Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cine. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cine. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 de febrer del 2024

"EL ESPÍRITU DE LA COLMENA", DE VÍCTOR ERICE

Extraordinària pel·lícula, plena de poesia, on cada component (guió, fotografia, direcció, interpretacions, música, paisatges...) es conjumina amb els altres per assolir una excel·lència artística poques vegades igualada en la història del cine.
He revisitat esta pel·lícula, després de llegir "La vida de les abelles", de Maurice Maeterlinck. En esta meravellosa obra, que barreja la divulgació científica, amb la poesia i el pensament filosòfic, el gran autor belga, per explicar la conducta de les abelles en un rusc, que gira al voltant de la supervivència de l'espècie, recurreix a la suposada existència d'un esperit que ordena a les abelles les decisions més importants de la seua vida (l'eixamenament, el vol nupcial de la reina, la matança dels abegots per les obreres, la construcció de la bresca, etc.). Així, en el rusc, tot està pautat, i les abelles són esclaves d'un esperit que les obliga a portar una vida gris i sotmesa a un horari inflexible, on no caben els sentiments ni les individualitats. L'individu, i la mateixa reina, no tenen voluntat pròpia, perquè és anul·lada absolutament per les exigències de la col·lectivitat.
En la pel·lícula, que està situada cronològicament a la primera postguerra, no és gens difícil apreciar, en la vida gris d'un petit poble castellà, on la gent viu sense il·lusions ni expectatives de canvi, aclaparada per la monotonia i la resignació, un paregut més que notable amb el comportament mecànic de les abelles, que actuen sense iniciativa pròpia, sense preguntar-se per què fan el que fan, i per tant sense possiblitat de canviar.
És el miracle del cine, que enlluerna la mirada encuriosida d'Anna, quan contempla absorta la pel·lícula "El doctor Frankenstein", de Whale, la qui canvia les coses. Anna és una xiqueta que necessita saber el perquè de les coses. No s'acontenta amb les explicacions convencionals de la seua germana, quan li recorda que en el cine tot és mentida i que, per tant, la mort del monstre per la gent del poble, després que aquell mate una xiqueta, és irreal. Anna no pot comprendre que puga separar-se tan clarament la realitat de la ficció, i el que més li intriga és per què el monstre i la societat maten d'una manera tan irracional. D'alguna manera, pense jo, intueix que hi ha un esperit invisible i maligne que mou els fils de la realitat, i que tant el mostre com la xiqueta mereixen compassió, perquè han sigut víctimes d'aquella voluntat manipuladora. El mal està per damunt d'ells.
Cal, doncs, distingir entre l'esperit amagat que tot ho coneix i és l'origen del mal, i l'esperit del monstre de Frankenstein, que és el que busca Anna, i quan el troba, en identificar-lo amb la persona d'un maqui silent que apareix en un moment de la pel·lícula, no li té por, vol fer-se amiga d'ell, perquè ella sap que, tal com va passar a la pel·lícula, a la fi, aquell serà víctima del malvolent esperit del rusc. Quan, per fi, el maqui mor, Anna entra en l'edat adulta, ja que així descobreix que la realitat és tan cruel com la ficció, i pren consciència de la seua identitat: ella no vol ser una abella més en el rusc, vol afirmar la seua individualitat a través de la imaginació, que la porta a anar enllà de la realitat mediocre. Diu: "Soc Anna", i obri la porta perquè l'esperit del monstre amic la visite. Diguem-ne que Anna arriba a la conclusió, en perdre's al bosc, que és possible sobreviure després de desobeir l'esperit del rusc, i que paga la pena ser distinta si a canvi pots arribar al coneixement de móns prohibits a tots els altres. En la seua afirmació com a persona única i irrepetible hi ha, per tant, un descobriment de la llibertat.

