UN POEMA DE MANUEL MORENO DÍAZ

Quan vaig presentar el poemari de Manuel Moreno Díaz, "Armonía y estrago", al febrer de 2016, vaig destacar que un dels poemes que més m'agraden d'un llibre tan reeixit és "Tejados de Tomelloso", perquè és una composició d'una gran bellesa plàstica de la qual "m’agrada especialment la imatge del xiquet que puja a les teulades per descobrir el món, i quan ja s’ha fet major encara conserva el record d’eixe descobriment, amb l’enyorança amarga de qui ha estat expulsat del paradís de la infància".

El pas del temps és una de les matèries poètiques per excel·lència. Tots els poetes ens sentim subjugats pel sentiment de pèrdua que va associat al seu decurs. Tot poema barreja sentiments, sensacions i pensaments en proporcions diverses, a fi d'expressar una emoció que d'altra manera seria inefable. Jo veig en aquest poema tot això: la frescor a la cara de qui puja a la teulada per desafiar l'estret horitzó que l'envolta, la decepció que tothom experimenta quan pren consciència que ha passat el temps en què tot era possible, la convicció que és inútil intentar fugir d'un mateix, perquè sempre tornem al nostre passat.

Com que m'agrada aquest poema i aprecie molt Manuel, vaig aprofitar que el dia 12 d'octubre em trobava prop de Tomelloso per desplaçar-me al poble del meu amic poeta i fotografiar les seues teulades. Així, em trobe en condicions d'oferir als seguidors del meu bloc un poema tan bell acompanyat d'unes fotografies de les teulades de Tomelloso, tal com es veuen en l'actualitat des del quart pis d'un edifici del poble.

TEJADOS DE TOMELLOSO

Estos han sido siempre tus dominios,
el inmóvil oleaje de las tejas,
la caída sin fe de las antenas,
el consuelo a dos aguas de la lluvia.
Ellos, tan bien peinados por el aire,
tan bien arados de intemperie,
ellos, enjalbegados de luna,
parroquianos del alba y los crepúsculos,
pisados por el sol o sucios de relente,
han sido siempre tu única montaña.

Abrigado de altura,
como un dios indolente,
aprendiste tus ojos en sus lomas
y a comulgar la luna cada noche.
Los vientos escolares siempre hallaban
lapiceros con que escribir
la lentitud del humo,
se probaban la ropa
tendida en las terrazas,
repartían tu ausencia por el mundo.

Con su abrazo de escamas verdecidas
y sus alas de arcilla,
los tejados la casa cobijaban,
incubaban la luz de cada cuarto,
le daban su tibieza justa,
la del salón, modosa y ventanera,
la especiera y candeal de la cocina,
aquella que le daba a las alcobas
el color de los trajes heredados,
la que regaba cada tarde el patio
de eucarísticos vencejos,
la luz con la camisa de domingo,
que tan bien le sentaba a tu pereza.

Ahora, a pie de herida,
de la vencida fe de los tabiques,
contemplas los difuntos lamparones
de barro tapia abajo,
la larvada humedad de los cimientos,
los muñones de la escayola enferma,
techos que solo eran capaces
de sostener el cielo, no la nieve,
ni la escondida cicatriz del hielo;
pero entre los escombros tu mirada
todavía descifra
el manso silabeo de la lluvia,
la efímera sintaxis de las nubes,
la prédica tenaz de las estrellas,
aquello que aprendiste,
como un dios indolente,
subido en los tejados de la infancia.

CARTA OBERTA DES DE "FRANCOLAND" A QUI CORRESPONGA

“Quan el misteri és massa gran, resulta impossible desobeir” (Saint-Exupéry). En efecte, passa sovint que la realitat ens sembla tan aspra que necessitem el misteri per defugir-la. El misteri té força poètica i és una via d’eixida que ens permet fer-nos escàpols quan els dessabors ens aclaparen. Hi ha misteris exògens, que naixen fora de nosaltres, i plens d’encant ens fan pensar “que tot està per fer i tot és possible” (Martí i Pol), però també n’hi ha d’altres endògens, que són creats per nosaltres mateixos o pels grups socials en què ens integrem, a fi d’ajudar-nos a sobrevolar la crua veritat que ens envolta.

El misteri ens dóna tant a canvi de tan poc que no podem renunciar a ell. Per això el misteri té prestigi, com també el té l’esperança o la utopia. Ara bé, en una societat oberta hi ha misteris molt diversos i contradictoris entre si, i si cada individu o col·lectiu té dret a perseguir els seus propis misteris, en exercici de la seua llibertat, caldrà que ho faça de manera respectuosa amb els drets dels altres individus i col·lectius que obeeixen a uns altres misteris ben diferents.

