dimecres, 2 de novembre de 2016

ACTE DE PRESENTACIÓ DE "LA SOCIETAT BENESTANT" (EL PETIT EDITOR)

David, Robert, Aureli i Manolo
Fa unes hores, ha tingut lloc l'acte de presentació del meu llibre de contes "La societat benestant. Quinze històries al descobert", a la Biblioteca Municipal de Carcaixent. Tal com estava previst, la presentació ha estat a càrrec del poeta Manuel Moreno, i s'han interpretat quatre peces musicals del compositor carcaixentí Aureli Xorro. L'editor David Vidal ha fet de mestre de cerimònies, i pense que tots ells ho han fet més que bé. Manuel Moreno m'ha demostrat que no sols és un gran poeta, sinó també un excel·lent lector, i ha fet una anàlisi del meu llibre de gran profunditat (cal tenir en compte que es tracta de la segona edició, i que ja han passat quinze anys des que es va fer la primera per Edicions La Xara). Després de fer una introducció al món del conte i les seues notes pròpies, s'ha referit als meus relats, posant sempre el dit en la nafra i destacant aquells aspectes que jo considere que són essencials en un conte, com la precisió i la voluntat de no dir més del que siga estrictament necessari. En veure'm envoltant de persones tan sensibles i intel·ligents com Manolo, Aureli i David, m'he sentit commogut, perquè tots ells s'han esforçat de veritat per mi, per aconseguir que el meu llibre arribara a les persones presents a la sala no com si fóra un llibre més, sinó com una obra d'art dotada de la seua singularitat. I jo sempre els estaré agraïts per haver cregut en mi i en la meua obra.

divendres, 28 d’octubre de 2016

PRÒXIMA PRESENTACIÓ DE "LA SOCIETAT BENESTANT" (EL PETIT EDITOR)

El proper dimecres, dia 2 de novembre, a les 7 de la vesprada, presentaré a la Biblioteca Municipal el meu llibre de contes "La societat benestant. Quinze històries al descobert". Es tracta d'una nova edició d'aquest llibre, que ha estat a càrrec de David Vidal i el seu "Petit Editor". Estic molt content de com ha quedat el llibre, gràcies a l'entusiasme i la paciència de David, que m'ha permés fer totes les correccions que he volgut, i que no han estat poques, ja que des del mes d'abril que vam concertar l'edició fins al mes de setembre, no he parat de revisar el llibre i de tractar de millorar-lo. Més d'una vegada li he promés que ja havia acabat, i després d'uns quants dies tornava a la càrrega amb noves propostes. En fi, que els escriptors mai no estem satisfets i sempre volem perfeccionar els nostres escrits. Això és bo, però també una mica dolent ja que esdevens una persona ansiosa i això et fa el caràcter agre.
Les quinze històries del llibre, que van ser escrites l'any 1999, jo pense que no han perdut vigència: vivim en una societat cada vegada més banal, en la qual els problemes de les persones importen cada vegada menys, i això ens condemna a la solitud, la insolidaritat i la infelicitat, perquè consumim, però mai no en tenim prou, i no som capaços de trobar al nostre interior motius d'alegria, perquè ens han ensenyat a buscar la dita fora de nosaltres, i mai no la trobem perquè allò que ens vénen és superficial
A la presentació, m'acompanyaran, a més de l'editor, el poeta Manuel Moreno i el músic carcaixentí Aureli Chorro. Manolo s'encarregarà de fer-me la presentació, i Aureli és el compositor d'unes peces musicals inspirades en textos meus, que seran interpretades al llarg de l'acte.

dissabte, 7 de maig de 2016

LA RELECTURA (JUAN GOYTISOLO)

En una entrevista a Juan Goytisolo, li preguntaven per la diferència entre text literari i producte editorial. El gran escriptor va contestar el següent: "Hace poco vi en televisión a un joven entrevistado que decía que su obra ya había sido llevada a la pantalla y traducida a quince idiomas. ¡Pues muy mala señal! Una obra como la de Joyce nunca ha sido llevada a la pantalla y resulta muy difícil de traducir. Lo que hace ese joven es producto editorial y no texto literario. El texto literario exige la relectura. Me han pedido una frase con motivo del Premio Cervantes y mi frase ha sido: No busco lectores, busco relectores". I per explicar millor la frase, tot seguit va fer aquest aclariment: "Mire, para darle una idea, una muchacha joven me dijo: Leí su obra Las virtudes del pájaro solitario y me gustó. Yo le dije: ¿La ha releído usted? Ella se quedó un poco desconcertada y me dijo: No. Y le dije: Pues o usted es una mala lectora o yo soy un mal escritor".
El que ens vol dir Goytisolo amb la seua identificació del text literari amb la relectura, és que l'obra de qualitat té una complexitat, una profunditat o un encant que no s'esgota mai. En un text literari, l'argument no és el que més importa, sinó com està escrit o com ens conta l'autor allò que ens vol dir. Per tant, la bona literatura no necessita tan sols ser llegida, en el sentit de coneguda, sinó rellegida, en el sentit de gaudida. Les grans obres literàries queden en el record dels lectors i hi deixen una emprempta inesborrable, la qual cosa incentiva que els qui han restat atrapats per elles tornen de tant en tant sobre les mateixes pàgines.

