divendres, 18 de desembre del 2015

DEBATS ELECTORALS

Hi ha paraules que diuen veritat, n'hi ha d'altres que diuen mentida, però les paraules de què em propose parlar en esta entrada pertanyen a una tercera categoria: la de les paraules buides. Perquè se m'entenga bé el que vull dir, aclariré que titlle de paraules buides aquelles que estan desconnectades de la realitat.
Hi ha qui llança a l'aire paraules buides per trencar un silenci incòmode, o empés per una necessitat vital, perquè si no parla rebenta. Estes pràctiques són molt antigues i no són les que ara em preocupen. En el que pretenc parar esment ara mateix és en l'abús que es fa actualment de les paraules com una tècnica d'evasió de la realitat, la qual cosa suposa privar-les del seu sentit original per convertir-les en un mer producte de consum. És com si les paraules que, en origen, valen pel que aporten de realitat al procés de comunicació humana, esdevingueren pura aparença. El que importa és parlar, no per demostrar que un té raó, sinó per agradar a la gent que ens escolta. Qui fa este abús del llenguatge no diu, necessàriament, mentida, perquè no és eixa la finalitat del seu parlament: que siguen veritat o mentida les seues paraules resta en un segon plànol. L'única cosa que l'importa és la seua capacitat de convéncer els demés sense dir res d'interessant, perquè així no els compromet a res.
Quan veig els debats electorals televisats, inevitablement, pense en esta utilització abusiva de la paraula. La realitat està absent d'estos debats. És després de les eleccions, quan els ciutadans ens adonem de la realitat silenciada pels aspirants en els seus avorrits debats.

dilluns, 7 de desembre del 2015

"MACBETH", DE VERDI

El passat dissabte vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana Macbeth, basada en el drama de Shakespeare, que va tenir lloc al Palau de Les Arts. Primer de res, he de destacar que l'Orquestra de la Comunitat Valenciana va assolir l'excelència, amb una interpretació plena d'energia i de matissos, que es va compenetrar a la perfecció amb el cant dels protagonistes, entre els quals va destacar la formidable actuació de Plácido Domingo. Cal assenyalar que en esta òpera, Verdi, va superar els esquemes estereotipats del belcantisme i es va preocupar de què la música s'avinguera amb la psicologia dels personatges i les diferents situacions.
Ens trobem davant d'una òpera fosca, perquè fosca és la història dels protagonistes: Macbeth dubta abans de matar al seu rei, perquè el sentiment de culpa el paralitza. És la seua dona la qui l'empeny a actuar titllant-lo de covard. A poc a poc, es giren les tornes, i Macbeth esdevé un dèspota assassí, mentre que Lady Macbeth, víctima del remordiment, es torna boja i mor. Més que no l'ambició, jo crec que el tema d'esta obra és el de la culpa i el remordiment. Macbeth se sent culpable d'haver matat al seu rei, però eixe sentiment de culpa no el paralitza sinó que l'esperona a matar a tota la progènie del rei Duncan. Esdevé, així, un assassí implacable, tot i que viu amargat perquè sap que és un traïdor i això el porta, en ocasions, a insinuar el seu penediment. En canvi, Lady Macbeth, comença sent una ambiciosa assassina, que domina la voluntat del seu marit i l'empenta cap al crim per atényer el poder. En eixe moment és una dona insensible que no coneix la culpa. Tanmateix, a mesura que transcorre el drama la follia s'apodera d'ella, a causa del remordiment que li provoca la seua dolenta actuació.
Esta doble evolució dels personatges, que s'ha qualificat com "simetria creuada", em porta a pensar que en la base d'este drama es troba la idea del mal en dues de les seues manifestacions: per una banda, la maldat de qui es deixa arrossegar pels demés, en contra dels seus principis. Per altra banda, la maldat que respon a motius útils, però que és tan horrible que sols pot suportar-la qui té una gran fortalesa física i mental. Lady Macbeth és dèbil i acaba morint víctima de la seua dolenta acció. En canvi, Macbeth, mor en mans dels seus enemics, igualment amargat, però no boig, perquè ell té fortalesa suficient per a fer una fugida cap a endavant i multiplicar els seus crims.

