SOCIETAT DE CONSUM

De primer, tothom lloava la feta de portar a la Terra aquella criatura tan eixerida, que els tripulants de la nau espacial CAMACUC-7 es van trobar, per casualitat, quan feien una visita de reconeixement al planeta K-243, situat a les darreries de la Via Làctia.

En prendre coneixement de la troballa, els màxims representants de les religions del planeta Terra, s’aveniren a no reconéixer la condició de ser humà a l’extraterrestre acabat d’importar, puix que tot feia pensar que una cosa així no podia tenir ànima: la seua aparença física era més pròpia d’un insecte que no d’una persona, amb un cap gros que descansava sobre una corpenta allargada i prima, tota recoberta d’una escata aspra; no tenia ulls, nas, boca ni orelles, sols dues antenes curtes al front que li proporcionaven els sentits de l’orientació i de l’oïda, i una xicoteta obertura a la sotabarba que servia per a menjar i respirar; tenia una sola extremitat anterior proveïda d’una mà de sis dits, que li naixia del pit, i dues cames inarticulades que l’obligaven a caminar d’una manera còmica.

El seu aspecte era, doncs, més aviat repulsiu, però una vegada et reposaves de la primera impressió, en conéixer-lo millor, acabaves descobrint alguns aspectes interessants de la seua personalitat; fins i tot podia acabar resultant-te simpàtic. De qualsevol manera, cal destacar que no s’hi trobava res de semblant a la intel·ligència sentent, la voluntat tendent i el sentiment afectant que caracteritza el gènere humà, com diria aquell filòsof tan profund.

Per als governants terrestres, sempre preocupats per classificar-ho tot, la qüestió estava molt clara: si aquell espantall no era persona, havia d’estar exclòs de la tutela jurídica que la llei dispensa als éssers humans. S’obria la porta, doncs, a la possibilitat de comerciar amb criatures com aquesta, sempre que hom hi vera alguna utilitat pràctica.

Aquesta doctrina oficial, era molt afavoridora dels interessos econòmics d’una certa categoria d’empresaris, sempre a l’aguait de descobrir cap novetat que puga ser rendible. S’organitzà a nivell mundial una punyent corporació mercantil anomenada Importacions d’Extraterrestres, que primer s’encarregaria  d’investigar sobre les possibilitats de negoci que oferia portar a la Terra més criatures de la mateixa espècie. Si els resultats foren positius, aleshores es realitzarien les inversions escaients per a importar-les en massa. Abans de gastar-se els diners, calia assegurar-se bé que el negoci era bo i rendible!

Els genis que portaren endavant la investigació, no tardaren a posar de relleu els trets d’identitat més importants d’aquella criatura extraterrestre:

En primer lloc, cridava fortament l’atenció la seua capacitat extraordinària de mimetitzar els moviments de les persones: imitava fil per randa tot el que feia una persona que es posava al seu davant.

En segon lloc, aquest alienígena era pregonament bondadós, no feia mal a ningú. En cap moment, no es van apreciar reaccions que feren pensar en l’existència d’algun instint perillós.

Emés el dictamen científic, absolutament favorable a la viabilitat tècnica i econòmica del projecte, els directius de la corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres van dissenyar un programa d’actuació que es marcava l’ambiciós objectiu d’importar mil criatures del planeta K-243, en un termini no superior als sis mesos. No fou gens fàcil aconseguir-ho, però a la fi es va poder fer el viatge d’anada i tornada dintre del temps establert.

Quan van arribar els mil extraterrestres a la Terra, la seua primera destinació foren les gàbies d’un zoo abandonat, mentre els seus importadors decidien com calia vendre el producte. Els estudis de mercat aconsellaven vestir-los amb colors cridaners, i –després de molt de pensar-ho– consideraren més adient deixar a criteri del consumidor la decisió d’encadenar-los. El preu de venda al públic no estava a l’abast de totes les economies, però la corporació estava convençuda que els vendrien de seguida, i ja estaven preparant un altre viatge a K-243.

En efecte, el negoci fou redó: els mil extraterrestres es vengueren en una setmana, la qual cosa produí uns beneficis envejables als propietaris de la corporació importadora.

Les famílies que els compraren no tenien una idea fixa sobre la utilitat que anaven a traure d’ells: uns pensaven regalar-los als seus fills, perquè aquests jugaren i els feren tota classe de barrabassades; altres van creure que era millor aprofitar les seues facultats mimètiques i destinar-los a fer la feina de la casa. Era molt divertit agranar, fregar o netejar al seu costat: l’amo i el criat al mateix temps!

L’alegria, però, no va durar gaire, ja que al cap d’uns mesos començaren a manifestar-se situacions francament preocupants, com ara:

En una casa que tancaven l’extraterrestre a la mateixa habitació que dormia el gos, els esparverats propietaris comprovaren un dia que l’extraterrestre lladrava igual que un cànid.

Un extraterrestre que servia de joguina a uns xiquets, i que era víctima de tota classe de batzegades, la va mamprendre a colps amb un d’ells, i no el va matar perquè els pares aconseguiren deixar-lo sense sentit d’una forta garrotada al cap.