dilluns, 2 de maig de 2016

"LIBERTAD", DE "OTRAS VOCES"

Si sucediera una vez que la oscuridad
se hiciera más duradera, si ocurriera
que las estrellas quedaran
pegadas al cielo y no aceptaran
retirarse en el tiempo que despunta el alba,
todo podría intentarse, pues seguro
que tanta exactitud tiene la culpa
de una parte importante de la pena
que nos ronda al observar
otra noche más que se va a su hora,
sin presentar batalla, sigilosamente,
como si con resignación renunciara
de antemano al empeño de ser distinta.

Si acaeciera de pronto que el día
menguara y las tinieblas reinaran
en detrimento de la luz,
si fuera humanamente posible
vivir en la penumbra, sin miedo
ni queja de ninguna clase,
quizás sería el momento
de pensar en algo nuevo
que nos hiciera creer vivamente
en nuestro propio poder,
pues no somos débiles,
es tan solo que nos dejamos guiar
por unos hábitos que nos adormecen.

Si llegara el momento sublime
en que nada fuera lo que parece,
y nadie acertara a adivinar
el verdadero sentido de las cosas,
sería la ocasión más propicia
de buscar nuestro lugar en el mundo,
porque donde todo es previsible
no hay posibilidad de error,
y necesitamos equivocarnos mucho
para aprender a vivir con gozo
esa verdad que sólo se aprende
cuando otras verdades se desdeñan
y nada se presiente inmutable.

dilluns, 4 d’abril de 2016

ROSA MONTERO ENS PARLA DE PASCUAL ADRIÀ

Rosa Montero dedica un article publicat a la revista "El País Semanal" del diumenge dia 3 d'abril de 2016 a Pascual Adriá i el seu llibre "Ojalá volvamos a vernos". En una entrada d'este bloc, que vaig publicar a propòsit de la meua intervenció en l'homenatge a este entranyable escriptor i amic, vaig dedicar unes paraules a comentar com, en esta obra tan extraordinària, Pascual vol contar-nos una història, que no és una història inventada, sinó la seua pròpia vida, però no ho fa per donar-nos lliçons, perquè a cap escriptor no li interessa donar-ne: la literatura el que vol és ampliar al lector el seu camp de visió, que puga estendre la seua mirada cap a móns desconeguts o que ignora. I això és el que ens permet este llibre magnífic, entrar en la ment, en els sentiments, en les sensacions del seu protagonista, interrogar-nos sobre la condició humana, sobre l’amor i l’amistat, sobre el dolor i l’esperança, intentar saber per què un ésser humà és tan dèbil i tan fort alhora, perquè l’amor, l’amistat, l’esperança són capaços d’obrar miracles que els metges no s’expliquen. En definitiva, per què la vida pot ser tan bella i tan trista, sense solució de continuïtat.
Rosa Montero tiula el seu article "Palabras que nos salvan", i és ben cert que les paraules de Pascual Adrià ens ajuden a fer-nos forts perquè "la oscuridad no nos engulla". Així, Pascual és capaç de contarnos la "tortura inimaginable" que va patir "sin quejas, con minucia de entomólogo, dejando un lúcido testimonio de la casi inagotable capacidad de lucha y de adaptación que tiene el ser humano". Ell mateix destaca al llibre el seu esperit indomable davant de la malaltia: des del primer dia no va voler plegar-se a ella, sinó fer-li front, i per això no hi ha queixes en el seu llibre, sinó coratge i esperança. Són tan belles i tan nobles les seues paraules quan ens diu: Todo a mi alrededor había cambiado súbitamente y, continuaría haciéndolo durante un tiempo de duración desconocida, dando lugar al mayor proceso de transformación al que me había visto sometido en mi vida. Adquirí el compromiso íntimo de aceptarlo y cambiar. De no aferrarme  al recuedo de un mundo que se apagaba, sino prepararme para uno nuevo que presagiaba dificultades y sufrimiento, pero con toda seguridad contendría alegrías, esperanza y amor.

diumenge, 3 d’abril de 2016

RETRATS DE DONA

Ací us deixe un recull de retrats de dona corresponents a diferents etapes de la història de la pintura, perquè n’aprecieu les diferències i comproveu una vegada més que, amb estils molt distints, es poden fer obres igualment meravelloses.

