Al barri, tenien fama de ser una parella molt unida. Portaven casats uns
quaranta anys, i malgrat el temps transcorregut sempre es tractaven d’una
manera atenta, que suscitava l’interés dels veïns, no habituats a tan fines
subtileses.
Quan eixien a fer un volt o anaven junts a comprar, ell passava
diligentment a l’esposa un braç pels muscles, i mai no s’estava de cedir-li el
pas en entrar a qualsevol lloc. Tot era així: elegant i educat, potser una mica
fred, que dirien els més malpensats, però una convivència tan llarga no pot
aspirar a mantindre’s en una mena d’apoteòsica plenitud, perquè ja és prou
miracle la persistència d’un cert respecte, d’una determinada manera de
mirar-se sense parlar; la discreció d’una carícia que no espera cap resposta o
el bes fugisser d’abans d’anar-se’n a dormir. Això era el que li restava a
aquella parella: no l’amor que crema sinó el seu deixat, no la paraula viva
sinó el silenci de no saber què dir-se, no la inquietud per descobrir res
important sinó la paciència d’ignorar les petites ofenses.
Si no fora perquè un dia, quan tornaven del seu passeig diari, es trobaren
una gateta abandonada en un cantó i decidiren fer-se’n càrrec, la seua vida en
comú hauria seguit igual d’exemplar per sempre més.
L’entrada d’aquella hostessa a la seua casa va suposar un canvi radical
en la relació de la parella, perquè quan hi vivien només els dos s'acostumaren a adoptar una
actitud falsament comprensiva, que els empenyia a evitar qualsevol
enfrontament. Era com si es deixaren portar per una certa rutina i preferiren
callar resignadament a retraure’s els defectes mutus. La presència de la
gateta, d’improvís, va rebolicar les antigues inèrcies, com si el fet
d’incloure un tercer element en un món que sempre havia estat reduït als dos,
fora l’esperonada que necessitaven per a deixondir-se de la seua letargia, i
així poder culpar l’altre de les ofenses que feia temps es mantenien amagades.
Un dia era ell qui es queixava amargament davant de l’esposa que un estiu
llunyà s’haguera quedat amb les ganes de visitar Itàlia, en negar-se ella a fer
el viatge. Val a dir que no la censurava perquè li haguera sobrevingut un desig
renovat de córrer món, i ara es considerara ja massa vell per a intentar-ho,
sinó perquè la dona s’havia entestat que la gata els acompanyara a la platja a
passar el dia, i ell pensava que això no era una bona idea. En un altre temps,
en compte de tirar-li per la cara aquella frustrada aventura, el marit hauria
consentit atentament la presència de l’animal, o a tot estirar s'hauria esforçat a justificar la seua negativa amb raons precises i ben argumentades. Mai
hauria pouat en la memòria per a recuperar un antic motiu de greuge.
Un altre dia era ella qui acusava el marit de no respectar les seues
hores de son, perquè feia més de deu anys que la despertava totes les nits,
cada vegada que s’alçava a pixar. Ara bé, aquell retret no li’l feia perquè
últimament ell haguera incrementat el número de miccions nocturnes, sinó
ressentida perquè el marit la instava a parlar baixet, després de dinar, per a
evitar despertar la mascota, que tenia el costum de dormir plàcidament damunt
de la catifa del saló.
Eren petites discussions que en el seu dia ajornaren, o faltes que potser
una vegada aparentaren perdonar, les que ara ressuscitaven davant d’aquella
felina, que esdevenia així l’excusa perfecta per a la revenja.
A vegades s’enfadaven per qüestions absurdes. Com ara, quan el marit bonegà
l’esposa perquè sempre cuinava per a la nouvinguda uns aliments exquisits,
mentre que ell havia d’apanyar-se amb qualsevol guisat fet de pressa i
corrents.
En fi, a força de repetir-se aquelles situacions, es podria dir que el seu
matrimoni havia deixat de semblar una sòlida estructura i es començava a
trontollar. I encara que eren sempre mancaments menors els causants de la
disputa entre els cònjuges, es produïen amb tanta freqüència que deterioraven
la vida en comú.
Per a salvar la relació, pensaren que l’única solució possible seria desfer-se de l’element causant de la discòrdia, perquè tenien clar que els seus
problemes venien de la inoportunitat d’introduir un intrús a casa. Els va
costar algunes llàgrimes prendre aquella decisió, però la seua estabilitat era
el més important.
Avergonyits, sense gosar dir-se una paraula, un dia agafaren la mixa i
l’abandonaren als afores de la ciutat. Com que temien que resseguira el seu
rastre, tornaren a casa en un taxi.
Aquella nit no pogueren cloure l’ull, preocupats com estaven per la
situació de la gata, que sincerament apreciaven, malgrat la pertorbació que la
seua aparició els havia provocat. I així continuaren durant unes quantes nits.
Amb el pas dels dies, la seua convivència va recuperar la
meticulositat ordinària. I prompte tornaren a admirar-se dels seus silencis, de
les seues regles de cortesia, de la seua manera pacient d’adreçar-se l’un a
l’altre. Però ara, si es miraven a la cara, sabien que hi havia un rerefons de
falsedat darrere de tanta delicadesa, i els feia mal no expressar el que
pensaven, no manifestar-se tal com eren.
Per això, la nit en què sentiren la gata miolar davant de casa, acceptaren
que res podria tornar a ser com abans de conéixer-la. I li obriren la porta,
perquè surara la veritat.