dimarts, 24 de juny de 2014

EMOCIONS


Col·leccionar emocions: una cançó, una sonata, un poema, una mirada, una paraula, un arbre, un paisatge… No conec cap altra manera millor de sentir-me viu. I que conste que no identifique la plenitud vital amb la felicitat. No es tracta pas d’això, sinó d’una altra cosa ben distinta: el que vull dir és que de vegades em sent transportat a un món quasi oblidat, on m’allibere d’una part de mi mateix (la més evident) i pren possessió de mi la part amagada, on habiten els sentiments que em vénen de lluny i em fan pensar que encara sóc aquell infant que mirava, innocent i desconcertat, el món com si fóra una magrana recent esclatada. És com si per un moment una veu interior em volguera enganyar dient-me que tot és possible, encara, perquè tot comença a partir d’eixe moment.

dilluns, 23 de juny de 2014

L'EMPERADOR ESTÀ NU

La crisi actual no és sols econòmica, també és institucional. El ciutadà, en un moment tan difícil, necessita que les institucions democràtiques funcionen correctament, perquè així es pot sentir segur i esperançat en un demà millor. Tanmateix, quan comprova que aquelles no estan a l'altura dels temps que corren, es desenganya i pensa que el sistema no va al seu favor sinó a la seua contra, i això genera una preocupant desconfiança envers la democràcia.
És injust imputar a la democràcia mancances de les quals només són responsables els qui no es comporten democràticament, però si el conjunt institucional no és capaç de regenerar el sistema per evitar que caiga en la corrupció i en la iniquitat, difícilment se li podrà exigir a la ciutadania que destrie el gra de la palla i es carregue de fe en els grans principis teòrics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Per això les institucions són tan importants, perquè estan pensades per evitar que en una època tan difícil com l’actual el ciutadà se senta desprotegit. La Constitució ha establert uns jutges i tribunals que han de garantir el compliment de les lleis. Els parlaments han de legislar perquè siguen una realitat els drets i les llibertat públiques, procurant el seu exercici efectiu per tothom. Els governs i les administracions públiques han de servir l’interés públic i no els interessos d’uns quants. Les institucions de control han de posar fre al mal govern i a l’abús de poder.
El gran problema és que les institucions no han sabut estar a l’altura de les circumstàncies, quan eren més necessàries. I la culpa d’aquest fracàs ja es veia vindre de lluny. Els partits polítics han posat per davant els seus interessos a aprofundir en la democràcia. La divisió de poders s’ha reduït a la mínima expressió. Els poders fàctics condicionen de manera alarmant el poder polític, que és l’únic elegit pel poble. Aquesta situació era evident des de feia molt de temps, però amb l’arribada de la crisi econòmica ha esdevingut intolerable allò que en èpoques de bonança es consentia indegudament.
Crec que una de les tasques inajornables, ara mateix, és prendre les mesures pertinents a fi de recuperar el correcte funcionament de les institucions democràtiques. És clar que sols tindrà èxit aquesta empresa si es porta endavant una renovació de les persones i de les idees. Seria un gran avanç que els ciutadans fórem capaços de posar-nos d’acord en una cosa tan elemental com és exigir que funcione bé tot el que funciona mal. Perquè la solució rau en la voluntat de fer que esdevinga efectiu el que ja està inventat o, dit d’una altra manera, que les institucions “democràtiques” es comporten “democràticament”. L’emperador està nu i hem estat massa temps callant-ho.

dimarts, 17 de juny de 2014

SUMAR ESFORÇOS

Cada vegada em costa més no dubtar de tot, no dubtar de mi mateix. Per això sempre tracte de posar-me d'acord amb qui discrepa de mi, tot convençut que els dos plegats serem capaços d'arribar més lluny que no pas enfilant-la cadascun pel seu compte.  I és que em costa molt creure que tinc tota la raó, i si la tinc m'agrada obrir la meua opinió als altres perquè l'arrodonisquen i la porten enllà dels seus límits. No hi ha satisfacció més gran que aconseguir metes compartides, sumar esforços, bescanviar penes i treballs, alegries i festes. L'única cosa que no aguante és la mala llet. Sempre es comporta com una fera ferotge capaç d'acabar amb els nostres millors propòsits. És una manera d'odiar sense fonament, de fotre el proïsme perquè sí, o per enveja. És una força irracional que tot ho arrossega, i que ens deixa sense paraules, sense ganes de dir res que no siga: "Ho he intentat tot per ser benvolgut i ara, quan menys m'ho esperava, m'han dit que sóc un imbècil, que no sé el que em porte entre mans, o que em comporte com un monstre malvolent". Després, més asserenat, te'n vas a casa i en mirar-te a l'espill no et reconeixes en les paraules que t'acaben de dir, perquè la imatge que es reflecteix a l'espill és la d'una persona distinta a aquella que t'han descrit. Així i tot, dubtes de l'espill, i quan intentes pactar amb ell, t'adones que és impossible arribar-hi a un acord, perquè ja no sols dubtes de tu mateix, sinó també de com et mires a tu mateix.