RETRAT RENAIXENTISTA DE DA VINCI
RETRAT BARROC DE VELÁZQUEZ
RETRAT NEOCLÀSSIC D’INGRES
RETRAT ROMÀNTIC DE CONSTABLE
RETRAT PRERRAFAELISTA DE GODWARD
RETRAT REALISTA DE COROT (EUROPA)
RETRAT REALISTA DE SOYER (AMÈRICA)
RETRAT IMPRESSIONISTA DE RENOIR (EUROPA)
RETRAT IMPRESSIONISTA DE GUY ROSE (AMÈRICA)
RETRAT MODERNISTA DE KLIMT
RETRAT CUBISTA DE PICASSO
RETRAT EXPRESSIONISTA DE KLEE (EUROPA)
RETRAT EXPRESSIONISTA DE DE KOONING (AMÈRICA)
RETRAT SURREALISTA DE DALÍ

divendres, 26 de febrer de 2016

PRESENTACIÓ DEL POEMARI "ARMONÍA Y ESTRAGO", DE MANUEL MORENO DÍAZ



Hui he presentat a la Biblioteca Municipal de Carcaixent el poemari de Manuel Moreno Díaz, "Armonía y estrago". Per si esteu interessats, us transcric tot seguit el text de la meua intervenció:
Tot poema parteix d’una realitat que, en un moment donat, ha commogut al poeta. Poc importa que eixa realitat siga interior o exterior perquè, a la fi, en convertir-se en paraules, és a dir, en poesia, esdevindrà una nova realitat, que és una realitat fictícia, imaginada, potser deformada per la pròpia capacitat d’invenció que aplica el poeta en les seues composicions.
No té el poeta vocació de periodista sinó d’inventor: al poeta sols li interessa la realitat com a matèria que ha de ser sotmesa a un procés de transformació. Si per a Pessoa el poeta és un fingidor, és perquè no es limita a copiar la realitat sinó a recrear-la o a crear-ne una altra distinta. Però esta impostura no va més enllà d’eixa substitució d’un món real per un món inventat, ja que el món inventat que s’imagina el poeta aspira a reflectir una veritat essencial.
Per tant, podem declarar que no hi ha poesia sense veritat: el que busca el poeta és revelar a l’ésser humà allò pel que és humà, amb totes les seues conseqüències. I esta revelació suposa penetrar en un misteri que no té consistència física, sinó psíquica, perquè som humans quan pensem, quan sentim, quan experimentem sensacions que som capaços de racionalitzar, i com que estes experiències es presenten barrejades les unes amb les altres al nostre “jo”, el que intenta el poeta és expressar-les a través dels seus poemes.
La poesia, normalment, provoca estranyesa en el lector, perquè intenta il·luminar les zones d’ombra de la naturalesa humana, i això sols es pot aconseguir d’una manera provisional, a ràfegues, amb més dubtes que certeses. No pot el poeta fer afirmacions ni negacions rotundes, ni tampoc transmetre la confiança que és pròpia dels científics o dels qui ho refien tot al sentit comú.
Per altra banda, quan el poeta s’enfronta amb el misteri de l'ésser humà, s’ha de valdre d’unes paraules que han nascut per a expressar realitats diferenciades més que realitats barrejades i confuses com les que hem vist que són pròpies de la poesia. En la vida real, podem dir que estem cansats i que per això ens volem anar a dormir. Però al poeta no li interessa eixa realitat, sinó una altra més profunda: la que fa que els éssers humans se senten cansats quan no tenen raons objectives per a estar-ho. Davant d’este misteri, el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua expressivitat i de transmetre’ns de la manera més aproximada possible la barreja de sentiments, sensacions i pensaments que experimenta un ésser humà en eixa situació. Així, les paraules s’impregnen de la substància del poema i adapten el seu significat a allò que el poeta vol expressar. Per aconseguir este efecte, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari.
