SÍ, PERÒ...

La conjunció adversativa “però” és utilitzada de manera abusiva i indiscriminada, fins i tot per a negar allò que s’acaba de dir. Així, no resulta gens infreqüent comprovar com persones aparentment assenyades comencen expressant el seu parer sobre una qüestió d’actualitat, més aviat polèmica, i tot seguit fan un ús i abús de la dita conjunció per a referir un seguit de matisacions, excepcions i condicionaments a la que, de bon principi, semblava ser la seu opinió, de tal manera que aquesta esdevé buida de contingut en ser contradita pel seu suposat defensor.

Aquesta tècnica podríem dir-ne que constitueix una alternativa a l’eufemisme, ja que persegueix la mateixa finalitat: contar les coses d’una manera distinta a com en realitat es pensen, a fi de suavitzar el missatge. Principalment, això passa perquè els personatges públics saben molt bé que, en determinats contextos, no els convé expressar allò que pensen d’una manera franca. Per tant, consideren més oportú fer aquest tipus de circumloquis, i així afirmar una cosa per a negar-la a continuació.

Algú podrà creure que millor és això que no practicar la crua mentida. Però entre l’una i l’altra no hi ha tanta diferència. Al capdavall, qui abusa del “però” també falta a la veritat, tot i que siga d’una manera elegant. A més, no sempre és innocent el recurs a aquesta tècnica, ja que solen emprar-la els qui no diuen clarament allò que pensen, perquè volen enganyar a la gent.

Són molts els exemples que podríem relacionar ací sobre la utilització impròpia de la conjunció “però”. Com ara: en una entrevista televisiva, li pregunten a un governant si està a favor d'adoptar unes determinades mesures que la majoria de la societat demana. Com que l'entrevistat sap molt bé que no li convé dir d’una manera oberta i sincera el que pensa, automàticament respondrà que "sí". I tot seguit, a través del "però", començarà a fer valdre les excepcions que neguen allò que acaba d'afirmar. Així, una modesta conjunció, que està pensada tan sols per a enllaçar oracions o parts d'una mateixa oració, es fa servir per a assegurar una cosa, en la qual realment no creu el polític, i la contrària, que expresa el seu parer més franc. Així és com el "però" tranforma en inevitable allò que si es diguera de dret resultaria senzillament inacceptable per a molts ciutadans.

REALITAT I FICCIÓ

Realitat i ficció es complementen: la realitat és el que és i la ficció, el que imaginem.

La realitat alimenta la ficció i aquesta enriqueix la realitat perquè ens ajuda a comprendre-la.

Sense ficció, les nostres vivències serien més pobres, i sense realitat, viuríem en el deliri.

No és més humana la realitat que la ficció: la nostra identitat està feta de realitat i de ficció. Si no tenim cura d'aquesta dualitat ens deshumanitzarem. Un ésser humà que no xafa terra, o que no imagina el que la realitat amaga, autolimita les seues facultats.

La realitat es reconeix en la veritat. Si neguem la veritat, neguem la realitat. En canvi, la ficció es reconeix en la llibertat: el acte creador és un acte essencialment lliure.

Som al mateix temps racionals i irracionals, però sabem ordenar aquesta contradicció. La realitat cal afrontar-la sempre, però podem redescobrir-la a través de la ficció. Per això, la ficció fa que la realitat siga més profunda, i la realitat fa que la ficció siga més bella.

La literatura té quasi tres mil anys d'història, i l'experiència ens diu que els millors llibres i els millors contes es van escriure fa molts anys. Difícilment ningú podrà superar Homer, Sòfocles, Virgili, Dant, Ausiàs March, Shakespeare, Cervantes, etc.

Qualsevol clàssic ha de ser llegit prescindint de l'anècdota, perquè el que perviu d'aquells grans autors és la categoria: el misteri de l'ésser humà que es despulla davant de nosaltres de la manera més bella possible.

És clar que tothom no està preparat per a llegir els clàssics, perquè sols poden gaudir de la seua lectura els qui viuen en la realitat i busquen en la literatura respostes al gran misteri de la vida.

Fins i tot, hi ha pedagogs que consideren que per raons profilàctiques han de privar els seus deixebles d'eixe tipus d'experiències, perquè no veuen en la ficció llibertat creadora sinó una veritat que no admet segones i terceres lectures, i de rebot pensen que la realitat no és veritat sinó llibertat d'elegir en quin nivell de realitat o d'irrealitat vivim.

