CULTURA PACTISTA

En una entrada meua del dia 24 de desembre de 2015, que ara recupere, tractava un tema que a hores d'ara em sembla més actual que mai, tot i que les circumstàncies han canviat molt.

Ací la teniu:

En política, tot pacte comporta una renúnica, que afecta tant l'ideari dels partits com els seus interessos. Ara bé, tot pacte és també una conquesta, perquè la seua raó de ser és aconseguir uns objectius amb els quals coincideixen tots els participants, que són conscients de la impossibilitat de realitzar-los en solitari. Per tant, perquè siga possible el pacte és necessari que els partits rivals tinguen clar que és més important allò que poden atényer posant-se d'acord, que no el que poden perdre.

Si donem per bona esta primera conclusió, val a dir que no pot haver-hi una autèntica cultura pactista sense una bona dosi de generositat. I ací ens trobem davant del primer problema, ja que els partits polítics busquen el vot, per una banda, i per una altra, estan formats per persones que ambicionen el poder, i estos condicionants dificulten enormement les renúncies necessàries, perquè els pactes comporten el risc de perdre el recolzament d'una part de l'electorat, i esta pèrdua minva les aspiracions dels líders a guanyar o mantenir-se en l'exercici del poder.

Un dels símptomes més notoris de l'existència d'una crisi en el funcionament democràtic és l'inexistència de partits polítics disposats a posar per davant les qüestions fonamentals, tot i que això els obligue a deixar-ne aparcades d'altres més accessòries o ajornables. Perquè els partits polítics tenen com a finalitat bàsica millorar la vida de la ciutadania, i això els obliga a fer un esforç màxim en la defensa dels interessos generals.

És clar que cada partit, segons el seu particular posicionament ideològic, interpretarà d'una manera distinta on rau l'interés general, en un moment donat, i és este un factor legítim de discrepància que pot justificar la impossibilitat d'un pacte, però també cal destacar que la generositat a la qual obliga la cultura pactista, quan aquesta s'entén com un deure democràtic, no permet justificar qualsevol desacord. Ans al contrari, la generositat democràtica obliga a esgotar la diligència en la recerca d'uns punts d'encontre.

Si passem d'un plànol general, a un altre més concret, i ens posem en el punt de vista de la ciutadania que ha votat els partits polítics, sense decidir-se a favor d'una majoria clara, resulta incontestable la pertinència del deure de generositat esmentat, perquè és una generositat exigida per les urnes, és a dir, hi ha una voluntat expressada democràticament d'arribar a acords, i els partits polítics no poden mirar cap a un altre costat.

Per això, hi ha una llei democràtica no escrita, que penalitza els partits que no s'han esforçat a arribar a pactes, en el cas que aquesta mancança determine la necessitat d'una segona elecció. I jo crec que esta llei pot ser decisiva a hores d'ara, perquè no veig massa generositat en els partits, però sí por a una segona elecció que els castigue. Dissortadament tothom parla de la necessitat de revitalitzar una cultura de pactes, però jo crec que ha estat tan abandonada esta cultura durant tant de temps que no és gens fàcil ressuscitar-la de la nit al matí. I quan dic que ha estat abandonada, em referisc a una cultura de pactes ben entesa, és a dir, basada en el rigor, la lleialtat i la confiança, perquè si falten estes qualitats no estem parlant de pactes, sinó de pur càlcul electoral i de conveniència, que no permeten per si mateixos arribar enlloc, sinó que provoquen el desprestigi dels qui protagonitzen estos paperots i de la mateixa democràcia.

L'AUTOENGANY

Com diu Eugeni Gregori, "l’autoengany consisteix a creure’ns alguna cosa contra l'evidència, encara que aquesta se’ns mostre fins a la sacietat. Senzillament, no la volem veure. Per tant, ens aferrem a les nostres fantasies malgrat que aquestes estiguen desmentides per allò real". Hi ha, per tant, en l'autoengany un component de renúncia a saber la veritat, perquè tenint-ne l'evidència defugim avenir-nos amb ella.

Moltes són les causes que poden desencadenar aquesta actitut, tot i que jo crec que les podríem classificar en dues grans categories:

a) Per una banda, caldria parlar d'un autoengany defensiu: hi ha qui adopta aquesta actitut tan irracional per necessitat o per por, bé perquè no té valor en un moment donat d'acarar la veritat tal qual és, bé perquè els seus interessos li impedeixen assumir una veritat que l'obligaria a actuar d'una manera distinta a la seua conveniència.

b) Però també hi ha un autoengany de caire més ofensiu, que consisteix a mentir als altres per a mentir-se a si mateix. Es tracta d'aquelles situacions en les quals la persona transmet històries, situacions i percepcions que estan distorsionades. En un principi sí que s'és conscient d'esta xicoteta distorsió de la realitat, però a poc a poc la persona acaba sent absorbida pel seu relat i el personatge. A diferència de l'anterior, aquest autoengany és socialment més perillós, ja que no para esment a evitar perjudicis als altres.

Per a Arendt, l'autoengany és el perill per excel·lència dels polítics. Perquè els mentiders autoenganyats perden tot contacte amb un món real que finalment sempre els acaba atrapant.

Prou sovint, els polítics es comporten com a mentiders autoenganyats que tenen una fe infinita en el poder de la comunicació política per a conquistar la ment del públic. Es donen en ells les dues versions de l'autoengany, ja que, per una part necessiten creure's el que es convé per a resultar convincents quan neguen la realitat, i per una altra part necessiten que els ciutadans creguen les seues divagacions perquè sense els seus vots no poden arribar enlloc. A tal fi, fan servir la propaganda.

LITERATURA NECESSÀRIA

Walter Benjamin va dir que la meitat de l'art de narrar rau a referir una història lliure d'explicacions, cosa que no sol fer el món de la informació. En efecte, quan llegim una notícia al diari, és molt normal que el periodista barrege un determinat esdeveniment amb tota mena d'explicacions. En canvi, un bon narrador ha d'estalviar-se les valoracions i ser capaç de contar-nos una història amb tanta gràcia que ens divertisca i prenga vida davant dels nostres ulls, és a dir, que s'explique per ella mateixa.

El millor lector és aquell que s'acosta a la literatura d'una manera absolutament contrària a com ho fa el qui compra un periòdic al quiosc: no per a informar-se, ni per a assabentar-se del que passa al món real, sinó -com deia Isaac B. Singer- per plaer, igual que fan els xiquets quan obrin un llibre de contes en cerca d'històries estranyes i meravelloses. Per això una novel·la o un conte, encara que el llegim moltes vegades, sempre ens sembla distint, perquè les històries poden ser interpretades segons les circumstàncies i la pròpia experiència vital del lector. Tanmateix, poca gent hi ha que gaudisca de llegir moltes vegades una mateixa notícia del diari, perquè les explicacions, una vegada ja es coneixen, no demanen una nova lectura, ja que esdevenen velles, gastades.

Per què no ens cansem mai de llegir les mateixes històries? Martín Garzo destaca com la ficció no cerca desautoritzar el món real, sinó ampliar el camp d'allò que és possible. El que mou a un narrador de històries és el desig de donar un significat a l'existència. I això no vol dir que un bon escriptor haja de ser capaç d'inventar-se històries difícils o molt originals. El que de debò resulta fonamental en la literatura és que les històries contades ens ajuden a viure, mostrant-nos la injustícia i alhora la possibilitat de la justícia. Com deia Pavese, la literatura serveix per a rescabalar-nos dels afronts de la vida. Jo experimente eixe sentiment sempre que m'emocione llegint, perquè em sent molt ben acompanyat.