El Dret és avorrit perquè s’ha de fonamentar en la racionalitat, no en el misteri. No obstant això, el Dret és imprescindible, ja que la societat s’ha de regir per regles que valguen per a tots i això és incompatible amb la subjectivitat del misteri, que cadascú s’inventa en funció de les seues aspiracions. Si volem que la convivència pacífica siga possible, ha d’haver-hi, per tant, una jerarquia entre la norma jurídica, que en una democràcia és fruit de la voluntat popular majoritària, i el misteri, que és objecte d’obediència tan sols pels qui creuen en ell.

L’obediència als misteris de cada individu i de cada grup social s’ha de subordinar a les normes que la majoria s’ha donat, perquè si no fóra així podria més el caprici de cadascú que el respecte als drets i llibertats dels altres. Si no tenim clara aquesta subordinació, la convivència esdevindrà impossible. Bona prova del que dic és que qualsevol grup social que il·legalment realitze el seu misteri, el primer que farà serà aprovar una norma jurídica per preservar-lo, ja que a partir d’eixe moment considerarà que cap altre misteri s’ha d’obeir si va en contra del seu misteri inaugural.

Jo crec que els catalans seguidors del "procés" són conscients d’aquesta subordinació del misteri que tant adoren i pretenen al Dret, i per aquesta raó titllen de “Francoland” la democràcia espanyola. La seua estratègia és vendre a nivell internacional la idea que Espanya és un país no democràtic, on no es respecten els drets humans. Com que el Dret, amb majúscula, ha de respectar eixos drets, si demostren que tal respecte no existeix, deixa de ser el sistema jurídic espanyol, amb la seua Constitució i els seus estatuts d’autonomia, una ordenació digna d’obediència.

Una part important de la societat catalana pensa ara que Espanya no és una democràcia perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació, i han decidit fer justícia pel seu compte, però jo crec que s’equivoquen, perquè el règim parlamentari espanyol, amb totes les seues imperfeccions, és homologable al règim vigent en altres països europeus que són considerats pertot arreu com democràtics.

Fet i fet, opine que la unilateralitat és un error, i si no fóra perquè hi ha tanta gent que està convençuda del contrari, m’inclinaria a pensar que ens trobem davant de la representació col·lectiva d’una comèdia, en la qual el guionista fa dir als diferents protagonistes que la independència no comporta eixir de la Unió Europea, ni suposa la pèrdua de la nacionalitat espanyola, ni tan sols que el Barça deixe de jugar la Lliga espanyola. I del deute públic ja en parlarem, i de la Seguretat Social, i dels impostos, etc., com si foren uns detalls sense importància. Es comporten com si foren xiquets experts a aplicar la llei de l’embut, d’una manera tan poc subtil que faria riure si no es tractara d’un joc tan preocupant.

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (5)

Qui nega l’evidència, enmig d’una conversa, és perquè no troba arguments per defensar la seua opinió i, malgrat això, no vol reconèixer que està equivocat. És una persona, doncs, que no és pas de fiar.

***

Tenim la sensació que, a mesura que ens fem majors, el temps passa cada dia més a pressa. Però els dies tenen les mateixes 24 hores que abans. Per tant, els qui hem canviat som nosaltres, no el temps.

***

Li agradava tant el silenci que, després de parlar, sempre demanava perdó.

***

Només volia que el deixaren en pau, però va cometre l’error de dir-ho.

***

Era tan intel·ligent que quan mirava al seu voltant les idees se li espantaven.

***

Era tan indecís, que no prenia una decisió quan ho tenia clar, sinó quan es cansava de dubtar d’allò que tenia clar.

***

Els millors amics són aquells que no es creuen en l’obligació de donar-nos consells.

***

Sempre deia el que li convenia, fins i tot quan no li convenia dir-ho.

***

Hi ha dues classes de persones: les que sols saben que no saben res i les que no saben ni això.

***

Qui se sent feliç de ser un imbècil i quan es mira a l’espill no s’ofén, no hauria d’ofendre’s perquè els altres li ho recorden.

***

Era tan just que, per unes o altres raons, tothom acabava queixant-se-li.

***

De vegades es passa de l’amistat més entranyable a l’odi més extrem, en un temps mínim: el que necessita una persona per dir-li a una altra la veritat més elemental.

***

Ser sincer no és dir tot el que un pensa, sinó el que calga per traure a un altre de l’error.