També es donaren casos de gent que va ser deslliurada pels bombers de la gàbia on els havien tancat aquelles criatures, imitant el que els seus amos feien amb ells.

Aquelles persones que compraren la parelleta, s’espantaren en veure la rapidesa amb què es reproduïen: a l’any de haver-los comprat en tenien més de cent, i ja no sabien a qui regalar-los.

El que va disparar totes les alarmes, fou el primer accident mortal que va protagonitzar un d’aquests elements: trobaren morta a sa casa una persona d’edat que tenia per costum maltractar la seua criatura extraterrestre.

Ràpidament, va anar estenent-se el neguit per tot arreu: la gent estava espantada de pensar en les conseqüències que podia tenir per a la Terra aquella dissortada iniciativa d’importar éssers vius d’un altre planeta.

 La catàstrofe es va consumar quan una d’aquestes criatures, que era utilitzada com a mascota, es va fer forta –en companyia de cent més que hi van acudir per a auxiliar-la– en una base militar, on s’emmagatzemava armament atòmic.

A hores d’ara, s’ha arribat a una situació límit: les criatures naturals de K-243, des de diversos punts de la Terra, estan enviant missatges al seu planeta perquè altres congèneres vinguen a ajudar-les a apoderar-se de la Terra. No es coneixen, encara, les intencions que alberguen vers la humanitat: els més optimistes estan convençuts que no ho faran pitjor que els actuals amos del món.

De moment, l’única explicació oficial que ha transcendit és que la capacitat de mimetització d’aquestes criatures supera les previsions inicials. Pel que es veu, els científics no pararen esment a considerar que els alienígenes podien arribar a fer en contra dels humans allò que prèviament els havien vist fer. En un món on la bondat imperara, podrien ser molt útils, però, per desgràcia, aquest no és el nostre cas.

Els líders espirituals del món, s’han reunit d’urgència per tal de reconsiderar la seua posició inicial: ara mantenen que aquestes criatures sí que tenen ànima, ja que poden escollir entre el bé i el mal, en les mateixes condicions de les persones, és a dir, en funció del codi genètic, de l’exemple donat pels ensenyants de tota mena i de les circumstàncies de l’entorn. De tota manera, cal advertir que no hi ha unanimitat sobre aquest punt.

La corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres, està preparant un comunicat de disculpa, mentre els seus més importants directius preparen el viatge de fugida de la Terra, abans que es produïsca la invasió definitiva. Pel que es veu, aquesta gent ha estat molt previsora, i mentre es dedicava a jugar amb el foc, es preparava la retirada per si la flama escapava al seu control.

Sempre n’hi haurà, de classes!

AVUI ÉS UN GRAN DIA!

“No podia més, no podia més... i va sortir al defora, fent tentines”

Raimon Casellas

Després d’estar-me dos anys aturat, per fi es posa al meu abast una bona oportunitat d'aconseguir treball. Es tracta d’un lloc de comptable en una important multinacional del sector químic.

Malgrat el temps transcorregut d’ençà que vaig perdre la meua última ocupació, no he perdut l’esperança de trobar-ne una de nova, i no em resulta gens forçat demanar paciència a Maria. Sempre li dic el mateix: “No t’amoïnes, que un home tan ben preparat com jo, amb la meua experiència, acabarà rebent una bona oferta de treball. Deixa que el meu currículum circule per unes quantes empreses, i veuràs com no tardaran a cridar-me”.

En escoltar-me, ella fa un esforç per aparentar credulitat, però no es lleva del cap la situació d’alguns amics de la nostra edat, que després de perdre el treball no han tornat a col·locar-se: “Joan, sé que ets un bon professional, però també ho eren Miquel i Toni, i ja veus on són”.

He de reconéixer que observacions d’aquesta mena em trauen de polleguera: “Maria, per favor, deixa Miquel i Toni tranquils, que el meu cas no és el mateix. Totes les empreses que aspiren a competir dignament a Europa donen una importància cabdal a la comptabilitat analítica, i som ben pocs els comptables que dominem aquesta especialitat”.

Pobra Maria! En acomiadar-se de mi, estava tan inquieta que no ha encertat a dir-me cap paraula animosa, ni tan sols quan m’ha sentit exclamar, abans d’eixir al carrer: “Avui és un gran dia!”.

*          *          *

Bé, crec que ja hi sóc. En efecte, el rètol de l’entrada anuncia el nom de l’empresa. He de pujar a la planta sisena, i presentar-me a la senyoreta Júlia, que és la secretària de la senyora Helena Ballester, directora del departament de personal. M’ha citat a les dotze per fer-me una entrevista. Dels vint aspirants que començàrem el procés selectiu, sols tres hem arribat a la seua fase final. Si faig una bona impressió a la senyora Ballester, el treball serà per a mi.

Com que les oficines de l’empresa són a la sisena planta, agafaré l’ascensor. Quan es tenen cinquanta-tres anys, pujar escales fatiga molt. A més, vull estar en perfectes condicions físiques i mentals per a l’entrevista. Si comence parlant amb la llengua fora i torcant-me la suor del front, la senyora Ballester pensarà que sóc una persona malaltissa.

