PARELLES

A Eladi Mainar

Dia 11 de març de 2002

Avui he conegut una dona força interessant. Encara que no ens hem dit res, les nostres mirades s’han creuat moltes vegades, des que el meu gat s’ha posat a jugar amb la seua gosseta. Ambdós érem asseguts en sengles bancs del parc, un enfront de l’altre. Estaria bo que, després de buscar parella tants anys, fóra gràcies al meu moix que coneguera la dona somiada. No sé per què, però així que l’he vista he sentit una emoció especial, que de seguida han confirmat els nostres animals simpatitzant mútuament. Potser ella també deu haver pensat que això era un bon senyal, perquè l’he vista inquieta i sense saber on mirar. Demà tornaré al mateix banc, a esperar-la.

Dia 11 de març de 2002

La gosseta que m’han regalat els pares, perquè m’ajude a oblidar el bandarra de Joan, és molt exigent. Si no la traus a passejar tres cops al dia, es posa tan nerviosa que no hi ha qui l’aguante dins de casa. Avui ha conegut un gat preciós, i –ben al contrari del que sol passar– s’han avingut d’allò més bé. Després diran que un gat i un gos sempre van a la brega, com si es poguera generalitzar quan es tracta d’odi o d’amor. Demà tornaré al mateix parc, i així demostraré als incrèduls que és possible l’amor entre contraris, perquè mana la individualitat, les ganes de portar-lo endavant. Si Joan i jo ens ho proposem fermament, sé que podrem superar la nostra crisi actual.

Dia 12 de març de 2002

Quina alegria m’he endut quan l’he vista arribar. Avui l’he trobada encara més bella que ahir. De segur que venia de la perruqueria, i no m’estranyaria que el jersei blau de llana que portava l’acabara d’estrenar. Malgrat els meus trenta-vuit anys, no puc blasonar d’experiències importants amb les dones, que em permeten de capir fàcilment el significat de la seua conducta, però sospite que avui s’ha abillat pensant en mi, amb la intenció de causar-me una bona impressió. I això m’encoratja. El meu primer objectiu serà aconseguir, a poc a poc, asseure’m al seu costat. Ella i jo al mateix banc. Crec que se sent també sola. M’ho diu la seua manera de deixar córrer el temps. Sembla no tenir mai pressa. Quan se n’anava, he notat que volia dir-me alguna cosa, però –després de dubtar una mica– ha marxat sense pronunciar cap paraula. Estic convençut que demà hi tornarà, i qui sap si serà el dia més feliç de ma vida.

Dia 12 de març de 2002

Continua l’amistat de la meua gossa amb el gat. Llàstima que el seu amo faça cara de pocs amics, perquè m’agradaria que em diguera el nom del seu moix. És tan bonic! He intentat preguntar-li’l, però en mirar-me he perdut les ganes d’intimar amb un desconegut, que vés tu a saber qui deu ser. Els pares estan encantats que passege la gosseta. Així no em veuen tancada a l’habitació, sense parlar amb ningú.

Dia 13 de març de 2002

Avui no ha passat res d’extraordinari. Ella ha vingut amb la seua gosseta, però se n’ha anat al poc de temps. Segurament li deu haver decebut la meua timidesa. Demà, sense falta, he de fer alguna cosa notable perquè conega la sinceritat dels meus sentiments vers ella. Em resulta inconcebible haver viscut tant de temps, sense saber ni tan sols que existia.

Dia 13 de març de 2002

Després d’un breu passeig, he acudit a la cita que aquest matí havia concertat amb Joan. El molt bord m’ha telefonat per demanar-me perdó. Malgrat tot el que m’ha fet patir, encara diu que no pot viure sense mi. Li donaré una oportunitat més, i faré un últim esforç per comprendre’l, perquè encara l’estime. Mira que canvien les persones! Fa quatre anys, quan el vaig conéixer, em semblava una persona perfecta. Estava tan enamorada, que era incapaç d’adonar-me dels seus defectes. Ara, en canvi, es comporta amb mi d’una manera egoista. Clar és que jo també he canviat, perquè ja no sóc tan impulsiva i em pense més les coses. Ell diu que sóc massa exigent. I tant que ho sóc! Comences renunciant a les coses petites, i acabes condemnant-te a una vida resignada, com tantes dones que conec. O tot o no res. No em valen les ambigüitats, ni les actituds pusil·lànimes. Per a mi, l’amor és deslliurament total i mutu.

