dimarts, 31 de desembre de 2013

GLENN GOULD

En la novel·la de Thomas Bernhard, "El malaguanyat", un dels protagonistes és el pianista canadenc Glenn Gould i, més en concret, la seua genialitat, que provoca l'enveja i la frustració de l'altre protagonista, que abandona el piano en adonar-se que mai no podrà tocar com aquell. Més enllà de l'anècdota de la novel·la, cal asseyalar que la perfecció artística no existeix, sinó que és una aspiració, i que l'excel·lència no rau sols en els resultats obtinguts sinó també en l'esforç realitzat per a desplegar les pròpies potencialitats, siguen les que siguen, ja que això és bellesa en estat pur. Per altra banda, no és gens fàcil saber quina cosa és la perfecció. El propi Gould menyspreava el mestratge de V. Horowitz, i hi ha molts crítics musicals que consideren que les interpretacions de Gould eren extravagants i arbitràries.
Ací teniu un fragment de les "Variacions Goldberg" de J. S. Bach, en la interpretació de Glenn Gould:

diumenge, 29 de desembre de 2013

LES SIMFONIES DE MAHLER

Deia T. W. Adorno que "Mahler tracta de trobar un sentit en allò que ha restat desprovist de sentit, i en el sentit tracta de trobar el que està desprovist d'ell", perquè li resulta productiu el conflicte dels elements contradictoris. Així, les seues composicions es caracteritzen per la seua irregularitat i el no sotmetiment als esquemes. La seua música tonal, preponderantment consonant, té de vegades el clima de la disonància absoluta, la negror de la nova música.
S'ha dit que les seues deu simfonies són un càntic a l'horror del no-ser, i jo voldria en aquesta entrada proporcionar-vos una guia perquè escolteu les millors versions existents de cadascuna.
Primera simfonia: R. Kubelik.

Segona simfonia: O. Klemperer.

Tercera simfonia: J. Horenstein.

Quarta simfonia: G. Szell.

Cinquena simfonia: J. Barbirolli.

Sisena simfonia: L. Bernstein.

Setena simfonia: C. Abbado.

Huitena simfonia: D. Mitropoulos.

Novena simfonia: C. M. Giulini.

La Cançó de la Terra: B. Walter.

Perquè en feu un tast, ací teniu el Adagietto de la Cinquena:

dilluns, 23 de desembre de 2013

THE BEATLES: "AND I LOVE HER"

Una de les cançons dels Beatles que més m'agrada és "And I Love Her": és una balada romàntica amb una melodia encisadora i una promesa d'amor etern en la lletra, molt pròpia de l'edat juvenil dels seus intèrprets. La màgia d'aquesta música és que té un fons de tristor que fa presagiar un final decebedor que no es conta, sinó que sobrevola la cançó com una amenaça. És una composició, doncs, que situa l'amor en un context realista de lluita de l'amor contra el desamor, alhora que defuig la simplesa d'un idealisme sense susbtància.
Ha estat una cançó molt versionada; una de les versions que més m'agrada és la dels Wailers, que era el grup liderat per Bob Marley.


diumenge, 22 de desembre de 2013

JACQUES BREL: "NE ME QUITTE PAS"

Ací us deixe una de les millors cançons de la història, en una de les interpretacions més emotives de Jacques Brel. Si m'agrada la música, si considere que l'art vertader mai no podrà ser simplement agradable sinó una experiència captivadora, és per moments com aquestos en què el cantant es deixa la pell en cada nota. Reivindique la música que arrossega, no la que es limita a acompanyar-nos com si tinguera por de molestar. Hi ha una coneguda citació de la "cantaora" Tía Anica la Piriñaca que fa així: "Cuando canto bien, la boca me sabe a sangre". Quina manera més expressiva de definir el cant com una passeig temerari al caire de l'abisme.

divendres, 20 de desembre de 2013

SOLITUD

De la finestra estant, aguaite
el moviment perpetu de la gent
que va i ve, com si presagiara
el greu perill d’estar-se quieta.
Em reconec als seus ulls,
i quan creuen el seu esguard
amb el meu sent compassió
de la nostra mirada eixorca.
Res no queda d’aquella creença
que un dia llunyà ens unia.
Ara callem, i en la distància
sols la solitud ens convoca.