L'AUTOENGANY

Com diu Eugeni Gregori, "l’autoengany consisteix a creure’ns alguna cosa contra l'evidència, encara que aquesta se’ns mostre fins a la sacietat. Senzillament, no la volem veure. Per tant, ens aferrem a les nostres fantasies malgrat que aquestes estiguen desmentides per allò real". Hi ha, per tant, en l'autoengany un component de renúncia a saber la veritat, perquè tenint-ne l'evidència defugim avenir-nos amb ella.

Moltes són les causes que poden desencadenar aquesta actitut, tot i que jo crec que les podríem classificar en dues grans categories:

a) Per una banda, caldria parlar d'un autoengany defensiu: hi ha qui adopta aquesta actitut tan irracional per necessitat o per por, bé perquè no té valor en un moment donat d'acarar la veritat tal qual és, bé perquè els seus interessos li impedeixen assumir una veritat que l'obligaria a actuar d'una manera distinta a la seua conveniència.

b) Però també hi ha un autoengany de caire més ofensiu, que no es limita a evitar situacions desfavorables, sinó que pretén aconseguir una finalitat determinada. Així, hi ha vegades en què la veritat ens destorba per arribar a la meta que ens hem marcat i, per això, prescindim d'aquella conscientment. A diferència de l'anterior, aquest autoengany és socialment més perillós, ja que no para esment a evitar perjudicis als altres. És un autoengany que respon a una estratègia predeterminada, és a dir, que es carrega de raons abans d'actuar, sense importar-li la seua notòria falsedat.

Tant l'autoengany defensiu com l'ofensiu poden obeir a interessos personals. La diferència, però, rau en que l'autoengany defensiu és menys agressiu i calculador: qui s'autoenganya per raons defensives s'acontenta amb eixir del pas davant d'una situació conflictiva. En l'autoengany ofensiu, en canvi, hi ha una aposta més meditada a favor de la mentida, que no es para davant de res per tal d'aconseguir els seus interessos. I és que, en la vida, tot és qüestió de matissos: no és el mateix creure's que defraudar a l'Hisenda pública no és indigne d'un bon ciutadà, que declarar-se objector fiscal per raons ideològiques i demanar a tothom que seguisca el seu exemple. En el primer cas, tenim l'actitud més aviat defensiva d'aquell qui no vol pagar a Hisenda i busca una justificació a la seua conducta, sense pretendre fer prosèlits. En el segon cas, hi ha el comportament desafiant d'aquell qui no sols està convençut de tenir raó, sinó que eleva el seu convenciment a la categoria de doctrina, la qual cosa l'espenta a l'aventura un tant mesiànica de propagar el seu exemple, tot i que siga convocant manifestacions, demanant el vot en unes eleccions o fundant una associació d'aduladors.

Jo crec que vivim en una societat en la qual abunden aquesta classe de mesies que adopten l'autoengany com estratègia per enganyar els altres i portar-los a la desesperació, perquè de vegades l'esperança necessita d'una mica d'autoengany, a fi que la veritat no se'ns faça del tot insuportable, però la mentida deixa de ser pietosa quan no calma el dolor sinó l'aguditza portant-nos a un camí sense eixida.

Fet i debatut, l'autoengany que resulta socilament perillós, i que és molt actual, és aquell que no es limita a l'individu que el concebeix sinó que aquest intenta propagar les seues conviccions desconectades de la realitat en cerca de les ments d'aquelles persones incautes que, desproveïdes de claredat d'idees, cauen con beneits al parany del seu discurs de predicador orat.

Entre els qui detenten algun tipus de poder abunden molt aquesta mena de predicadors que tenen la gosadia de demanar-nos la confiança, i no són capaços d'il·luminar-nos amb cap idea engrescadora. Uns volen canviar-ho tot i els altres no res, però ambdós s'abstenen sistemàticament d'articular un discurs convincent i coherent.

Recorde que després de la "pantanada" de Tous em van contar que, quan construïen l'autopista, les persones majors d'Algemesí s'acostaven encuriosides als operaris i tècnics de la concessionària a informar-los que calia fer-hi un pont en un punt determinat, ja que quan hi havia una riuada l'aigua sempre buscava eixe camí. No el van fer i, efectivament, quan va venir la "pantanada" una part important del terme es va inundar per culpa de la falta de previsió. Els qui projectaren l'autopista s'autoenganyaren pensant que això no passaria mai, però la gent del poble, ama d'una memòria col·lectiva, sabia que eixes coses passaven de tant en tant, inevitablement. Estaria bé que els predicadors de tota mena escoltaren més a la gent modesta que tant ha aprés contemplant la natura, perquè eixes veritats senzilles podrien evitar moltes catàstrofes, en estar lliures de sofisticats autoenganys.