Dia 14 de març de 2002

He fracassat, i no puc donar la culpa a ningú. Quan s’ha assegut al banc, esplèndida, la tenia a l’abast. Però m’ha paralitzat un terror orb, que em prenia del coll i m’escanyava si intentava alçar-me. Per fi, quan he aconseguit posar-me dret, em tremolaven tant les cames i els llavis, que no podia avançar ni gosava obrir la boca. En això estava, quan la seua gosseta s’ha enfurismat amb el meu gat, i tot se n’ha anat en orris. Ella s’ha aixecat per separar els dos animals, i ràpidament ha abandonat el parc amb companyia del seu, per evitar mals majors. I jo l’he deixada anar-se’n, sense saber què fer ni dir res. No m’ho perdonaré mai.

Dia 14 de març de 2002

És clar que un gat i un gos sempre han d’acabar malament. Volia pensar el contrari, però estava equivocada. Avui ho he comprovat per partida doble. La meua gossa ja no vol saber res del gat. M’ha fet pena l’infeliç del seu amo, que s’ha disgustat força en veure la baralla. Així i tot, crec que hauria pogut ajudar-me a separar-los, i no quedar-se quiet com un estaquirot. Després, per a completar la diada, he discutit amb Joan. No pense tornar a veure’l en ma vida, perquè aniríem sempre –ara ho sé– com el gat i el gos, i això resultaria inaguantable. Sé que m’espera en algun lloc la persona que em farà feliç. Però, com trobar-la? Per començar a buscar, miraré que tinga un gos que faça lliga amb la meua gosseta. De gats, ja en tenim prou!

L'ETERN RETORN

–Pare, vull que em compres aquest gatet.

Això va demanar aquell xiquet de cinc anys al seu pare, en passar per davant de l’aparador d’una important llibreria. I ambdós s’hi van aturar una mica a contemplar l’animal. Era un gat elegant, que captivava aquell que el mirava. Tenia un pelatge de color crema amb bandes fosques, i uns ulls verds que refulgien com metall resplendent.

–El que ens faltava a ta mare i a mi, un gatet! Com si tu no ens donares ja prou faena!

Aquesta va ser la contestació tallant del pare.

L’endemà feren el mateix trajecte, i de nou es trobaren amb el gat de l’aparador. El xiquet va insistir:

–Pare, per favor, compra’m el gatet, que m’agrada molt.

L’esforçat progenitor agafà el fill de la mà per obligar-lo a seguir endavant. L’únic comentari seu fou el següent:

–En aquesta tenda no venen gats, sinó llibres. Així que lleva-t’ho del cap.

Però el xiquet, infatigable, no s’estava de demanar el gatet cada cop que el veia.

Abans de gaire, els pares eren al llit tractant un assumpte concernent a la criatura que els amoïnava:

–Avui he parlat amb el metge del xiquet. Diu que no ens preocupem. Que això és normal a la seua edat.

–Com ha de ser normal que es pixe al llit set nits seguides, un xiquet que ja és a punt de complir sis anys?

–El doctor sospita que la causa de la incontinència pot ser un desig insatisfet. Per tant, hem de fixar-nos bé, i si el descobrim podrem solucionar el problema.

–Si és així, crec que sé quina classe de desig té el xiquet. Fa més de deu dies que em demana el gatet que hi ha a la llibreria de la cantonada. Per descomptat, jo faig tot el que puc per llevar-li-ho del cap.

–És curiós. Quan era menuda, també m’agradaven molt els gatets, i els meus pares me’n regalaren un el dia del meu seté aniversari. Encara recorde aquell dia com un dels més feliços de ma vida.

–Ja sé per on vas. El que vols és encolomar-me l’animal. I això no em fa cap gràcia. No m’agraden els gats!

–No sigues exagerat, home, que un gat és un animal ben discret, i fa molta companyia.

Sense necessitat de discutir-ho més, la parella va decidir preguntar al llibrer si s’avenia a vendre’ls el moix.

Aquesta va ser la seua resposta:

–Com que el necessiten per raons terapèutiques, i en bé del seu fill, no tinc cap inconvenient a cedir-los graciosament l’animal, ara mateix, perquè sé que en tindran cura.

Quan el xiquet, en tornar del col·legi, va veure el gatet dins de la seua habitació, va tenir una doble reacció. De primer, es va alegrar tant que no el deixava tranquil, grapejant-lo com si fóra una joguina. Però, després d’unes hores, en veure-li el dentat de prop, va engegar a plorar amargament, mentre deia:

–Jo no vull que aquest gat córrega per la meua habitació.

–Ara dius que no el vols, després d’haver-me pregat tants cops que te’l portara a casa? Fill meu, no hi ha qui t’entenga!