L’ascensor ja és ací. Sols cal pitjar el botó número sis i cap amunt! Són una meravella de l’electrònica els ascensors d’avui dia. El que més m’agrada és la seua rapidesa, perquè et dispensa d’encetar una conversa anodina amb el veí o conegut que casualment t’hi acompanya. El silenci no arriba a notar-se, de tan curt com es fa el viatge.

Caram, ara va i es para l’ascensor! M’he quedat sense llum. No sé si serà una apagada o que l’ascensor s’ha atrotinat. Estic pres entre les plantes tercera i quarta. Bé, no passa res, pitjaré el botó d’alarma i vindran a deslliurar-me de seguida.

Sempre he cregut que l’edat no és un problema per a trobar una bona feina; ans al contrari, els empresaris més eixerits busquen gent com jo, amb experiència, perquè sols després d’haver treballat molts anys aprens a relacionar-te amb els clients i els proveïdors, a manar i obeir, a saber on és el teu lloc, a actuar amb prudència i sentit de la mesura, a dir les paraules justes, a no passar-te’n de llest al mateix temps que tractes d’evitar que ningú no es pense que ets un beneit.

Però al món hi ha molta gent desassenyada, i no és difícil ensopegar, com ara jo en el meu últim treball, amb un gerent incompetent que valora més un màster en una universitat nord-americana, fet de pressa i correguda per un jovencell sense cap experiència laboral, que no quinze anys de serveis prestats a l’empresa amb eficàcia i abnegació.

 De poc em va servir la meua dedicació al treball, tan desfermada que sovint l’empresa esdevenia el centre de la meua vida, per damunt de la dona i els fills. Fins i tot m’havia arribat a creure com un bajoca allò que el director general repetia tots els nadals: “Som una gran família”.

Tornaré a pitjar el botó d’alarma. Em sembla que el primer avís ha passat totalment desapercebut.

El que més em va molestar fou la manera tan humiliant que va escollir el gerent per comunicar-me el comiat. No va tenir el valor de dir-m’ho a la cara, i el molt desagraït em va trametre una carta en la qual no deia més que mentides: que havia baixat la meua concentració en el treball, i que a causa d’això havia comés errades als llibres de comptabilitat.

Quina impostura! Tot era un invent del gerent per simular la procedència legal de la resolució contractual, i no haver d’indemnitzar-me. Després de tants anys de donar-ho tot per l’empresa, em pagaven així: tirant-me al carrer com un gos.

Per salvaguardar el meu honor professional, vaig haver d’acudir a la justícia. Després de pledejar molt, els jutges acabaren donant-me la raó, però de poc em va servir. Segons la llei, si l’empresa em pagava unes quantes mensualitats, no tenia l’obligació de readmetre’m al treball. Ja veus, per uns quants diners, poden disposar al seu caprici de la teua vida, amb la benedicció legal.

Per estrictes raons de dignitat humana, s’imposa la necessitat d’aprovar una llei que declare la vigència del següent dret fonamental: “Tot aquell que treballa amb dedicació i professionalitat, i s’esforça per fer les coses bé, té dret a seguir en el seu treball”.

Mira que tinc mala sort! Ja són quasi les dotze; sols falten tres minuts per a la meua cita. De tota manera, en aquesta empresa em sembla que són bastant comprensius. De segur que si no arribe puntual, per culpa d’una avaria totalment estranya a la meua voluntat, em faran l’entrevista igual. La causa de força major ha estat admesa sempre com a justificadora de l’incompliment d’un deure contractual o social.

Per molt que faig sonar l’alarma, no sé què passa a l’exterior que no en fa cabal ningú. Que estrany!

La meua vida ha estat freqüentada per desgràcies de tota mena, però no crec en la fatalitat. Sempre he pensat que l’home és lliure d’elegir el seu camí; per tant, cadascú és responsable de les seues equivocacions. De tota manera, crec que els meus sentiments actuals no s’avenen amb aquesta idea.

 Per una banda, el meu tarannà reflexiu i racionalista em diu que el nostre destí no és escrit, que això són romanços de gent boja o desocupada, que s’entreté fent ximpleses, com endevinar el futur o conjurar els esperits del més enllà. Però, per una altra banda, no puc negar que, últimament, s’apodera de mi una sensació de fatalitat. M’agreuja comprovar que uns estan més afavorits que no altres per la fortuna, i sospite de l’existència d’una força sobrenatural que s’ho passa d’allò més bé dirigint els nostres destins. No puc estar-me de comparar la meua trista sort, amb la d’aquells coneguts que no han patit cap desgràcia grossa en sa vida.

Però no vull posar-me pessimista, per una simple parada d’ascensor. Sols manca un minut per a les dotze. Si vénen a per mi, encara puc arribar puntual a l’entrevista. Serà millor que cride fort perquè m’escolten: “No... hi... ha... nin... gú... al... de... fo... ra...? No... puc... ei... xir... de... l’as... cen... sor...!”.

És curiós, però el silenci em sembla tan imponent com si estiguera sol a la finca. Això no obstant, abans d’entrar a l’ascensor, he vist que hi havia gent al vestíbul. Tornaré a cridar: “Per... fa... vor..., feu... al... gu... na... co... sa... per... des... lliu... rar... me... d’a... cí..., que... a... les... dot... ze.... m’es... pe... ra... la... se... nyo... re... ta... Jú... li... a...!”. Com si ploguera! Ningú no fa cabal. Són les dotze ja, insistiré: “Di... gueu... li... a... la... se... nyo... ra... Ba... lles... ter... que... no... sóc... al... seu... des... patx... per... cul... pa... de... l’as... cen... sor...!”.