Per tant, per a aquesta nova tendència postmoderna, com que la ficció és veritat, no existeix la ficció, i com que la realitat és només llibertat, no existeix la realitat. El que resta és un tòtum revolutum en el qual la realitat i la ficció no saben mai on són.

VERITAT I MENTIDA

En "Veritat i mentida en la política", Hannah Arendt ens adverteix que quan la política es desvincula de la veritat, corromp la democràcia des de dins i converteix el poder en una màquina de destrucció. No es refereix a la veritat metafísica, sinó a la veritat factual, la que es basa en el respecte pels fets i permet una deliberació pública ajustada a la realitat. Els qui des del poder menyspreen la veritat, corroeixen la democràcia. Arendt ja va advertir sobre els perills que comporta utilitzar la capacitat persuasiva de la propaganda per a tractar que la realitat s'adapte a la teoria, de les conseqüències de supeditar la interpretació dels fets a les pròpies creences i de desentendre's del que és possible per a substituir-ho pel que és imaginat. Quan els polítics intenten confondre i pretenen que la seua interpretació interessada i distorsionada dels fets siga creguda com una veritat, estan corrompent la democràcia. I si quan diuen defensar una causa il·lusòria ho fan a més per a defensar determinades posicions de poder, estan incorrent en un engany deliberat.

Si bé és cert que la mentida forma part estructural de la política, fins a molt recentment el paper en la conformació de l'opinió pública d'altres elements com la diversitat d'actors polítics, la defensa efectiva del dret a la informació i el paper dels mitjans de comunicació, permetia mantindre un equilibri imprescindible per al desenvolupament de la democràcia. L'impacte de la tecnologia, i la seua transformació de les lògiques comunicatives, trenca en gran manera aquests equilibris, posant en qüestió una sèrie de pilars democràtics. Les estratègies de desinformació incideixen no solament en la capacitat de distribució, sinó també en el temps d'aquesta, la sentimentalització de les decisions polítiques, la fragmentació de l'opinió pública, la creació d'esferes públiques paral·leles, i la seua consegüent polarització, l'absència de referències informatives vàlides i la creació d'un clima de sospita general que posa en qüestió el paper de la veritat i posa en perill la democràcia.

Un acord sobre l'existència de la veritat i la possibilitat d'aconseguir-la torna a ser el fonament indispensable d'una vertadera democràcia. Com assenyalava Claudio Magris: «Moltes coses dependran de com resolga la nostra civilització aquest dilema: si combat el nihilisme o el porta a les seues últimes conseqüències.» Hui més que mai la veritat, com a component essencial per a la formació de l'opinió pública, més que una obligació moral és una necessitat política, un requisit indispensable de la democràcia.

Hi ha tres classes de mentides, segons el tipus de veritat que neguen o pretenen substituir:

En primer lloc, cal parlar de les mentides que neguen els fets, és a dir, aquelles que atempten contra la veritat fàctica. El propaladors d’aquestes mentides busquen desconnectar el proïsme de la realitat.

Una altra classe de mentides són les que tracten de convèncer la gent que una determinada creença no verificable empíricament és una veritat incontestable.

En fi, hi ha un tercer tipus de mentida que es caracteritza per formular un raonament o juí que no segueix les regles de la lògica ni del sentit comú.

Totes aquestes mentides són idònies per a enganyar la ciutadania i manipular-la. Sempre ha estat així, tot i que en l’actualitat la mentida s’ha sofisticat i ha inventat noves formes d’estendre el seu domini. Entra en les nostres cases sense trucar a la porta, i s’adorna de plomes molt atractives que ens fan convèncer de la seua utilitat. És a dir, no la veiem com una amenaça, sinó com un objecte de valor superior a la veritat. Sabem que no és la veritat, però això no ens fa rebutjar-la. Ans al contrari, acceptem qualsevol mentida, per grossa que siga, si trobem que ens convé o és capaç d’emocionar-nos. Caiguem, així, en l’infantilisme més estèril, perquè no és il·lusió ni esperança el que desperta en nosaltres tanta falsedat, sinó incapacitat per a acceptar la realitat. I és que la nostra capacitat d’autoengany, si ultrapassa uns límits raonables, esdevé pura autocastració.

