TERRITORI TEMPLER

Aquest últim cap de setmana he visitat alguns pobles de la Plana Alta, de l'Alt i Baix Maestrat i dels Ports. Un viatge molt enriquidor, perquè hi ha art, paisatge, història i natura a mans plenes. Val a dir que tots els pobles que he recorregut tenen com a tret comú haver estat històricament sota la jurisdicció dels grans maestres dels ordes militars del Temple, o bé, posteriorment, de Sant Joan i Montesa. Tot i que hi ha dues comarques que palesen amb el seu nom aquesta ascendència (Alt i Baix Maestrat), també els Ports i alguns termes municipals de la Plana Alta i de l'Alcalatén depenien del Gran Maestre, i això explica que hi haja una Vistabella del Maestrat i una Atzeneta del Maestrat a l'Alcalatén, i una Sorita del Maestrat als Ports.

També Vilafamés, que ha estat el primer poble en què he fet parada, malgrat la seua pertinença actual a la Plana Alta, va ser territori dels ordes militars: primer es va incorporar al patrimoni dels Hospitalers de Sant Joan en 1264, fins a 1317, data en què la vila i el castell queden annexionats al recentment creat Orde de Montesa.

A més de ser un poble bellíssim, o precisament per això, compta amb un Museu d'Art Contemporani de gran interés, que va ser el fruit de l'empeny que hi va posar el crític d'art Aguilera Cerní, en prendar-se de l'encant d'aquesta població. El quadre de Miró que il·lustra aquesta entrada va ser una donació que va fer el gran pintor al poble.

Si de l'art, passem a la història, resulta molt interessant acostar-se a Ares del Maestrat i a Vilafranca, on Jaume I va començar la seua conquesta.

Amb aquest propòsit, el nostre rei fundador va travessar el riu de les Truites, actualment en terme de Vilafranca, per un pont gòtic que encara s'hi conserva.

Molt a prop del pont, encara hi és, i que dure per molts anys, una església de les anomenades de reconquesta, del segle XIII, situada a la Pobla de Ballestar, que és un llogaret vilafranquí.

Vaig tindre el gust de parlar durant una bona estona amb dos veíns, que es van interessar per les riuades del Xúquer i per les taronges de la Ribera. Els vaig parlar de la gran crisi de la taronja, i ells tampoc tenien motius de joia pel que fa als seus cereals. Em van comentar que ells tancaven els seus camps amb rastell, per a evitar que l'aigua s'enduga la terra.

Innocent de mi, els vaig preguntar si rebien alguna subvenció per a mantindre les parets tan ben conservades com estaven, i es van riure de bona gana de la meua ocurrència. És clar que el llaurador valencià es mereix un monument: allà on vas veus proves clares del seu esforç i saviesa.

Després de travessar el riu, el Conqueridor va anar a Ares del Maestrat, on li han dedicat una estàtua en record a la seua feta. I és que el 8 de gener de 1232 hi va iniciar el rei en Jaume la conquesta del Regne.

Durant la Guerra Civil Espanyola, Ares del Maestrat va ser, al costat de Benassal, Albocàsser i Vilar de Canes, víctima i objecte d'experimentació per l'aviació alemanya nazi, que va bombardejar diversos objectius civils d'aquestes localitats al maig de 1938 per a provar la capacitat dels bombarders Stuka Junkers Dj. 87. El resultat dels bombardejos van ser 38 morts.

Si mireu bé l'emplaçament d'Ares del Maestrat, no és difícil pensar les dificultats que trobaria el nostre rei per a guanyar aquesta plaça, amb el seu castell que s'alça sobre un promontori escarpat.

I si d'Ares del Maestrat passem a Morella, encara ens sembla més impossible que el majordom real, Blasco d'Alagon, poguera véncer la resistència dels musulmans parapetats en el seu castell inexpugnable.

Vaig passar la nit a Morella, que he visitat moltes vegades, però mai no em canse de passejar pels seus carrers una altra vegada.

La vesprada del diumenge la vaig dedicar a les oliveres del Baix Maestrat: els termes de la Jana, Canet lo Roig i Traiguera conserven més de 2.500 oliveres mil·lenàries, principalment de la varietat Farga, de la qual s'extrau un oli meravellós.

