquè escolteu les millors versions existents de cadascuna.

Primera simfonia: R. Kubelik.

Segona simfonia: O. Klemperer.

Tercera simfonia: J. Horenstein.

Quarta simfonia: G. Szell.

Cinquena simfonia: J. Barbirolli.

Sisena simfonia: L. Bernstein.

Setena simfonia: C. Abbado.

Huitena simfonia: D. Mitropoulos.

Novena simfonia: C. M. Giulini.

La Cançó de la Terra: B. Walter.

Perquè en feu un tast, ací podeu gaudir de l'impressionant final de la Huitena, sota la direcció de Horenstein:

TRES PINTORS NORD-AMERICANS DE LES ACABALLES DEL SEGLE XIX

Són tres pintors increïbles:

CHURCH pertany a l’anomenada Escola del Riu Hudson i és un dels paisatgistes més reeixits de tots els temps. Com podreu comprovar en les dues mostres que penge en aquesta entrada, té un estil romàntic que recorda a Turner, en la creació d’atmosferes vaporoses.

HOMER és un pintor naturalista reconegut arreu del món per la seua força expressiva.

WHISTLER és impressionista i destaca com a retratista. En particular, és famós el retrat que li va fer a la seua mare.

CHURCH:

HOMER

 

WHISTLER