LES REGLES DE JOC

Una de les característiques més destacades de les actuals societats postmodernes és que potencien de manera desaforada les emocions dels individus, en detriment d'altres facetes de la personalitat humana com la racionalitat. D'aquesta manera, els individus no s'agreugen per idees, ni tan sols per interessos, sinó per sentiments i emocions, que és una manera molt poc consistent d'agreujar-se, perquè els éssers humans som una passió impossible: sempre en volem més, mai ens donem per satisfets.

El principal efecte que es deriva de tanta emotivitat és la feblesa social, perquè un individu que no té les idees clares, ni és capaç de mirar més enllà del que ell sent o li abelleix a cada moment, no pot integrar-se en grups socials sòlids. Abans al contrari, el que es produeix és una important fractura social que recorda al famós "divideix i venceràs", perquè els col·lectius en què s'integren els individus no responen a reivindicacions o compromisos essencials, sinó més aviat al capritx o a una part molt xicoteta de la realitat. Per tant, quan les emocions canvien, els grups es divideixen més i més, perquè tots els seus components són centres de la creació.

Ens trobem, per tant, davant d´un liberalisme de nou encuny, que no persegueix el desenvolupament integral de les potencialitats de cada individu, sinó més aviat dissoldre'l en col·lectius incapaços d'inquietar als qui posseeixen el poder polític i econòmic. Fet i fet, es retalla la part racional de l'individu i es potencia la part emocional, i aquesta descompensació origina una ablació de l'esperit crític i de la sociabilitat ben entesa, és a dir, la que es preocupa pel bé comú.

El que predomina és el capritx de cadascun, i la manera de generar pau social s'assembla al també famós "pa i circ" dels romans: es fa creure als nostres ciutadans que el que ells desitgen és el més important, que no és mai el que convé a tothom. D'aquesta manera, es pot arribar fàcilment a la conclusió, en una època de canvi climàtic i de crisi política i econòmica, que l'única cosa que importa és el que a mi em passa, per xicotet que això siga. Per tant, allò que realment importa queda relegat a un segon plànol en bé dels capritxos més diversos, que no responen a cap visió de conjunt ni de futur.

Els populismes exploten molt bé aquesta desestructuració social, perquè saben com atraure els seus votants mitjançant l'enfrontament entre grups dividits. El greuge comparatiu és per a ells un autèntic filó. I com més s'incrementa aquest enfrontament, més es produeix, paral·lelament, un reagrupament en blocs cada vegada més reduïts i enfrontats, com ocorria amb els "capuletos" i els "montescos", que no se sabia molt bé per quina raó s'odiaven tant: era senzillament la seua manera d'estar en el món.

Estem, per tant, en el camp de l'absurd, del que no té ni peus ni cap. Bona prova d'això és que, un populista, el primer que fa és renegar de les regles de joc i de les institucions, que han d'estar al servei del que "sent" el poble, o millor, del que el populista interpreta que el poble sent. I tota la resta és canviable, en funció del que convinga en cada moment.

La gran paradoxa que es produeix és que convergeixen en un mateix punt els populismes rampants, que busquen canviar les regles de joc substituint-les per un sistema en el qual no hi ha regles, i els partits tradicionals, que subordinen les regles, la permanència de les quals diuen defendre, als seus interessos electorals curterministes.

Potser per això s'ha dit que la polarització populista genera polarització no populista, i tota polarització s'oposa a la tolerància. Tenim, doncs, un problema molt greu.

POSTVERITAT

Els éssers humans hem somiat sempre, però això no vol dir necessàriament que ens autoenganyem quan somiem. Un somni és una aspiració i també pot ser una fantasia que ens ajuda a seguir endavant, però això és compatible amb la consciència de la realitat. És com una mentida piadosa que ens autoinfligim.

L’existència d’aquest doble plànol (realitat i somni) és tan antiga com la humanitat i està en l’origen de la creativitat humana. Per una banda, la realitat amb tota la seua cruesa. Per una altra banda, l’emoció d’idear la manera d’ennoblir la nostra desgràcia, de sublimar les nostres frustracions, i crear un món millor en la nostra imaginació que ens ajude a mirar cap al futur amb esperança. En el fons, és un intent de vore la part de la botella que està plena, encara que majoritàriament estiga buida. No hi ha engany en això, tan sols la il·lusió d’un futur millor.