–Sí que el vull, però en un aparador com el de la tenda.

No cal dir com reberen els pares el nou caprici del fill. Però, tenint en compte que acabaven d’arribar a un acord amb el generós llibrer, i que hauria estat desatent fer-se arrere, acceptaren instal·lar el gat dins d’una urna de vidre, que, amb l’ajuda de la imaginació, bé podia assemblar-se a un petit aparador.

Després de feta la faena, i en transcórrer uns quants dies, s’adonaren que el gat a penes menjava res. Parlaren amb el seu antic amo, per esbrinar la raó de la desgana. El llibrer va fer una deducció lluminosa:

–Crec que l’animal pateix d’enyorança. Tinguen en compte que ha viscut molt de temps envoltat dels meus llibres. La millor solució que se m’acut és que se n’emporten uns quants perquè el moix els tinga a la vista. Així aconseguiran que se senta com si fóra en aquesta llibreria.

Tornaren a casa carregats amb els deu volums d’una coneguda enciclopèdia, i feren el que havia prescrit el bibliòfil. Als pocs dies, celebraren l’encert del seu dictamen, ja que el gat va recuperar la gana de menjar. I així van transcórrer unes quantes setmanes de felicitat total, fins que el capriciós fill va resoldre posar fi a aquest paradisíac estat convivencial. Perquè una nit, quan se n’anava a dormir acompanyat del seu pare, entraren a la cambra del gat a donar-li la bona nit, i comprovaren que romania en silenci dins de la seua urna atapeïda de llibres. Embadalit, el xiquet va restar una llarga estona admirant-lo, fins que va repetir allò que tant temia escoltar el resignat progenitor:

–Pare, vull que em compres aquest gatet.

CRIM PERFECTE

La confusió, l’ambigüitat i la incertesa tornaren a angoixar-me desesperadament.

                                    Rafa Gomar

                                                                1

Mai no oblidaré les seues últimes paraules, dites abans d’espenyar-se daltabaix d’un cingle: “Que bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons”.

Des que va esdevenir aquell fet fatal, la policia no fa més que emprenyar-me. No estan disposats a passar per alt així com així que fóra jo l’única persona que acompanyara l’oncle quan es va matar. En un primer moment, em feren moltes preguntes per veure si em contradeia en explicar els fets. Volien saber per què pujàrem al cim d’aquell cingle, què feia jo quan la víctima va estimbar-se, quina va ser la causa de la seua caiguda. Com que ho vaig contestar tot amb serenitat i precisió, i l’informe del forense va confirmar que no apareixien al cadàver masegades que feren pensar en un homicidi, deixaren de preguntar-me i encetaren un altre tipus d’indagacions més subtils, com ara, informar-se sobre el meu passat, aguaitar els meus moviments, preguntar a familiars i amics per les meues relacions amb l’oncle.

La policia no ha descartat encara que el cos es despenyara com a conseqüència d’una empenta meua, perquè poden haver empentes assassines que no deixen cap senyal al cadàver. Per esbrinar la veritat, esperen amb paciència un mancament meu, un moviment en fals que em descobrisca. No tenen pressa de collir la fruita; pensen que amb el temps acabarà madurant.

La policia vol aclarir els fets, saber el que va passar aquell dia, com si fóra fàcil assolir la veritat, quan la veritat i la mentida van agafades de la mà. Sé que totes les aparences del cas van en contra meu, perquè fon jo qui va convéncer l’oncle d’anar a la serra a fer rovellons; qui sabia, pel meu coneixement del terreny, que era perillós pujar en aquell cingle; qui era al seu costat en el moment de l’estimbada, i, sobretot, qui s’ha beneficiat econòmicament de la seua mort en haver heretat el seu important patrimoni.

Malgrat això, totes aquestes aparences no poden demostrar cap culpabilitat ni desfer la meua presumpció d’innocència. La gent pot xafardejar tot el que li abellisca, i la policia remoure cel i terra amb les seues indagacions, però davant els ulls de la llei sóc innocent, tan innocent com qualsevol fill que hereta dels seus pares, com tots aquells que al llarg de la història s’han beneficiat legalment de la mort dels altres.

La policia s’agafa a l’herència com a possible mòbil del crim, però ¿qui podia endevinar la darrera voluntat del meu oncle?: un tipus estrafolari, que era molt capaç de deixar-ho tot per a sufragis i obres pietoses, en benefici de la seua ànima. A més, dintre el cercle familiar era sabut que l’oncle em tenia un afecte especial; fins i tot solia repetir davant la gent que jo era el seu nebot preferit.