És clar que arribaré tard a la meua cita, però no puc fer res per evitar-ho. Sols em queda esperar amb paciència que aquesta andròmina es pose en marxa, perquè és clar que ningú no vindrà a deslliurar-me’n. M’asseuré a terra, que estic molt cansat.

Espere no haver de contar a Maria aquesta dissortada experiència; si s’assabentara que l’alta tecnologia dels ascensors s’ha conjuminat en contra meu, cauria en un estat d’ensopiment crònic.

D’ençà que estic aturat, sóc la major part del dia a casa, i això em fa estar cada vegada més malament amb Maria. Quan em passava mig dia fora de casa, les coses eren més fàcils, no calia justificar determinats silencis que ara es fan eterns. Ens estimem, però no sabem demostrar el nostre amor, ni tampoc perdonar-nos les petites faltes, i tot això provoca moltes discussions.

Cal reconéixer que la convivència sols esdevé satisfactòria quan alterna amb la no convivència, tot i que cada parella estableix el seu règim particular d’alternança. Per a nosaltres, la proporció ideal són dotze hores d’estar junts i dotze hores de separació, si s’altera aquesta distribució horària comencen els problemes.

*          *          *

Què passa? Ah, per fi torna a funcionar l’ascensor! Ja sóc a la planta sisena, s’obri la porta. Quina alegria! A les dotze i mitja en punt he recuperat la meua llibertat. Aniré dret a parlar amb la senyoreta Júlia i li ho explicaré tot.

– Senyoreta Júlia?

– Sí, passe avant. És vosté el senyor Bru, l’aspirant que faltava, no?

– En efecte. El retard no ha estat per culpa meua, sinó de l’ascensor que m’ha tingut atrapat durant més de mitja hora.

– No es preocupe, la senyora Helena l’atendrà igual. Ara mateix li anunciaré la seua arribada. Espere’m un moment, per favor.

Ho sabia! En aquesta empresa són molt considerats. No ha estat necessari insistir perquè em rebera la directora de personal. És una secretària molt ben educada, de segur que la senyora Helena és igual. Totes les multinacionals tenen molta cura de les relacions humanes. No fan com les empreses d’ací que sols saben maltractar la gent.

– Bé, senyor Bru, pot entrar al despatx de la senyora Helena.

– Moltes gràcies. Ha estat vosté molt amable.

S’acosta el moment decisiu. És molt important que mantinga la serenitat. En aquestes empreses valoren molt l’autocontrol. Sé que tinc moltes possibilitats!

– Bon dia, senyora Ballester. Disculpe si no he pogut arribar a l’hora acordada. Supose que la seua secretària ja la deu haver informada del que m’ha passat, no?

– Sega, per favor, i no parle si no li pregunte, que sóc jo l’entrevistadora.

Ja he ficat la pota! No pense badar boca ni per respirar, si no em pregunta. Quin caràcter més fort té aquesta dona!

– Bé, senyor Bru, conteste’m una cosa: per què ha pujat vosté en ascensor i no per l’escala?

Quina pregunta més capciosa! Si li dic que no he agafat l’escala perquè em canse, de segur que em rebutja.

– El meu costum és agafar l’ascensor allí on n’hi ha, sobretot si he de pujar més de tres pisos. Tinc entés que és una pràctica prou estesa entre la gent, no?

– Voldrà dir “entre la seua gent”, perquè “la meua” s’estima més pujar a peu tots els dies per mantenir-se en forma. Les comoditats de la vida moderna estan molt bé, però cal no abusar-ne si desitgem mantenir una bona salut. M’explique?

– Ja ho crec! És més, vull que sàpia que estic d’acord amb vosté. Si em contracta, pense pujar sempre a peu!

– Bé, passem a una altra qüestió més delicada: per què no ha colpejat l’ascensor en quedar-se tancat?

– Per respectar la propietat privada. No em fa goig trencar el que és d’altres.

Crec que aquesta resposta l’ha impressionada, els directius de multinacionals solen ser acèrrims defensors del dret de propietat.

– Ho sent, però no ha superat vosté cap de les dues proves que li hem posat aquest matí. Ha pujat en ascensor quan l’alternativa correcta era pujar per l’escala.

– I quina ha estat l’altra prova?

– La de la repesca. M’agrada donar una segona oportunitat als aspirants, però vosté no ha sabut aprofitar-la. Havia previst que es quedara atrapat a l’ascensor, a fi d’amidar el seu grau d’agressivitat. Tanmateix, després de romandre-hi una llarga estona tancat, ha estat incapaç de destrossar-lo; tot just el contrari del que s’esperava de vosté. L’agressivitat del personal és fonamental per a potenciar la nostra mentalitat guanyadora i, per descomptat, l’expansió comercial de l’empresa. Vosté hauria preferit morir-se de fam, que no pegar una sola batzacada a l’ascensor. El seu caràcter és d’una mansuetud incompatible amb la nostra cultura empresarial. Ho sent molt!