divendres, 4 de desembre del 2015

SER TRANSPARENT


En un estat que es declara social i democràtic de Dret, la transparència és més que una norma legal d'obligat compliment: la condició de ser transparent emana amb tanta naturalitat del principi democràtic, que tots els poders estatals, autonòmics i locals, així com els perceptors de fons públics, haurien d'adoptar la transparència com una manera de ser.
Dir, com acabe de fer, que la transparència és una manera de ser, és tant com dir que cal ser transparent, no tan sols perquè estiga manat per la llei, que també, sinó perquè la transparència és una de les raons que donen sentit a l'existència de les institucions democràtiques. Si l'opacitat resulta inadmissible en democràcia és perquè mitjançant ella el que es pretén és enganyar els ciutadans, i no hi pot haver autèntica democràcia on habite l'engany, ja que això equival a relegar el poble sobirà a un segon pla.
Així enfocat el principi de transparència, el primer que hem d'advertir és que exigeix ​​molt dels governs i administracions públiques. No es tracta només, ja ho he dit, de donar la informació legalment deguda, sinó d'alguna cosa més, ja que si les lleis reguladores de la transparència no van acompanyades d'un canvi radical en la manera de ser que adopten els nostres governants, poc s'avançarà.
Una manera de ser que comporta un compromís amb la veritat, que s'erigeix ​​així en un valor democràtic ple de sentit. El ciutadà ha de saber com es gasten els diners públics, perquè són els seus diners i perquè l'interès general ha d'estar per sobre els interessos particulars. En conseqüència, l'obligació del governant de retre comptes és una de les més essencials que hi ha en democràcia. Sense transparència, és a dir, sense veritat, la democràcia esdevé una farsa, ja que el vot estarà subjecte a manipulacions incompatibles amb el respecte degut a qui exerceix un dret tan fonamental.
Hem relacionat, per tant, la transparència amb la veritat, i aquesta connexió posa en relleu que la transparència és un valor que necessita de les lleis per ser preservat, però que no en té prou amb la protecció legal per prevaler.
La saviesa popular, des de temps immemorial, ha incorporat al seu patrimoni la sentència que diu: "Feta la llei, feta la trampa", per al·ludir a les múltiples estratagemes que la imaginació dels qui estan subjectes als mandats legals és capaç d'ordir per evitar el seu recte compliment. Per això, mai no serà suficient una llei, ni tan sols una bona llei, per garantir la transparència, perquè aquesta requereix un amor a la veritat que no sempre és pròpia dels qui han d'aplicar les normes.
Davant d'aquesta realitat, del que es tracta és de portar a terme un canvi cultural i educatiu que modifique d'una manera profunda i substancial la relació dels ciutadans amb els poders públics. I perquè aquest canvi siga possible, cal que es produïsca un procés de maduració democràtica, perquè sols així serem capaços de desterrar la banalització rampant que tot ho tergiversa i deixa inerme la ciutadania davant del poder.

dimecres, 25 de novembre del 2015

ESCENES DE LA VIDA CONJUGAL

Dissabte passat vaig assistir a la representació de l'obra teatral "Escenes de la vida conjugal", que és una adaptació per a l'escena del guió d'una pel·lícula de Bergman. Ens trobem davant d'una versió en la qual els personatges fan comèdia de les seues desgràcies i misèries. Així, a l'escenari  es despleguen situacions serioses i de regust amarg, però el protagonistes són capaços de prendre's les coses amb sentit de l'humor i això fa que la seua història siga encara més creïble, perquè la vida és així: riem i plorem sense solució de continuïtat, i després de tocar fons som capaços d'alçar el vol.
Tant Ricardo Darín com Érica Rivas, que són els dos únics intèrpretes de l'obra, estan molt bé en els seus respectius papers, que tenen un important grau de dificultat, ja que en cada escena l'estat anímic dels personatges és diferent, i jo crec que ambdós saben adaptar-se molt bé a aquests canvis, sense necessitat de recórrer a exageracions ni recursos fàcils. En tot moment, la naturalitat és la nota dominant.
En fi, que m'ha agradat aquesta obra, perquè és intel·ligent i sensible, que són dues notes poc habituals en aquesta època de banalització generalitzada. Podríem dir-ne que hi assistim a la contemplació d'un episodi més de l'eterna guerra de sexes, però tractant-se de Bergman hem de donar algunes passes més cap avant, perquè del que es tracta en aquesta peça teatral és de mostrar l'abisme que se'ns obri sota els peus quan la rutina s'apodera de la nostra vida i no som capaços de renovar les il·lusions. Aleshores, en un moment donat, allò que sembla funcionar bé fa aigua per tots els costats, i davant d'eixa realitat fugir no sempre és la solució, ja que qualsevol nova aventura pot estar condemnada al fracàs quan un ha perdut les forces per a reinventar-se.

