Avui vull fer als meus seguidors un regal molt especial: es tracta del
poema de Keats titulat “Oda a un rossinyol”. En aquesta bellíssima composició
del gran poeta romàntic anglés, es dibuixa el conflicte entre les contrarietats
de la vida humana i les ganes d’escapar de la realitat, en cerca d’una
felicitat que se’ns nega als humans i sols existeix en la fantasia. Quan Keats
va escriure aquest poema era jove, però ja tenia l’experiència suficient per
comprendre que al món s'escolten els “gemecs dels homes”, mentre que el
rossinyol, quan canta, viu en una altra realitat plena de gràcia i bellesa. L'esperit del poeta vol anar ben lluny, on rau eixa màgica realitat, però acaba
comprenent que no és possible abdicar de la seua condició humana i, per tant,
mortal, mentre que sempre hi haurà un rossinyol que seguirà cantant eternament
lluny dels éssers humans.
I
Em fa mal el cor
i una punyent letargia
atabala els meus
sentits, com si després
d’haver begut
cicuta o apurat un fort
narcòtic
m’haguera enfonsat al Leteu:
no perquè tinga
enveja de la teua felicitat,
sinó pel goig que
em fa la teua gràcia
quan, alada de
llum, nimfa dels arbres,
en algun lloc melodiós
de verdes fagedes
i ombres infinites
lliures a l’estiu
la plenitud del teu cant.
II
¡Ah, si un glop
de vi refredat un llarg temps
a la terra
pregona, em fera gust
a Flora i campanya,
a balls
i cançons
provençals, i a solellada festa!
¡Ah, si el càlid
sud omplira el meu got
d’un magnífic i enardidor hipocràs,
amb bombolles
enllaçant-se a la vora
i la meua boca tenyida de porpra,
i que en beure
abandonara el món d’amagat
per perdre’m amb
tu a la foscor del bosc!
III
Perdre’m lluny,
fondre’m i oblidar
tot allò que,
entre les fulles, tu mai no has conegut:
el cansament, la
febre i el neguit que se senten
ací on s’escolten
els gemecs dels homes
i la tremolor
sacseja els seus darrers cabells blancs,
on la joventut
esdevé un espectre
i el pensament
s’amara de dolor
quan mor l’esperança,
on la bellesa no
pot conservar la seua brillantor
ni preservar un
nou amor per al demà.
IV
Lluny! Molt
lluny! Perquè he de volar cap a tu,
no conduït per
Bacus y els seus lleopards,
sinó en les
invisibles ales de la poesia,
tot i que la ment
dubte, negada i confusa.
Ja sóc amb tu!
Suau és la nit
i potser la Lluna
regnarà al seu tron,
amb les seues
màgiques estrelles al voltant,
però ací no hi ha llum,
només la que
davalla del cel quan bufa la brisa
per rieres
serpejants de molsa obscura.
V
No puc veure les flors
que hi ha sota els meus peus,
ni el blanc encens
que penja de les branques,
i, en la
perfumada foscúria, imagine
els encants
propis de l’estació presents
a l’herba, a les
garrigues i als fruiters silvestres,
als rosers de
pastor i als blancs espins,
a les violetes
que es marceixen sota la fullaraca
i a la filla primogènita de mitjan
maig:
rosa d’almesc que
germina arrosada de vi,
amb brunzit de
mosques en les vesprades d’estiu.
VI
Escolte en la
foscúria, i si prou sovint
vaig estimar la
mort com un remei,
cridant-la amb
tendresa en versos absorts
que escampaven
per l’aire el meu alè assossegat,
ara més que mai
em sembla bell morir,
extingir-me sense
dolor al cim de la nit,
alhora que tu
vesses l’ànima a fora
en un èxtasi de cants
que seguiran
encara que em convertisca en terra
i ja no puga
admirar el teu rèquiem profund.
VII
Tu no has nascut
per a la mort, ocell immortal,
ni generacions
feréstegues et faran rodar per terra.
La veu que
escolte en la nit ja la sentiren
en un altre temps
emperadors i bufons;
potser aquest
mateix cant va il·luminar un camí
en el trist cor
de Ruth, quan amb nostàlgia
plorava envoltada
de camps de blat estrangers,
i també va encisar altres vegades
els màgics
finestrals oberts a l’escuma
de perillosos
mars en indrets de prodigi ja oblidats.
VIII
Oblidats! Paraula
que repica com una campana,
mentre m’allunye
de tu anant cap a la meua soledat.
Adéu! La fantasia
no sap enganyar tan bé,
follet mentider,
com la seua fama faria pensar.
Adéu! Adéu! El
teu himne llastimós s’esvaeix
al passar prop
dels prats, sobre el rierol quiet,
allà al
vessant, i després s’enfonsa profundament
a les clarianes de la propera vall.
Ha estat una
visió o he somniat amb els ulls oberts?
La música ja s’ha
acabat. Dorm o estic despert?