La realitat i el somni són les dos cares de la veritat, perquè si la realitat imaginada ens ajuda a comprendre millor el món que ens envolta, no pot negar-se la seua capacitat de penetrar en l’essència de les coses. Així, per exemple, resulta factible endinsar-se en el secret de la vida tant per l’observació de la natura com per la nostra capacitat innata d’inferir el que està ocult qüestionant l’evidència.

La mentida és la negació de la veritat, i per això el que busca és destruir-la, mentre que el somni conviu pacíficament amb la veritat i tracta de portar-la per nous camins. Ara bé, en els últims temps, a causa de les xarxes socials i d’una crisi que ha fet trontollar les expectatives de la gent, ha aparegut una forma de mentida més subtil, ja que no tracta d’aniquilar la veritat sinó de reemplaçar-la. L’anomenada postveritat és això: una mentida que es fabrica per a consum de les xarxes socials, i que té el poder de resultar atractiva a una majoria de persones tot i que siga falsa. El que es tracta és de llançar aquelles mentides que es corresponen amb allò que un número molt considerable d’individus volen sentir. Hi ha un gaudi en el descobriment i difusió d’aquestes mentides, que no es corresponen amb els fets ni falta que els fa. El que importa és el que la gent vol que siga veritat.

A nivell polític, és clar que la demagògia i el populisme es freguen les mans davant d’aquestes noves formes de mentida, perquè amb l’ajuda d’assessors destres en l’art de manipular els vots qualsevol inepte podrà aspirar a la presidència d’un país.

Vivim un temps en què pesen més els sentiments i la xerrameca que les raons i les idees sòlides. Ens afalaguen amb mentides que ens agrada escoltar, i a poc a poc ens porten al desastre.

La democràcia té alguns pilars irrenunciables, i un d’ells és la informació veraç. La base de la democràcia és la decisió lliure; però per prendre decisions lliures cal que es tinga informació fiable. Per tant, si s’enganya als qui tenen el dret a decidir, tota la resta del mecanisme estarà viciat des del principi, tot queda pervertit, desvirtuat. S’hauria de ser molt curós en aquest sentit. S’hauria de veure com conjugar la llibertat d’informació amb el dret a no ser enganyats. Qualsevol intent totalitari comença pel control de la informació. La manipulació de la informació distingeix una democràcia real de règims autoritaris o de pseudodemocràcies que en realitat no ho són. Democràcia no és només fer unes votacions o un referèndum, sinó que això es faça amb informació veraç.

SOBRE LA MEDIOCRITAT

Quan Fray Luis de León ens diu allò de "qué descansada vida, la del que huye del mundanal ruido", està recordant-nos el "beatus ille" horacià, d'arrel estoïca. I és que resulta molt natural que els éssers humans, farts de les vicissituts diàries que colmen la nostra paciència, tot i que siga secretament, com una aspiració íntima, covem el propòsit de fugir, d'abandonar-ho tot i recomençar en un altre lloc, allunyats de les persones i paisatges que han envoltat la nostra vida anterior. No cal ser un bon catòlic, per envejar a eixos monjos de Silos que ens transmeten una gran pau i serenitat quan s'apleguen a cantar les vespres. És ben fàcil, en contemplar eixe ritual, pensar que potser seria un bon remei als nostres dessabors diaris passar una temporada al Monestir, oblidats de tot. És aquesta una claudicació força humana, que mou a compadir-se de qui l'experimenta, perquè és cert que la vida ens atabala i no s'ha d'interpretar estrictament com un acte de covardia el fet de pregar al món que s'ature per a poder baixar-nos-en, si més no, durant uns pocs dies, sense cap altra pretensió que la d'alenar tranquils.

I de la mà del "beatus ille" horacià, passem a la seua "aurea mediocritas", que ell mateix sintetitza en aquests versos tan coneguts: "Aquell que estima la daurada mitjania ni viu en una miserable cabana, ni en l’esplèndid palau que tots envegen". Hi ha una expressió popular que s'inspira en aquesta doctrina: "En el terme mitjà rau la virtut", la qual té el seu origen en la moral aristotèlica, que aconsella buscar sempre l'equilibri entre dos vicis contraposats. Es tracta, com hem dit, d'una mediocritat daurada, perquè pretén situar a l'individu en un punt equidistant entre el propi interés i l'interés general. Hi ha, per tant, en el mediocre horacià la generositat necessària per a comprendre fins a on pot arribar en la defensa dels seus interessos, és a dir, una capacitat de jerarquitzar, d'una manera raonable, el que li convé a ell i el que beneficia a tots els altres.

