MÚSICA I POESIA

Tant la poesia com la música busquen emocionar intensament els seus receptors. Ara bé, ho fan de manera distinta, perquè la poesia està feta de paraules que tenen un significat concret que el lector ha de comprendre, mentre que la música comunica les emocions més directament a l’oient amb notes i acords que estan mancats d’un contingut semàntic precís.

Aquesta diferència entre música i poesia fa que el camí d'arribada a l’emoció siga més complicat de recórrer en el cas de la poesia que en el de la música.

Bona prova del que acabe de dir és que, per a gaudir de la música, no resulta necessari conéixer el llenguatge musical, mentre que és impossible assaborir un poema sense dominar l’idioma en què està escrit. Este diferent nivell d’exigència, entre altres factors, determina que el número de persones aficionades a la música supere en gran mesura al de lectors de poesia.

Per a acabar-ho d’adobar, l’emoció en la poesia és més difícil d’assolir que en la música, no sols perquè la seua matèria siga la paraula, amb un contingut semàntic que cal desxifrar, sinó també perquè el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua expressivitat i aprofundir més en eixe immens misteri que és la vida. Així, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari. I això ho complica tot encara més.

El plaer que proporciona llegir un poema està estretament relacionat amb la seua capacitat de transmetre, d'una tirada, allò que el poeta pensa, sent i experimenta, la qual cosa l'obliga a fer ús d'un llenguatge que força les paraules a dir més del que diuen. Per això, la poesia, prou sovint, és difícil de capir, perquè el missatge que vol transmetre el poema és ambigu per si mateix i susceptible, per tant, de generar en els lectors diverses interpretacions. A diferència de la música, per tant, hi ha en la poesia un tret d'ambigüitat molt característic, que ha sigut expressat d’una manera molt eloqüent pel poeta polonés Tadeusz Rózewicz, en el seu poema “Esbós d’un poema eròtic contemporani”, traduït per Josep-Antoni Ysern:

Però és que la blancor

millor descriure-la amb la grisor

un ocell amb una pedra

els gira-sols

en desembre (...)

la més plàstica

descripció del pa

és la descripció de la fam (...)

pura

transparent descripció

de l’aigua

és la descripció de la set

de la cendra

del desert (...)

Mancança fam

absència

del cos

és la descripció de l’amor

és un poema eròtic contemporani

Encara que música i poesia, com hem vist, estan fetes de materials distints, cal destacar que sempre han sigut bones companyes de viatge, perquè la música comunica una emoció tan directa i immediata que ajuda a comprendre el poema i potencia la seua capacitat d’emocionar. La poesia, per la seua banda, dona un significat precís a tot allò que la música sols por referir-nos d’una manera genèrica.

La música és capaç d’encomanar-nos sentiments d’alegria, amor, melangia, dolor, tristesa, enyorança i molts altres més, però no pot aprofundir en la descripció de les seues causes i dels seus efectes concrets. Podem dir que una música és trista, però no hi ha la possibilitat, a partir de la música, de conéixer l’origen i la naturalesa d’esta tristor. La poesia, en canvi, a través de la paraula, permet al poeta traslladar un contingut semàntic més complet. Fet i fet, podríem dir que la música ens fa pensar el que sentim, mentre que la poesia ens fa sentir el que pensem quan llegim el poema. Ambdós ens toquen el cor, però la música ho fa per una via més ràpida.

VERITAT I REALITAT

Per a Aristòtil, la veritat no és una propietat de les coses, sinó del pensament: no són les coses sinó el que pensem de les coses el que pot ser vertader o fals. Per això, la veritat consisteix a dir d’allò que és, que és, i d’allò que no és, que no és. Ha d’haver-hi una correspondència entre el pensament i la realitat perquè la veritat prospere.

La veritat, per tant, no canvia per caprici, sinó en funció de la realitat, que és canviant i obliga el nostre enteniment, de manera permanent, a fer l’esforç d’identificar la substància de cada cosa.

Ara bé, que la realitat siga canviant no significa que tota la realitat canvie de sobte, sinó que els canvis són parcials i progressius. És clar que qualsevol canvi que es produïsca en la realitat no autoritza a canviar de manera radical l’opinió que tenim de les coses. La lògica ens diu que mantindre una cosa i tot seguit la contrària sols resulta creïble si el que era blanc ha passat a ser negre, i això rarament es veu en la realitat diària.

Com diu Revel, "l'opinió es mou en esferes on no podem reunir més que un conjunt de probabilitats. Tot i això, l'opinió, encara que simplement plausible i desprovista de certesa absoluta, pot ser assolida o no de forma tan rigurosa com siga possible, basant-se en un honrat examen de totes les dades accessibles, La conjectura no equival a l'arbitrari. No exigeix ni menys probitat, ni menys exactitud, ni menys erudició que la ciència".

