El Tribunal
Suprem s’ha posat seriós i ha començat a anul·lar tots aquells plans
urbanístics aprovats, durant l’època que bé es podria qualificar com la de
l’urbanisme “a la carta” (anys 2000-2007), sense l’informe de la Confederació
Hidrogràfica del Xúquer. Ha calgut que fóra el Tribunal Suprem el que donara
una passa endavant, ja que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat
Valenciana, en el seu dia, va acceptar que es prescindira del dit informe, si
se n’aportava un altre fet per l’empresa concessionària d’aigües potables.
És clar que era
un desficaci confiar una exigència tan important, com és l’existència i
sostenibilitat dels recursos hídrics, a unes empreses subjectes a les pressions
dels governs municipals, prou sovint interessats a urbanitzar tot allò que un
promotor espavilat els proposara.
En aquella
època, molts ajuntaments van aprovar plans urbanístics, sense l’informe de la
Confederació i menyspreant els milers d’al·legacions presentades pels veïns.
Va ser una època
nefasta per a la democràcia i la racionalitat mediambiental i urbanística, al
llarg i ample de tot el territori valencià. De la nit al matí, a través d’un
PAI, es decidia urbanitzar a pler allí on el planejament general havia previst un
destí agrícola. És clar que unes modificacions tan ràpides i econòmicament
rentables eren una ocasió propícia per a la corrupció i l’engany, ja que molts
xicotets propietaris venien els seus terrenys, ignorant allò que sí sabien els
seus compradors, gràcies a la informació privilegiada de què disposaven: que
els terrenys anaven a ser reclassificats i multiplicarien el seu valor extraordinàriament.
Em sorprén que
d’aleshores ençà no hagen arribat als tribunals més casos de corrupció relacionats
amb l’urbanisme d’aquella època. La raó d’aquesta impunitat serà, potser, la mateixa
legislació, que era tramposa, oberta a tot tipus d’arbitrarietats i confusa, la
qual cosa facilitava la realització de tot tipus d’abusos de poder.
Bona prova del
que acabe de dir és la jurisprudència que he comentat al principi. La
legislació no estava gens clara, però el Tribunal Suprem ha donat una lliçó als
picaplets que viuen de capgirar el sentit de les lleis, i ha vingut a dir,
implícitament, que si la llei no és racionalitat i sentit comú no mereix tal
nom, i que cal fer prevaldre aquelles lleis que sí s’ajusten als dits principis
elementals, en cas de conflicte entre normes. Tant de bo l’exemple s’estenga, i
a partir d’ara puguem comptar amb una jurisprudència menys permissiva amb els
desgavells administratius.