dijous, 19 de desembre de 2013

ENCARA

No sé què amaga la nit, però pressent
mussols badant a les fosques, amb tota
la tristesa possible pegada als seus ulls
de lluna; aus hieràtiques que esperen,
sense saber què, amb la sola esperança
de seguir esperant
                                  encara
                                                un poc més.

dimecres, 18 de desembre de 2013

VIURE I MORIR

Morim -és evident-
d’una determinada manera,
cadascú a la seua,
segons pròpia idiosincràcia
o gust particular, personalíssim;
perquè morir pot esdevenir
demostració inútil d’estil,
però també prova definitiva
de la identitat d’un ser
únic, irrepetible;
aleshores vivim perquè la mort
ens dóna la possibilitat
de tenir un nom propi,
i necessitem un temps mínim
per assolir-lo.

dilluns, 16 de desembre de 2013

L'ORDINADOR GELÓS

“I ara d’amors cativat me veig molt fora raó”
Joan Timoneda

1
Aquell ordinador no era gens corrent. Anna el va comprar en una tenda dedicada a la venda d’equips informàtics de segona mà, i des del primer dia es va adonar que no tenia un bon capteniment. En engegar-lo, sentia una sensació estranya, tal com si l’observaren des d’un lloc indeterminat de l’habitació. Sense voler, li venien al cap les paraules del venedor: “Aquest ordinador pertanyia a un jove de la teua edat; el pobre s’ha tornat boig per culpa d’un desengany amorós”. Mal per mal, els primers mesos va poder utilitzar-lo amb una certa normalitat; tret dels dies que li plantava cara i s’entestava a fer-li canviar paraules ben escrites, excedint-se de l’estricta funció correctora que calia esperar del programa de processament de textos. De primer antuvi, ella acceptava resignadament aquestes deficiències, sabedora que això era el preu addicional que havia de pagar per no poder comprar-se un ordinador nou.
L’alarma es va disparar un dissabte, a altes hores de la nit, després que Anna acabara d’escriure una nota adreçada a Joan, el jove que eixia amb ella.
El que va escriure, era el següent:
“Joan: no podré veure’t fins a dilluns. Els meus pares s’han entossudit que els acompanye al poble dels avis, a passar el diumenge. No et queixes, que jo m’avorriré més que tu. Un petó. Anna”.
El que va eixir per la impressora, fou aquest text:
“No et refies d’ell, que no t’estima ni la meitat que jo. A més, has de saber que t’enganya amb una altra. De moment, no puc dir-te qui sóc, potser tu ho endevinaries si fores capaç de sentir la meua mirada estremida damunt de tu”.
Quan Anna, tota esbalaïda, va comprovar que l’ordinador havia trabucat la seua nota per una altra de ben distinta, la primera reacció que va tenir fou parar-se a buscar una explicació lògica al que havia passat. El cap li bullia: “Anna, tranquil·la, que tu no creus en bruixeries. Ací ha passat quelcom difícil de capir, però totes les coses tenen un perquè, i a poc que sigues perspicaç l’esbrinaràs. Primer de res, fixa’t que la nota no diu a qui va dirigida; per tant és possible que no sigues tu la seua destinatària. En segon lloc, cal advertir que l’escrit amaga més que no ensenya: és cert que parla d’un engany amorós, però no anomena qui enganya a qui ni amb qui. A més, no hi ha cap referència al seu autor ni a la data. És, per tant, un document sospitós, indigne de ser tingut en compte, per bé que el seu misteriós final excite la imaginació”.
Però aquests raonaments no la van deixar del tot convençuda; unes preguntes seguien rondejant-li el cap: “¿Qui haurà estat el redactor de la nota? ¿Com és possible que jo escriga una cosa i la impressora en transcriga una altra?”. Per sortir d’aquests dubtes, va intentar recuperar el seu missatge original, però havia desaparegut de l’ordinador sense deixar petja. Tampoc no figurava la nota anònima en cap arxiu informàtic. Tot era volàtil, fugisser: paraules que s’esfumaven després de ser escrites, lletres impreses que no tenien un origen clar. Pot ser que la lògica no fóra suficient per a explicar-ho tot. Era més humà que no lògic tot aquell despropòsit.
Anna va provar de nou a escriure la nota, però no hi havia manera de fer anar per la drecera aquell ordinador: novament, la impressora va transcriure el text equivocat, i tot es va reperir de la mateixa manera d’abans.
El neguit es va apoderar de la ment jove d’Anna, i va començar a rosegar el seu cervell: “Que no serà veritat el que diu aquesta nota? L’altre dia vaig veure Joan comarejant amb Cristina. Aleshores, no en vaig fer cabal, però ara comence a dubtar”.
De tota manera, a Anna li importava ben poc el que fera Joan: si preferia anar-se’n amb una altra, pitjor per a ell; ja trobaria algú que ocupara el seu lloc. El que realment la turmentava era la possibilitat que aquella nota tinguera un propòsit: “Si fóra de veres el que diu aquesta nota, em trobaria davant una prova inatacable de l’existència del més enllà”. Anna, en pensar això, es va esgarrifar.
Aquella nit no va poder dormir. No es podia traure del cap el que acabava de passar-li: “La primera cosa que faré dilluns serà assabentar-me si és certa la història de Joan amb Cristina”.