diumenge, 15 de novembre del 2015

IV NIT DE CONTES AL PALAU

Ahir vaig participar a la "IV Nit de contes al Palau", que és un acte cultural organitzat a Gandia per l'escriptor Rafa Gomar. Va haver-hi una assistència de públic més que notable i, per a mi, va ser molt grat llegir, en eixe lloc carregat d'història i davant d'una audiència tan motivada, dos del relats que formen part del meu llibre "Històries amb un gat", a saber: "Mimesi" i "Mancaments menors". Són dues històries iròniques, impregnades d'un humor més aviat negre, en les quals la presència d'un gat i les seues peripècies serveix d'element il·luminador de la mediocritat i les contradiccions dels humans protagonistes. Però la meua contribució a l'acte va ser tan sols una més de les que hi van tenir lloc, ja que cal destacar la participació de Núria Cadenes, amb la lectura de dos contes colpidors alhora que amerats de tendresa, així com la de tres estudiants que llegiren diversos microrelats en els quals d'una manera emotiva i espontània expressaven els seus sentiments i preocupacions més íntimes. I la sorpresa de la nit, que ens tenia reservada el Rafa, era la representació per una tan jove com experimentada actriu de Pedreguer, Marina Mulet, de sengles narracions del mateix Gomar i d'Atxaga. Marina ens va captivar a tots per la seua perfecta dicció i la capacitat camaleònica de passar d'un registre còmic a un altre més seriòs sense perdre ni una mica de versemblança. En fi, que m'ho vaig passar d'allò més bé gràcies al Rafa i a tots els que hi intervengueren, la qual cosa em fa alegrar-me una volta més d'haver vençut la meua resistència inicial, que sempre m'acompanya, a protagonitzar actes que m'obliguen a eixir del racó en què escric.

dijous, 22 d’octubre del 2015

TERTÚLIA A CARCAIXENT: L'AMIC ARCADI

Ahir per la vesprada vaig passar una bona estona a la Biblioteca del meu poble, en companyia dels amics d'una tertúlia literària que des de fa més d'onze anys condueixen amb mà mestra i d'una manera entusiasta Arcadi i Lola. Sembla que s'han entestat a què jo siga profeta en la meua terra, i de tant en tant em conviden a què parle dels meus llibres o de l'obra d'alguns amics com Vicent Sanxis (la foto és d'una tertúlia de fa uns quants anys dedicada a l'obra de Vicent) i Josep Lozano. Del que tractàrem ahir fou del meu poemari "Hores ingrates", que m'ha publicat Edicions Bromera aquest mateix any. Crec que la reunió va estar molt animada i em va fer molta il·lusió que alguns dels presents llegiren poemes meus i s'interessaren pel que escric i, en general, per les meues coses.
Una vegada més, vaig defendre que la poesia sempre serà necessària, perquè els poemes són un mitjà idoni perquè les persones practiquem eixe art tan difícil de reconéixer les nostres pròpies emocions i de reconéixer també les dels demés, i això ens empeny a ser més clements i més savis.
Vull aprofitar aquestes línies per retre-li un petit homenatge a Arcadi, que és una persona entranyable, intel·lectualment inquiet i un gran coneixedor de la història. Com que és un home culte, igual parla d'assaig que de literatura o de cultura popular. Impossible avorrir-te si ets al seu costat. Li vaig pregar que llegira un poema meu, i va triar el que obri el poemari. Ell va definir molt bé el sentit últim del meu llibre quan va destacar la dedicatòria que li faig al nostre enyorat amic Pasqual Adrià, de qui dic que "en les seues hores ingrates mai no va perdre l'esperança". En efecte, Arcadi, estem d'acord: ser pesimista no és una manera de sentir sinó de pensar, perquè a partir d'una certa edat el pesimisme és una exigència de la lucidesa, però l'esperança sempre està al nostre abast, per menuda que siga i cal defendre-la, encara que és molt difícil assolir el coratge del nostre benvolgut amic Pasqual. Però gràcies al seu exemple, ho tenim un poc més fàcil. Per això mai no l'oblidarem.  