Però jo no volia parlar-vos del "beatus ille", ni de "l'aurea mediocritas" de l'Horaci, sinó d'una altra mena de mediocritat no tan daurada, sinó d'un intens color gris, que està present en la nostra societat, cada vegada d'una manera més estesa. Es tracta d'una mediocritat presidida per l'egoisme i l'enveja. Si em permeteu la llicència, faré una mena de deconstrucció del concepte en els seus dos vessants fonamentals:

En primer lloc, el mediocre modern és aquell que es considera el centre de la creació i, per tant, no li importa que els seus capricis i pretensions vulgars se situen per damunt de l'interés general. És a dir, el seu somni més persistent és que el món s'avinga amb la seua curtetat de mires, sense importar-li que pel camí es perden altres esforços més reeixits.

En segon lloc, hi ha en el mediocre una passió que el domina: l'enveja. No tolera que ningú invoque un dret superior al seu, ni tan sols un mèrit ni, fins i tot, si és molt ximplet, un demèrit. Ell ha de sentir-se, en tot moment, el centre de la creació i els altres han de ballar al ritme del seu timbal.

El mediocre modern no és, doncs, una persona cansada de lluitar que necessita descans. Eixa mena d'abandó és massa trist alhora que bell per a les seues aspiracions. Tampoc no hi ha res de daurat ni de diví en els seus plantejaments, ja que la virtut li preocupa poc si no es plega als seus interessos. El mediocre modern és, al capdavall, un ésser abduït per si mateix, com un Narcís que no necessita mirar-se a l'espill perquè es basta sol per a considerar-se un ésser tan extraordinari que s'ho mereix tot.

EL PENSAMENT FEBLE

S’escampa pertot arreu el pensament feble. És la revenja de la postmodernitat contra el dogma. De les ideologies que intentaven donar una resposta a tot, hem passat a un relativisme que valora per igual totes les opinions. Una vegada més, els extrems es toquen, i no som capaços de trobar un punt d’equilibri entre aquestes tendències tan oposades.

No estic parlant, per descomptat, del respecte degut a totes les opinions, que és la idea central en què es fonamenta la democràcia, sinó de l’exageració que suposa acceptar la validesa de qualsevol opinió pel mer fet de ser això: “una opinió”, amb independència que siga vertadera o falsa.

Si acceptem que les coses no són com són sinó com cadascú les pensa, les vol o les sent, encara que siguen falses, estem portant la tolerància més enllà del seu àmbit natural, que és el del respecte a les opinions alienes i no el de callar davant de la mentida. És molt dolenta la lluita per una veritat que es vol absoluta, però el rebuig del fanatisme no pot portar-nos, com a solució, a la defensa d’una tolerància cega que dona per bo qualsevol resultat.

L’experiència ens diu que la tolerància mai va associada amb la mentida, perquè el mentider sols accepta les seues mentides no les dels altres. A més, si ens ensenyen a callar per no ofendre, quan sentim algú dir disbarats, estarem contribuint a la implantació d’un conformisme individualista, incapaç de crear llaços entre els membres d’una societat, ja que si la mentida prospera no podem confiar en ningú.

Com diu el filòsof GARCIA DEL MURO, “m’interessa molt com una teoria filosòfica (la dels postmoderns) que va nàixer justament per enfortir la democràcia i per oposar-se al totalitarisme s’ha convertit en condició de possibilitat dels nous totalitarismes. Ras i curt: si per acabar amb el dogmatisme de les veritats absolutes es dilueix completament la noció de veritat, el que resulta és una situació en la qual no hi ha punts de referència per al compromís ni per al diàleg. Amb la mort de la veritat mor, també, la possibilitat del pensament crític”.

La veritat havia estat definida tradicionalment com l’adequació del discurs als fets reals. En trencar aquesta relació entre discurs i realitat, els postmoderns han construït altres criteris de veritat alternatius. Per saber si un discurs és o no verdader, ja no hem de mirar a la realitat dels fets, sinó a la seua utilitat pragmàtica, a la seua efectivitat. És veritat allò que em convé que siga veritat. D’aquesta manera, en desvincular-se dels fets, la veritat es vincula, inevitablement, al poder, perquè aquest té al seu abast molts recursos que li permeten difondre tota mena de mentides.