diumenge, 19 de maig del 2019

"LA FINESTRA INDISCRETA", DE HITCHCOCK

La finestra indiscreta no és tan sols una de les millors pel·lícules d'Alfred Hitchcock, que ja és dir-ne molt, sinó també una ocasió única d'admirar en la seua plenitud una de les actrius més belles de la història del cine: Grace Kelly, en el paper de Lisa. D'una manera subtil, com normalment feia Hitchcock, en una pel·lícula on el misteri sembla ser l'argument, el genial director hi intercala vàries escenes amb una forta càrrega eròtica, que amplifiquen en gran manera les pretensions aparents del film. L'espectador contempla, incrèdul, com James Stewart, en el paper de Jeff, manté una actitud evasiva davant de l'atractiu irresistible de la protagonista. Mirant el comportament del "voyeur", em venen al cap les paraules de John Lennon, quan deia que "la vida és això que passa mentre estem ocupats en una altra cosa". Hi ha, per tant, una doble tensió: la que resulta de les indagacions que fa James Stewart, des de la cadira on està postrat, i la creixent tensió sexual existent entre la parella protagonista, encara més apassionant.
Lisa, que sota una aparent fragilitat, és un dels personatges femenins més intel·ligents de tota la filmografia de Hitchcock, s'arriscarà per a aconseguir una prova, corrent amb això un gran perill. I aquesta seqüència, en la qual Lisa és descoberta pel possible assassí, culmina amb un pla que ha passat ja a la història.
La seqüència de l'aliança, que Lisa es posa a la mà perquè Jeff veja des de l'altre costat que ha aconseguit la prova que busquen, significa dues coses: d'una banda és una al·legoria de fins a on és capaç d'arribar Lisa per aconseguir a Jeff, i l'altra produeix un enorme impacte en l'espectador, perquè l'assassí —un amenaçador Raymond Burr— descobreix a Jeff, pràcticament un alter ego de l'espectador.

divendres, 3 de maig del 2019

"MOON RIVER" I AUDREY HEPBURN

Una de les escenes més memorables de la història del cine és aquella en què Audrey Hepburn, en el paper de Holly Golightly, canta Moon River de Henry Mancini, en la pel·lícula de Blake Edwars Breakfast at Tiffany’s.
Hi és concentra l’emoció d’una música poderosament nostàlgica, amb la tendresa i vulnerabilitat de Holly, que mentre canta esdevé un ésser profundament desvalgut i solitari. Quan Paul Varjack (George Peppard) s’aboca a la finestra, ella segueix cantant, perquè està tan abstreta que no s’adona de la presència del veí. En eixe moment sents tota la força de l’amor en la mirada de Paul, però també el seu desconcert davant del misteri que amaga una dona que, si li havia semblat extravertida, ara se li apareix plena de melangia.
El guió de la pel·lícula és una adaptació lliure de la novel·la homònima de Truman Capote. Aquest autor ens va deixar unes quantes novel·les extraordinàries, a més de l’esmentada: Altres veus, altres àmbits, L’arpa d’herba i A sang freda. És un autor nascut al sud d’Estats Units, com Faulkner, Carson McCullers, Eudora Welty, etc. Tots aquests escriptors presenten uns trets comuns: una visió decadent del món, la presència de la maldat, l’enlluernament davant d’una realitat tèrbola i sòrdida.

dimarts, 2 d’abril del 2019

"PICNIC A HANGING ROCK", DE PETER WEIR

“Picnic a Hanging Rock”, del director australià Peter Weir, és una pel·lícula d’una bellesa visual impactant, que ens conta com el dia de Sant Valentí de l'any 1900 les estudiants de l’Escola Appleyard van d’excursió a Hanging Rock, una regió australiana muntanyosa. Al llarg del dia es produeixen una sèrie de fenòmens sobrenaturals: el temps es deté, estudiants i mestres perden el coneixement i tres xiques i una professora desapareixen.
El gran tema d’aquesta pel·lícula tan misteriosa com fascinant és, a parer meu, la temporalitat de la bellesa i de la innocència. La vida és capaç d’albergar criatures tocades per la gràcia, però al propi temps les aniquila, perquè com deia Rilke, en una de les seues elegies, “la bellesa no és cap altra cosa que el començament d’allò terrible”.
Crec que en la pel·lícula es fa palés que les tres estudiants i la seua professora, totes elles de tarannà somiador, són física i espiritualment tan belles que una força oculta les abdueix, abans que no és marcisca la seua candor angelical. És com si es produira un miracle i, per una vegada, la bellesa reeixira al seu destí fatal, però en un altre món, perquè en el nostre això no és possible. Poesia pura, doncs, o una invitació a somiar.
Ací teniu un fragment màgic de la pel·lícula:

