Joan Fuster ens convidava a dubtar no sols de les veritats que ens resulten molestes sinó també de les que ens agraden. L'escepticisme fusterià té, per tant, una arrel ètica indubtable: qui estima la veritat ha de ser honest i no defugir les qüestions que l'incomoden.
Ara bé, això no vol dir que Fuster fora un relativista, és a dir, un intel·lectual que negava la veritat objectiva. Ans al contrari, creia en aquesta veritat, tot i que el seu racionalisme crític el portava a la conclusió que només es podia assolir aproximativament, mai com una realització absoluta i inamovible.
La veritat, a diferència d'una opinió o d'una creença, no està mai al final del camí, sinó que és una invitació a mirar cap endavant. La veritat no pot identificar-se, per tant, amb el conformisme, ja que provoca insatisfacció i obliga a saber més.
Fa vint-i-huit anys que ens va deixar aquest il·lustre suecà, i hui, mentre recorria les estances del seu Museu-Casa, trobava a faltar l'existència actual d'humanistes que estiguen a la seua altura. A hores d'ara és ben fàcil sentir i llegir opinions o creences que es traslladen a la gent com si foren veritats incontestables. De fet, els nostres joves, segons les últimes enquestes escolars, tenen cada vegada majors dificultats a diferenciar entre el que és una notícia sobre fets reals i el que és una opinió.
Em sembla molt greu aquesta confusió, perquè sense veritat no és possible la llibertat. Com diu el professor Jordi Mir: "Podríem fer una llarga llista de mentides relacionades amb l’actualitat informativa: persones migrants, que busquen refugi, polítiques d’igualtat, habitatge, impostos... Aquestes mentides són un engany a la ciutadania. Busquen que les persones pensin, prenguin decisions, a partir d’una realitat alterada, deformada. En aquestes condicions les persones veuen atacada la seva llibertat, la democràcia s’allunya una mica més, la por i l’odi creixen".
S’ha desencadenat una guerra contra la veritat. Així s’està fent política en moltes parts del món i la nostra societat no és una excepció. El més important no és dir la veritat o mostrar que altres opcions menteixen. L’objectiu és imposar la nostra veritat, que es crega la nostra veritat. No importa si ho és o no ho és. No importa si les dades i les evidències ens donen la raó o no. Es tracta d’aconseguir que la gent crega el que diem i per això cal acabar amb la noció mateixa de veritat. La societat sencera perd quan això passa.
Podríem pensar que aquesta guerra contra la veritat només és cosa dels feixistes, però em sembla que convé reflexionar sobre què i qui es presenta com a feixisme. Necessitem pensar que qualsevol atac a la veritat, fins i tot en nom de la nostra millor causa, és un atac a la llibertat de les persones i de la possible vida en democràcia.
