Una xifra que parla per si sola: en cinc anys Felip VI
ha convocat vuit rondes de converses per a la investidura, Joan Carles I en 37
anys en va fer deu. I alguns encara dubten que Espanya visqui una profunda
crisi política. De moment, el que és evident és que el sistema bipartidista
sorgit de la Transició havia elaborat una cultura política –uns marcs
referencials i uns hàbits més o menys compartits– que han quedat
obsolets en el nou escenari. Els partits de referència –potser amb la singular
excepció del PNB a Euskadi– han patit una sensible
degradació per causes concatenades: la impotència (traduïda en el tòpic
ideològic que nega qualsevol opció alternativa al mainstream econòmic), la corrupció (que ha arribat a ser
estructural en genuïns representants dels equilibris del règim del 78, com el
PP i CiU), la incapacitat d’anticipar la crisi econòmica i la crisi política, i
la dificultat per a la renovació ideològica (l’esquerra va vendre el seu relat
per un plat de llenties; la dreta, segura de la seva hegemonia, va conrear la
indiferència massiva fins que s'ha trobat que l’extrema dreta li menjava el
terreny). No és només un problema hispànic, a tot Europa i més enllà es viu amb
variants pròpies de cada història.
En una setmana decisiva per al Brexit, m’interessa
assenyalar dos fenòmens d’abast universal: el desplaçament constant de la dreta
cap a l’extrema dreta i la claudicació de l’esquerra, que, incapaç de trobar un
discurs nou, en paraules de Michel Feher “es preocupa més d’aconseguir el
reconeixement dels seus adversaris que no pas d’adreçar-se a la seva gent i
ocupar-se’n”. Tenim en la Gran Bretanya i en Espanya dos exemples genuïns de
tot plegat. Els tories, el partit conservador anglès, un dels més vells i
estables que s'han conegut mai, de la mà de Johnson es desplaça cap a l’extrema
dreta, amb la bandera del Brexit en la seva versió més frívola i reaccionària.
I l’esquerra de Corbyn s’esfondra paralitzada, incapaç ni tan sols d’apostar
sense ambigüitats per Europa, mentre contempla com molts dels seus electors
tradicionals procedents de la classe obrera, víctimes de la fi del capitalisme
industrial, es passen a la dreta brexista. No és gaire diferent del que passa a Espanya, amb
Sánchez negant el pa i la sal, fins que ha vist el risc de quedar fora d’escena,
l’electorat d’esquerres que continuava optant per un Govern progressista que
plantés cara a la dreta, mentre que aquesta continua arrossegada per la força
d’atracció de Vox, que li està xuclant la sang.
La crisi del règim del 78 ha trencat els equilibris
dels últims 40 anys. I ha portat la reivindicació nacional catalana al programa
de màxims. La vàlvula de seguretat es va trencar el 2003. El PSOE i el PP,
incapaços de construir un discurs polític per a Catalunya, havien cedit la
responsabilitat de mantenir el territori sota control a Jordi Pujol, que la va
aprofitar hàbilment. Amb por d’endinsar-se en territori apatxe, el PP i el PSOE
van continuar practicant la ignorància sobre Catalunya. Però un dia Pujol se’n
va anar. I l’olla es va destapar i estava bullint. La resta va venir rodada,
quan les classes mitjanes es van sentir castigades per l’austeritat. I així,
com en tants altres llocs, va retornar la utopia nacional, que es va decantar
com a independència. I a l’hora de donar-hi resposta, els partits espanyols,
excepte Podem, van compartir la recepta. El que era dolent quan els catalans
agitaven les seves banderes, era bo quan els espanyols aixecaven les seves. I
Vox es va incorporar a la plaça.
L’esquerra no ha aconseguit mantenir perfil propi
davant d’aquesta amalgama. I aquesta ha estat la seva gran irresponsabilitat:
abandonar els seus, frustrant un electorat progressista cada vegada més
desencantat. L’esquerra havia de ser la que obrís espais en la guerra de les
pàtries per superar l’encallada situació actual i la desraó patriòtica l’ha
frenat. Per això, que el PSOE, Esquerra i Podem puguin pactar la investidura és
una oportunitat de sortir del fangar en què estem atrapats; en les baralles
patriòtiques, amb el calendari judicial com a guia dels sobresalts, l’acció
governamental està cada vegada més paralitzada. I qüestions colpidores de la
vida quotidiana –com els milers de desnonaments que es produeixen en aquest
país– passen desapercebudes. L’esquerra no hauria de caure
en aquesta trampa, que és la que dona vida a l’extrema dreta. I fa por
constatar que el bloqueig ja ha creat els seus propis grups d’interès, els que
viuen d’ell i ja els va bé fer-lo perdurable.