HORES INGRATES
1
És arribada l’hora
en què l’angoixa
serà fruit de la
certesa i no del dubte.
Tot allò que sabem
ja ho sabíem,
però hem comprés
que serem ferits
per la mateixa daga
que abans
passava de llarg
cercant un altre parador.
Avui hem de
conviure amb un neguit
que no té cap porta
d’eixida oberta,
perquè la vida ha
traçat gèlidament,
com qui separa
territoris estranys,
una línia divisòria
recta i infranquejable
entre el que ara
som i el que volíem ser.
2
Hores ingrates,
aquestes, que ens empenten
cap a l’evidència
menys subtil, més crua,
i ens obliguen a
enfilar un nou tram del camí
amb conviccions
cada vegada més fosques,
perquè no és temps
de pressentir i confiar,
sinó de sentir
astorats com la vida es retrau
i ens deixa amb una
pesant càrrega als muscles,
que no és la basta
ferralla elaborada pels dies,
sinó el que resta
de nosaltres després de descobrir
que ja hem arribat,
que som ací, de cap a peus,
i no ens fem
il·lusions, car hi veiem clar i sabem
quins són els
límits justs de la nostra esperança.
3
No és un malson
aquesta necessitat sobrevinguda
de restablir els
lligams amb els objectes coneguts
perquè recuperen la
seua consistència original
i no ens deixen
sols enmig de la fúria del temps.
Són dessaborides
les hores corrents, hem perdut
el costum de
retrobar-nos amb les cares d’ahir,
aquelles que ens
feren sentir dignes de lloança
i, després, es
dissolgueren en un desencís creixent.
Són aspres els
nostres gestos, vivim impacients,
com si sempre
esperàrem el que no ha de venir,
i així envoltem el
nostre present d’un gran buit
on patim com a
pèrdua allò que un dia rebutjàrem.
4
De sobte, el vell
àngel ens ve a visitar
per recordar-nos la
seua cara amable,
amb la benigna
intenció de proclamar
que altres
crepuscles són possibles.
Però no el
reconeixem, s’ha transfigurat
el color de les
seues dolcíssimes mirades,
la gràcia d’uns
llavis fills d’aquell temps
en què no creure
era també estimar.
I no sabem per què
un dia es va acabar
aquell món on
encara era imaginable
una altra manera de
celebrar els afectes,
sense aquesta
llandosa cansera d’un mateix.
5
Un silenci de no
dir en la boca,
per totes les
paraules renegades
només nàixer i
tantes carícies
que hem callat amb
covardia.
Podíem haver
proferit desitjos
que travessaren
espais de desmesura,
i n’hem tingut prou
fent de la vida
un misteri de curta
revolada.
Quant amor ens hem
reservat,
quanta passió
trobaran a faltar
els qui tant ens
estimaven
per la ignomínia
del nostre silenci.
6
Fer del món un
misteri inexplorat,
desentranyar el
secret de cada mirada,
són reptes que un
dia despertaren passions
i després, amb
indolència, les deixàrem caure.
Perquè mai és la
vida qui calla;
som nosaltres els
qui renunciem, una per una,
a escoltar les
seues sàvies paraules,
i així malbaratem
el do de pronunciar-les.
¿Com, després d’un
cert temps,
un pot no sentir-se
del tot l’únic culpable,
si era propícia la
nit, vam ser joves i audaços
i ens aclamaven els
déus quan cantàvem?
7
Pesen tant els
records que la vida
no la podem
entendre sense mirar
cap a un passat
cada vegada més incert,
que sols perdura en
la fràgil memòria.
Dels pensaments, en
fem amagatalls
on guardem imatges
ferides pel temps,
tan desfigurades
que sols sobreviuen
si prenen una forma
del present.
Així, les velles
il·lusions esdevenen
les noves cançons
que ara escoltem,
quan la música
comença a sonar
al gran ball on mai
no serem convidats.
8
Hi ha llocs on la
gent es delita
aprenent a fer del
desengany
una sofrença més
tolerable
i no una decepció
incandescent.
Un poc de mentida
aprofita
per inventar altres
raons,
que posen al nostre
abast
noves possibilitats
de reeixir.
Un poc de veritat
és prudent,
quan ens bevem a
glops la joia
d’un moment i no
ens adonem
que li diuen amor
perquè acaba.
9
Després de tantes
hores ingrates,
què serà de
nosaltres, si no sabem
com eixir d’aquest
passeig pel caire
en què s’han
convertit els dies.
Després de tantes
hores ingrates,
per a què en
voldrem de noves,
si no és per
evocar, sense refer,
cançons que
restaran inacabades.
Després de tantes
hores ingrates,
la vida conservarà
el seu nom
i el domini de la
nit s’estendrà pertot,
com un final que no
vull escriure ací.