Anem a parar, així, a la gran paradoxa: la poesia busca desentranyar el misteri de l’ésser humà i amb esta finalitat, al poeta, no se li acudeix res millor que escriure poemes que desconcerten el lector amb la seua estranyesa. És, al capdavall, com si el poeta gaudira d’afegir més misteri al que ja és misteriós per si mateix. Però no seria just fer-li este retret al poeta, perquè la dificultat del poema no és gratuïta sinó una manera d’expressar l’inefable, la qual cosa comporta que el contingut del poema no està adreçat tant a la raó com a l’emoció. Si abans he dit que no pot haver-hi poesia sense veritat, ara hi afegisc que també és necessària l’emoció. I així complete el tancament del cercle dient que el poeta busca una veritat essencial per comunicar-la als lectors a través de l’emoció. Ací rau el secret de la poesia, i com bé podeu deduir, per comunicar mitjançant l’emoció és tan necessari treballar el fons com la forma del poema. Els millor llibres de poesia són aquells en què s’aconsegueix un equilibri entre la forma i el fons, perquè en el poema la paraula juga un paper formal o estètic, a més del paper de signe dotat d’un significat amb què s’empra en el llenguatge utilitari..
Si he fet estes consideracions sobre la poesia, en general, és perquè pense que el llibre que hui presentem: “Armonía y estrago”, de Manuel Moreno Díaz, és un poemari que s’identifica plenament amb el plantejament que acabe de fer i, per tant, que el seu autor comparteix la meua mateixa manera de veure la poesia, tot i que a l’hora de fer poemes ho fem d’una manera distinta, perquè la poesia és també llibertat, i cada poeta busca comunicar-se amb el lector, a través de l’emoció, d’una manera distinta.
Manuel Moreno Díaz és un poeta nascut a Tomelloso l’any 1964, que és professor de llatí a l’institut de Castelló de la Ribera i que d’un any ençà viu a Carcaixent. L’any 2005 va guanyar l’important premi de poesia “Emilio Alarcos”, en la seua IV edició, pel poemari “La saliva del sol”, que va ser publicat per l’editorial Visor l’any 2006. Ha escrit també una “Guía para ver y analizar Ser o no ser de Ernst Lubitsch” (Nau llibres-Octaedro, 2003), i va ser redactor en cap de la revista de creació literària El Cardo de Bronce. Cal destacar, per tant, que “Armonía y estrago”, editat per Renacimiento, és el seu segon poemari. Del primer, “La saliva del sol”, el gran poeta Ángel González, president del Jurat que el va premiar, va dir que era “un llibre de sentiment contingut, molt precís en la paraula i poblat d’imatges molt belles”.
Estos trets amb què Ángel González definia “La saliva del sol” són traslladables a “Armonía y estrago”, amb la sola excepció de la referència que feia el poeta de la generació dels 50 al “sentiment contingut”. Perquè “Armonía y estrago” és també un llibre molt precís en la paraula i ple de belles imatges, però jo crec que en este últim llibre trobem uns sentiments que ja no són solament continguts sinó que arriben a ser esgarrats. Perquè, en efecte, com el propi títol suggereix, hi ha harmonia al poemari, però és una harmonia que es trenca fàcilment i esdevé estrall i destrucció.
Però, a fi de parlar de tot això, m’ajustaré a l’estructura del llibre, i així, al mateix temps que us parle de les seues parts aniré desgranant-vos una visió general del poemari.
El llibre consta d’un poema introductori, “Afueras de la luz”, i cinc parts, que porten per títol “Luz orfebre” (13 poemes), “Oficio de humildad” (11 poemes), “Al amor de las sombras” (14 poemes), “Tantum corpus” (11 poemes) y “Sol doméstico”, que formalment és un únic i llarg poema, sense signes de puntuació.
Quant al poema introductori, “Afueras de la luz”, cal dir que tant per la seua posició com pel seu contingut juga un doble paper: per una banda, explica el títol, i per altra banda condensa en pocs versos el sentit general del poemari. El poema comença fent-se ressò d’un món en flames, que seria l’estrall a què fa referència el títol, però acte seguit ens parla, en la següent estrofa, de l’harmonia que encara és possible enmig de tanta destrucció, perquè quan tot s’acaba és el moment de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb les persones que estimem, de mirar cap al passat i ser purs en la nit. És una invitació a descobrir la grandesa allí on els somnis van perdent-se. Hi ha, per tant, una porta oberta a l’esperança, tot i que siga minúscula.