– Més ho sent jo, senyora meua!

Ja m’ha fotut aquesta dona; per no fer l’animal m’ha deixat sense feina, i el que és pitjor: no sé com reaccionarà Maria quan s’assabente de tot aquest desgavell.

AMOR IMPOSSIBLE

AMOR IMPOSSIBLE

“L’odi i l’amor ens busquen”

                           Pessoa

1

Mira que és inútil este home, no sap fer res bé! Des que vam pintar una ratlla al mig del menjador, i ens partírem la casa en dos meitats, no es priva de sorprendre’m cada dia amb algun disbarat. Hui, en posar-se a parlar per telèfon, ha oblidat la paella al foc; i si no és per mi, que he pegat un crit, a hores d’ara ja tindríem la casa cremada.

Quan vivíem junts, és a dir, barrejats –i no com ara, que vivim separats sota el mateix trespol–, no en feia un brot. El molt canalla se les enginyava per demostrar-me que no tenia temps o que no estava preparat per a les labors domèstiques; així que em deixava a mi tota la feina de casa.

Ara, cadascun s’ocupa de la seua zona; millor dit, jo tinc cura de la meua, perquè de la seua no se’n preocupa ningú. Com que no pot pagar-se una persona que l’ajude a fer el dinar, la neteja i la bugada, a la seua part de la casa les coses van, cada dia, més malament: sovint, et trobes tota la taula plena de plats i gots bruts, o veus com les panderoles se'n pugen per les parets. Si intenta preparar-se un plat de calent, segurament acabarà menjant-se tot enfurit un entrepà de formatge, bé perquè socarra l’arròs o el bullit, bé perquè és incapaç d’empassar-se el que ha guisat.

En poques paraules, este home viu en un estat d’abandó absolut; els més dies ho té tot fet una brutícia. No sé com acabarem! Tinc por d’agarrar alguna infecció. No serà difícil, perquè som molt a prop quan ens posem a veure la televisió: les esquenes dels nostres sofàs estan pegades.

Fa dos mesos, va convidar una dona a sopar. A dir veritat, aquell dia la seua part de la casa feia goig de vore: tota neta, cada cosa en el seu lloc! Es va vestir d’allò més bé, informal però elegant, i portava els cabells disposats cap arrere, per dissimular la seua calba avançada. Era una amiga molt jove, “rubia”, alta, moderna, amb un posat de dona fatal, com les que ixen a les pel·lícules del Bogart. Ell va encarregar, per telèfon, unes pizzes, i tot seguit va destapar una botella de bon vi: era la primera de les tres que es fotrien.

Xerra que xerra, es passaren més de dos hores menjant, bevent i intercanviant mirades apassionades. Tenia uns compliments amb aquella “rubia” que mai no havia tingut amb mi. És més, no recordava que m’haguera mirat mai d’aquella manera tan profunda. Quan es féu la mitjanit, decidiren continuar la festa a la seua habitació; aleshores fou quan jo me’n vaig anar a dormir tota indignada.

No vaig poder cloure un ull en tota la nit! El que més m’inquietava era saber si roncaria igual que quan es gitava amb mi. Els seus roncs eren esfereïdors, no hi havia manera de dormir al seu costat; per això moltes nits l’aüixava com si fóra un gat, i de mala gana se n’anava al sofà. De segur que aquella pobra xica s’haguera espantat només sentir-lo, però no va haver-hi ocasió. El molt bandarra no va roncar en tota la nit; almenys jo no el vaig sentir des de la meua habitació. És un egoista! Quan li convé, sí que sap comportar-se com un cavaller!

Prou fàcil li hauria estat tenir algun detall amb mi! Un petó amistós, una carícia, una manifestació de tendresa, de quan en quan, em farien més feliç que no el millor dels regals. Sóc una dona molt estalviadora, però no m’importaria gens gastar-me els pocs diners que tinc per visitar una illa del Pacífic, amb la sola companyia d’una persona que m’estimara de veritat, que em diguera coses boniques tots els dies i totes les nits, i fóra capaç de plorar per mi, de veure’m com una dona, no com una parenta. Ho donaria tot per sentir-me l’objecte d’un enamorament romàntic, d’aquells que encisen. Però, quan em pose davant de l’espill, i veig el rostre envellit que s’hi reflecteix, m’adone que ja m’ha passat el temps de l’esperança.

Ara, l’únic que tinc és el record del temps que Joan i jo ens estimàvem, a la nostra manera, però ens estimàvem. Feia poc que ens havíem casat, i ell tenia sempre moltes ganes d’arribar a casa. Aleshores, no li abellia anar al futbol ni fer una partida al truc amb els amics, sols desitjava estar amb mi, tot i que fóra de cara al televisor. Sense voler, al cap d’un temps, les coses canviaren, per culpa dels petits conflictes diaris, quasi insignificants, però que a força de repetir-se anaren ofegant una per una totes les il·lusions, fins que la convivència esdevingué impossible.

