dimarts, 26 de març del 2019

"NO DEIXES DE CAMINAR", UNA CANÇÓ PER A VISITAR CARCAIXENT

La part antiga de Carcaixent conserva un patrimoni urbà que paga la pena conéixer. Dissabte passat el meu fill i jo el vam recórrer, i com que feia una vesprada primaveral clara i tranquil·la vam escampar pertot arreu el ressó d'una cançó que convida a caminar a qui s'atura a escoltar-la. Ja sabeu que el comte Arnau no deia la seua cançó sinó a qui l'acompanyava.
Doncs ací teniu la cançó, que es titula "No deixes de caminar", composada i interpretada pel cantautor Robert Cortell:

dimecres, 20 de març del 2019

INTERPRETACIÓ I EXPERIÈNCIA

Hi ha una novel·la de l'alemany Helmut Lange, que porta per títol "El concert", en la qual es planteja un dels grans dilemes de la interpretació d'una partitura, a saber: si és suficient amb la tècnica o si cal assolir una certa experiència de la vida per a poder desxifrar el seu misteri d'una manera absoluta. En la dita novel·la, s'hi parla d'un pianista jueu que van assassinar els nazis als vint-i-huit anys i, a causa d'això, no pot interpretar com cal la sonata nº 30 de Beethoven, perquè es va morir massa jove, sense haver viscut les experiències que una obra tan profunda pressuposa. Cal aclarir que, en la ficció ideada per l'autor, la frontera entre el món des vius i el dels morts hi desapareix i, així, els uns i els altres dialoguen entre si.
Certament la sonata nº 30 de Beethoven és una obra de maduresa, on el gran compositor aboca el fosc estat anímic que enterboleix l'última etapa de la seua vida. Junt amb la seua predecessora, la sonata nº 29 "Hammerklavier", i les seues dos sucessores, la nº 31 i la nº 32, formen un bloc compacte que, tot plegat, constitueix una de les cimes més altes assolides per la creativitat humana.
Ací teniu un fragment de la sonata nº 30, en la interpretació de G. Gould:


diumenge, 10 de març del 2019

"EM DOL, M'HE EQUIVOCAT", CANÇÓ DE ROBERT CORTELL FILL


Una nova cançó del meu fill Robert, que m'agrada especialment perquè transmet ganes de mirar cap al futur. La lletra de la tornada evoluciona al llarg de la cançó, i el que és al principi una porta oberta a l'esperança, des de "la foscor del meu bosc", passa a convertir-se en una espera impacient "amb el cor desbocat", i acaba esdevenint un pas decidit cap endavant: "Per això he vingut a trencar amb el passat".

Ací teniu la lletra completa de la cançó i la interpretació que en fa Robert:

EM DOL, M´HE EQUIVOCAT

Em dol, m'he equivocat,
encara t'estime igual,
només vull que em digues
quan tornaràs.

Em dol, camine sol,
recorde contra l'oblit
tot allò que va passar
i  em sent molt trist.

Per això t'espere
en la foscor del meu bosc.

Em dol aquest silenci,
la teua veu absent,
no tindre't prop de mi
quan sols en tu crec.

Em dol, vine i voràs
com jo he canviat,
i junts inventarem
un altre cant.

Per això t'espere
amb el cor desbocat.

Em dol cada cançó
que tu no escoltes,
els versos que et pose
i no t'acaronen.

Em dol el temps perdut,
l'amor que t'he negat,
l'absurd de cada dia
que no t'he desitjat.

Per això he vingut
a trencar amb el passat.



dissabte, 2 de març del 2019

"JO SOC JO I EL MEU LLENGUATGE" (EMILIO LLEDÓ)

Deia Ortega: "Yo soy yo y mis circunstancias". En canvi, Emilio Lledó considera més exacte dir: "Yo soy yo y mi lenguaje". Perquè, per a este filòsof, l'ésser humà és llenguatge. L'educació en eixe llenguatge resulta fonamental, ja que pot servir-nos per il·luminar la realitat.
I és que cadascú "inventa" el seu propi llenguatge, i este acte creador pot portar-nos a la veritat o a la falsedat, segons l'utilització que en fem.
Emilio Lledó, amb sàvies paraules, para esment en la doble faceta del llenguatge, personal i col·lectiva:
El lenguaje, territorio común de una colectividad, es, en su más íntima estructura, privado territorio de aquel que lo utiliza. Cada acto de habla emerge del fondo personal en el que cada mente, situada en una historia, en un tiempo determinado, modula el inconfundible mensaje de la lengua matriz.
El lenguaje se hace, pues, peligroso porque su asimilación y su uso no sólo dependen del hecho lingüístico común a los distintos individuos de una comunidad sino, sobre todo, de los múltiples sesgos y perspectivas en que tiene lugar el particular aprendizaje. Precisamente su carácter especulativo, su imprecisa y sutil presencia en nuestra intimidad, hace que, en ese espejo interior que ha de sostener la memoria, se reflejen todas las luces que han alumbrado el nacimiento de la estructura personal.
El más rico tesoro, el lenguaje; pero también el más peligroso. El más rico porque en él se recobra el pasado, se organiza el sistema de ideas que forjan al hombre y se edifica el silencioso diálogo que, desde la apertura de la consciencia, conforma la esencia de la humanidad como especie capaz de ser y de saberse ser. Y el más peligroso porque, aunque heredamos ese impresionante caudal, su riqueza parece como si dependiera de aquel que la administra; como si su inmenso, objetivo, valor, estuviera supeditado, en muchos momentos, al sujeto que, al manejarlo, lo recrea, lo reconstruye; casi lo inventa.
Per això, Lledó apunta que somos un lenguaje, una posibilidad de leer, de interpretar, de sentir. El mundo de las imágenes es un mundo sin palabras, un mundo sordo y ciego para quien no sabe rechazarlas o amarlas, para quien no sabe dialogar con ellas, o ara quien no sabe descifrar la manipulación que, tantas veces, la contamina.
Per tant, el millor antídot contra la manipulació és la utilització d'un llenguate que cal enriquir. En efecte, quan més ric siga el nostre llenguatge més fàcil ens resultarà despullar aquell que ens vol enganyar, perquè sabrem interpretar les seues mentides.
És una manera de conéixer-nos que és necessària per conéixer els altres, la qual cosa comporta un compromís moral amb nosaltres mateixos i amb la societat. Qui sap on té la dreta i on té l'esquerra i el que signifiquen estes paraules, quan ho integra en la seua manera de ser, viu com una desfeta la negació d'eixa evidència, tant a nivell personal com col·lectiu. L'exemple que he posat és elemental, però jo no el trobe exagerat, ja que vivim un temps en què hi ha molta gent que s'ofén quan li dius que dos i dos són quatre.