TEMPS

"Home amb una pipa", de P. Cézanne

Entre el que hem viscut i el que ens espera,

és possible escindir un bocí de temps,

a penes el breu centelleig d'una idea

que ens fa conscients de la baixada;

de la desraó en què ens movem.

Allò que vam tenir l'atreviment de pensar

que era nostre, ara ho contemplem

lliure d'afegits, perquè és real i no admet

ornaments ni apocades disculpes.

És el que resta després de tants anys.

I és horrible aquest penúltim sopar

que ens correspon celebrar sense profit,

acaronant amb les mans les despulles

dels antics somnis. És horrible i bell

saber que un dia vam ser capaços de somiar tant.

L'IMPRESSIONISME

L’impressionisme és un moviment pictòric que naix a França, a les acaballes del segle XIX, i es caracteritza perquè centra el seu punt d’atenció en la impressió que produeix la llum a la vista i no en la suposada realitat objectiva. Per tant, podríem dir-ne que els pintors impressionistes es preocupen de reflectir la realitat tal com la llum ens la presenta als ulls. Són, per tant, pintors realistes de nou encuny, que no busquen la puresa de línies sinó captar l’atmosfera que envolta els objectes, les persones i els paisatges representats. Els pintors romàntics, sobretot els anglesos Turner i Constable, tenen una gran influència sobre el moviment impressionista.

Tot i que el punt de partida és França, cal afegir que l’impressionisme es va estendre a altres països d’Europa i també als Estats Units d’Amèrica.

Impressionisme francés:

Monet

Manet

Pissarro

Degas

Renoir

Sisley

Impressionisme europeu:

Sorolla

Jongkind

Segantini

Corinth

Impressionisme nord-americà:

T. Robinson

Weir

Whistler

Tarbell

W. M. Chase

R. Reid

"LA MAREDEDÉU DE MELUN", DE JEAN FOUQUET

Ací teniu la Marededéu de Melun, una taula de Jean Fouquet, pintor francés del segle XV, que estilísticament s’emmarca en el primer renaixement. A diferència del gòtic, en aquesta obra mestra, les figures representades tenen la gràcia i responen a l’ideal de bellesa clàssica pròpies de l’humanisme renaixentista. Hi ha un fons de querubins i serafins vermells i blaus, que fa un efecte fantasmagòric, tant pel fort contrast d’uns colors tan intensos, amb la blancor de la Verge i el Nen, com per l’expressió amenaçant del querubí que mira a l’espectador, que més aviat sembla ser l’àngel caigut.

Al Museu del Prat hi ha una taula gòtica de l’escola francesa, atribuïda a Colart de Laon, que ens permet apreciar clarament l’evolució de la pintura en a penes trenta anys. La taula és preciosa, sobretot pel contrast de colors i la composició, però hi ha encara un hieratisme que Fouquet ja ha superat.

VERITAT I MENTIDA

En "Veritat i mentida en la política", Hannah Arendt ens adverteix que quan la política es desvincula de la veritat, corromp la democràcia des de dins i converteix el poder en una màquina de destrucció. No es refereix a la veritat metafísica, sinó a la veritat factual, la que es basa en el respecte pels fets i permet una deliberació pública ajustada a la realitat. Els qui des del poder menyspreen la veritat, corroeixen la democràcia. Arendt ja va advertir sobre els perills que comporta utilitzar la capacitat persuasiva de la propaganda per a tractar que la realitat s'adapte a la teoria, de les conseqüències de supeditar la interpretació dels fets a les pròpies creences i de desentendre's del possible per a substituir-ho per l'imaginat. Quan els polítics intenten confondre i pretenen que la seua interpretació interessada i distorsionada dels fets siga creguda com una veritat, estan corrompent la democràcia. I si quan diuen defensar una causa il·lusòria ho fan a més per a defensar determinades posicions de poder, estan incorrent en un engany deliberat.

Si bé és cert que la mentida forma part estructural de la política, fins a molt recentment el paper en la conformació de l'opinió pública d'altres elements com la diversitat d'actors polítics, la defensa efectiva del dret a la informació i el paper dels mitjans de comunicació, permetia mantindre un equilibri imprescindible per al desenvolupament de la democràcia. L'impacte de la tecnologia, i la seua transformació de les lògiques comunicatives, trenca en gran manera aquests equilibris, posant en qüestió una sèrie de pilars democràtics. Les estratègies de desinformació incideixen no solament en la capacitat de distribució, sinó també en el temps d'aquesta, la sentimentalització de les decisions polítiques, la fragmentació de l'opinió pública, la creació d'esferes públiques paral·leles, i la seua consegüent polarització, l'absència de referències informatives vàlides i la creació d'un clima de sospita general que posa en qüestió el paper de la veritat i posa en perill la democràcia.

Un acord sobre l'existència de la veritat i la possibilitat d'aconseguir-la torna a ser el fonament indispensable d'una vertadera democràcia. Com assenyalava Claudio Magris: «Moltes coses dependran de com resolga la nostra civilització aquest dilema: si combat el nihilisme o el porta a les seues últimes conseqüències.» Hui més que mai la veritat, com a component essencial per a la formació de l'opinió pública, més que una obligació moral és una necessitat política, un requisit indispensable de la democràcia.

Hi ha tres classes de mentides, segons el tipus de veritat que neguen o pretenen substituir:

En primer lloc, cal parlar de les mentides que neguen els fets, és a dir, aquelles que atempten contra la veritat fàctica. El propaladors d’aquestes mentides busquen desconnectar el proïsme de la realitat. Un exemple de mentida enfrontada a una veritat empírica seria negar que el Codi Penal condemna el robatori.