L’única solució era separar-nos. Com que ningú dels dos no es podia permetre el luxe de llogar un altre pis, acordàrem dividir la casa en dos parts iguals, mitjançant una ratlla pintada al terra. Mig menjador, dos habitacions, de les quals una fa de cuina, i un bany, per a ell; una habitació, la cuina, un altre bany i l’altra meitat del menjador, per a mi. Sols no ens hem pogut partir el corredor de l’entrada.

No sabria dir la raó, però ara, mentre mire com es menja tot famolenc l’entrepà, sent pena per ell. Des que va tindre aquella aventura amb la “rubia”, no ha rebut cap altra visita. Pel que a mi respecta, sols diré que estic farta: d’estar sola, de treballar com una “burra” en una fàbrica de pantalons, de no fer res més important que això en tot el dia.

Després de sopar, no tinc cap altra il·lusió que deixar-me caure al sofà, encendre la televisió, i esperar que ell s’acomode al seu sofà, que es refrega esquena per esquena amb el meu. Aleshores, en sentir la seua presència pròxima, m’imagine com serien les coses si un dia tornàrem a començar, tot i saber que això no passarà mai.

2

Caram, esta dona, com és de neta i faenera! Jo, al seu costat, sóc un perfecte inútil. El que més em fot és vore-la menjar-se els arrossos que prepara. Se me’n van els ulls darrere, quan la veig eixir de la cuina amb el plat a la mà. Sempre ha estat una excel·lent cuinera, a diferència meua que mai no he sabut ni fregir-me un ou. A hores d’ara, després de tres anys d’intentar-ho, encara no he aconseguit que el rovell no es trenque en traure’l de la paella. En canvi, ella es fa unes truites de creïlles, d’espinacs o d’espàrrecs, que fa goig mirar-les.

Quan vam pactar viure d’esta manera tan singular, no vaig sospesar el càstig que em suposaria olorar els seus menjars. Un dia que ella dinava paella, vaig haver de realitzar un esforç sobrehumà per no travessar la línia de separació i servir-me’n un plat. La molt cruel no s’apiada de mi! Que no veu la cara de llàstima que pose quan mossegue l’entrepà?

De primer, sols veia els avantatges de la separació: em sentia lliure, desitjós de fer noves coses, experimentava la mateixa sensació que quan et lleves un pes feixuc de damunt. Em vaig proposar gaudir la vida amb tota la intensitat que em fóra possible. Després de treballar, me n'anava amb els amics i no parava fins a molt entrada la matinada: anàvem a discoteques, féiem timbes, freqüentàvem tota classe de clubs nocturns.

Però, a poc a poc, passada la novetat, vaig anar desencantant-me: els meus escassos mitjans econòmics no em permetien mantindre aquell ritme de vida; a més, jo ja no estava per a certes coses, que a la meua edat comences a perdre les ganes de tot.

Una nit vaig reparar que no havia eixit feia més d’una setmana, i encara no en tenia ganes. Així he seguit, fins ara. És cert que, a voltes, em sent com si la casa anara a caure’m damunt, però, on he d’anar jo?: un home de cinquanta anys, aturat, envellit, capficat, que no té una altra preocupació que guanyar-se algun jornal per poder sobreviure.

He de confessar que una vegada vaig intentar reconciliar-me amb la meua dona; fins i tot, me les vaig enginyar per provocar la seua gelosia, però no vaig tindre èxit. Ella es va mantindre impassible tota la nit, sense dir ni fer res. La broma em va costar prou cara: cent euros vaig haver de pagar a aquella “rubia” tan espectacular, que vaig contractar per fer un colp de teatre. Cal dir que la xica va representar molt bé el seu paper. Per moments, vaig arribar a creure que la seua mirada tan sol·lícita responia a un interés real per mi, però era una falsa impressió: en entrar a l’habitació em va demanar els seus honoraris i se’n va anar d’amagat.

Després d’este fracàs tan penós, em vaig passar uns dies tractant de trobar una manera digna de demanar-li perdó a la meua dona, però no em vaig atrevir. Molt que em pese, sóc conscient que el nostre matrimoni ja no té solució. ¿Què pensaria ella si gosara dir-li que vull tornar a començar? ¿Quina cara em faria si li proposara oblidar els disgustos del passat? De segur que ni m’escoltaria o, el que és pitjor, es riuria de les meues paraules. No, no puc arriscar-me a res d’això! Per altra banda, sols de pensar en les nostres discussions d’abans, en les baralles, crits i incomprensions que enterbolien la nostra relació, se me’n van les ganes de provar de nou. És millor viure d’esta manera, separats per una ratlla, sense problemes de convivència; així, almenys, hi ha bona harmonia.

De vegades, pense que és una altra dona, que no és la mateixa que coneixia quan vivíem junts. Aleshores, per emprenyar-la, era capaç de portar-li la contrària en les qüestions més senzilles, però hui tot el que fa em sembla bé. És clar que ara la veig d’una altra manera: jo diria que mai no l’havia trobada tan encantadora, i això em confirma la necessitat de seguir igual. He de fer un esforç per afaitar-me tots els dies, anar ben vestit, ordenar la meua part de la casa. Ella s’ho mereix. Així, quan em tombe al sofà, i la senta respirar darrere meu, pensaré que ella és feliç de sentir-me tan a prop.