A la primera part, que porta per títol “Luz orfebre”, està molt present un astre que juga un important paper en els dos poemaris publicats per Manuel Moreno: el Sol. Es tracta, per descomptat, d’un símbol que no sempre juga el mateix paper, ja que de vegades es tracta d’un sol d’hivern i malaltís, d’altres d’un sol naixent i provisional, d’altres d’un sol elemental i transitiu. En qualsevol cas, el sol juga un paper de contrast amb la nit i l’ombra, i d’esta manera el poeta simbolitza un altre contrast de tipus existencial: el que hi ha entre la plenitud de l’ésser humà que s’obri a la vida, i la decadència que experimentem amb el pas del temps, tant en l’aspecte físic com en el de les il·lusions.
La mirada del poeta és, en general, desencantada, tot i que hi ha rebrots aïllats condemnats al fracàs per la seua brevetat, com el de la “Mañana de niebla”, en què tots acabem sent “hermanos de la lluvia”, o el de “La noche de San Juan”, en què el poeta arriba a pensar que “ya nunca será de noche aquí”. En altres poemes, però, resta clar que el sol “unánime y maestro” ja és una cosa passada, perquè sols és capaç d’alçar “repúblicas de infancia”. El poeta, a hores d’ara, mira el sol com un “candil de llama enferma”, com un “sol apócrifo que miente claridad”, com “el óbolo que baja cada noche a enterrarse en la boca de los muertos”.
A la segona part, “Oficio de humildad”, el poeta “solo en lo elemental busca su pulso”, i per aixó fixa la seua mirada en la naturalesa i el paisatge, i ens parla de l’aigua, de la brisa, dels núvols, de diverses espècies vegetals i animals, de la pluja i de les teulades de la seua infància. Són poemes que tenen una forta càrrega simbòlica, perquè la naturalesa serveix d’excusa per establir correspondències entre el món sensible i el món espiritual. Així, per exemple, quan el poeta ens parla d’un arbre abatut pel vent, acaba dient-nos que el seu rumb el porta cap a la cendra; quan fa un elogi de la brisa, la defineix com “el callado estertor del abandono”, i quan dedica un poema a les cigales, veu en elles com “el barro se hace vuelo/y las tinieblas canto”. A parer meu, el millor poema d’esta part és el que dedica a les teulades del seu poble natal, Tomelloso. M’agrada especialment la imatge del xiquet que puja a les teulades per descobrir el món, i quan ja s’ha fet major encara conserva el record d’eixe descobriment, amb l’enyorança amarga de qui ha estat expulsat del paradís de la infància. Així, el poema, en el seu colpìdor final ens diu que “entre los escombros tu mirada/todavía descifra/el manso silabeo de la lluvia,/la efímera sintaxis de las nubes,/la prédica tenaz de las estrellas,/aquello que aprendiste,/como un dios indolente,/subido en los tejados de la infancia”.
La tercera part, “Al amor de las sombras”, és la que més referències culturals incorpora als seus poemes. Així, hi ha una referència implícita al poeta fingidor de Pessoa, dues referències cinematogràfiques (Lubitsch, que és conegut com un “director de portes”, perquè dominava l’art de fer comèdia amagant els protagonistes darrere d’una porta tancada, i William Holden, que va morir a causa d’un estúpid accident domèstic), dues musicals (el bluesman Robert Johnson que, segons la llegenda, va fer un pacte amb el diable, i el fundador del bebop Charlie Parker, que va morir d’un atac de riure). Per a mi, les dues referències més interessants són les bíbliques: una, dedicada a l’Antic Testament, més en concret a l’Èxode, i l’altra al passatge del Nou Testament, Evangeli segons Sant Marc, en què Jesús ressuscita una xiqueta pronunciant estes paraules: “Talitha qum” (“Amb tu parle, xiqueta, alçat”). Este poema és commovedor i està dedicat a les xiquetes impunement assassinades a Ciudad Juárez. Us llegiré la seua última estrofa:
Devuélvanme a mi madre,
que me estará buscando todavía.
No puedo andar, recojan mi esqueleto
en cualquier saco y dénselo nomás,
que vista esta osamenta
el traje de su amor y de sus besos.
Díganle, por favor, que ya no lloro,
que no me duele ya, que tengo frío,
que la noche era hermosa y que el desierto
se parecía como nunca al mar.
