A
continuació, transcric un conte meu a partir del qual vaig intentar, fa anys,
escriure un guió per a un curtmetratge o una breu peça teatral, però el vaig
deixar inacabat. Vaig començar la casa per la teulada, ja que sols vaig escriure
una part del segon acte, que també transcric després del conte.
La
meua proposta és la següent:
Cerque
un voluntari que complete el guió o la peça teatral.
Qui
estiga interessat en col·laborar amb mi, m'haurà d'enviar una nota al meu
correu electrònic amb les seues idees, perquè jo puga escollir el coautor que
considere ideal.
Una
vegada escollit el coautor, ho anunciaré en el bloc, i els dos ens posarem d'acord
per acabar el text, que serà publicat ací mateix.
El conte és aquest:
AMOR IMPOSSIBLE
“L’odi i l’amor ens busquen”
Pessoa
1
Mira que és inútil aquest home, no sap fer res bé! Des que vam pintar
una ratlla al bell mig del menjador, i ens partírem la casa en dues meitats, no
s’està de sorprendre’m cada dia amb algun disbarat. Avui, en posar-se a parlar
per telèfon, ha oblidat la paella al foc; i si no és per mi, que he pegat un
crit, a hores d’ara ja tindríem la casa cremada.
Quan vivíem junts, és a dir, barrejats –i no com ara, que vivim
separats sota el mateix trespol–, no en feia un brot. El molt murri se les
enginyava per demostrar-me que no tenia temps o que no estava preparat per a
les labors domèstiques; així deixava per a mi tota la feina de casa.
Ara, cadascun s’ocupa de la seua zona; millor dit, jo tinc cura de la
meua, perquè de la seua no es preocupa ningú. Com que no pot pagar-se una
persona que l’ajude a fer el dinar, la neteja i la bugada, a la seua part de la
casa les coses van, cada dia, més malament: sovint, et trobes tota la taula
plena de plats i gots bruts, o veus com les panderoles se'n pugen per les
parets. Si intenta preparar-se un plat de calent, segurament acabarà menjant-se
tot enfurit un entrepà de companatge, ara perquè socarra l’arròs o el bullit,
ara perquè és incapaç d’empassar-se el que ha guisat. Quant a la roba que duu,
és de contar: els captaires que es posen a la porta de l’església van més ben
endreçats que no ell.
En poques paraules, aquest home viu en un estat d’abandó absolut; els
més dies ho té tot fet una brutícia. No sé com acabarem! Tinc por que
m’encomane alguna infecció. No serà difícil, perquè som molt a prop quan ens
asseguem a veure la televisió: el seu sofà i el meu són esquena per esquena.
Fa dos mesos, va convidar una dona a sopar. A dir veritat, aquell dia
la seua part de la casa feia goig de veure: tota neta, cada cosa en el seu
lloc! Es va vestir d’allò més bé, informal però elegant, i portava els cabells
disposats cap arrere, per dissimular la seua calba incipient. Era una amiga
molt jove, rossa, alta, moderna, amb un posat de dona fatal, com les que ixen a
les pel·lícules del Bogart. Ell va encarregar, per telèfon, unes pizzes, i tot
seguit va destapar una botella de bon vi: era la primera de les tres que es
fotrien.
Xarra que xarra, es passaren més de dues hores menjant, bevent i
bescanviant mirades roents. Tenia uns compliments amb aquella rossa que mai no
havia tingut amb mi. És més, no recordava que m’haguera mirat mai d’aquella
manera tan apassionada. Quan es féu la mitjanit, decidiren continuar la festa a
la seua habitació; aleshores fou quan jo me’n vaig anar a dormir tota
indignada.
No vaig poder cloure un ull en tota la nit! El que més m’inquietava era
saber si roncaria igual que quan es gitava amb mi. Els seus roncs eren
esfereïdors, no hi havia manera de dormir al seu costat; per això moltes nits
l’uixava com si fóra un gat, i de mala gana se n’anava al sofà. De segur que
aquella pobra xica s’haguera espantat només sentir-lo, però no hi va haver
ocasió. El molt bandarra no va roncar en tota la nit; almenys jo no el vaig
sentir des de la meua habitació. És un bord! Quan li convé, sí que sap dormir
en silenci i comportar-se com un cavaller!