Hi ha olivera que té més de 1.200 anys, que es diu molt prompte.

LA PROCESSÓ D'ALGEMESÍ: UNA TRADICIÓ PLENA DE FUTUR

La tradició rebuda dels nostres avantpassats és un llegat de valor incalculable, perquè en ella trobem respostes sense les quals ens sentiríem desnortats en el present. Vivím en un món globalitzat, ple de desigualdats i alhora tecnològicament molt avançat, al qual se li plantegen reptes d'una formidable complexitat, però si bé ho mirem al llarg de la història, la humanitat ha hagut d'acarar situacions d'una dificultat semblant, i conservar la memòria de tot això suposa incorporar al present la consciència plena de qui som. Al capdavall, del que es tracta és de no perdre de vista que el moment actual és el resultat de molts moments anteriors, i que les solucions d'abans degudament actualitzades i qüestionades, si cal, són vàlides per a orientar-nos avui.

La ruptura amb la tradició suposa negar-nos a nosaltres mateixos, perquè tot el que hem aprés ve del passat i la nostra responsabilitat és transmetre-ho millorat a les generacions següents. Vicente Aleixandre, en el seu discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura de 1977, va establir una interessant sinonímia entre tradició i revolució: "La generación del 27 no quiso desdeñar nada de lo mucho que seguía vivo en ese largo pretérito, abierto de pronto ante nuestra mirada como un largo relámpago de ininterrumpida belleza. No fuimos negadores, sino de la mediocridad; nuestra generación tendía a la afirmación y al entusiasmo, no al escepticismo ni a la taciturna reticencia. Nos interesó vivamente todo cuanto tenía valor, sin importarnos donde éste se hallase. Y si fuimos revolucionarios, si lo pudimos ser, fue porque antes habíamos amado y absorbido incluso aquellos valores contra los que ahora íbamos a reaccionar. Nos apoyábamos fuertemente en ellos para poder así tomar impulso y lanzarnos hacia adelante en brinco temeroso al asalto de nuestro destino. No os asombre, pues, que un poeta que empezó siendo superrealista haga hoy la apología de la tradición. Tradición y revolución. He ahí dos palabras idénticas."

Pensaments com aquests se m'acudeixen sempre que, un 8 de setembre per la vesprada, contemple la processó anomenada la Volta Gran d'Algemesí. Hi admire els muixaranguers, els tornejants, els cirialots, etc., tal com els podien admirar fa cent anys els meus avis paterns (tot i que eren nascuts a Carcaxient, van residir a Algemesí per raons de treball, al carrer Cisners, i hi va nàixer el meu pare).

Però em resulta inevitable pensar que tota eixa tradició tan rica s'ha actualitzat al llarg del temps, que el que en el seu origen era una festa religiosa s'ha transformat en una celebració col·lectiva de la convivènica, una projecció cap al futur d'un poble orgullós de la seua història, que ha estat capaç de conservar-la, recrear-la i transmetre-la als seus fills com una mostra de la seua voluntat de treballar junts.

LU

El seu nom és Lu, i quan va irrompre a la meua casa
era una cadella desficiosa que em cabia a la mà.
Tres anys ha complit, i és amable i tan fidel
que em segueix a totes parts expectant i silenciosa,
o potser seré jo qui l'acompanya embadalit
quan s’enredra entre les meues cames en cerca de carícies.
Si li done de menjar, em llepa les mans agraïda;
llavors jo la bese en el front amb cura
per a fer-li comprendre que no vull ser el seu amo,
ni pretenc mostres de submissió sinó d'afecte,
i que em fa feliç la innocència dels seus bots alegres.
Sempre vol tindre'm al seu costat, i per això m'espera
i perdona amb resignació les meues traïcions quotidianes,
cada vegada que em separe d'ella per a anar als meus assumptes,
confiada en què tard o d’hora tornaré.
I diuen que els gossos no tenen ànima,
però jo sé que no pot ser real aquesta condemna
perquè, si es gita en la meua falda, Lu sembla un àngel
i s'hi manté quieta, com dormida, sense por,
i sap de mi el que més importa: que mai li faria mal.
Això em fa pensar que el paradís és una estació terminal
on caben, sense distinció d’espècies, tots els que han passat
una part important de les seues vides
esperant-se impacients l'un a l'altre.