diumenge, 27 d’octubre del 2019

QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS?

Hui, diumenge de matí, vull compartir amb vosaltres una troballa extraordinària: Marlene Dietrich canta el tema de Pete Seeger "Where have all the flowers gone?":

Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les xiques les han collit totes.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles xiques?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles xiques?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles xiques?
Han portat les flors als xics, totes.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet de tots aquells xics?
Fa tants dies.
Què s'ha fet de tots aquells xics?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet de tots aquells xics?
Han marxat a ser soldats, tots.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquells soldats?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquells soldats?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquells soldats?
Han anat a la tomba, tots
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles tombes?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles tombes?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles tombes?
Estan cobertes de flors, totes.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tants dies.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Fa tant de temps.
Què s'ha fet d'aquelles flors?
Les xiques les han collit totes.
Com és que no aprenen mai?
Com és que mai aprendran?


dimarts, 22 d’octubre del 2019

MATÈRIA OBSCURA

1
Clarividència
Aquesta claredat que ens il·lumina,
si bé ho mires, no ens deixa veure
la nit que al seu darrere s'amaga.
Cecs de tanta llum,
secretament aspirem a la joia
de compartir la matèria obscura.
Enllà de tota evidència,
hi ha la part que no s'origina
de cada cosa, allò que ens fa sentir
la clarividència del seu perquè
i ens empeny a mirar-la de nou,
cada cop com si fóra
un descobriment.
2
Lamentació
Aquell caire obscur del món que tant estime
em fa gaudir la intimitat d'un buit amable,
o el lleu batec d'una ombra que ressurt
un minut tan sols,
quan més necessari era
afrontar la vida com un misteri.
No puc acceptar tanta certesa,
que entre milers de paraules no en reste cap per descobrir.
I no ho accepte, perquè el significat exacte
d'aquest breu encontre en la nit
no podrà mai assemblar-se
a aquells altres ja coneguts.
I em sent feliç de tant en tant,
fent provatura de fútils esperances.
I no negue l'evidència d'aquesta pena que m'escanya,
però sovint aprofite una estona
per eixamplar-me al llarg
d'una gentil veritat quasi minúscula.
Si m'il·luminen imprevistos estels,
o em somet a l'arbitrària intermitència dels instants,
m'allibere de lligams i em sent renàixer,
fill de mil pares que un dia intentaren
fer de mi un bon soldat.
Mes no vaig voler lluitar, i ara ho lamente.

dimecres, 16 d’octubre del 2019

ACCEPTACIÓ

Un nou dia comença i encara no sé
què pretén el mar, amb tota la seua fúria
confinada en uns límits incerts.
Un cel lluminós s’obri als meus ulls,
com un cos que generosament es lliura
a ser part d’un món terrible.
Potser no he sabut descobrir la màgia
d’aquest paisatge desolat,
però quina culpa he de pagar
si no era aquesta la bellesa que esperava,
ni m’avinc amb un silenci brut
que calla el misteri de les ones a la platja:
morint sempre com moren les hores.
El meu desig era un altre,
perquè no em complau el que sóc,
sinó tot allò que vull ser, i m’accepte 
contra totes les forces que em fan possible.