EL GARROFER I L'OLIVERA

Perquè us meravelleu admirant dos miracles de la natura, ací teniu un garrofer i una olivera centenaris. Al primer d’aquests arbres, li vaig dedicar un poema i, com pertoca, li’l vaig recitar en persona el millor que vaig saber. El segon no té poema, però se’l mereix, perquè és un autèntic prodigi. Deia Machado que l’olivera té moltes fulles, però dóna poca ombra, però ací ens trobem davant d’una excepció, perquè és tan immensa que no sols ombreja sinó que ens encomana una gran pau i una gran fe en la vida, que és capaç de sobreposar-se a tots els embats del temps.

El garrofer de la Vall de Càrcer

EL GARROFER CENTENARI

Garrofer gegantí de minvada terra,

que des de la teua solitud escampes,

amunt i avall, un desordre de branques

i cimals ja vençuts per la fatiga.

No ho sabia i ara sé que m'esperaves,

prop del Xúquer, per mostrar-me

el lent declinar d'una antiga grandesa,

lluny del jardí que un dia albirares.

I m'he sentit perdut, sota les ombres

intermitents que envolten el teu misteri,

perquè no hi ha res que t'acompanye

en aquest món que no sap com mirar-te.

L'olivera de Benigembla

EL MEU JO POÈTIC

De vegades em pregunte quinta classe de poeta soc o intente ser jo. I la primera idea que em ve al cap és que m’agrada, en general, fer servir un llenguatge realista. És a dir, que no li tinc massa afecció al llenguatge simbòlic. La segona idea que m'acudeix és que m’agrada reflexionar en els meus poemes, la qual cosa reforçaria, en principi, el meu tarannà poètic realista. Però, després d’haver assolit aquestes dos certeses provisionals, m’adone que hi ha una tercera idea que m’inquieta perquè em fa dubtar de les dues anteriors: el que busca la meua poesia és recollir i transmetre sentiments, per damunt de les idees: quan escric jo sent més que pense i vull que els meus hipotètics lectors facen el mateix. Aleshores, com es menja tot això? Per a contestar a aquesta pregunta, s’obri pas una quarta idea: soc un poeta aparentment realista, ja que faig ús del llenguatge realista i de la reflexió, no per un afany d’objectivitat, sinó amb una clara voluntat subjectivista i prou sovint irònica, amb el propòsit fonamental de commoure’m i commoure, que és el que realment m’importa: no la idea, sinó l’emoció. En fi, totes aquestes divagacions, una darrere de l’altra, el que em fan és portar-me d’un a l’altre extrem, i tots els extrems acaben tocant-se, de manera que el meu realisme poètic del principi esdevé una excusa per a arribar a una mena d’irracionalisme, on els conceptes naveguen com formes capricioses que sols responen a la lògica de les emocions.

Tot seguit transcric un poema que reflecteix prou bé el que acabe de dir:

                                             UN SILENCI CURT

Un silenci curt pot ser el preludi

d’un dolor que s’expressa a crits,

o el final d’un goig inefable,

quan l’amant, exhaurit, oblida

paraules i promeses recents.

Un silenci curt pot ser també

un bocí de silenci primigeni,

o millor: tot el silenci de l’univers,

concentrat en un punt de l’espai

i del temps, com un amor que calla.

TU I JO

Tot el que floreix en mi va sempre amb mi,

i la teua tristor sols la veig amb els meus ulls,

encara que no siguen capaços d’arribar

al fons de l’abisme on els teus anhels

s’afonen com pedres llançades a l’oceà.

No sabria repetir cap de les teues estranyes paraules,

si mai haguera aprés a parlar bé el meu idioma,

i no m’és possible entendre el teu amor abstret

sense esbrinar abans el que jo sent quan estime,

tot i que siga distint i no et reconegues mirant-me.

Només soc el qui vull ser quan ets prop de mi;

no renuncie a res anant al teu darrere,

perquè he aprés a trobar-me sol acompanyant-te,

i sent tan meua aquesta soledat, no em sap greu

que el teu silenci no puga ser el meu silenci.

ELS DIES VENIDORS

"Juny ardent", de F. Leighton

Quina bellesa hi ha en la qui espera

i no s'impacienta perquè encara ignora

que la mar plana es pot embravir.

Dorm apaciblement i cap somni

no li encomana el neguit. El temps

transcorre en silenci per sobre les descurades gases

que envolten el cos confiat. La primavera

expira i s'obri pas un estiu incert;

no cal tenir pressa a arriscar-se,

pot durar una mica més aquesta innocència

que acarona amb tendresa els cabells embullats,

mentre el sol s'aixeca imponent

per anunciar els dies venidors;

aquells que han de parlar i no callaran,

encara que les paraules sobren. No callaran,

ni quan l'amor tot ho arrossegue

i res no torne mai a ser igual.