Prou fàcil li hauria estat tenir algun detall amb mi! Un petó amistós,
una carícia, una manifestació de tendresa, de tard en tard, em farien més feliç
que no el millor dels regals. Sóc una dona molt estalviadora, però no
m’importaria gaire gastar-me els pocs diners que tinc per viatjar en una illa
del Pacífic, amb la sola companyia d’una persona que m’estimara de debò, que em
diguera coses boniques tots els dies i totes les nits, i fóra capaç de plorar
per mi, de veure’m com una dona, no com una parenta. Ho donaria tot per
sentir-me l’objecte d’un enamorament foll, d’aquells que encisen. Però, quan em
pose davant l’espill, i veig el rostre envellit que s’hi reflecteix, m’adone
que ja m’ha passat el temps de la passió.
Ara, l’únic que tinc és el record del temps que Joan i jo ens
estimàvem, a la nostra manera, però ens estimàvem. Feia poc que ens havíem
casat, i ell tenia sempre moltes ganes d’arribar a casa. Aleshores, no li
abellia anar al futbol ni fer una partida al truc amb els amics, sols desitjava
estar amb mi, tot i que fóra assegut al meu costat de cara al televisor. Sense
voler, al cap d’un temps, les coses canviaren, per culpa dels petits conflictes
diaris, quasi insignificants, però que a força de repetir-se anaren ofegant una
per una totes les il·lusions, fins que la convivència esdevingué impossible.
Quan es va quedar sense feina, estava sempre tan amargat que sols em
deia coses grolleres, com si fóra jo qui tinguera la culpa. Un dia quasi em va
estavellar un cendrer al cap. Un altre dia vaig ser jo, tota fora de mi, que li
vaig llançar un plat. L’única solució era separar-nos, abans de començar a
tirar-nos coses més grosses. Com que ningú dels dos no es podia permetre el
luxe de llogar un altre pis, vam acordar de dividir la casa en dues parts
iguals, mitjançant una ratlla pintada al terra. Mig menjador, dues habitacions,
de les quals una fa de cuina, i un bany, per a ell; una habitació, la cuina, un
altre bany i l’altra meitat del menjador, per a mi. Sols no ens hem pogut
partir el corredor de l’entrada.
No sabria dir la raó, però ara, mentre esguarde com es menja tot
famolenc l’entrepà de formatge, sent pena per ell. D’ençà que va tenir aquella
aventura amb la rossa, no ha rebut cap altra visita. Pel que a mi respecta,
sols diré que estic farta: d’estar sola, de treballar com una atzembla en una
fàbrica de pantalons, de no fer res més important que això en tot el dia.
De banda de nit, no tinc cap altra il·lusió que asseure’m al sofà,
engegar la televisió, i esperar que ell s’acomode al seu sofà, que es refrega
esquena per esquena amb el meu. Aleshores, en sentir la seua presència pròxima,
m’imagine com foren les coses si un dia tornàrem a començar, tot i saber que
això no passarà mai.
2
Caram, aquesta dona, com és de neta i feinera! Jo, al seu costat, sóc
un perfecte inútil. El que més em fot és veure-la menjar-se els guisos tan
saborosos que prepara. Se me’n van els ulls darrere, quan la veig eixir de la
cuina amb el plat a la mà. Sempre ha estat una excel·lent cuinera, a diferència
meua que mai no he sabut ni fregir-me un ou. A hores d’ara, després de tres
anys d’intentar-ho, encara no he aconseguit que el rovell no es trenque en
traure’l de la paella. En canvi, ella es fa unes truites de creïlles,
d’espinacs o d’espàrrecs, que fan goig de veure.
Quan ens vam avenir a viure d’aquesta manera tan singular, no vaig
sospesar el càstig que em suposaria olorar els seus menjars. Un dia que ella
dinava paella, vaig haver de realitzar un esforç sobrehumà per no travessar la
línia de separació i servir-me’n un plat. La molt cruel no s’apiada de mi! Que
no veu la cara de llàstima que pose quan mossegue l’entrepà?