PRESENTACIÓ DEL MEU LLIBRE DE POESIA "MEMÒRIA DE LA LLUM"

El passat dijous, dia 19 d'octubre, vaig presentar a la biblioteca de Carcaixent el meu últim llibre de poesia titulat "Memòria de la llum", que m'ha premiat i publicat Edicions del Sud.

Em va presentar el mateix editor Manel Arcos, que és una persona entusiasta de la poesia, de la història i de la cultura, en general, especialista en bandolerisme valencià del segle XIX, però també poeta i animador cultural, que coneix com el palmell de la mà tota la geografia valenciana.

Em vaig trobar molt a gust en l'acte de presentació, en companyia de persones que aprecie i de veïns que amb la seua assistència em fan pensar que la poesia encara està viva i interessa a la gent.

També va intervindre en la presentació el meu fill Robert Cortell Picot, cantautor, que va obrir i tancar l'acte amb dues de les seues cançons: "Estimar-te no és senzill" i "Deixa que em pregunte". I és que la música i la poesia es complementen molt bé, perquè la música és el llenguatge més universal i els millors poemes tenen una música pròpia.

Manel Arcos, a més de dedicar-me unes paraules molt amables i de llegir un dels meus poemes, va donar a conéixer les raons que el jurat va fer constar en acta per a premiar la meua obra. I crec que hi es diuen coses molt encertades, com ara: "L'autor hi construix un univers poètic on conviuen sense estridències la tristor i l'alegria, el desesper i la confiança, el desassossec i la calma, ço és, qualsevol sentiment humà i el seu contrari. Aquesta coexistència es fonamenta en un estat d'harmònica complementarietat. Així, en el poema 'Cavalls nevats', la nit passa entre el silenci i el crit, però tot d'una l'alba porta la frescor del nou matí. I en 'Màgica o real', el poeta vol saber per què la tristesa obri la porta a noves il·lusions, després de tantes pèrdues. Hi ha, doncs, una succesió d'emocions que representen pols oposats. La vida és, en definitiva, un aiguabarreig de bo i roí, i és cert que l'un sense l'altre no signifiquen absolutament res. I és que, sense haver patit primer la pena, ningú no pot apreciar el just valor de la joia que ve després. Per tant, l'únic criteri infal·lible en aquesta matèria és la comparació entre sentiments".

Per la meua part, vaig fer unes reflexions sobre el que significa la poesia per a mi i sobre la meua manera d'entendre-la.

Vaig començar a escriure poesia als 10 anys, però els sis llibres que he publicat els he escrit a partir dels quaranta anys. Soc un poeta existencial i escric poemes perquè sempre m'he fet preguntes sobres els grans temes de l'existència humana: vida, mort i amor, com diria el poeta oriolà Miguel Hernàndez.

La meua poesia naix del desassossec que em provoquen eixes preguntes. Escric per a ordenar les qüestions que més m'inquieten. Per això, escriure poesia és un acte essencialment íntim.

Per a mi la poesia busca l'emoció, i això ho fa descobrint la part oculta de la realitat aparent, a través d'unes paraules que diuen més del que signifiquen i es fan servir per a construir imatges i metàfores.

Les paraules per si mateixes tenen un poder creador. Quan em pose a escriure un poema sé com comença però mai sé com acabarà. A partir del primer vers, les paraules em donen idees que em fan continuar amb el següent vers i així succesivament, fins que arribe a l'explosió final, que és una mena d'enlluernament d'especial intensitat que em fa pensar que el poema ja s'ha acabat.

És com si les paraules tingueren la capacitat de pouar en el meu subconscient els versos que escric. El poder creador de les paraules és tan important que, quan he acabat el poema, pense que no l'he escrit jo, que me l'han dictat.

Després d'aquesta introducció, vaig llegir deu poemes del llibre presentat, que en té alguns inspirats en meravelloses obres pictòriques que em van ajudar a trobar la inspiració, tan necessària per al poeta.

