Hi ha paraules que diuen veritat, n'hi ha d'altres que diuen mentida, però les paraules de què em propose parlar en esta entrada pertanyen a una tercera categoria: la de les paraules buides. Perquè se m'entenga bé el que vull dir, aclariré que titlle de paraules buides aquelles que estan desconnectades de la realitat.
Hi ha qui llança a l'aire paraules buides per trencar un silenci incòmode, o empés per una necessitat vital, perquè si no parla rebenta. Estes pràctiques són molt antigues i no són les que ara em preocupen. En el que pretenc parar esment ara mateix és en l'abús que es fa actualment de les paraules com una tècnica d'evasió de la realitat, la qual cosa suposa privar-les del seu sentit original per convertir-les en un mer producte de consum. És com si les paraules que, en origen, valen pel que aporten de realitat al procés de comunicació humana, esdevingueren pura aparença. El que importa és parlar, no per demostrar que un té raó, sinó per agradar a la gent que ens escolta. Qui fa este abús del llenguatge no diu, necessàriament, mentida, perquè no és eixa la finalitat del seu parlament: que siguen veritat o mentida les seues paraules resta en un segon plànol. L'única cosa que l'importa és la seua capacitat de convéncer els demés sense dir res d'interessant, perquè així no els compromet a res.
Quan veig els debats electorals televisats, inevitablement, pense en esta utilització abusiva de la paraula. La realitat està absent d'estos debats. És després de les eleccions, quan els ciutadans ens adonem de la realitat silenciada pels aspirants en els seus avorrits debats.