divendres, 23 de novembre del 2018

"DELICTES I FALTES", DE WOODY ALLEN

“Delictes i faltes” és, sens dubte, una de les pel·lícules més reeixides de Woody Allen, en la qual la comèdia i el drama es barregen d’una manera molt natural. D’una banda, la història d’un crim per acabar amb una perillosa amant. De primer, el delicte origina una crisi de consciència en l’inductor, però a poc a poc, quan s’adona que quedarà impune i que la seua vida podrà continuar igual, esdevé la calma. No sempre es fa justícia en aquest món, i és un mateix, prou sovint, el qui té a l'abast de la seua mà deixar-se portar per l’amargura causada per les pròpies accions miserables o covards, o alliberar-se de tota pena i seguir endavant, apareixent davant dels altres com una persona moralment impecable. D’una altra banda, hi ha a la pel·lícula una història d’amor, on la persona sensible, enamorada, plena de bones intencions, perd la partida davant d’un vividor que és el qui aconsegueix enamorar la xica que es disputen. En la decisió d’aquesta s’endevinen raons pràctiques més que no sentimentals. A la fi, els perdedors són les persones honestes i rectes que es carreguen d’escrúpols de consciència, o les que per estar convençudes que tot no val a l’hora d’aconseguir els particulars propòsits, s’hi troben en desigualtat de condicions a l’hora de competir per un objectiu vital. L'art autèntic no pretén mai donar lliçons de moral, sinó despullar la realitat de falses aparences. I açò últim és el que fa aquesta pel·lícula.

divendres, 10 d’agost del 2018

"DUBLINESOS", DE JOHN HUSTON

Una de les pel·lícules més poètiques de la història del cine és Dublinesos, de John Huston, basada en el recull de contes homònim de James Joyce, principalment en l'últim relat que porta per títol Els morts. Aquest film està ple de detalls i moments memorables, que tenen lloc, primer, a la casa de les ties ancianes del protagonista, l'acadèmic Gabriel Conroy, que celebren amb un sopar el dia de Reis amb la companyia de familiars i amics, i després a la cambra de l’hotel on s’allotgen Conroy i la seua esposa. Al llarg de la velada, es posa de manifest que l'acadèmic és una persona insatisfeta, que està més pendent de si mateix que dels altres. Estima la seua dona, però mai ha dedicat un temps a conéixer-la bé, i això fa que ignore els sentiments més profunds de Gretta. Quan aquesta, en sentir una cançó, recorda una trista història que va marcar la seua vida, es posa de manifest la riquesa de la seua vida interior, i Conroy resta abatut en descobrir que es troba molt lluny del seu món. 

Una de les escenes més emocionants de la pel·lícula és aquella en què un dels convidats recita un poema irlandés molt antic. Fa així (el transcric en castellà, perquè és en aquest idioma com l’he pogut aconseguir):

Promesas rotas

Es tarde. Anoche, el perro hablaba de ti.
El pájaro hablaba de ti en el profundo pantano.
Decía que tú eres el ave solitaria a través del bosque,
y que probablemente sigas sin pareja hasta que me encuentres.
Que me diste tu palabra y me mentiste,
y que estarías junto a mí cuando se reunieran los rebaños.

Te llamé con un silbido y trescientos gritos,
pero allí no había más que un corderillo balando.
Me prometiste algo difícil de conseguir: un barco de oro bajo un mástil de plata,
doce ciudades, cada una de ellas con un mercado y un bello patio blanco al lado del mar.
Me prometiste algo que no es posible: que me regalarías unos guantes de piel de pescado,
que me regalarías unos zapatos de piel de pájaro y un vestido de la mejor seda de Irlanda.