Per a concloure esta entrada, transcric tot seguit el poema que porta el mateix títol que el llibre, perquè són uns pocs versos que sintetitzen molt bé l'esperit de tota l'obra, que parla de la llum interior que ens empeny a crear il·lusions efímeres o ardents i, amb el pas del temps, clarividents, mitjançant uns poemes que naveguen com formes capricioses que, a partir de la reflexió, es deixen portar per la lògica de les emocions.

MEMÒRIA DE LA LLUM

El que està per vindre,
no ho sap ningú;
només està escrit

allò que ha sigut.

I en llegir el passat,

els records s'estremixen

quan toquen terra

les seues ales maldestres,

i ens deixen sols

temptant la memòria,

negociant amb l'oblit

que siga possible

reviure sense vergonya

el nostre temps perdut.

SOBRE LA MODERACIÓ

Diu TODOROV que “la democràcia suposa la moderació: l'equilibri entre els diversos factors que configuren la convivència. Quan un element s'imposa sobre els altres, apareixen els totalitarismes. Les societats comunistes imposaven el col·lectiu sobre l'individual. L'ultaliberalisme, en portar la defensa de la llibertat, sobretot la llibertat d'empresa, a les seues últimes conseqüències, acaba per sotmetre les llibertats individuals. La democràcia es basa en la limitació entre els diversos valors. Cal acceptar l'existència d'un bé col·lectiu, però aquest no pot liquidar el dret de l'individu. Cal reconéixer la llibertat individual, però aquesta no pot evitar les mesures que generen el benestar dels més”.

Per tant, el pensament d’aquest autor ens porta a la conclusió que “sense limitacions mútues no hi ha democràcia”. O dit en unes altres paraules (ARISTÒTIL): “En el terme mitjà hi ha la virtut”.

Si mirem al nostre voltant, és ben fàcil adonar-se que vivim un temps en què la gent s’ha oblidat de la importància de la moderació. I jo crec que la raó fonamental d’aquesta mancança és que, a causa de la crisi econòmica, les societats s’han tornat desconfiades i, en la seua reacció primària, de caràcter defensiu, hi ha un component essencial d’irracionalitat que s’imposa al seny i a la reflexió.

La moderació no és possible quan ens deixem guiar pels sentiments i no per la raó. Si les emocions triomfen sobre el pensament, estem abocats a la contradicció i al fracàs, perquè no es pot esperar coherència i rigor, sinó destrellat i caprici, de qui sols escolta les paraules que més li agraden, sense parar esment a analitzar-les ni a contrastar-les amb altres arguments.

Hui en dia els moderats han esdevingut una rara avis que està mal vista, perquè els extremistes de tots els costats els titllen de traïdors a la causa. I conste que no estic parlant dels equidistants, ja que aquests són gent còmoda que s'absté de mullar-se per a evitar-se problemes. Aquesta apatia és impròpia d’un moderat, que no defuig exposar la seua opinió quan és menester i denunciar la mentida.

La moderació naix del dubte, i per a dubtar és necessari pensar i admetre que pots estar equivocat. En això els moderats són radicals: no admeten que ningú els diga que són infalibles, perquè la possibilitat d'estar equivocats els estimula a seguir endavant en busca de la veritat, que no és mai una veritat absoluta, sinó perfectible. En canvi, els qui se situen en els extrems són capaços d'ignorar els fets, si contradiuen els seus desitjos. Per a negar l'evidència, s'autoenganyen i viuen feliços en el seu món, sense preocupar-se de la injustícia que tota mentida comporta quan vol imposar-se als altres. 

Des del punt de vista existencial, podem concloure que els moderats són principalment éssers solitaris. Com hem dit, els moderats són criticats des de tots els costats, i a més són persones que dubten, la qual cosa dificulta la relació amb els altres, ja que la incertesa et lleva les ganes d'alçar una bandera o de cantar un himne, que són actes d'autoafirmació difícilment comprensibles per una persona que dubta de si mateix.

AVUI HE TORNAT A EQUIVOCAR-ME

Ho sé; temps vindran en què els homes

senten admiració mútua, en què cadascú

brille com una estrella davant dels ulls

de tots altres.

M. GORKI

Efectivament, avui he tornat a equivocar-me. I no és que vullga fer pregó d’aquest fet, però tard o d’hora acabaria sabent-se si m’ho callara. Per això pense que la millor cosa que puc fer és dir-ho clarament i donar la cara: “M’he equivocat!”.