Posem per cas, tenint en compte que em beneficiava, que m’haguera alegrat de la mort de l’oncle, i què? Els meus sentiments no importen a la llei, sols els meus actes. La llei ens dóna un marge molt gran per a cometre tota classe de vileses, i sols una petita part en són delicte. Moltes vegades, una acció infame esdevé un crim castigat per la llei sols per una qüestió estètica. Les presons són plenes de gents que no sabien matar quan van executar el seu crim. Els qui maten bé no van a la presó. La gent conviu sense problemes amb els delinqüents que disfressen els seus crims de legalitat. Sols mereixen fortes penes els qui s’embruten les mans de sang. En la vida, és molt important saber comportar-se, tenir bon gust, parlar amb elegància, vestir bé, robar, estafar, malversar amb un cert pudor, dintre una mesura. Per tant, puc alegrar-me de bon grat de la mort de l’oncle, de ser ric, de tot el que va passar aquell dia que anàrem tots dos a fer rovellons a la serra, i no passa res. Qui pot criticar-me per això?

¿Quantes persones renunciarien a la seua prosperitat d’avui per l’estretor d’ahir, tot i que això els donara la possibilitat de ressuscitar els seus morts? Crec, sincerament, que molt poca gent ho faria, veritat? Doncs a mi em passa el mateix, que no desitge de tornar al passat, malgrat tota l’estima que sentia pel meu oncle.

El record d’allò que va passar dalt del cingle esdevé, cada vegada, més borrós; gairebé he oblidat molts detalls que abans em feien sentir segur de la meua innocència. Em domina una sensació d’irrealitat, com si haguera estat un altre el protagonista d’aquella escena, i jo fóra sols l’espectador d’una peça teatral. Intente reconstruir els fets, però el desassossec no m’abandona: hi ha un per què que no sé contestar.

                                                                2

No crec que hom puga dubtar sobre els motius per què vaig proposar l’oncle d’anar a la serra: ambdós ens delíem per un bon plat de rovellons fregits amb alls tendres. La gent que ens coneixia bé, sabia de bon grat que, en matèria culinària, aquella era la nostra debilitat. És clar que la majoria de les voltes era jo sol qui anava a fer-los, i després compartia la senallada amb ell. No obstant això, no era aquella la primera vegada que hi anàvem els dos junts. A més, el dia que va passar la terrible desgràcia, com que feia un sol tardoral francament agradable, donava gust eixir a la serra per desbalbar les cames. El fet que l’oncle no tinguera, d’antuvi, massa ganes d’acompanyar-m’hi, i que jo haguera d’insistir-li per convéncer-lo, no tol ni una mica de credibilitat a la meua versió.

Quant als meus coneixements damunt el terreny, cal dir que no eren massa notables, sols els necessaris per a no perdre’m, i poder localitzar les ombries on es criaven els millors rovellons. L’oncle, és cert, no estava tan avesat com jo a vagarejar per la serra, però tenia prou discerniment per a sotjar els seus perills. Al cap i a la fi, és molt fàcil de capir que un cingle costerut, i cobert de gebre, no és el lloc més segur per a fer-se una fotografia. A més, va ser ell qui en va tenir la idea. Per això, el fet que jo no l’advertira del perill que hi corria no és més que una anècdota.

Una vegada que érem els dos dalt del cingle, l’oncle em va deixar la seua cambra fotogràfica, dient-me tot content:

– Fes-me una fotografia ben bonica, que vull endur-me un record d’aquest matí tan feliç que estic passant amb la teua companyia.

Vaig prendre la seua cambra i em vaig situar a una distància prudencial, a fi d’aconseguir un bon enquadrament.

Aleshores, és quan l’oncle va dir:

– Quina bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons.

En sentir aquesta observació, li vaig demanar que donara un pas endarrere, per tal que l’objectiu encabira tota la seua persona.

I així va ser com es va produir el decés: refiat de mi, l’oncle no va tenir cura de comprovar on xafava, i va donar el pas fatal cap a l’abisme.

Encara avui, malgrat el temps que ha passat, em faig algunes preguntes: ¿Per què li vaig demanar que donara aquell pas endarrere? ¿Ho vaig fer per l’afany purament estètic de fer una bona fotografia?, o, al contrari, ¿buscava quelcom més? Sé que la policia no pot provar res en contra meu, però així i tot sent un regomello quan pense en aquell dia. Necessite estar segur d’allò que em va passar pel cap, mentre l’oncle mirava la cambra amb un somriure fotogràfic: ¿Vaig ser sols l’observador qualificat d’un accident lamentable? ¿Soc l’autor d’un crim perfecte?