divendres, 18 de desembre del 2015

DEBATS ELECTORALS

Hi ha paraules que diuen veritat, n'hi ha d'altres que diuen mentida, però les paraules de què em propose parlar en esta entrada pertanyen a una tercera categoria: la de les paraules buides. Perquè se m'entenga bé el que vull dir, aclariré que titlle de paraules buides aquelles que estan desconnectades de la realitat.
Hi ha qui llança a l'aire paraules buides per trencar un silenci incòmode, o empés per una necessitat vital, perquè si no parla rebenta. Estes pràctiques són molt antigues i no són les que ara em preocupen. En el que pretenc parar esment ara mateix és en l'abús que es fa actualment de les paraules com una tècnica d'evasió de la realitat, la qual cosa suposa privar-les del seu sentit original per convertir-les en un mer producte de consum. És com si les paraules que, en origen, valen pel que aporten de realitat al procés de comunicació humana, esdevingueren pura aparença. El que importa és parlar, no per demostrar que un té raó, sinó per agradar a la gent que ens escolta. Qui fa este abús del llenguatge no diu, necessàriament, mentida, perquè no és eixa la finalitat del seu parlament: que siguen veritat o mentida les seues paraules resta en un segon plànol. L'única cosa que l'importa és la seua capacitat de convéncer els demés sense dir res d'interessant, perquè així no els compromet a res.
Quan veig els debats electorals televisats, inevitablement, pense en esta utilització abusiva de la paraula. La realitat està absent d'estos debats. És després de les eleccions, quan els ciutadans ens adonem de la realitat silenciada pels aspirants en els seus avorrits debats.

dilluns, 7 de desembre del 2015

"MACBETH", DE VERDI

El passat dissabte vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana Macbeth, basada en el drama de Shakespeare, que va tenir lloc al Palau de Les Arts. Primer de res, he de destacar que l'Orquestra de la Comunitat Valenciana va assolir l'excelència, amb una interpretació plena d'energia i de matissos, que es va compenetrar a la perfecció amb el cant dels protagonistes, entre els quals va destacar la formidable actuació de Plácido Domingo. Cal assenyalar que en esta òpera, Verdi, va superar els esquemes estereotipats del belcantisme i es va preocupar de què la música s'avinguera amb la psicologia dels personatges i les diferents situacions.
Ens trobem davant d'una òpera fosca, perquè fosca és la història dels protagonistes: Macbeth dubta abans de matar al seu rei, perquè el sentiment de culpa el paralitza. És la seua dona la qui l'empeny a actuar titllant-lo de covard. A poc a poc, es giren les tornes, i Macbeth esdevé un dèspota assassí, mentre que Lady Macbeth, víctima del remordiment, es torna boja i mor. Més que no l'ambició, jo crec que el tema d'esta obra és el de la culpa i el remordiment. Macbeth se sent culpable d'haver matat al seu rei, però eixe sentiment de culpa no el paralitza sinó que l'esperona a matar a tota la progènie del rei Duncan. Esdevé, així, un assassí implacable, tot i que viu amargat perquè sap que és un traïdor i això el porta, en ocasions, a insinuar el seu penediment. En canvi, Lady Macbeth, comença sent una ambiciosa assassina, que domina la voluntat del seu marit i l'empenta cap al crim per atényer el poder. En eixe moment és una dona insensible que no coneix la culpa. Tanmateix, a mesura que transcorre el drama la follia s'apodera d'ella, a causa del remordiment que li provoca la seua dolenta actuació.
Esta doble evolució dels personatges, que s'ha qualificat com "simetria creuada", em porta a pensar que en la base d'este drama es troba la idea del mal en dues de les seues manifestacions: per una banda, la maldat de qui es deixa arrossegar pels demés, en contra dels seus principis. Per altra banda, la maldat que respon a motius útils, però que és tan horrible que sols pot suportar-la qui té una gran fortalesa física i mental. Lady Macbeth és dèbil i acaba morint víctima de la seua dolenta acció. En canvi, Macbeth, mor en mans dels seus enemics, igualment amargat, però no boig, perquè ell té fortalesa suficient per a fer una fugida cap a endavant i multiplicar els seus crims.

divendres, 4 de desembre del 2015

SER TRANSPARENT


En un estat que es declara social i democràtic de Dret, la transparència és més que una norma legal d'obligat compliment: la condició de ser transparent emana amb tanta naturalitat del principi democràtic, que tots els poders estatals, autonòmics i locals, així com els perceptors de fons públics, haurien d'adoptar la transparència com una manera de ser.
Dir, com acabe de fer, que la transparència és una manera de ser, és tant com dir que cal ser transparent, no tan sols perquè estiga manat per la llei, que també, sinó perquè la transparència és una de les raons que donen sentit a l'existència de les institucions democràtiques. Si l'opacitat resulta inadmissible en democràcia és perquè mitjançant ella el que es pretén és enganyar els ciutadans, i no hi pot haver autèntica democràcia on habite l'engany, ja que això equival a relegar el poble sobirà a un segon pla.
Així enfocat el principi de transparència, el primer que hem d'advertir és que exigeix ​​molt dels governs i administracions públiques. No es tracta només, ja ho he dit, de donar la informació legalment deguda, sinó d'alguna cosa més, ja que si les lleis reguladores de la transparència no van acompanyades d'un canvi radical en la manera de ser que adopten els nostres governants, poc s'avançarà.
Una manera de ser que comporta un compromís amb la veritat, que s'erigeix ​​així en un valor democràtic ple de sentit. El ciutadà ha de saber com es gasten els diners públics, perquè són els seus diners i perquè l'interès general ha d'estar per sobre els interessos particulars. En conseqüència, l'obligació del governant de retre comptes és una de les més essencials que hi ha en democràcia. Sense transparència, és a dir, sense veritat, la democràcia esdevé una farsa, ja que el vot estarà subjecte a manipulacions incompatibles amb el respecte degut a qui exerceix un dret tan fonamental.
Hem relacionat, per tant, la transparència amb la veritat, i aquesta connexió posa en relleu que la transparència és un valor que necessita de les lleis per ser preservat, però que no en té prou amb la protecció legal per prevaler.
La saviesa popular, des de temps immemorial, ha incorporat al seu patrimoni la sentència que diu: "Feta la llei, feta la trampa", per al·ludir a les múltiples estratagemes que la imaginació dels qui estan subjectes als mandats legals és capaç d'ordir per evitar el seu recte compliment. Per això, mai no serà suficient una llei, ni tan sols una bona llei, per garantir la transparència, perquè aquesta requereix un amor a la veritat que no sempre és pròpia dels qui han d'aplicar les normes.
Davant d'aquesta realitat, del que es tracta és de portar a terme un canvi cultural i educatiu que modifique d'una manera profunda i substancial la relació dels ciutadans amb els poders públics. I perquè aquest canvi siga possible, cal que es produïsca un procés de maduració democràtica, perquè sols així serem capaços de desterrar la banalització rampant que tot ho tergiversa i deixa inerme la ciutadania davant del poder.