diumenge, 11 d’octubre del 2015

BANDOLERISME NOSTRAT

Tot i que els roders d'Andalusia són els més arrelats en l'imaginari col·lectiu, les terres valencianes també van conéixer un bandolerisme important, que anava sovint lligat al caciquisme i a la política, ja que els bandolers s'encarregaven com a mercenaris de fer-li la feina bruta a alguns dels prohoms valencians. Sortosament, en aquests últims anys, estan proliferant els estudis sobre aquesta matèria tan interessant com poc investigada fins ara. Així, un jove alzireny, Vicent Garés, està fent la seua tesi doctoral sobre el bandolerisme valencià al segle XVII. L'amic Vicent Sanxis ha investigat el que hi ha de veritat darrere d'una llegenda que narra la història de dos bandits, que eren germans i van morir en un barranc del terme de Rafelguaraf, anomenat per descomptat dels Dos Germans, i Manel Arcos ha dedicat molts llibres a estudiar aquest fenòmen durant el segle XIX.
Aquest diumenge he assistit a la presentació del llibre de Manel Arcos titulat "Gaianes-Xàtiva, un viatge senser tornada", molt acuradament editat pel Petit Editor. L'acte ha tingut lloc a la Llar del Jubilat de Rafelguaraf i, a banda de l'autor, han intervingut en la presentació del llibre Vicent Sanxis, escriptor i cronista de Rafelguaraf, i el cantautor Josep Didac, que ens ha interpretat algunes cançons del seu interessant repertori.
M'agrada molt com treballa Manel els seus llibres, perquè no es limita a contar-nos el que va passar d'una manera freda i científica, sinó que es preocupa de dotar la seua prosa de la vivesa que és pròpia de la literatura. Això fa que la seua lectura siga no tan sols profitosa, per documentada i rigorosa, sinó entretinguda, perquè els personatges i els fets que es descriuen a les seues pàgines estan vius i tenen la força que saben donar els bons narradors a les seues composicions. Arribats a  aquest punt, em vénen al cap dues obres de García Márquez, que són dues cròniques, una de ficció ("Crónica de una muerte anunciada") i una altra real ("Crónica de un secuestro"). Com que ambdues tenen un pregon valor literari, resulta de vegades difícil destriar la real de la inventada. Doncs això em passa amb els llibres de Manel, que conjuminen perfectamente els valors literaris amb els periodístics o d'investigació, i això li dóna un valor afegit a les històries que ens conta.
El llibre que hui ha presentat és un dels més interessants que ha escrit Manel Arcos, ja que ens refereix un fet increïble: l'atracament del Banc d'Espanya en abril de 1871, executat per una colla de bandolers que per arribar a la caixa forta de l'entitat van excavar un túnel subterrani de més d'un centenar de metres al mateix centre de València (carrers Pintor Sorolla i Comèdies). També resulta molt interessant, a força d'esgarrifador, l'assassinat perpretat en una taverna de Rafelguaraf, d'un matrimoni i una xiqueta, en octubre de 1873, com a revenja per l'assassinat del bandoler Camil Seguí.
Molt encertadament, al pròleg, l'escriptor Toni Cucarella destaca com la política era "tot sovint client dels serveis que ofereix el roder, per a intimidar els adversaris, fins i tot per a eliminar-los físicament, com se'n fa creus un periòdic de l'època: '...la existencia de una organización poderosa y extensa, que busca y paga asesinos'. Alguns roders s'abanderen en un o altre bàndol, siga monàrquic, republicà, progressista o escissió de qualssevol d'ells. Més trad o prompte, però, queden atrapats en la dinàmica de la delinqüència. S'esfuma la inicial pretensió ideològica, per radical i profunda que fóra, i s'imposa la forma de vida al marge de la llei". En efecte, jo pense que s'ha mitificat molt la figura del bandoler, fent-nos creure que robava als rics per donar-ho als pobres, i eixa mitificació com tantes altres és una simplificació que no respon a la realitat: el bandoler robava de qui tenia, però no s'han documentat actes que acrediten la suposada generositat de què ens parla la llegenda. Els fets protagonitzats pels bandolers eren tan cruels que no hi ha lloc per al romanticisme.
Aquest estiu, quan he visitat Murla, he aprofitat per preguntar-li al meu oncle Jeroni sobre el bandoler Palloc, i m'ha confirmat que una dona que va morir molt major i va ser testimoni dels fets, li va contar que el dit bandoler va ser assassinat pel murler Fullana, prop de la font, i que va ser soterrat sota el segon graó de l'escala d'accés al cementeri. Segons Jeroni, Fullana podia haver actuat amb l'ajuda d'un tal Mixana, de Castells, ja que sembla que ambdós eren companys de malifetes. Pel que conta Manel al seu llibre, Palloc va començar sent un onilenc amb conviccions republicanes, però quan va finar sembla que ningú no va plorar per ell, com li va passar al bandoler de Llach. El meu oncle Jeroni, que és una persona generosa de debò, pensa que el poble no ho va fer bé amb Palloc i que hauria estat preferible que l'hagueren soterrat al cementeri.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

