dilluns, 25 de març de 2013

SOBRE EL MEU AMIC VICENT SANXIS

Vicent Sanxis és nascut a Rafelguaraf, però fa més de trenta anys que viu a Carcaixent. És, per tant, un carcaixentí de Rafelguaraf o, si voleu, un rafelguareny de Carcaixent, perquè ell porta al cor els dos pobles.
Faig aquest aclariment perquè el sentiment de pertinença a un poble, a una comarca i a un país, és un dels trets que –a banda de la seua bonhomia i generositat– més caracteritzen Vicent Sanxis com a persona i com a escriptor. Es tracta d'un sentiment identitari que està arrelat en Vicent d'una manera molt natural, lluny de tot fanatisme, però que s'alimenta de conviccions molt pregones, que l'han portat a investigar la història, els costums, la geografia i la toponímia d’alguns pobles i terres valencians.
Tinc la sort de compartir amb Vicent una entranyable amistat, i puc donar fe de la seua curiositat inesgotable, de la seua capacitat de treball i disciplina, de la seua intel·ligència i sensibilitat a l'hora de portar endavant els seus múltiples projectes. S'interessa per les coses més diverses, com ara: el bandolerisme al segle XIX, la vila romana de l'Ènova i la seua pedrera, el diari d'un soldat que va combatre a la Guerra de Cuba, els moriscos abans i després de la seua expulsió, els arbres centenaris, les festes i menjars populars, i, per descomptat, la història del seu poble de naixença, a la qual va dedicar deu anys de treball i que es va materialitzar en un llibre editat per l'ajuntament de Rafelguaraf l'any 1995.
Com a complement d’aquesta investigació, ha enllestit últimament un estudi toponímic del terme de Rafelguaraf, que impressiona pel seu rigor i detallisme, qualitats aquestes que sols es troben a l’abast de les persones que, com ell, estan tocades pel do de la saviesa. Es tracta, com he dit, d’un llibre que complementa el llibre d’història que li va publicar l’ajuntament de Rafelguaraf l’any 1995, i que es troba actualment a l’espera d’un editor que s’interesse per la seua publicació.
Els seus treballs històrics, un dia el van portar a la literatura i més en concret a la narrativa històrica, ja que aquesta li permetia donar vida a aquells fets del passat que més li interessaven, deixant-se portar per la seua imaginació.
Vicent, doncs, ha arribat a la literatura a través de la història, i ho ha pogut fer per dos raons fonamentals. La primera, és que la història li apassiona gràcies a una bona professora que va tenir a l'Institut de Xàtiva, quan estudiava el batxillerat. La segona, és que està en possessió d'una prosa alhora rica i popular, que és profundament literària, perquè sap donar vida als personatges, les situacions i els paisatges que descriu. Aquest és el miracle de la literatura: crear una realitat inventada i fer-ho de tal manera que semble tenir vida.
Vicent Sanxis és un escriptor que coneix molt bé com parla, pensa i viu el poble, i això ho trasllada a les seues narracions, que estan amerades de saviesa popular, dels sentiments de la gent senzilla. En aquest aspecte, i per la qualitat de la seua prosa, ens recorda a Enric Valor, un escriptor que com Vicent ens ajuda a reconciliar-nos amb els éssers humans, perquè ens fa pensar que encara és possible la bondat, el respecte a la paraula donada, la convivència enmig de la diversitat.
Des que va aparéixer la seua primera novel·la, l’any 1998, Vicent ha escrit uns quants llibres i ha guanyat alguns premis literaris. Sobre el tema morisc ha publicat les novel·les “Memòries d’un Alamí”, “Adéu a Berfull” i “Aventura al desert”, a més d'un recull de contes titulat “Enyorança magribina”. Però també s'ha interessat per altres temes, i, entre altres obres, ha publicat un volum de contes populars anomenat “El geperut del Buixcarró i altres contes”, a més de dos novel·les juvenils: “El repòs del sobirà” i “Vespres de foc”, que tracta sobre l'encesa de Xàtiva per l'exèrcit borbònic.
A hores d’ara es pot dir que ha assolit l’excel·lència com a escriptor, i jo crec que la seua última novel·la, titulada “Cendres de Ternils”, que li ha publicat Edicions 96 i ha estat il·lustrada per Pau Àlvarez, és la seua obra literària més reeixida fins ara, d’una alta qualitat literària.
Fa un bon grapat d’anys, li vaig dedicar un poema que fa així:
Foto J. Vicente Doménech

TERRA I AIRE

A Vicent Sanxis
Perquè venim de la terra i som terra,
necessitem un somni que ens enlaire,
per albirar el més feréstec paisatge
i sentir el vertigen de la seua desmesura.
La terra no és prou quan hom és terra;
cal anar enllà del seu caire, no aturar-se
fins atényer l’esplendor d’uns llavis
que no defugen el contacte ni pregunten.
Som terra, però sabem ser aire, i sent aire
invoquem la bellesa d’un cel que obri portes
a tots aquells que criden per fer-se sentir,
i complaguts accepten la diversitat del món.
Perquè venim de la terra i som terra que creix,
no sabem d’exclusions, ni de veritats preclares
que s’imposen a la mateixa vida; tan sols
desitgem que tota dignitat siga possible.