divendres, 19 de juliol del 2024

TRES POEMES NOUS



UN NOU DIA

T’he sentit dir que tot és mentida

i quan em mires als ulls defuges

donar clarícia del que hi veus.

Sempre t’ho calles i et negues

a acceptar que la meua renúncia

seria pitjor que el desengany.

Així, sobtadament, sense pensar-ho,

comença un nou dia que reclama

la seua part de llum, de risc, de misteri,

i tu saps i jo sé i molts sabem

que no podem estar-nos quiets.

Necessitem creure, avançar, esperar,

fer que la primera hora de cada matí

tinga un poc d’ahir, un poc de hui

i també, és clar, un poc de demà.

 

OBSTINACIÓ 

Cada dia té el seu mal, diuen,

aquells que ens aconsellen

deixar de banda els afanys futurs

i fer cas només

de les fatigues actuals.

Però també tenim clar

que pas a pas es fa camí,

i així convertim la constància en prova

de la nostra obstinació en el demà.


Sempre aspirem al que vindrà després,

encara que mai ens donem per satisfets,

i a aquesta discordança,

 entre el que desitgem i el que tenim,

l’anomenem esperança

quan cegament ens encoratja

a viure els dies minut a minut,

fent de cada pas un poc de molt,

un poc de poc o un poc de res.

 

UNA IMATGE

Una imatge val més que mil paraules,

i així aprenem a menysprear el que no es veu,

a distingir el dolor de l’alegria,

oblidant el que batega fora de la vista.

No significa res per a nosaltres

tot allò que roman en una part del món

situada fora del que lobjectiu enquadra.

Tan sols ens importa dirigir la mirada

cap al que s'alça davant els nostres ulls.


Una imatge val més que mil paraules,

i per això no ens torba el que s’amaga,

el que va passar ahir, el que perdura

al marge de tota aparença, com una cara

que no sabem si sap i ignorem si dubta,

que no coneix la por, o sí, o potser.

Però tant se val fer-se preguntes

quan només importa a instantània

que convida a callar tot el que calla.

divendres, 12 de juliol del 2024

EL DO DE L'EBRIETAT


Segons Freud, el que caracteritza una il·lusió és que deriva dels desitjos humans; per això s’acosta a les idees delirants en psiquiatria, però difereix d’aquestes en què la il·lusió no és necessàriament falsa, és a dir, irrealitzable o en contradicció amb la realitat, mentre que la idea delirant contradiu la realitat.

La il·lusió és compatible amb la realitat perquè allò que s’espera entra dins dels límits del que es pot considerar raonable o versemblant. Les il·lusions poder resultar extremes, però seran il·lusions i no idees delirants sempre que es mantinguen dins de la realitat, és a dir, que siguen realitzables, almenys, vagament.

Si allò que s’espera és possible, aleshores no podem titllar d’inconscient la persona que s’il·lusiona, ja que la veritat, com deia Aristòtil, no es troba tan sols en el que és sinó també en el que pot ser.

Em sembla meravellosa aquesta ambivalència de la veritat. Seria molt avorrit que tot fora com pensava Plató, i que tan sols entrara dins de la veritat la idea pura i la nostra aspiració a aconseguir-la. També poden entrar-hi les nostres esperances més estimades, tot i que el trellat ens impedeix ultrapassar la barrera que separa la il·lusió del deliri.

Erasme de Rotterdam va dedicar un dels seus llibres més celebrats a elogiar la follia, entre altres, “d’aquells qui, moguts per un afany de canviar les coses, cultiven noves i secretes ciències, remenant mar i terra a la casera de la quinta essència. Espentats per una esperança tan dolça com la mel, no perdonen treballs ni dispendis, inventant sempre alguna cosa nova que torne a enganyar la seua admirable ingenuïtat, i els faça agradívola la seua ficció. Fins que, una vegada gastat el seu últim cèntim, no els queda res a abocar al fogó. Segueixen, però, somiant dolços somnis, encoratjant els altres amb totes les seues forces a disfrutar de la mateixa felicitat. Quan, finalment, han perdut tota esperança, els resta encara com a gran consol aquella dita que fa: ‘En un gran repte, n’hi ha prou amb haver-ho intentat’. I aleshores es queixen de la brevetat de la vida, i la culpen que no done per a més”.

Els poetes també saben molt d’il·lusions. Així, Claudio Rodríguez cantava el do de l’ebrietat, en poemes com aquest, que considere un dels més enlluernadors que s’han escrit en qualsevol llengua:

                            I

Siempre la claridad viene del cielo;

es un don: no se halla entre las cosas

sino por encima, y las ocupa

haciendo de ello vida y labor propias.

Así amanece el día; así la noche

cierra el gran aposento de sus sombras.

Y esto es un don. ¿Quién hace menos creados

cada vez a los seres? ¿Qué alta bóveda

los contiene en su amor? ¡Si ya nos llega

y es pronto aún, ya llega a la redonda

a la manera de los vuelos tuyos

y se cierne, y se aleja y, aún remonta,

nada hay tan claro como sus impulsos!

Oh, claridad sedienta de una forma,

de una materia para deslumbrarla

quemándose a sí misma al cumplir su obra.

Como yo, como todo lo que espera.

Si tú la luz te la has llevado toda,

¿cómo voy a esperar nada del alba?

Y, sin embargo -esto es un don-, mi boca

espera, y mi alma espera, y tú me esperas,

ebria persecución, claridad sola

mortal como el abrazo de las hoces,

pero abrazo hasta el fin que nunca afloja.