EMIGRACIONS

Ahir vaig assistir a la projecció d'un documental a la Casa de Cultura d'Alzira. El tema era l'emigració valenciana, sobretot, a la Marina, de més de 15.000 persones que -entre els anys 1906 i 1920- buscaren millor sort als Estats Units d'Amèrica. Molts d'ells ja no tornaren i els qui ho feren tenien el cor partit, perquè no eren d'ací ni d'allà, després d'haver bregat tant al llarg de la seua vida. M'acompanyava ma mare, Maria, que és de Murla, un dels pobles més afectats per eixe moviment migratori (més de 300 murlers se n'anaren, fugint dels jornals baixos, del caciquisme i de la fil·loxera). Perquè se'n feu una idea, cinc dels germans de la meua àvia emigraren a principis del segle XX per quedar-se a l'Amèrica. Solament un va tornar quan ja era major, deixant-se a New Britain (estat de Connecticut) els seus fills i néts. Quan jo era menut, em semblava tot un privilegi poder dir que tenia "un tío en América", perquè en aquell temps estàvem molt endarrerits i miràvem els americans com si foren d'un altre planeta. A més, eixe "tío" era real perquè tots els anys enviava diners a la família, a fi que el dia de la festa major de Murla (5 d'agost, l'Aurora), ens férem una paella en el seu honor. Després vaig descobrir que les coses no eren tan boniques, i que el meu pobre oncle se les va passar canutes fins que a poc a poc va aconseguir unes condicions de vida dignes. Gràcies als descendents d'eixos americans murlers, a la dècada dels seixanta, jo vaig descobrir grups com els Beatles i els Creedence Clearwater Revival, que ací eren -tot i que semble insòlit- pràcticament desconeguts. Els americanets de la meua edat em feien sentir acomplexat, perquè vestien d'una manera tan moderna i portaven uns cabells tan llargs, que jo em sentia al seu costat ben poca cosa, amb els meus pantalons curts i el meu cap ben pelat. Tanmateix, eren fills de gent treballadora, que quan venien a Murla a passar l'estiu, en bescanviar els dòlars per pessetes es tornaven rics, de colp i volta, i gràcies a això podien exterioritzar a Murla un nivell de vida molt superior al que realment tenien a U.S.A.
Juli Esteve, que és el director del documental, conta que "el primer emigrant cap a l’Amèrica del Nord va ser Vicent Cervera, Planelles, amb una colla de 10 companys; tenia 36 anys, era d’Orba i va tallar arbres al Canadà per fer el ferrocarril. El fenomen es va escampar per la Marina, per la Safor i per les comarques limítrofes". En fi, una gran llabor la que desplega Juli, amb documentals com aquest i mols altres que ha dirigit sobre els moriscos, la "riuà" de València, els valencians de l'Alger, etc., que tenen un gran valor de conservació d'una memòria històrica que els valencianas sempre hem descurat. Mentre mirava el documental, jo traslladava mentalment les vivències dels nostres avantpassats a les dels qui ara emigren cap a Europa perseguits per les guerres i la fam, i pensava que havien canviat els protagonistes però que la història es repetia. Potser, el fet de saber que els nostres avis patiren tant com els emigrants d'ara, procedents d'altres països, ens ajudarà a comprendre millor les raons de l'emigració i el deure de solidaritat que els valencianas i els europeus, en general, tenim amb ells.

dijous, 1 d’octubre del 2015

BANDERES

Deia Ciceró que per poder ser lliures cal ser esclaus de les lleis. Tot i que la frase té força, no trobe encertada la idea de emparellar l'esclavatge amb la llei, ja que és sabut que tota norma admet diverses interpretacions, i no sempre està clar el que resulta d'obligat compliment i el que no. Per tant, les lleis sempre deixen portes d'eixida obertes. Amb tot, compartisc al cent per cent la idea de fons, perquè sense el respecte a la llei i al Dret no hi ha democràcia que valga. Per això, sense entrar en cap altre tipus de consideracions, algunes d'elles molt respectables, no puc compartir el plantejament dels independentistes catalans, que volen portar endavant la seua idea passant per damunt de la Constitució d'un país que forma part de la Unió Europea, que està formada pels països més democràtics del món. A mi tampoc no m'agraden moltes de les lleis que aproven els parlaments, ni el neoliberalisme rampant, ni la política del Govern de Rajoy, però no pot haver-hi convivència si cadascú es pren la justícia per la seua mà o es reserva per a ell la part ampla de l'embut: vull separar-me d'Espanya en contra de la Constitució, però vull que em mantinguen la nacionalitat espanyola en compliment de la Constitució. El plantejament no em sembla seriós ni coherent. Jo pense que en un altre temps eren més romàntiques les aspiracions de la gent, i aquell qui volia separar-se ho creia així fermament, sense parar-se a fer números ni a mirar la manera de guanyar la independència sense perdre res a canvi. Per altra banda, què voleu que hi faça, sóc dels qui pensen que després de tants anys de convivència, i d'haver aconseguit els catalans una autonomia important, l'opinió dels habitants dels altres territoris també ha de ser tinguda en compte, i més si es tracta dels territoris que un dia formaren part de la Corona d'Aragó. És una qüestió de seny, no d'ideologia, perquè a mi em passa com a Mariscal, que sempre que veig moltes banderes i una massa de gent d'acord no m'agrada, siguen les banderes que siguen. La llengua i el país que jo estime no necessiten banderes.