De primer antuvi, sols veia els avantatges de la separació: em sentia
lliure, desitjós de fer noves coses, experimentava la mateixa sensació que quan
et lleves un pes feixuc de damunt. Em vaig proposar de fruir la vida amb tota
la intensitat que em fóra possible. Després de treballar, me n'anava amb els
amics i no parava fins a molt entrada la matinada: anàvem a discoteques, féiem
timbes, freqüentàvem tota classe de clubs nocturns.
Però, a poc a poc, passada la novetat, vaig anar desencantant-me: els
meus escassos mitjans econòmics no em permetien de mantenir aquell ritme de
vida; a més, jo ja no estava per a certes coses, que a la meua edat comença a
palesar-se el decandiment de la libido.
Una nit vaig reparar que no havia eixit feia més d’una setmana, i
encara no en tenia ganes. Així he seguit, fins ara. És cert que, de vegades, em
sent com si la casa anara a caure’m al damunt, però, on he d’anar jo?: un home
de quaranta anys, aturat, envellit, capficat, pobre, illetrat, que no té una
altra preocupació que guanyar-se algun jornal per poder sobreviure.
He de confessar que una vegada vaig intentar reconciliar-me amb la meua
dona; fins i tot, me les vaig enginyar per provocar la seua gelosia, però no
vaig tenir èxit. Ella es va mantenir impertèrrita tota la nit, sense dir ni fer
res. La broma em va costar prou cara: vint mil pessetes vaig haver de pagar a
aquella rossa tan espectacular, que vaig llogar per fer un colp de teatre. Cal
dir que la xica va representar molt bé el seu paper. Per moments, vaig arribar
a creure que la seua mirada tan sol·lícita responia a un interés real, però era
una falsa impressió: en entrar a l’habitació em va demanar els seus honoraris i
se’n va anar d’esquitllentes.
Després d’aquest fracàs tan penós, em vaig passar uns dies tractant de
trobar una manera digna de demanar-li perdó, però no vaig arribar enlloc. Molt
que em pese, sóc conscient que el nostre matrimoni ja no té solució. ¿Què
pensaria ella si gosara de dir-li que vull tornar a començar? ¿Quina cara em
faria si li proposara d’oblidar els disgustos del passat? De segur que ni
m’escoltaria o, el que és pitjor, es riuria de mi. No, no puc arriscar-me a res
d’això! Per altra banda, sols de pensar en les nostres discussions d’abans, en
les baralles, crits i incomprensions que enterbolien la nostra relació, se me’n
van les ganes de provar de nou. És millor viure d’aquesta manera, separats per
una ratlla, sense problemes de convivència; així, almenys, hi ha respecte mutu.
De vegades, pense que és una altra dona, que no és la mateixa que
coneixia quan vivíem junts i rebolicats. Aleshores, per emprenyar-la, era capaç
de portar-li la contrària en les qüestions més senzilles, però avui tot el que
fa em sembla bé. És clar que ara la veig d’una altra manera: jo diria que mai
no l’havia trobada tan encantadora com ara, i això em confirma la necessitat de
seguir igual. He de fer un esforç per afaitar-me tots els dies, anar ben
vestit, arranjar la meua part de la casa. Ella s’ho mereix. Així, quan m’assega
al sofà, i la senta respirar darrere meu, pensaré que ella és feliç de
sentir-me tan a prop.
La part del guió escrita per mi, fins ara, és aquesta:
La part del guió escrita per mi, fins ara, és aquesta:
SEGONA PART
ESCENA PRIMERA
(El menjador d’una
casa. Una ratlla blanca pintada al terra el divideix en dues parts iguals. Ací
i allà de la línia divisòria, hi ha dos sofàs units esquena per esquena; que
estan encarats a sengles televisions. En cadascuna de les parts hi ha una
taula, cadires, altres mobles i decoració pròpia d’una vivenda humil. Al centre
de la paret del fons, és la porta d’entrada, per la qual es pot accedir de
manera directa a les dues parts. Maria sopa en silenci, asseguda davant la seua
taula, que està situada a la meitat dreta de l’escenari. A l’altra meitat,
comença a aparéixer fum procedent d’una habitació.)
Maria.- (En adonar-se del fum.) Que inútil és aquest home! Ja se li ha
tornat a cremar el sopar!
(Joan apareix tot enfurit, portant una paella fumejant a
la mà.)