Així passem a la quarta part del poemari, titulada “Tantum corpus”, que està formada per poemes que ens parlen de la mort, del dolor físic i de les pèrdues. És ací on es produeix un autèntic trencament amb el poemari anterior, ja que en estos poemes els sentiments desborden la contenció de què ens parlava Ángel González.
Són poemes intensos, en els quals el dolor és descrit físicament amb tot detall. Així, en “La mosca en la herida”, l’última estrofa fa així:
Y pienso estremecido
que lo único que vale para ti
de mí es mi herida,
que quieres hacer de ella
la cuna de tus larvas,
que si pudieras, con tu trompa
me absorberías por entero,
y que solo me salva mi tamaño.
I en “Profanación”, un poema curt, però d’una expressivitat que talla l’alé, el poeta ens diu:
Yo sé que el mar ensaya sus mareas
en el leve oleaje de mi pulso,
que la tierra recuerda ya mi olvido
y el silencio de arcilla de mi cuerpo,
que el sol se reconoce desde siempre
en el remoto calcio de mis huesos,
que el aire, al ingresar en mis pulmones,
se hace cabal idea de la muerte.
El poemari, com he dit abans, acaba amb un llarg poema, que porta per títol “Sol doméstico” i està dedicat als seus pares. El poema està escrit en un moment en què “nunca la luz nos prometió tan poco”, ja que és “la luz interpretada de los muertos”. El poeta ha assolit l’edat de la maduresa i creu que és arribada l’hora de “partir mi pan con los humildes/para que al fin podáis reconocer/mis antiguas heridas y dejar/un ramo de perdón junto a mi sangre”. Es tracta, doncs, de recordar la seua infància, perquè és la infància la que pot explicar la persona que és en l’actualitat. I per a portar endavant eixa celebració de la memòria, l’espai elegit és la casa dels seus pares, que descriu mitjançant una imatge molt expressiva: “el sol de octubre siempre es el de casa/el que aprendió a leer en nuestra infancia/y se quedó a vivir entre los huesos”. Un sol d’octubre és un sol apagat, que suggereix una certa grisor com a color dominant del paisatge. De la mare ens diu coses bellíssimes: que “guarda el mar en los ojos de sus hijos”, que “mi madre me pensaba cada noche/modelaba mis miembros con la arcilla/de su vientre el corazón los brazos/la lengua y otra vez el corazón/las palabras con que la llamaría/los pasos con los que iba a regresar/de todas mis muertes a su lado/mi madre aún me sueña cada noche/cada noche más huérfano más solo/enviudando de mí toda su vida/olvidó sus caricias en mis dedos”. També quan ens parla del pare fa ús d’imatges commovedores: “padre tú no envejezcas más que yo/lo haré por ti serás de nuevo el hijo/de la triste aritmética y los mapas/del luto que vistió tus estaturas/qué importa el nombre si es el mismo miedo/mis pies se irán calzando con tus pasos/asumirán mis venas tus latidos/tu sangre tan pequeña y asustada”. El poeta voldria tornar als dies d’infància, perquè el sol de hui ja és gairebé nit: “...son tus rayos arañazos/de puro miedo a no salir mañana”. Conscient d’esta realitat crepuscular, el poeta es desespera perquè sobrevisca el xiquet que un dia va ser. I per això s’adreça als seus pares per dir-los: “ahora venid venid conmigo siempre/no me dejéis que cante solo más/ni que pierdan mis labios su memoria/quiero hermanar mi sombra con la vuestra/que mi nombre traduzca vuestro olvido”. Del que es tracta és d’aprendre a ressuscitar tots els dies, d’alçar eixe sol “que arde ahora en el cielo de la sangre”, i d’esta manera ser memòria viva dels nostres morts, que és una memòria que ens fa sentir-nos acompanyats: “repartir nuestros huesos por los cuerpos/de los que alguna vez nos sostuvieron”.
En fi, a mena de conclusió, vull destacar que he gaudit molt llegint este poemari, perquè Manuel Moreno fa una poesia de gran bellesa i rigor. És la seua, una poesia existencial que també es preocupa del gaudi estètic, per això no m’estranya que el compositor carcaixentí Aureli Chorro trobe en estos poemes una font d’inspiració per a les seues composicions, com tindrem l’oportunitat de comprovar en este acte.