LA METAMORFOSI DEL METALL

“Allò que pot semblar una bona acció pot ser només una aparença”

Bertolt Brecht

Salvador Pous i Vallés era un important exportador citrícola de la Ribera del Xúquer, que havia fet molts diners especulant amb els preus de les taronges. Aquests guanys li havien permés d’eixamplar el seu patrimoni amb nombroses finques agrícoles i urbanes.

Per evitar-se sorpreses desagradables amb la inspecció fiscal, s’amagava a casa tots els diners que aconseguia alliberar de la penosa obligació de declarar a la hisenda pública. Així va arribar a amuntonar, a la seua caixa de cabals encastada en una paret del celler, prop de quaranta milions de pessetes.

Per moltes coses que haguera de fer, no s’estava mai d’acudir als matins a la seua missa diària. Sols després de combregar se sentia amb esma d’afrontar les cabòries del nou dia, convençut que cada colp era més creditor a obtenir la gràcia del cel.

El cel era per a ell un immens magatzem on milers d’àngels netejaven, triaven i embalaven de franc les taronges. Quina felicitat més gran era aquella! No haver de pagar jornals, cotitzar a la seguretat social, ni negociar amb els sindicats!

Gràcies a la seua pregona espiritualitat, i no sense grans sacrificis, Salvador Pous havia pogut defendre’s prou bé, al llarg de la seua vida, de les temptacions del món, del dimoni i de la carn. Això no obstant, a mesura que s’aviava cap a l’edat provecta, li rondinava pel cap una idea que no gosava de contar a ningú, per si fóra mal interpretada com un incipient pecat de supèrbia: volia perpetuar d’alguna manera la seua memòria en aquest món, i a aquest efecte desitjava que una important fundació del seu poble, dependent de l’església i dedicada a obres benèfiques, l’anomenada Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats, canviara el seu nom pel de Casa de Caritat del Senyor Salvador Pous i Vallés; al cap i a la fi ell era el seu benefactor més important. Però mai no trobava el moment oportú d’iniciar els contactes escaients; el retreia la por de fer el ridícul, que la seua proposta tan innocent rebera com a resposta un no desagraït o l’exigència d’unes contrapartides econòmiques desaforades.

Potser mai no s’hauria decidit a fer res per assolir el seu propòsit, però de vegades un fet inesperat desencadena un reguitzell de nous fets que acaben canviant-ho tot.

Una nit, en tornar a casa, va trobar la porta del celler oberta i la seua benvolguda caixa de cabals forçada, buida de diners. La primera cosa que va acudir a la seua ment fou queixar-se al ser suprem: “Que mala vida ens dones als rics, Déu meu! Bé està que ens poses difícil l’entrada al cel, encara que jo sempre he pensat que la història del camell te la vas inventar per despistar els pobres, però que ens pertoque a nosaltres patir tots els robatoris no em sembla just”.

Després va pensar que la millor cosa que podia fer era estar-se callat, perquè els diners eren negres com el carbó, i si denunciava el robatori corria el perill de posar la policia en la pista dels seus mancaments fiscals.

Els diners robats, per la seua banda, iniciaren un camí no exempt de dificultats i dissorts. El lladre, en ensopegar amb una parella de policies municipals que aguaitava en una cantonada, va pensar que la millor cosa que podia fer era abocar el cos del delicte en un contenidor del fem, i tornar a per ell quan escampara el perill. Que lluny estava d’endevinar el que tot seguit anava a passar!

En efecte, al contenidor s’aixoplugaven dos captaires molt coneguts al poble. No cal dir quina cara van posar en guaitar el contingut de la bossa que miraculosament els havia vingut com caiguda del cel: quaranta milions de pessetes tirats al fem!

De primeres, restaren immobilitzats pel desconcert, és a dir, mirant-se entre si bocabadats; després es va apoderar d’ells una sensació d’alegria folla, que es va manifestar en forma de rialles histèriques, crits i bots eixordadors dintre el contenidor; tot seguit passaren a una situació transitòria de prudent silenci i malfiança vers un possible enemic exterior; i a la fi va dominar-los un fort sentiment de mútua malvolença i rancúnia, que els empenyia a negar el dret de l’altre sobre el trobament. Tot això va passar en pocs minuts, els suficients perquè s’agarraren l’un a l’altre del coll fins a escanyar-se. Durant la brega, la bossa amb els diners va eixir disparada del contenidor vers el carrer, i va quedar enganxada a la reixa d’una casa, a l’espera d’un nou propietari.

En efecte, la roda fatal va continuar, perquè de continent va passar per allí una dona que vivia amb prou feines, maltractada pel marit, i que desitjava per damunt de tot fer-se fonedissa amb la companyia del seu fillet de tres anys, anomenat Tonet.

Tot just va fer la troballa, es va adonar que era arribat el moment d’executar el pla que tantes voltes havia somiat, i se’n va anar a la pensió on vivia, rabent, a fi d’arreplegar el seu fill i les coses més necessàries abans de fugir del poble, ben lluny, on no els poguera trobar mai el bàrbar del seu marit.

