QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS?

Hui, diumenge de matí, vull compartir amb vosaltres una troballa extraordinària: Marlene Dietrich canta el tema de Pete Seeger "Where have all the flowers gone?":

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Les xiques les han collit totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles xiques?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles xiques?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles xiques?

Han portat les flors als xics, totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet de tots aquells xics?

Fa tants dies.

Què s'ha fet de tots aquells xics?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet de tots aquells xics?

Han marxat a ser soldats, tots.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquells soldats?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquells soldats?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquells soldats?

Han anat a la tomba, tots

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles tombes?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles tombes?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles tombes?

Estan cobertes de flors, totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tants dies.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Fa tant de temps.

Què s'ha fet d'aquelles flors?

Les xiques les han collit totes.

Com és que no aprenen mai?

Com és que mai aprendran?

MATÈRIA OBSCURA

1

Clarividència

Aquesta claredat que ens il·lumina,

si bé ho mires, no ens deixa veure

la nit que al seu darrere s'amaga.

Cecs de tanta llum,

secretament aspirem a la joia

de compartir la matèria obscura.

Enllà de tota evidència,

hi ha la part que no s'origina

de cada cosa, allò que ens fa sentir

la clarividència del seu perquè

i ens empeny a mirar-la de nou,

cada cop com si fóra

un descobriment.

2

Lamentació

Aquell caire obscur del món que tant estime

em fa gaudir la intimitat d'un buit amable,

o el lleu batec d'una ombra que ressurt

un minut tan sols,

quan més necessari era

afrontar la vida com un misteri.

No puc acceptar tanta certesa,

que entre milers de paraules no en reste cap per descobrir.

I no ho accepte, perquè el significat exacte

d'aquest breu encontre en la nit

no podrà mai assemblar-se

a aquells altres ja coneguts.

I em sent feliç de tant en tant,

fent provatura de fútils esperances.

I no negue l'evidència d'aquesta pena que m'escanya,

però sovint aprofite una estona

per eixamplar-me al llarg

d'una gentil veritat quasi minúscula.

Si m'il·luminen imprevistos estels,

o em somet a l'arbitrària intermitència dels instants,

m'allibere de lligams i em sent renàixer,

fill de mil pares que un dia intentaren

fer de mi un bon soldat.

Mes no vaig voler lluitar, i ara ho lamente.

ACCEPTACIÓ

Un nou dia comença i encara no sé

què pretén el mar, amb tota la seua fúria

confinada en uns límits incerts.

Un cel lluminós s’obri als meus ulls,

com un cos que generosament es lliura

a ser part d’un món terrible.

Potser no he sabut descobrir la màgia

d’aquest paisatge desolat,

però quina culpa he de pagar

si no era aquesta la bellesa que esperava,

ni m’avinc amb un silenci brut

que calla el misteri de les ones a la platja:

morint sempre com moren les hores.

El meu desig era un altre,

perquè no em complau el que sóc,

sinó tot allò que vull ser, i m’accepte 

contra totes les forces que em fan possible.