divendres, 15 de gener de 2016

UN HOME RECTE

“Destacava també per ser un home d’un elevat esperit pietós".

 Vicent Sanxis


Per ser tan escrupolós en el compliment de la llei, la seua dona i els amics de més confiança solien fer-li aquest retret: “No te’n passes, Pasqualet, que això no ho fa ningú”. Tothom pronunciava el seu nom en diminutiu, perquè a penes alçava del terra un metre i mig, tot i que era bastant fornit de corpenta.
Pasqualet era el propietari de la tenda de comestibles més rendible del poble. A més de la qualitat del gènere, que era excel·lent, tenia una gràcia especial per a despatxar els clients, i això ajudava molt a incrementar les vendes:
– Bon dia!, senyora Rosa, ja està millor del genoll? –preguntava ell tot atent.
– Sí, Pasqualet, el genoll ja el tinc bé, gràcies a Déu; ara és l’esquena que em fa veure les estrelles. El dolor canvia de lloc, però no se’n va mai del tot –contestava la senyora Rosa, amb un posat resignat.
– De segur que quan vinga el bon temps es trobarà millor.
I després la servia amb maneres aprimorades.
Tenia el do de preguntar als seus clients per aquells temes que els resultaven particularment importants. Per exemple, al senyor Parra, que era militar retirat, l’interrogava sobre una possible millora de les pensions, a fi que poguera parlar de tota una vida de serveis a la pàtria, i de la manca de reconeixement que això mereixia als governants. I davant la senyora Maria, que era mare orgullosa d’un músic de l’orquestra de la capital, s’interessava per alguna qüestió atinent al seu fill, perquè la bona dona s’ufanejara de les últimes fetes del primogènit. Així feia amb tots, a cadascú li preguntava segons les seues necessitats.
La comptabilitat del seu negoci era transparent, en reflectir fidelment tots els ingressos i totes les despeses. Pagava a la hisenda estatal, autonòmica i local tot el que li pertocava. Aquesta circumstància afavoria la competència deslleial dels altres tenders del poble, que no eren tan remirats en els assumptes fiscals, però no li importava gens el que feren els altres. Ell sempre actuava d’acord amb el que la seua consciència li demanava, i no necessitava fixar-se en ningú. Els dos empleats que tenia al seu servei cobraven tots els mesos, amb estricta puntualitat, el que era de llei i un poc més, i cotitzava per ells a la seguretat social tal com era menester.
Era un marit i un pare exemplars, capaç de fer tot el que fóra necessari perquè la seua muller i els seus fills l’estimaren. No exigia dels seus per damunt d’allò que podien donar de si, i respectava les opinions de tots ells, malgrat que algunes no les poguera compartir.
Quan es va haver de partir alguna herència amb els seus germans o altres familiars, mai no va tenir problemes, just al contrari del que sol passar, perquè ell sempre estava predisposat a l’avinença. Era d’aquelles persones amb les quals és impossible barallar-se, perquè el seu tarannà conciliador defugia sistemàticament tot tipus de confrontament.
Si al poble es declarava un incendi forestal o es produïa algun desbordament del riu, era el primer a presentar-se a l’ajuntament per oferir la seua col·laboració; i –donat el cas– no li importava avançar tot el gènere que hi haguera al seu magatzem, a fi de facilitar queviures als damnificats.
No es va estar mai de demostrar la seua generositat a l’amic que li demanava ajuda, bestraent-li els diners que necessitava per a eixir d’un mal moment econòmic, sense fer cabal de quan podria tornar-li’ls.
Tot això ho feia amb una naturalitat que no semblava d’aquest món. Si algú li haguera preguntat per què actuava així, no hauria sabut contestar; per a ell ser just o ser generós no necessitava cap explicació.
Un home tan recte com Pasqualet sols exigia dels altres que respectaren la seua manera de ser, que no es ficaren en la seua vida. Mentre el govern i l’ajuntament, els familiars i els amics, els clients i els proveïdors, els veïns i tots els altres, no infringiren aquesta exigència mínima, tot aniria bé, i de fet així va ocórrer durant molt de temps. Caldria veure quina fóra la seua reacció quan algú franquejara aquesta línia divisòria.
La primera manifestació de la crisi va tenir lloc un dia de primavera que va tornar a casa més aviat del que tenia per costum. Abans d’entrar-hi, va esguardar amb estranyesa com unes orenetes reconstruïen el seu niu, sota el ràfec de sa casa. Va interpretar aquest fet com un mal averany, sense parar esment en el motiu. Els altres anys, les orenetes i la primavera sempre l’havien posat optimista. En entrar a la seua casa, una visió inesperada el va sotragar: la seua dona estava abraçada al veí Jaume, un constructor de dubtosa reputació.