I així ho va fer. En arribar a la pensió, primer de res va amagar els diners sota el matalaf del llit, per tenir-los en lloc segur mentre preparava el lleuger equipatge, però la mala fortuna no va deixar tranquil·la, tampoc en aquesta ocasió, la pobra dona. Quan ja estava a punt d’eixir de la pensió, amb Tonet agafat de la mà, la va sorprendre el seu espòs, el qual –en olorar-se les intencions de la dona– es va transformar en una màquina de pegar tota classe de colps, punyades i potades. Mentre el xiquet plorava desesperat i els altres hostes de la pensió cridaven la policia, perquè posara fi a aquell escàndol, fou tal la pallissa que el brètol aquell va propinar a la infeliç senyora, que el seu cos no va poder resistir cap colp més, i es va quedar erta enmig un toll de sang. El parricida va fugir, sense preocupar-se per la sort del seu fill.

La policia es va fer càrrec del xiquet, amb la intenció de lliurar-lo a un establiment d’acollida de menors, on romandria fins que l’adoptara alguna família. L’assassí fou detingut als deu dies de fer-se escàpol, i els diners, que la pobra dona va amagar sota el matalaf, van ser descoberts per la mestressa de la pensió.

Que bé li vindrien els quaranta milions a la mestressa! Feia un any que estava apercebuda per l’ajuntament de clausurar-li la pensió per falta de salubritat. Sabia que fent un bon donatiu al partit governant se solucionava el problema, tal com li havia assegurat un cosí seu que era funcionari municipal, però –a falta de diners– encara no havia lliurat cap quantitat. Ara sí que podria actuar!

El cosí va aconsellar la màxima discreció. En assabentar-se de la important quantitat de diners que s’havia trobat la seua parenta, es va oferir, fent-se el desinteressat, a col·locar-li’ls en lloc segur: “Destinarem cinc milions a callar algunes boques i paralitzar alguns expedients, i la resta si vols jo m’encarregaré d’administrar-te-la. No et convé tenir ací tants diners, te’ls podrien robar!”, li advertí el molt bandarra. I així va ser com els quaranta milions passaren a mans del cosí, que va decidir pel seu compte lliurar al partit en el poder tots els quaranta milions de pessetes, a canvi d’un important ascens en l’escala funcionarial que, a la llarga, li proporcionaria encara una major rendibilitat, lliure de tot risc. La cosina, quan es va assabentar de la mala acció del cosí, es va morir d’un infart. Les seues últimes paraules foren: “Que imbècil sóc!”.

El capitost del partit governant, en veure’s els diners a la butxaca, va aprofitar l’avinentesa i els destinà a cobrir algunes necessitats personals. Al cap i a la fi eren ja molts els favors que havia fet al partit, bé estava, doncs, que aquest li’n tornara algun.

No endevineu el que va fer el molt bord? Com que el món és més menut que un mocador, va tenir l’ocurrència de comprar la finca de tarongers que posseïa a Cullera el nostre vell conegut Salvador Pous, que no valia ni cinc milions de pessetes, però el seu propietari l’havia revalorada a força d’escampar per tot arreu que en valia quaranta, donades les seues extraordinàries possibilitats d’acollir una urbanització de luxe.

Per fi el bo de Salvador Pous i Vallés va respirar tranquil. No sols havia recuperat els diners, sinó que els havia blanquejat, en fer-se l’operació de venda dels terrenys dintre la més estricta legalitat, tret que el polític corrupte no va figurar a l’escriptura com a comprador, sinó una persona de confiança que li feia de testaferro.

Salvador Pous va saber de seguida el que calia fer:

“Ara sí que és la meua! Parlaré amb l’arxiprest que presideix la Casa de Caritat, i li diré que estic disposat a fer una donació de quaranta milions de pessetes a la fundació. Estic convençut que, en sentir aquestes paraules, de manera espontània em proposarà d’acceptar que la Casa de Caritat porte el meu nom. Jo faré com que refuse, i després que m’insistisca consentiré, com qui fa un sacrifici”.

Tot va eixir tal com Salvador Pous havia previst, tret que la fundació –per guardar el respecte degut a la Nostra Senyora dels Desemparats– va mantenir la seua denominació inicial, afegint entre parèntesi el nom i cognoms del seu il·lustre benefactor. Així, va passar a anomenar-se: “Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats (i del Senyor Salvador Pous i Vallés)”. Tots els impresos de la fundació es van adaptar a aquest nom.

El dia que Salvador Pous va fer, en acte solemne, el lliurament dels quaranta milions de pessetes a la “seua” fundació, l’emoció no el va deixar quasi parlar; amb prou feines va poder dir que tot el que es fera pels pobres era poc, car els Evangelis obliguen a ajudar el necessitat. El bisbe estava present, així com les primeres autoritats locals. Per tal de donar més autenticitat a l’acte, va ser un dels orfes acollits a la Casa de Caritat el que fou designat per rebre, en nom de la institució, el maletí amb els diners. Curiosament –ja veus, una altra coincidència!–, l’orfe que es va adreçar cap a Salvador Pous a rebre els quaranta milions de pessetes era Tonet, el fill de la senyora que van matar a la pensió.

La crònica s’acaba en el mateix moment que, innocentment, per ell i pels altres orfes, el xiquet avançava cap a Salvador Pous amb el braç estés i el puny clos.