2
No li va costar gaire informar-se sobre les infidelitats de Joan. El mateix diumenge últim, que Anna no havia pogut eixir amb ell, se n’havia anat amb Cristina a la discoteca. A poc que va indagar, va quedar clar i ras que tots dos es veien d’amagat.
L’ordinador tenia raó! Tota inquieta, Anna es va dirigir a sa casa. Necessitava demostrar-se que havia estat una casualitat. Ràpidament va engegar l’ordinador, per veure si tenia algun missatge nou. En efecte, de manera automàtica, va aparéixer a la pantalla el text següent:
“Anna: jo no t’enganyaré mai. Et necessite perquè estic malalt. Sols el teu amor podrà recompondre les enrunes d’allò que un dia vaig ser”.
Potser era una ombra que volia comunicar-se amb ella, o un silenci de segles que ara es despertava. ¿Per què havia de ser ella, i no una altra persona més inclinada a creure en la màgia, l’escollida per a mantenir un contacte amb el món d’ultratomba?
Després del que havia vist, no li estranyava pas que l’anterior propietari de l’ordinador s’haguera tornat boig. Ella també estava en camí de perdre el seny. Però també era possible una altra explicació més racional: “Potser l’ordinador no fa més que executar un programa dissenyat per un foll d’amor”.
Per un moment, li va paréixer que l’ordinador s’apagava sol, però era una falsa impressió. Sobtadament, va començar a fer pampallugues multicolors, com si volguera atraure-la cap a si. Ella tenia por, hauria volgut fugir i oblidar-se, per sempre, d’aquell malson. Tanmateix, no gosava de moure’s de la cadira, ni tan sols d’apartar la vista de la pantalla, abstreta com estava en el que allí passava: era com si l’ordinador estiguera imitant, a la seua manera, el ritual que segueixen algunes bestioles per aparellar-se.

dimecres, 11 de desembre de 2013

BODEGONS

Dedique aquesta entrada al bodegó, que és una especialitat pictòrica que ha estat tractada per alguns dels més grans pintors de la història, amb resultats notables.
Pieter Claesz
Van der Hamen
Sánchez Cotán
Zurbarán
Meléndez
Goya
Dalí

dilluns, 9 de desembre de 2013

PASSIÓ I SENY

Si la passió passara per l’enteniment,
abans de saltar a l’aire i expandir-se,
seria factible escriure amb lletra clara
l’exacta justificació dels nostres actes,
com si la vida fóra pura geometria.

Però el seny no arriba mai per ventura
on l’amor es dessagna, i encara ens passa
que, de tant en tant, per voluntat pròpia
o fúria irressistible, ens llancem a l’abisme
per comprovar que tot no s’ha perdut.

diumenge, 8 de desembre de 2013

TEUA I MEUA

Serà la teua nit més meua,
aquella en què et perdràs en mi,
i res no sabré dir per orientar-te:
tu sola hauràs de fer-hi el camí.

T’enfilaràs pel desconcert
que rondeja pels meus endins,
i teua serà la idea més meua
si encertes a donar-li sentit.