diumenge, 27 de setembre del 2015

POESIA (ANNA SWIR) I RACIONALITAT EVOLUTIVA

Hui, de matí, a ca ma mare, en una prestatgeria que feia temps no visitava, he trobat un petit opuscle del filòsof polonés H. Skolimowski dedicat a l'estudi de la "Racionalitat evolutiva". Encara que el llibre està subratllat, no recordava haver-lo llegit, i encuriosit he revisat el seu contingut. Per a sorpresa meua, hi he descobert (o redescobert) idees que tenen molt a veure amb algunes de les meues preocupacions actuals. Cada vegada estic més convençut que la ciència no pot donar resposta a totes les grans preguntes que ens fem, perquè en allò que passa al nostre voltant hi intervenen factors que no es poden explicar tan sols mitjançant les lleis físiques. I és que, des d'Aristòtil, ens hem entestat erròniament a separar els tres àmbits de la veritat, la bondat i la bellesa, a fi d'insistir en què la ciència és la cerca de la veritat aïllada dels altres dos valors. Aquesta manera tan limitada d'acostar-nos a l'estudi i coneixença dels fenòmens vius ens ha portat a identificar el coneixement amb la mera informació, sense preocupar-nos d'aquells aspectes que ens poden portar a posar la dita informació al servei de la promoció i la millora de la vida humana.
Vivim en un món on tothom té accés a una quantitat immensa d'informació, però fa l'efecte que cada volta som més ignorants. Per altra banda, la ciència ens procura molts descobriments que milloren físicament les nostres condicions de vida, però no per això ens sentim més feliços ni més justos. Sense anar més lluny, la poesia intenta donar resposta a algunes preguntes que la ciència no pot contestar, però a ningú no li interessa la poesia. Així, sols una minoria de gent llegirà una "plaquette" que acaben de publicar els amics d'Edicions 96, que porta per títol "Una dona de cap a peus", de la poeta, polonesa també, Anna Świrszczyńska, en la magnífica traducció de Josep-Antoni Ysern. Perquè se'n feu una idea, tan sols una idea, del pou de saviesa que és aquest poemari, us transcriuré una estrofa, rotunda i enlluernadora, del poema "Amants separats per l'amor". Fa així:

                           Ets gelós
                           del plaer que em dones
                           perquè et traeixo
                           amb aquest plaer.
                           Me'l dónes com un raget d'aigua,
                           però en mi esclata
                           fet riu.

dimecres, 23 de setembre del 2015

IMPUTACIONS

Quan un jutge imputa a una persona, ho fa perquè cap la possibilitat que haja participat en la realització d'un pressumpte delicte i, en declarar-lo en aquesta situació processal, li permet defendre's des d'eixe mateix moment. Per tant, no hem de veure en un imputat a un delinqüent perquè encara no hi ha proves que així ho demostren. Per això, en principi, resulta injust que pel sol fet d'haver estat imputat, que no condemnat ni tan sols processat, una persona haja de patir cap conseqüència negativa en la seua situació personal i consideració pública. Tanmateix, quan es tracta de polítics, sobretot, arran de la crisi econòmica i dels nombrosos casos de corrupció que han aparegut, la societat exigeix que els partits polítics reaccionen contundentment davant de qualsevol cas d'imputació. És injusta aquesta exigència social front a l'imputat? Jo crec que si els partits polítics actuaren correctament quan es produeix al seu si una sospita de delicte, fent la investigació corresponent i adoptant les mesures apropiades, no haurien de prendre cap mesura contra un imputat en el cas que arribaren a la conclusió honesta de què està lliure de culpa. Però no és això el que sol passar: els partits actuen amb covardia i no prenen les mesures escaients. En realitat, sembla que no volen saber res o que saben massa i no desitgen remoure la brutícia. Per a ells és molt més còmode deixar a la justícia que prenga les decisions, i ells limitar-se a actuar en conseqüència. Donada aquesta manera de reaccionar, la suspensió de militància dels imputats moltes vegades no és més que una renúncia a investigar pels propis mitjans i una concessió al poble per compensar l'actitud tan pusil·lànime dels partits davant de la corrupció. Per això, crec que l'exigència popular resulta plenament encertada, perquè ser imputat en un partit polític que no vol saber el que ha passat, per decència democràtica, comporta l'obligació d'apartar-se fins que un jutge decidisca. Al capdavall, és el propi partit de l'imputat el que fa que aquest esdevinga sospitós, ja que s'absté d'investigar-lo i, prou sovint, es dedica a posar tota mena d'entrebancs a la instrucció judicial.

dissabte, 5 de setembre del 2015

L'AVUI I EL DEMÀ

"Mirant per la finestra", de P. V. Ilsted
Una casa gran
per encabir la solitud que t'acompanya,
i la vida que s'agita enllà de la finestra,
com un tot que et captiva la mirada.
Saps que fora t'aguarden, i no tardaràs
a formar part del seu paisatge: tu,
que encara ets una flor immarcescible,
aviat t'abocaràs al fang on homes i dones
modelen les seues esperances; tu,
que omplis l'avui amb la teua presència,
aviat seràs una més en la lluita
pel demà que ve i se'n va.

dijous, 20 d’agost del 2015

SOMIAR

"La Sargantain", de Ramon Casas
I diuen que somiem per defugir
l’aspra realitat; desconeixen
que només la veritat pot ser bella
i cal assumir el risc d’afrontar-la,
perquè sols el desig encén
qualsevol esperança.
I no és cert que un amant enalteix
l’altre amant, si se l'imagina com fet
de la matèria dels somnis, car som
d’una condició més subtil i elevada:
una humana desfeta capaç de redreçar-se
i seguir endavant quan l’amor emmudeix.


diumenge, 12 de juliol del 2015

SAVIESA AJORNADA

"Retrat de Jaroslava", d'A Mucha

Hi ha paraules que, quan dormen plàcidament,
li encomanen al silenci un deix d’antigues veus
que temps enllà ressonaren al bell mig de la calma
i encengueren la flama de petites passions,
com històries de curta revolada perpetuades
en estantisses fotografies desades al calaix.

