EN HONOR DE SANT
ALFONS RODRÍGUEZ,
GERMÀ DE LA COMPANYIA
DE JESÚS
Traduït amb la col·laboració
de la
meua filla Natàlia
L’honor
és el fulgor de la proesa, diem,
i cada colp que va
esquinçar la carn o esmorrellar l’escut
hauria d’evocar el
moment, proclamar l’àmbit
en què el guerrer
va forjar el seu dia de glòria,
igual que el Crist
va fer, com els màrtirs.
Però pot restar la
lluita a dintre, invisible
l’espasa que
empunyem, enfonsat el pit heroic,
que ningú no senta
el brogit del combat més feroç,
perquè Déu (que va
esculpir muntanyes, continents,
la Terra, tot; que, amb un perseverant afany,
fa germinar les
violetes y créixer els arbres)
sobra per omplir de
conquestes una vida,
com va passar a
Mallorca durant anys i anys,
mentre, sense sorpreses,
Alfons vigilava la porta.
G. M. Hopkins
CEL BOIRÓS
Albire la teua mirada coberta de vapor;
el teu ull misteriós (no sé si blau, gris o
verd),
de vegades tendre i altres somiador o cruel,
reflecteix la
indolència i la pal·lidesa del cel.
Em recordes els dies blancs, tebis i velats
que provoquen gemecs en els cors encisats,
quan, trastornats per un mal desconegut,
els nervis
excitats mortifiquen l’ànima adormida.
De sobte t’assembles a aquells bells horitzons
il·luminats pels sols de les estacions bromoses.
¡Com resplandeixes llavors, paisatge mullat
que inflamen els
rajos caiguts d’un cel boirós!
¡Oh dona perillosa, oh climes seductors!
¿Adoraré jo també la teua neu i el teu gebre,
i sabré aconseguir de l’implacable hivern
uns plaers més
subtils que el gel i l’espasa?
Charles Baudelaire