Mi madre me dijo que no hablara contigo, ni hoy, ni mañana, ni el domingo.
Pero eligió un mal momento para decírmelo:
fue como cerrar la puerta cuando ya habían robado la casa.

Tú me has dejado sin este.
Tú me has dejado sin oeste.
Me has dejado sin lo que había ante mí y sin lo que había detrás de mí.
Tú me has quitado la luna, tú me has quitado el sol también.
Y, (mi terror es inmenso): tú, incluso, me has arrebatado a Dios.

divendres, 22 de juny del 2018

CONTES DE TOKYO


La millor pel·lícula que he vist en ma vida és “Contes de Tokyo”, del japonés Yasujiro Ozu, que va ser estrenada l’any 1953. És una pel·lícula que semblarà lenta als qui estan acostumats als ritmes trepidants dels films nord-americans actuals, que monopolitzen les pantalles. I és cert també que els protagonistes hi tenen poques ganes de parlar, perquè el silenci juga un paper fonamental en aquesta obra d’art (com en tantes altres). Per tant, l’espectador s’ha d’interessar pels moviments fatigats d’una parella d’ancians, que es desplaça a Tokyo per visitar els seus fills casats. Aviat s’adonen que el desitjat viatge sols serveix perquè experimenten en carn pròpia la humiliació de sentir-se una molèstia per als seus descendents, que els envien a un balneari per llevar-se’ls de damunt. Sols la seua nora, vídua de guerra, paper encarnat per la immensa actriu Setsuko Hara, és capaç de tractar-los amb afecte.
Aquesta és, en essència, tota la història, i tanmateix difícilment el cinema abastarà mai unes cotes de poesia i sensibilitat paregudes a les que Ozu desplega a mans plenes en aquesta obra mestra. Perquè en “Contes de Tokyo” els personatges es comporten amb una naturalitat difícil de superar. Els amants del cine ens hem acostumat a eixa manera de fer tan nord-americana, que es caracteritza per la presència d’un toc romàntic. El propi Coppola, director de la trilogia “El Padrí”, que és un monument cinematogràfic, va reconéixer que la primera part li va eixir massa romàntica, i ho va tractar d’esmenar en la segona part. Però sempre hi ha en les pel·lícules nord-americanes una certa exacerbació dels sentiments, una manipulació dels caràcters, que ajuda a l’espectador a prendre partit per un protagonista o per una idea, perquè aquells són repolits de tal manera, que es potencien clarament els seus aspectes més admirables, i s’amaguen els trets més vulgars o dolents.
En canvi, “Contes de Tokyo” és ben distinta, ja que es tracta d’una pel·lícula realista per excel·lència, on tot sembla quotidià, poc brillant, moralment neutral, perquè el director no pren partit per cap dels protagonistes: es limita a contar una història, tal com qualsevol de nosaltres la podríem viure, com a pares o com a fills. I, així, deixa que la sensibilitat de cadascú siga la que mane i diga per on vol anar en la vida, perquè no hi ha que absoldre ni perdonar a ningú, només es tracta de sentir el que senten els personatges, i Ozu és un mestre en mostrar-nos-ho d’una manera ben natural, sense crits, llàgrimes ni aldarulls.
No hi ha millor definició de l’art que la d’Ozu en “Contes de Tokyo”, i podria resumir-se així: la vida és també això que passa a la pantalla, tot i que tu, espectador, encara no te n’havies adonat.