I tu penses que el teu relat és un altre,
que està escrit amb paraules noves,
exemptes de la pàtina que deixen els anys
sobre superfícies rugoses indignes de ser visitades
per qui sempre s’ha negat a mirar enrere
i es creu predestinat a aventures inèdites.

Hi ha paraules que, quan es desperten, passen
tan desapercebudes com una idea brillant
que en el seu instant fugaç de glòria
ningú no encerta a amanyagar, perquè es pose
damunt la branca d’aquell arbre que dóna ombra
a la casa on la vida encara ignora que pot saber.

dijous, 14 de maig del 2015

ACTE DE PRESENTACIÓ D'"HORES INGRATES"

Aquesta vesprada, a la Biblioteca de Carcaixent, ha tingut lloc l'acte de presentació del poemari "Hores ingrates" (Edicions Bromera). Done les gràcies al pública assistent, que ha tingut el coratge d'eixir al carrer, on feia una calor infernal. M'han acompanyat Josep Antoni Fluixà, que sempre fa uns comentaris molt pertinents, el meu amic Salvador Calatayud, que m'ha fet una presentació que sols una persona de la seua intel·ligència i sensibilitat és capaç d'enllestir, i el rapsode David Vidal, que ha recitat amb molta pausa, com ha de ser, alguns poemes.

Per si teniu interés, ací teniu el text de la meua intervenció:

Per què escric poesia?

Perquè m’agrada aprofundir en el misteri de la vida, anar enllà de l’aparença de les coses.

Aprofundir en un misteri, però, no significa necessàriament explicar-lo: el poeta no és un filòsof, i sovint es fa més preguntes que respostes troba. Per això és prou exacte dir que la poesia és un misteri que s’escriu damunt d’un altre misteri.

Per què fa això, que sembla tan estrany, el poeta?

És pertinent fer-se esta pregunta, perquè molts podrien pensar que és una pèrdua de temps afegir als misteris que ens envolten, i que tant ens sotraguen, el misteri de la poesia, que no resol res. Cal reconéixer que, en la vida quotidiana de la gent, eixa manera de procedir és ben estranya, perquè contínuament ens veiem obligats a fer activitats pràctiques i solucionar problemes concrets.

Per entendre el perquè d’este comportament tan estrany del poeta, és precís parar esment en una qüestió elemental: el misteri de la poesia pertany al món de la ficció, mentre que el misteri de la vida és del món real.

L’experiència poètica té unes lleis pròpies, distintes de les que guien l’experiència real. Com deia PESSOA, el poeta fingeix que és dolor, el dolor que en veritat sent. I això és així, perquè el poeta no vol parlar-nos d’un dolor concret, sinó d’una vivència imaginària del dolor. El poeta fingeix, el poeta simula. En altres paraules, el poeta sempre construeix una ficció, que tot i que es nodreix del món viscut és diferent a aquest. El fingiment no implica engany, sinó distanciament. Un distanciament que, al temps que pot suggerir una actitud evasiva, també pot contemplar-se com una alternativa d'abordar des d'una altra dimensió l'anomenada realitat. És el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari. Esta reacció dels lectors li va fer dir a OCTAVIO PAZ que "hi ha alguna cosa terriblement grollera en la ment moderna; la gent, que tolera tota mena de mentides indignes en la vida real i tota mena de realitats indignes, no suporta la existència de la faula”. I no la tolera perquè la considera inútil. Tanmateix, hi ha més veritat en la bona poesia que en la realitat, perquè el poeta objectiva una manera de pensar, de sentir, d’experimentar, que no és una idea, ni un sentiment, ni una sensació aïllats, sinó una barreja de tot això, amb la qual cosa trasllada al lector una visió integral d’una vivència, que en ser radiografiada d’eixa manera integral, ajudarà al lector a reconéixer-la en si mateix i en les altres persones. És en este sentit, i no en cap altre, que estic d’acord amb CELAYA quan diu que la poesia és “un arma cargada de futuro”, y que gràcies a la poesia, tant el poeta com el seu lector, podem dir: “Canto y canto y cantando más allá de mis penas, de mis penas personales, me ensancho, me ensancho”, “hago míos a los que sufren”.

Per a què serveix la poesia? Quina és la seua utilitat?