Per les raons expressades, considere que quan es diu, com fa el president Pedro Sánchez, basant-se en l’estagirita, que “l’única veritat és la realitat”, cal no oblidar que una cosa és la realitat i una altra ben distinta la conveniència. La realitat és la que és i conéixer-la exigeix rigor intel·lectual, mentre que la conveniència sempre és subjectiva i està en funció dels interessos de cadascú.

Pot ser que la conveniència del governant canviant les seues opinions li permeta adoptar decisions que complaguen a molta gent, però que no es disfresse la conveniència de veritat, que això no fa justícia al gran pensador grec. A més a més, cal advertir que el costum de canviar d'opinió per conveniència, quan es tracta d'una persona pública, tendeix a confondre's amb el costum de dir en cada moment allò que més convé. I això ens porta de dret vers el camí de la mentida.

LA CREACIÓ LITERÀRIA

Una de les satisfaccions més grans que proporciona la bona literatura, és que ens permet accedir a una altra realitat. Perquè tota obra literària suposa la creació d’una realitat distinta a la que ens envolta, que obliga el lector a substituir la realitat “real” per la realitat “fictícia” que es desplega a les seues pàgines. Però aquesta substitució no comporta fugir de la vida, sinó endinsar-se en ella per una altra via.

Resulta subjugant poder canviar de realitat, en el sentit de passar a un nivell de realitat distint, amb la sola condició de dedicar un temps a la lectura. Una lectura que no sols ha de ser atenta, sinó també crítica, a fi de no perdre mai de vista les relacions existents entre la història que ens conta l’escriptor i la que nosaltres vivim. Així, no serà difícil que la ficció il·lumine alguns racons de la nostra quotidianitat que fins aleshores havien restat foscos.

I és que la realitat es presenta sovint d’una manera ambigua o amagada sota una gran varietat de disfresses, i no es deixa atrapar fàcilment. En canvi, la millor ficció, en ser fruit de l’enginy i de la sensibilitat de l’escriptor, té la virtualitat de desvelar-nos allò que els nostres ulls no solen veure, i també les raons que tenim per a dubtar del que se’ns vol vendre en la vida real com una veritat incontestable. En definitiva, la literatura juga un paper essencial en el procés de maduració de l’individu i, per tant, de la societat.

En un estat totalitari o autoritari, el poder estableix la censura i altres mesures de caire sancionador per a frenar la llibertat creadora. En un estat que es declara democràtic, les actuacions són més subtils, i s’utilitzen unes vies molt delicades per a controlar la creació literària i redirigir l’interés del públic cap a determinades obres menys compromeses.

A hores d’ara, el principal perill que ha d’acarar la creació literària és la banalització que impera a la nostra societat. No es donen les condicions idònies perquè el nivell d’exigència dels lectors siga cada vegada major. Ans al contrari, el que passa és que el públic, en general, busca en la lectura una distracció supèrflua més que no una distracció que li permeta endinsar-se per camins inexplorats, ja que s’ha estés la idea que són uns altres els responsables de prendre les decisions i que l’esperit crític minva les possibilitats efectives de triomf social. Al capdavall, els llibres deixen de ser aquells instruments útils per a aprofundir en el coneixement de la nostra realitat, a partir de la ficció, i es transformen purament en una manera de passar el temps sense cap altra pretensió, la qual cosa afavoreix que les mancances actuals del nostre sistema democràtic es perpetuen.

La bona literatura necessita d’un esforç, i cada vegada hi ha menys lectors generosos disposats a fer front a aquesta exigència. Sols cal fer un repàs de la proliferació d’escriptors mediàtics que esdevenen supervendes, de les obres que guanyen els premis literaris més ben remunerats o dels best sellers que circulen pertot arreu, per a verificar la certesa del que acabe de referir.

A propòsit de la creació literària i la seua estreta relació amb la vida, hi ha un poema meu que fa així:

                                                    POEMA CAPGIRAT

Aquest poema s’inicia amb un rerefons

de foscor que presagia tempesta, i és fàcil

que, com tants altres d’origen semblant,

acabe malament.

Les circumstàncies obscures el decanten

cap a un negre final, i contra aquest destí

poc hi puc fer, per bé que no descarte

del tot la sorpresa,

perquè en tota composició poètica domina

l’imponent primer vers, però, de vegades,

la brusca aparició d’un pensament extraviat

obra el miracle,

i els versos següents il·luminen el poema

fins a treure’l del seu entorn ancestral,

i així la inclinació fatal del principi

resta alterada.

És un misteri entendre si aquesta gran força

que assenyala el devenir del poema sols actua

sobre el paper o és capaç d’agarrar la vida

i capgirar-la,

com ens intrigaria saber per què fem versos,

si no sentírem de tard en tard com d’intensa

és aquesta experiència d’escriure sobre la vida

per a provocar-la.