dissabte, 28 de febrer del 2015

"MAGICAL GIRL", DE CARLOS VERMUT

Acabe de veure "Magical Girl", de Carlos Vermut, y m'ha semblat una pel·lícula notable. Una atmosfera onírica envolta el film, tot i que la crisi econòmica actual està molt present en ell. El tema fonamental de la pel·lícula és, a parer meu, la línia tan feble que separa la normalitat de l'anormalitat, la bondat de la maldat. Un professor que es troba en l'atur, ven els seus llibres per aconseguir uns quants euros que li permeten tirar endavant, junt amb la seua filla, que pateix una malaltia terminal. Però arriba un moment en què travessa la línia i li fa xantatge a una dona per traure-li els diners que necessita per poder acontentar l'últim desig de la xiqueta. La dona que és amenaçada, per evitar que el seu marit s'assabente que li ha estat infidel, desenterra el seu passat terrible, i quan se sent desesperada demana ajuda al seu vell professor de l'institut, amb el qual va mantenir una relació que no es fa explícita en cap moment, tot i que resulta palés que és en eixa relació on rau el trastorn d'una i de l'altre. Res no és definitiu, tot sembla provissional: el professor pot ser un professor, un pederasta i també un assassí. El pare pot ser el millor pare del món i alhora un miserable capaç d'amenaçar una dona trastornada. La filla és una xiqueta innocent i malalta, que amb els seus capricis desencadena un drama. La dona, quan té problemes, no troba en la normalitat del present ajuda, i ha de tornar al seu passat més fosc per poder solucionar-los. És com si res no poguera estar en el seu lloc: un bon retrat de la nostra època. 

dijous, 13 de febrer del 2014

"AFLICCIÓ", DE PAUL SCHRAEDER

"Aflicció", de Paul Schraeder, meravellosament interpretada per Nick Nolte i James Coburn, és una pel·lícula d'ambientació rural i paisatge nevat, que conta el drama d'un policía (Nick Nolte) maltractat en la infància per son pare (James Coburn), que alberga dintre seu una càrrega de violència sempre a punt x'esclatar, la qual cosa crea una tensió creixent al llarg de la pel·lícula.
El personatge representat per Nick Nolte és un ésser desvalgut emocionalment, incapaç de servar un capteniment que es corresponga amb la vertadera naturalesa dels seus sentiments: estima la seua filla, però quan està amb ella no sap guanyar-se-la; manté relacions amb una xica que tracta de comprende'l, però ell és incapaç de tractar-la amb una certa normalitat; com a policia intenta complir amb la seua funció, però la seua falta d'autoestima l'aboca al fracàs.
És interessant el distint perfil psicològic del protagonista i el seu germà (W. Dafoe): el primer és una persona amb principis, però baralladís i socialment inepte, que de menut era el que sempre donava la cara per defendre la mare i el germà de la brutalitat de son pare. En canvi, el germà és un professor ben situat, que defuig els problemes i es comporta amb covardia, sense mullar-se per res; també aquesta manera de ser té una correspondència amb la infància, ja que ell era el que es quedava darrere mentre el germà es portava els colps del pare.
A parer meu, al final de la pel·lícula, el germà (Dafoe), que és el qui fa de narrador, fa una revelació que no necessàriament cal interpretar que es corresponga amb la realitat del que va fer el policía (Nolte) abans de desaparéixer per sempre, després de matar a son pare, ja que aquell demostra en altres escenes de la pel·lícula que és un personatge que està acostumat a manipular els fets com a mecanisme autojustificatiu.

dimarts, 2 de juliol del 2013

"VIURE", DE KUROSAWA

“Viure”, de Kurosawa, és una pel·lícula immensa, que va estrenar el gran director japonés l’any 1952. És una pel·lícula, però podia haver sigut un poema, perquè és pura poesia el que contemplem a la pantalla: un cap de negociat de l’ajuntament de Tokyo, que -quan li diagnostiquen una greu malaltia- pren consciència de la inutilitat de la seua vida. I, abans de morir, s’entesta a fer alguna cosa de profit que deixe testimoniatge del seu pas pel món. Així, quan uns veïns s’adrecen a ell, sense saber què fer perquè l’ajuntament atenga la seua reivindicació d’un parc amb engronsadores per al seu barri, ell es compromet a fer tot el que calga per a complaure aquesta demanda. L’escena final és tristíssima, però també bellíssima, perquè, conscient de la seua mort immediata, xiuxiueja una cançó plena de melangia mentre s’engronsa al "seu" parc.