Ningú no és perfecte, ho sé molt bé, però aquesta circumstància no em lleva de passar-me una estona amarga sempre que fique la pota. Crec que ens fa mal cometre errors, entre altres raons, perquè ens recorden les nostre limitacions. Aquesta és la causa que tot error el sentim com una petita o –segons casos– una gran desfeta, com una humiliació que ens fa davallar la ullada.

Tanmateix, si bé ho pensem, no hi ha res de més natural que equivocar-se, ja que el nostre saber no passa de ser un niu d’hipòtesis. KARL POPPER es pregunta si podem saber quelcom: la seua resposta a aquesta pregunta ens inclina a una certa modèstia. Nogensmenys, la resposta no és pas pessimista, relativista ni escèptica; mostra que podem aprendre dels nostres errors, perquè “és possible una aproximació a la veritat”. Front al pessimisme de la teoria del coneixement, cal reconéixer que podem assolir una veritat aproximativa, tot i que “un saber segur ens està prohibit”. No ens ha d’estranyar, doncs, que es diga que és d’humans equivocar-se.

Malgrat aquestes opinions tan ponderades, tendim a pensar que nosaltres som l’excepció que confirma la regla, i ens agrada pensar que podem ser infal·libles, oblidant que l'ésser humà sols és un pont entre l'animal i el superhome. I si això és veritat, almenys mentre no arribem al final del pont, hem d’acceptar les nostres equivocacions com a pròpies de la nostra naturalesa humana. No ens resta cap altre remei que carregar amb aquest debilitat.

Emprant paraules de THOMAS MANN, podríem dir que –considerant aquests aspectes i altres semblants– l’únic heroisme possible és el de la debilitat.

En efecte, els errors ens donen la possibilitat de la rectificació, la qual cosa exigeix un esforç, sovint, heroic. És ben difícil acceptar les pròpies equivocacions i encara és d’una dificultat superior mamprendre la tasca sempre escrua de posar tots els mitjans necessaris per a no reincidir-hi, adoptant els canvis que estiguen al nostre abast, fins i tot en la nostra manera de pensar, de creure o de captenir-nos.

Els errors són com cicatrius que creuen el nostre pit per a recordar-nos el passat i advertir-nos dels perills que ens esperen en el futur. Si sabem tractar-los amb humilitat i modèstia, aprendrem molt cada vegada que ens equivoquem. Si, ans al contrari, per supèrbia volem veure un encert on hi ha manifesta equivocació, romandrem sempre al mateix lloc, sense poder avançar, encerclats per una muralla espessa i opaca que no ens deixarà veure enllà del propi nas. I restarem tot sols, ja que veurem un enemic en tota persona que tracte de deslliurar-nos del nostre engany o desinformació.

Els errors propis ens conviden a ser tolerants amb els errors del altres. Ja ens va explicar SÈNECA com “tothom n’ha comés, d’errors: uns de greus, altres d’intranscendents, altres amb premeditació, altres portats d’un rampell o arrossegats per la maldat aliena, altres ens mantinguérem en els nostres bons propòsits sense massa fermesa i perdérem la innocència malgrat el nostre pesar i la nostra resistència”. Si ens situem en aquesta perspectiva, ningú no pot estar del tot segur que les seues creences siguen superiors a les del altres.

Resulta lamentable comprovar que encara hi ha individus entestats a discriminar entres els bons i els malbons per tal de situar-se, tot seguit, en la part dels bons i rebutjar, fins i tot públicament, els considerats malbons. És una raça de persones que podríem titllar de farisees. RAFAEL SÁNCHEZ FERLOSIO ha estudiat, amb la seua habitual profunditat, aquesta figura: “El fariseu és aquell que basteix la seua bondat o santedat amb la maldat o iniquitat alienes. Necessita del malbò i el qualla ontològicament en l’aire amb una sobrehumana maledicció a fi de constituir-se ell, per contraposició, en bo”.

No hi ha autèntica llibertat sense el dret a equivocar-se. En certa manera, la mateixa democràcia es fonamenta en l’estadística de les equivocacions. Ja ho va dir LINCOLN: “Es pot enganyar a tot un poble la meitat del temps o es pot enganyar a la meitat d’un poble durant tot el temps, però no es pot enganyar tot el temps a tot un poble”.