Joan.- Me cague en la pena negra! En
tan bona que m’estava eixint aquesta truita d’espàrrecs, per culpa d’un descuit
d’última hora se m’ha cremat. Pitjor per a ella, perquè me la pense menjar
igual.
(Joan s’asseu
davant la seua taula, i es posa la truita cremada al plat. Se la menja en
silenci, de mala gana. Per empassar-se-la, necessita ajudar-se de freqüents
glops d’aigua. Maria el mira, molt divertida. Com que estan divorciats i
barallats, cadascun parla per a ell, però ho fa amb la clara intenció que
l’altre l’escolte.)
Maria.- (Parlant de verbes.) Si no canvien molt les coses, estic
convençuda que acabarem socarrats. Ja m’ho deia ma mare, no et cases amb un
home que no vullga entendre res de les coses de casa, que seràs sempre la seua
criada. Afortunadament, ara ja no estic casada, però correc el perill de
canviar el meu paper d’esclava d’un marit masclista, pel de víctima d’un veí
incendiari.
Joan.- (Tot indignat.) En aquesta casa ja no es respecta res, ni el silenci necessari per
sopar amb una mica de tranquil·litat. Si tinguera mil duros gastadors al mes,
per llogar-me la cotxera del costat, ara mateix aguantava jo aquesta situació.
Maria.- (Amb sornegueria.) Que bona m’ha eixit la sopa de peix! No hi ha res com una bona sopa
per entrar en calor una nit tan freda com aquesta. Les truites cremades no són
recomanables ni en estiu ni en hivern. Són molt males de pair.
Joan.- (Molt enfadat.) Serà millor que me’n vaja a la meua habitació, perquè ja tinc l’orella
calenta de sentir com em provoquen (se’n va).
(Maria es queda
sola a l’escenari. Com que ja ha acabat de sopar, s’encén una cigarreta.)
Maria.- Que poca corretja té aquest home! De
no res s’enfada, i la veritat és que no hi veig el motiu. Al cap i a la fi,
quan acordàrem pintar la ratlla al mig del menjador, i dividir la casa en dues
meitats, ja deixàrem clar que cadascun era lliure de fer el que li abellira a
la seua part. Jo no he fet més que expressar els meus pensaments en veu alta.
Si en aquesta casa no es reconeix la llibertat d’expressió, aviats estem. Prou
faig tot el dia en mossegar-me la llengua davant l’encarregada del magatzem. La
molt borda no para ni un moment de donar-nos canya. Tot el que fem li sembla
poc! Ens insulta, ens empeny, ens acaça quan anem a pixar. Ara bé, que no se li
acudisca a ningú retraure-li res, que te’n vas tot dret al carrer. Això no
falla. No hi ha temporada que no n’acomiade tres o quatre per mancaments de
disciplina o de rendiment.
(Sona el timbre de
la porta. Tot prest Joan entra a l’escenari i s’adreça a la porta d’entrada de
la casa.)
Maria.- (Intrigada.) Que estrany! Feia més de sis mesos que ell no rebia cap visita. Pel
que es veu estava a l’aguait de la seua arribada, perquè ha ixit com un tret.
Qui voldrà veure’l a aquestes hores?
(Joan obri la porta
i apareix una rossa espectacular, vestida de manera molt provocativa.)
Joan.- (Fent-se el sorprés.) Però si és Anna!
Anna.- (Porta una botella de cava a la mà.) Pensaves que no vindria a
felicitar-te? No tots els dies es fan quaranta “tacos”!
Joan.- (Impacient.) Passa avant, per favor, que m’acabes de donar una gran alegria. Em
sentia tan sol, que necessitava de la teua companyia.
(En passar avant,
Anna repara en la presència de Maria, que l’esguarda encuriosida des de l’altre
costat de la ratlla divisoria.)
Anna.- És
aquesta la teua ex-dona, no? Puc saludar-la?
Joan.- Millor
serà que ho deixes estar. Amb ella els compliments són innecessaris. És prou
que sigues una bona amiga meua, perquè ella estiga predisposada a dir-te
qualsevol grolleria. (Canvia el seu to
de veu per un altre de més sensual.) Millor serà que gastes els teus compliments amb mi. No et sembla?
(Joan s’acosta a
Anna i la pren entre els seus braços per donar-li un bes apassionat als llavis.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada