divendres, 28 d’octubre del 2022

AMOR IMPOSSIBLE


AMOR IMPOSSIBLE
“L’odi i l’amor ens busquen”
                           Pessoa
1
Mira que és inútil este home, no sap fer res bé! Des que vam pintar una ratlla al mig del menjador, i ens partírem la casa en dos meitats, no es priva de sorprendre’m cada dia amb algun disbarat. Hui, en posar-se a parlar per telèfon, ha oblidat la paella al foc; i si no és per mi, que he pegat un crit, a hores d’ara ja tindríem la casa cremada.
Quan vivíem junts, és a dir, barrejats –i no com ara, que vivim separats sota el mateix trespol–, no en feia un brot. El molt canalla se les enginyava per demostrar-me que no tenia temps o que no estava preparat per a les labors domèstiques; així que em deixava a mi tota la feina de casa.
Ara, cadascun s’ocupa de la seua zona; millor dit, jo tinc cura de la meua, perquè de la seua no se’n preocupa ningú. Com que no pot pagar-se una persona que l’ajude a fer el dinar, la neteja i la bugada, a la seua part de la casa les coses van, cada dia, més malament: sovint, et trobes tota la taula plena de plats i gots bruts, o veus com les panderoles se'n pugen per les parets. Si intenta preparar-se un plat de calent, segurament acabarà menjant-se tot enfurit un entrepà de formatge, bé perquè socarra l’arròs o el bullit, bé perquè és incapaç d’empassar-se el que ha guisat.
En poques paraules, este home viu en un estat d’abandó absolut; els més dies ho té tot fet una brutícia. No sé com acabarem! Tinc por d’agarrar alguna infecció. No serà difícil, perquè som molt a prop quan ens posem a veure la televisió: les esquenes dels nostres sofàs estan pegades.
Fa dos mesos, va convidar una dona a sopar. A dir veritat, aquell dia la seua part de la casa feia goig de vore: tota neta, cada cosa en el seu lloc! Es va vestir d’allò més bé, informal però elegant, i portava els cabells disposats cap arrere, per dissimular la seua calba avançada. Era una amiga molt jove, “rubia”, alta, moderna, amb un posat de dona fatal, com les que ixen a les pel·lícules del Bogart. Ell va encarregar, per telèfon, unes pizzes, i tot seguit va destapar una botella de bon vi: era la primera de les tres que es fotrien.
Xerra que xerra, es passaren més de dos hores menjant, bevent i intercanviant mirades apassionades. Tenia uns compliments amb aquella “rubia” que mai no havia tingut amb mi. És més, no recordava que m’haguera mirat mai d’aquella manera tan profunda. Quan es féu la mitjanit, decidiren continuar la festa a la seua habitació; aleshores fou quan jo me’n vaig anar a dormir tota indignada.
No vaig poder cloure un ull en tota la nit! El que més m’inquietava era saber si roncaria igual que quan es gitava amb mi. Els seus roncs eren esfereïdors, no hi havia manera de dormir al seu costat; per això moltes nits l’aüixava com si fóra un gat, i de mala gana se n’anava al sofà. De segur que aquella pobra xica s’haguera espantat només sentir-lo, però no va haver-hi ocasió. El molt bandarra no va roncar en tota la nit; almenys jo no el vaig sentir des de la meua habitació. És un egoista! Quan li convé, sí que sap comportar-se com un cavaller!
Prou fàcil li hauria estat tenir algun detall amb mi! Un petó amistós, una carícia, una manifestació de tendresa, de quan en quan, em farien més feliç que no el millor dels regals. Sóc una dona molt estalviadora, però no m’importaria gens gastar-me els pocs diners que tinc per visitar una illa del Pacífic, amb la sola companyia d’una persona que m’estimara de veritat, que em diguera coses boniques tots els dies i totes les nits, i fóra capaç de plorar per mi, de veure’m com una dona, no com una parenta. Ho donaria tot per sentir-me l’objecte d’un enamorament romàntic, d’aquells que encisen. Però, quan em pose davant de l’espill, i veig el rostre envellit que s’hi reflecteix, m’adone que ja m’ha passat el temps de l’esperança.
Ara, l’únic que tinc és el record del temps que Joan i jo ens estimàvem, a la nostra manera, però ens estimàvem. Feia poc que ens havíem casat, i ell tenia sempre moltes ganes d’arribar a casa. Aleshores, no li abellia anar al futbol ni fer una partida al truc amb els amics, sols desitjava estar amb mi, tot i que fóra de cara al televisor. Sense voler, al cap d’un temps, les coses canviaren, per culpa dels petits conflictes diaris, quasi insignificants, però que a força de repetir-se anaren ofegant una per una totes les il·lusions, fins que la convivència esdevingué impossible.
L’única solució era separar-nos. Com que ningú dels dos no es podia permetre el luxe de llogar un altre pis, acordàrem dividir la casa en dos parts iguals, mitjançant una ratlla pintada al terra. Mig menjador, dos habitacions, de les quals una fa de cuina, i un bany, per a ell; una habitació, la cuina, un altre bany i l’altra meitat del menjador, per a mi. Sols no ens hem pogut partir el corredor de l’entrada.
No sabria dir la raó, però ara, mentre mire com es menja tot famolenc l’entrepà, sent pena per ell. Des que va tindre aquella aventura amb la “rubia”, no ha rebut cap altra visita. Pel que a mi respecta, sols diré que estic farta: d’estar sola, de treballar com una “burra” en una fàbrica de pantalons, de no fer res més important que això en tot el dia.
Després de sopar, no tinc cap altra il·lusió que deixar-me caure al sofà, encendre la televisió, i esperar que ell s’acomode al seu sofà, que es refrega esquena per esquena amb el meu. Aleshores, en sentir la seua presència pròxima, m’imagine com serien les coses si un dia tornàrem a començar, tot i saber que això no passarà mai.

2
Caram, esta dona, com és de neta i faenera! Jo, al seu costat, sóc un perfecte inútil. El que més em fot és vore-la menjar-se els arrossos que prepara. Se me’n van els ulls darrere, quan la veig eixir de la cuina amb el plat a la mà. Sempre ha estat una excel·lent cuinera, a diferència meua que mai no he sabut ni fregir-me un ou. A hores d’ara, després de tres anys d’intentar-ho, encara no he aconseguit que el rovell no es trenque en traure’l de la paella. En canvi, ella es fa unes truites de creïlles, d’espinacs o d’espàrrecs, que fa goig mirar-les.
Quan vam pactar viure d’esta manera tan singular, no vaig sospesar el càstig que em suposaria olorar els seus menjars. Un dia que ella dinava paella, vaig haver de realitzar un esforç sobrehumà per no travessar la línia de separació i servir-me’n un plat. La molt cruel no s’apiada de mi! Que no veu la cara de llàstima que pose quan mossegue l’entrepà?
De primer, sols veia els avantatges de la separació: em sentia lliure, desitjós de fer noves coses, experimentava la mateixa sensació que quan et lleves un pes feixuc de damunt. Em vaig proposar gaudir la vida amb tota la intensitat que em fóra possible. Després de treballar, me n'anava amb els amics i no parava fins a molt entrada la matinada: anàvem a discoteques, féiem timbes, freqüentàvem tota classe de clubs nocturns.
Però, a poc a poc, passada la novetat, vaig anar desencantant-me: els meus escassos mitjans econòmics no em permetien mantindre aquell ritme de vida; a més, jo ja no estava per a certes coses, que a la meua edat comences a perdre les ganes de tot.
Una nit vaig reparar que no havia eixit feia més d’una setmana, i encara no en tenia ganes. Així he seguit, fins ara. És cert que, a voltes, em sent com si la casa anara a caure’m damunt, però, on he d’anar jo?: un home de cinquanta anys, aturat, envellit, capficat, que no té una altra preocupació que guanyar-se algun jornal per poder sobreviure.
He de confessar que una vegada vaig intentar reconciliar-me amb la meua dona; fins i tot, me les vaig enginyar per provocar la seua gelosia, però no vaig tindre èxit. Ella es va mantindre impassible tota la nit, sense dir ni fer res. La broma em va costar prou cara: cent euros vaig haver de pagar a aquella “rubia” tan espectacular, que vaig contractar per fer un colp de teatre. Cal dir que la xica va representar molt bé el seu paper. Per moments, vaig arribar a creure que la seua mirada tan sol·lícita responia a un interés real per mi, però era una falsa impressió: en entrar a l’habitació em va demanar els seus honoraris i se’n va anar d’amagat.
Després d’este fracàs tan penós, em vaig passar uns dies tractant de trobar una manera digna de demanar-li perdó a la meua dona, però no em vaig atrevir. Molt que em pese, sóc conscient que el nostre matrimoni ja no té solució. ¿Què pensaria ella si gosara dir-li que vull tornar a començar? ¿Quina cara em faria si li proposara oblidar els disgustos del passat? De segur que ni m’escoltaria o, el que és pitjor, es riuria de les meues paraules. No, no puc arriscar-me a res d’això! Per altra banda, sols de pensar en les nostres discussions d’abans, en les baralles, crits i incomprensions que enterbolien la nostra relació, se me’n van les ganes de provar de nou. És millor viure d’esta manera, separats per una ratlla, sense problemes de convivència; així, almenys, hi ha bona harmonia.
De vegades, pense que és una altra dona, que no és la mateixa que coneixia quan vivíem junts. Aleshores, per emprenyar-la, era capaç de portar-li la contrària en les qüestions més senzilles, però hui tot el que fa em sembla bé. És clar que ara la veig d’una altra manera: jo diria que mai no l’havia trobada tan encantadora, i això em confirma la necessitat de seguir igual. He de fer un esforç per afaitar-me tots els dies, anar ben vestit, ordenar la meua part de la casa. Ella s’ho mereix. Així, quan em tombe al sofà, i la senta respirar darrere meu, pensaré que ella és feliç de sentir-me tan a prop.

dissabte, 15 d’octubre del 2022

TEDDY WILSON I LA SEUA ORQUESTRA

Cada vegada m'agrada més el jazz. Escric aquestes línies mentre escolte Teddy Wilson i la seua orquestra. Són enregistraments dels anys 1935-1936, però sonen bé. Teddy Wilson és un dels grans pianistes de l'època swing i formen part de la seua banda músics extraordinaris: Johnny Hodges, Chu Berry, Lionel Hampton, etc. Hi ha en aquesta música una elegància que és pausa, claredat d'idees, dosificació del swing perquè siga possible percebre una certa melangia, un to general de tristesa de la que encara no esgarra: un dolor més pressentit que no sentit, una espera que pot acabar bé, encara que segurament tot se n'anirà en orris. Si l'art ha de suggerir més que no dir, açò és art en la seua expressió més pura. I si no en teniu prou, encara resta la sorpresa final: la cantant és Billie Holiday en la seua primera etapa, quan era jove i ja era capaç d'esborronar-nos amb les seues interpretacions. Ens trobem a la dècada dels trenta del segle passat, en plena depressió: l'Era del Swing li diuen. El que dominava en aquella època eren les anomenades big bands (Ellington, Basie, Henderson, Lunceford, Goodman, Earl Hines, Webb, Calloway, etc.). Era una música pensada per a ser ballada, tanmateix, quan l'escoltes bé, darrere de la seua exuberància endevines una pesombre perduda entre les seues notes, un crit primari que sobrevola l'espai on les emocions es barregen: és la vida el que està present en aquesta música, amb els seus triomfs i fracassos.
Amb un clic podeu escoltar These Foolish Things, una cançó en què la Holiday ens deixa sense paraules perquè "aquestes tonteries em recorden a tu":

dissabte, 1 d’octubre del 2022

LA METAMORFOSI DEL METALL

“Allò que pot semblar una bona acció pot ser només una aparença”

Bertolt Brecht
Salvador Pous i Vallés era un important exportador citrícola de la Ribera del Xúquer, que havia fet molts diners especulant amb els preus de les taronges. Aquests guanys li havien permés d’eixamplar el seu patrimoni amb nombroses finques agrícoles i urbanes.
Per evitar-se sorpreses desagradables amb la inspecció fiscal, s’amagava a casa tots els diners que aconseguia alliberar de la penosa obligació de declarar a la hisenda pública. Així va arribar a amuntonar, a la seua caixa de cabals encastada en una paret del celler, prop de quaranta milions de pessetes.
Per moltes coses que haguera de fer, no s’estava mai d’acudir als matins a la seua missa diària. Sols després de combregar se sentia amb esma d’afrontar les cabòries del nou dia, convençut que cada colp era més creditor a obtenir la gràcia del cel.
El cel era per a ell un immens magatzem on milers d’àngels netejaven, triaven i embalaven de franc les taronges. Quina felicitat més gran era aquella! No haver de pagar jornals, cotitzar a la seguretat social, ni negociar amb els sindicats!
Gràcies a la seua pregona espiritualitat, i no sense grans sacrificis, Salvador Pous havia pogut defendre’s prou bé, al llarg de la seua vida, de les temptacions del món, del dimoni i de la carn. Això no obstant, a mesura que s’aviava cap a l’edat provecta, li rondinava pel cap una idea que no gosava de contar a ningú, per si fóra mal interpretada com un incipient pecat de supèrbia: volia perpetuar d’alguna manera la seua memòria en aquest món, i a aquest efecte desitjava que una important fundació del seu poble, dependent de l’església i dedicada a obres benèfiques, l’anomenada Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats, canviara el seu nom pel de Casa de Caritat del Senyor Salvador Pous i Vallés; al cap i a la fi ell era el seu benefactor més important. Però mai no trobava el moment oportú d’iniciar els contactes escaients; el retreia la por de fer el ridícul, que la seua proposta tan innocent rebera com a resposta un no desagraït o l’exigència d’unes contrapartides econòmiques desaforades.
Potser mai no s’hauria decidit a fer res per assolir el seu propòsit, però de vegades un fet inesperat desencadena un reguitzell de nous fets que acaben canviant-ho tot.
Una nit, en tornar a casa, va trobar la porta del celler oberta i la seua benvolguda caixa de cabals forçada, buida de diners. La primera cosa que va acudir a la seua ment fou queixar-se al ser suprem: “Que mala vida ens dones als rics, Déu meu! Bé està que ens poses difícil l’entrada al cel, encara que jo sempre he pensat que la història del camell te la vas inventar per despistar els pobres, però que ens pertoque a nosaltres patir tots els robatoris no em sembla just”.
Després va pensar que la millor cosa que podia fer era estar-se callat, perquè els diners eren negres com el carbó, i si denunciava el robatori corria el perill de posar la policia en la pista dels seus mancaments fiscals.
Els diners robats, per la seua banda, iniciaren un camí no exempt de dificultats i dissorts. El lladre, en ensopegar amb una parella de policies municipals que aguaitava en una cantonada, va pensar que la millor cosa que podia fer era abocar el cos del delicte en un contenidor del fem, i tornar a per ell quan escampara el perill. Que lluny estava d’endevinar el que tot seguit anava a passar!
En efecte, al contenidor s’aixoplugaven dos captaires molt coneguts al poble. No cal dir quina cara van posar en guaitar el contingut de la bossa que miraculosament els havia vingut com caiguda del cel: quaranta milions de pessetes tirats al fem!
De primeres, restaren immobilitzats pel desconcert, és a dir, mirant-se entre si bocabadats; després es va apoderar d’ells una sensació d’alegria folla, que es va manifestar en forma de rialles histèriques, crits i bots eixordadors dintre el contenidor; tot seguit passaren a una situació transitòria de prudent silenci i malfiança vers un possible enemic exterior; i a la fi va dominar-los un fort sentiment de mútua malvolença i rancúnia, que els empenyia a negar el dret de l’altre sobre el trobament. Tot això va passar en pocs minuts, els suficients perquè s’agarraren l’un a l’altre del coll fins a escanyar-se. Durant la brega, la bossa amb els diners va eixir disparada del contenidor vers el carrer, i va quedar enganxada a la reixa d’una casa, a l’espera d’un nou propietari.
En efecte, la roda fatal va continuar, perquè de continent va passar per allí una dona que vivia amb prou feines, maltractada pel marit, i que desitjava per damunt de tot fer-se fonedissa amb la companyia del seu fillet de tres anys, anomenat Tonet.
Tot just va fer la troballa, es va adonar que era arribat el moment d’executar el pla que tantes voltes havia somiat, i se’n va anar a la pensió on vivia, rabent, a fi d’arreplegar el seu fill i les coses més necessàries abans de fugir del poble, ben lluny, on no els poguera trobar mai el bàrbar del seu marit.
I així ho va fer. En arribar a la pensió, primer de res va amagar els diners sota el matalaf del llit, per tenir-los en lloc segur mentre preparava el lleuger equipatge, però la mala fortuna no va deixar tranquil·la, tampoc en aquesta ocasió, la pobra dona. Quan ja estava a punt d’eixir de la pensió, amb Tonet agafat de la mà, la va sorprendre el seu espòs, el qual –en olorar-se les intencions de la dona– es va transformar en una màquina de pegar tota classe de colps, punyades i potades. Mentre el xiquet plorava desesperat i els altres hostes de la pensió cridaven la policia, perquè posara fi a aquell escàndol, fou tal la pallissa que el brètol aquell va propinar a la infeliç senyora, que el seu cos no va poder resistir cap colp més, i es va quedar erta enmig un toll de sang. El parricida va fugir, sense preocupar-se per la sort del seu fill.
La policia es va fer càrrec del xiquet, amb la intenció de lliurar-lo a un establiment d’acollida de menors, on romandria fins que l’adoptara alguna família. L’assassí fou detingut als deu dies de fer-se escàpol, i els diners, que la pobra dona va amagar sota el matalaf, van ser descoberts per la mestressa de la pensió.
Que bé li vindrien els quaranta milions a la mestressa! Feia un any que estava apercebuda per l’ajuntament de clausurar-li la pensió per falta de salubritat. Sabia que fent un bon donatiu al partit governant se solucionava el problema, tal com li havia assegurat un cosí seu que era funcionari municipal, però –a falta de diners– encara no havia lliurat cap quantitat. Ara sí que podria actuar!
El cosí va aconsellar la màxima discreció. En assabentar-se de la important quantitat de diners que s’havia trobat la seua parenta, es va oferir, fent-se el desinteressat, a col·locar-li’ls en lloc segur: “Destinarem cinc milions a callar algunes boques i paralitzar alguns expedients, i la resta si vols jo m’encarregaré d’administrar-te-la. No et convé tenir ací tants diners, te’ls podrien robar!”, li advertí el molt bandarra. I així va ser com els quaranta milions passaren a mans del cosí, que va decidir pel seu compte lliurar al partit en el poder tots els quaranta milions de pessetes, a canvi d’un important ascens en l’escala funcionarial que, a la llarga, li proporcionaria encara una major rendibilitat, lliure de tot risc. La cosina, quan es va assabentar de la mala acció del cosí, es va morir d’un infart. Les seues últimes paraules foren: “Que imbècil sóc!”.
El capitost del partit governant, en veure’s els diners a la butxaca, va aprofitar l’avinentesa i els destinà a cobrir algunes necessitats personals. Al cap i a la fi eren ja molts els favors que havia fet al partit, bé estava, doncs, que aquest li’n tornara algun.
No endevineu el que va fer el molt bord? Com que el món és més menut que un mocador, va tenir l’ocurrència de comprar la finca de tarongers que posseïa a Cullera el nostre vell conegut Salvador Pous, que no valia ni cinc milions de pessetes, però el seu propietari l’havia revalorada a força d’escampar per tot arreu que en valia quaranta, donades les seues extraordinàries possibilitats d’acollir una urbanització de luxe.
Per fi el bo de Salvador Pous i Vallés va respirar tranquil. No sols havia recuperat els diners, sinó que els havia blanquejat, en fer-se l’operació de venda dels terrenys dintre la més estricta legalitat, tret que el polític corrupte no va figurar a l’escriptura com a comprador, sinó una persona de confiança que li feia de testaferro.
Salvador Pous va saber de seguida el que calia fer:
“Ara sí que és la meua! Parlaré amb l’arxiprest que presideix la Casa de Caritat, i li diré que estic disposat a fer una donació de quaranta milions de pessetes a la fundació. Estic convençut que, en sentir aquestes paraules, de manera espontània em proposarà d’acceptar que la Casa de Caritat porte el meu nom. Jo faré com que refuse, i després que m’insistisca consentiré, com qui fa un sacrifici”.
Tot va eixir tal com Salvador Pous havia previst, tret que la fundació –per guardar el respecte degut a la Nostra Senyora dels Desemparats– va mantenir la seua denominació inicial, afegint entre parèntesi el nom i cognoms del seu il·lustre benefactor. Així, va passar a anomenar-se: “Casa de Caritat de Nostra Senyora dels Desemparats (i del Senyor Salvador Pous i Vallés)”. Tots els impresos de la fundació es van adaptar a aquest nom.
El dia que Salvador Pous va fer, en acte solemne, el lliurament dels quaranta milions de pessetes a la “seua” fundació, l’emoció no el va deixar quasi parlar; amb prou feines va poder dir que tot el que es fera pels pobres era poc, car els Evangelis obliguen a ajudar el necessitat. El bisbe estava present, així com les primeres autoritats locals. Per tal de donar més autenticitat a l’acte, va ser un dels orfes acollits a la Casa de Caritat el que fou designat per rebre, en nom de la institució, el maletí amb els diners. Curiosament –ja veus, una altra coincidència!–, l’orfe que es va adreçar cap a Salvador Pous a rebre els quaranta milions de pessetes era Tonet, el fill de la senyora que van matar a la pensió.
La crònica s’acaba en el mateix moment que, innocentment, per ell i pels altres orfes, el xiquet avançava cap a Salvador Pous amb el braç estés i el puny clos.