Pasqualet va reaccionar de manera serena i digna d’un home recte. En guaitar l’escena, va donar mitja volta i se’n va anar sense dir res. Mai més no va tornar a  parlar amb la seua dona, a tots els efectes era com si haguera deixat d’existir. El dolor de la separació es va fer crònic en una part indeterminada del pit que, de vegades, li llevava de respirar bé. Els seus fills tractaren de reconciliar la parella, però Pasqualet es va mantenir fidel als seus principis: no perdonaria mai a qui havia gosat de colpir-lo d’una manera tan feréstega.
A partir d’aquell dia, el seu caràcter va canviar, ja no era la mateixa persona d’abans, més aviat passava al contrari, que deixà de mantenir un tracte correcte amb la gent i s’enfadava per qualsevol cosa; i això tingué conseqüències nefastes sobre la seua clientela, que a poc a poc va anar apartant-se del seu negoci. Als dos anys d’haver-se separat de la dona, sols guanyava els diners justos per a poder mantenir-se ell sol, i va haver d’acomiadar els dos empleats que estimava com a fills.
No s’estava de queixar-se de la seua sort, i començava a convéncer-se que fóra just que algú pagara pel calvari que estava passant. La seua dona era per a ell la principal responsable de totes les desgràcies que li havien vingut al damunt en poc de temps, però no pensava en ella com a destinatària d’una possible revenja. No havien de ser castigats els fills pels pecats de la seua progenitora.
Però encara li restava un altre tràngol per passar. Aquesta vegada la desgràcia va trucar a la seua porta en forma d’inspector d’hisenda. Es tractava d’una visita de reconeixement. Com que ell pensava que no tenia res a amagar, se sentia molt tranquil, creditor de la lloança de la inspecció pel seu excel·lent capteniment fiscal. Quan va veure com aquell funcionari de posat sorrut li alçava una acta per import de vint mil euros, es va quedar més mort que no viu. Per moltes voltes que li donava, no sabia explicar-se per quina raó el seu assessor fiscal havia fet les coses tan malament. Tot enfurit, se’n va anar a parlar amb ell. L’assessor li va explicar tot apenat que el primogènit de Pasqualet li havia ordenat que fóra imaginatiu per tal d’eludir impostos.
– I vosté per què no em va dir res?
– Ho sent, però està vosté tan unit al seu fill, que vaig donar per descomptat que ho sabia –va respondre l’assessor.
Allò que li feia pessigolles al ventre des de feia temps, es va dibuixar a la seua pensa d’una manera clara: havia de venjar-se de tanta dissort; un home tan recte com ell no mereixia que la vida l’obligara a beure aquell calze tan amarg. Algú havia de pagar per això!
Va eixir al carrer d’un rampell, amb el coltell de tallar companatge en una butxaca de la jaqueta. Mentre caminava pel carrer, fora de si, sense veure ningú, tot concentrat en les seues cabòries, va recordar una notícia que la setmana passada havia llegit al diari: un grup d'estrangers venien al poble a treballar en la temporada de recollida de la taronja. El periodista que signava la crònica, per descomptat, es declarava “no xenòfob”, i feia esment dels perills que la immigració comportava: conflictes de religió, racials, econòmics, d’ordre públic.
La seua ment, obnubilada per la malícia, el va portar al convenciment que aquella visita de gent forastera podia portar la ruïna al poble, i que ell acabaria d’afonar-se. No podia, doncs, perdre el temps, calia actuar aviat. Es va adreçar cap a la plaça on es reunien els jornalers del camp, després d’acabada la jornada.
Quan va fitar el primer nouvingut, una fúria salvatge el va llançar sobre la seua pressa. La mort va caure al damunt d’aquell home, sense cap explicació. No entenia res, absolutament res; per això, sols xisclava com un gos malferit, mentre intentava inútilment cloure amb les mans el doll de sang que li rajava del cor.
Els titulars que aparegueren l’endemà en tots els diaris, parlaven d’una persona normal que sense cap motiu aparent havia esdevingut un cruel assassí. No es descartava que el crim es poguera qualificar de racista, però la policia no en tenia de proves concloents. Al poble, es feien creus del que havia passat: no s’explicaven com Pasqualet havia arribat a aquell extrem, tot i que últimament es comportava d’una manera estranya.
Quan va sentir que l’Audiència el condemnava a vint anys de presó, Pasqualet va pensar que era un càstig ben just, i que després d’haver pagat pel seu acte criminal estaria en condicions de tornar a ser un home recte.