divendres, 24 de setembre de 2021

MÚSICA I SILENCI

A Mercé i Lluís

Quan el pianista
-encoratjat per una música sublim,
i a punt d’atacar la coda final-
s’inventa una pausa,
tot és possible: el públic
impacient aguarda
la resolució de l’enigma,
mentre la sala exsuda
una emoció vertical;
però sols l’intèrpret té la paraula,
i -continguda la respiració-
encara espera, perquè coneix
el secret de tanta bellesa:
eloqüent, el silenci expressa
tot allò que la música calla.

dissabte, 18 de setembre de 2021

TRADUCCIÓ DE DOS POEMES FAVORITS

EN HONOR DE SANT ALFONS RODRÍGUEZ,
GERMÀ DE LA COMPANYIA DE JESÚS
Traduït amb la col·laboració
de la meua filla Natàlia
L’honor és el fulgor de la proesa, diem,
i cada colp que va esquinçar la carn o esmorrellar l’escut
hauria d’evocar el moment, proclamar l’àmbit
en què el guerrer va forjar el seu dia de glòria,
igual que el Crist va fer, com els màrtirs.
Però pot restar la lluita a dintre, invisible
l’espasa que empunyem, enfonsat el pit heroic,
que ningú no senta el brogit del combat més feroç,
perquè Déu (que va esculpir muntanyes, continents,
la Terra, tot; que, amb un perseverant afany,
fa germinar les violetes y créixer els arbres)
sobra per omplir de conquestes una vida,
com va passar a Mallorca durant anys i anys,
mentre, sense sorpreses, Alfons vigilava la porta.
G. M. Hopkins
CEL BOIRÓS
Albire la teua mirada coberta de vapor;
el teu ull misteriós (no sé si blau, gris o verd),
de vegades tendre i altres somiador o cruel,
reflecteix la indolència i la pal·lidesa del cel.
Em recordes els dies blancs, tebis i velats
que provoquen gemecs en els cors encisats,
quan, trastornats per un mal desconegut,
els nervis excitats mortifiquen l’ànima adormida.
De sobte t’assembles a aquells bells horitzons
il·luminats pels sols de les estacions bromoses.
¡Com resplandeixes llavors, paisatge mullat
que inflamen els rajos caiguts d’un cel boirós!
¡Oh dona perillosa, oh climes seductors!
¿Adoraré jo també la teua neu i el teu gebre,
i sabré aconseguir de l’implacable hivern
uns plaers més subtils que el gel i l’espasa?
Charles Baudelaire

diumenge, 12 de setembre de 2021

FUGIR

"Retrat de Katie Lewis", d'E. Burne-Jones
Mentre llig, ella imagina que és cert
el temps fictici del relat i sense malícia
s'oblida de la vida que l'envolta.
Ella mateixa esdevé, així, el personatge
d'una història tan falsa com la llegida.
Els pares, que tant l'estimen, ignoren aterrits
on anirà a parar aquesta transfiguració.
Quan els mira sembla haver-se'n anat,
amb el seu silenci tancat com una vidriola.
"Deixa'ns entrar al teu món", li diuen,
"no ens abandones". Però, la jove,
ajaguda al divan, segueix abstreta.
I cada volta és més lluny de la veritat
que un dia li ensenyaren amb delit;
sols desitja fugir cap a una altra lluna,
renunciar a tot el que té pel que tindrà,
si és capaç d'inventar-se una crònica digna
de ser viscuda com si fóra innegable.

dijous, 2 de setembre de 2021

EL DESIG D'ESTIMAR

Les finestres enceses anuncien
que hi ha vida amagada. Cal, doncs,
no refiar-se de la quietud postissa,
sinó esperar qualsevol miracle,
abans que la nit enfonse
les ganes de cantar i el silenci
segelle totes les boques.
És temps d’intentar, sota la lluna,
un nou camí que demà
ens convide a continuar
la recerca inexorable. És hora
d’inventar-se la cuirassa
que ens protegirà de tantes promeses
falses, encara per desemmascarar.
Així, entre desenganys, cada matí,
brollarà una altra esperança,
que esclatarà fresca com una rosa
i es pansirà aviat,
perquè sempre és jove la mort
quan el desig impacient d’estimar
vol anar enllà de l’amor.