Una primera resposta a estes qüestions, l’acabe d’apuntar: la poesia ens ajuda a obrir-nos al que pensen, senten i experimenten els demés, i per tant ens espenta a ser més clements i més savis. Ara bé, això no s’aconsegueix amb una mena d’adoctrinament. El poeta no és un predicador ni un moralista: el poeta no ens diu el que està bé ni el que està mal, sinó que es limita a il·luminar des de la ficció una zona fosca de la realitat i ens convida a explorar-la, sense donar regles ni normes concretes.

Però no ens podem quedar ací: hi ha moltes manifestacions artístiques que comparteixen amb la poesia la utilitat apuntada: un quadre, una novel·la... també ens il·luminen des de la ficció. Per això, jo crec que el que resulta definitiu per a mi, quan escric poesia, és un altra cosa més superficial, si voleu, però no menys autèntica: el que busque amb la poesia és emocionar i emocionar-me. No tinc cap altra resposta: escric poemes per provocar emocions, i he descobert que quan provoque emocions el que faig és provocar a la vida, no deixar-la tranquil·la.

No es tracta, per tant, d’una emoció superficial el que jo busque, sinó una emoció que no defuig cap qüestió, per incòmoda que esta siga.

De què parla la poesia, en general?

Com he dit abans, a propòsit de PESSOA, la poesia és ficció, però s’alimenta de l’experiència personal.

Hi ha una novel·la de l’alemany HELMUT LANGE, que porta per títol “El concert”, en la qual es planteja un dels grans dilemes de la interpretació d’una partitura, a saber: si és suficient amb la tècnica o si cal tenir una certa experiència de la vida per fer una bona interpretació. En l’esmentada novel·la, s’hi parla d’un pianista jueu que van assassinar els nazis als vint-i-huit anys i, en morir-se tan jove, no pot interpretar com cal la sonata nº 30 de Beethoven, perquè no va viure les experiències que una obra tan profunda pressuposa. Cal aclarir que, en la ficció ideada per l’autor, són els morts els qui protagonitzen el relat com si estigueren vius.

Certament la sonata nº 30 de Beethoven és una obra de maduresa, on el gran compositor de Bohn aboca el fosc estat anímic que enterboleix l’última etapa de la seua vida. Junt amb la seua predecessora, la sonata nº 29 “Hammerklavier”, i les seues dos successores, la nº 31 i la nº 32, formen un bloc compacte que, tot plegat, es situa en una de les cimeres més altes que mai no ha assolit la creativitat humana.

Quin és el tema principal d’”Hores ingrates”

És un poemari escrit des de la meua experiència del pas del temps. Amb el títol de l’obra, vull destacar que ens trobem davant d’uns poemes que mediten sobre el temps i sobre les seues conseqüències devastadores. Si les hores són ingrates és perquè l’autor ja ha entrat en la cinquantena i ha experimentat com el passat es desdibuixa i el futur s’acurta. Les hores d’ara estan amerades de present, un àmbit estret on resulta difícil encabir les esperances.

Un dels efectes que comporta el pas del temps és que ens resignem a conviure amb el nostre passat, i este conformisme l’acompanyem d’una manipulació dels nostres records, per tal que ens siguen més suportables. El passat esdevé, així, un company de viatge que intenta molestar el menys possible. Però si mirem cap al futur, ho fem amb desconfiança perquè ens resulta incert, fonedís. Esta visió crepuscular del passat i del futur, ens fa sentir-nos atrapats pel temps, i això provoca que les nostres hores siguen ingrates, perquè són més fruit de l’acceptació d’un ahir i de la pèrdua d’un demà, que de la lliure elecció.

Però el poeta no renúncia a l’esperança, per això he dedicat el poemari a Pasqual Adrià, que serà per a mi, sempre, un exemple de resistència al dolor, una flama encesa enmig de la foscor.

Com es projecta la poesia de cara al futur?

Per acabar, vull fer una última reflexió sobre la importància que tenen les paraules per preservar la memòria col·lectiva.

Tot el que escrivim serà un dia, si el lector del futur s’interessa pels nostres llibres, reinterpretat. El que fa tot lector és incorporar la seua pròpia experiència i les seues concretes circumstàncies històriques, a allò que llegeix, i d’esta manera ho fa seu, de tal manera que importa ben poc el que el poeta volia dir, allò que val és el que cada lector entén en cada moment i circumstància.

Si bé ho mirem, la memòria històrica està formada més de paraules que no de fets, perquè les paraules escrites són les que sobreviuen més fàcilment. I és cert que això es pot veure també com una debilitat, ja que posa de manifest que la memòria col·lectiva descansa sobre uns textos mancats de fixesa, que són canviants. No obstant això, jo crec que esta debilitat és, com tantes coses de la vida humana, una mostra més de la seua grandesa, perquè deixa la porta oberta a la creativitat i evita l’immobilisme.