Una altra classe de mentides són les que tracten de convèncer la gent que una determinada creença no verificable empíricament és una veritat incontestable. Un exemple de veritat metafísica seria afirmar que Déu condemna el robatori. La veritat metafísica és, en si mateix, una mentida sempre que es presenta com una veritat fàctica.

En fi, hi ha un tercer tipus de mentida que es caracteritza per formular un raonament o juí que no segueix les regles de la lògica ni del sentit comú. Així, per exemple, considerar que és tan lladre el qui desitja robar com el qui roba. Es tracta d’un raonament trampós, ja que si no hi ha robatori no podem inferir l’existència d’un lladre.

Totes aquestes mentides són idònies per enganyar la ciutadania i manipular-la. Sempre ha estat així, tot i que en l’actualitat la mentida s’ha sofisticat i ha inventat noves formes d’estendre el seu domini. Entra en les nostres cases sense trucar a la porta, i s’adorna de plomes molt atractives que ens fan convèncer de la seua utilitat. És a dir, no la veiem com una amenaça, sinó com un objecte de valor superior a la veritat. Sabem que no és la veritat, però això no ens fa rebutjar-la. Ans al contrari, acceptem qualsevol mentida, per grossa que siga, si trobem que ens convé o és capaç d’emocionar-nos. Caiguem, així, en l’infantilisme més estèril, perquè no és il·lusió ni esperança el que desperta en nosaltres tanta falsedat, sinó incapacitat per a acceptar la realitat. I és que la nostra capacitat d’autoengany, si ultrapassa uns límits raonables, esdevé pura autocastració.

EL MEU PRIMER TOCADISCOS

Un dia de la meua infància que mai oblidaré, és aquell dia del mes de juny de 1969 en què el meu pare va arribar a casa amb un tocadiscos que acabava de comprar. Jo tenia 11 anys i puc dir que va ser el regal més important que m'han fet en el que porte d'existència, que ja és molta. L'entrada d'aquell modest aparell monoaural va revolucionar la meua manera de veure el món, fins al punt que jo mai he concebut la vida sense acompanyament musical.

A fi de poder alimentar el nou tocadiscos, dedicava els meus pocs estalvis a comprar singles de l'època, juntament amb el meu germà. Al principi, els meus gustos estaven molt influïts pels dels meus familiars, que ens regalaven discos amb motiu dels nostres aniversaris. Però, paral·lelament, van començar a manifestar-se dues influències molt importants: d'una banda, en aquella època passàvem els diumenges en sales recreatives on jugàvem a pinball, billar, ping-pong. En aquelles sales solia haver-hi un jukebox, en el qual la clientela introduïa unes monedes per a escoltar les seues cançons preferides. Allí vaig descobrir grups i cantants que llavors identificava per la seua música, no pel seu nom: Creedence Clearwater Revival, Elton John, Paul Simon, Jethro Tull, James Brown, Procol Harum, Beatles, T. Rex, etc. D'altra banda, a l'octubre, quan arribaven els firaires al poble, eren moltes les hores que em passava al parc passejant entre les atraccions. I era molt bona la música que a vegades escoltava allí: Four Tops, Otis Redding, Temptations, etc.

D'aquesta manera, quan tornava a casa i revisava els meus discos, de sobte em posava a ordenar la modesta discoteca que posseïa per ordre de preferència. Recorde que jo mateix em sorprenia de comprovar com, progressivament, m'agradaven cançons cada vegada menys comercials i interpretades per cantants amb veu esgarrada o especialment emotiva.

La meua fase d'iniciació en la música podem fitar-la entre els 11 i els 14 anys. D'aquella etapa recorde nombroses cançons. He d'insistir que jo, quan tenia aquella edat, no era capaç moltes vegades d'identificar l'intèrpret de la cançó, però sí que era conscient de la seua qualitat. Per aquest motiu algunes d'aquelles cançons em continuen agradant tant o més hui dia, com “Rocket Man” d’Elton John, “Jailhouse Rock” d’Elvis Presley, que jo vaig escoltar per primera vegada en una versió de Miguel Ríos, “Mustang Sally” de Wilson Picket, etc.

La fase de maduració va vindre prompte, i el punt d'inflexió es va produir gràcies a la inestimable ajuda d'alguns amics amants de la música, que tenien la generositat de compartir amb mi els seus discos de vinil, tan fàcils de ratllar. Gràcies a la passió que compartíem per la música, puc dir que mantinc una gran amistat amb molts d'ells, perquè ens reuníem a escoltar discos, però també a filosofar sobre la vida i a intercanviar poemes i inquietuds culturals.

El contacte diari amb el meus amics musicòlegs, em va fer descobrir nous horitzons musicals. Aquesta experiència va ser especialment enriquidora pel fet que cadascun tenia els seus propis gustos. I així, Salvador em posava al dia en Jimi Hendrix, Neil Young, Allman Brothers Band, Yes, King Crimson, Genesis, Grateful Dead, etc. Arturo era un fanàtic de Creedence Clearwater Revival, John Lennon, Deep Purple, etc. Juan tenia una bona col·lecció de discos de Bob Dylan, Lou Reed, David Bowie, etc.  Rodrigo preferia els Rolling Stones, John Mayall, Cream, etc.

Fins als vint anys va perdurar aquesta segona etapa, i com el meu pressupost setmanal era escàs, puc dir que van ser bastants més els discos que em van deixar que els que vaig comprar. Entre les meues compres d'aquella època, em venen a la memòria sobretot les de rock simfònic i psicodèlic, així com les de southern rock americà i les corresponents a la discografia dels Rolling Stones. Els discos que vaig escoltar més vegades són “Harvest” de Neil Young, “Blood On The Tracks” de Bob Dylan, potser el millor de tota la seua llarga discografia, “Close To The Edge” de Yes, “Selling England By The Pound” de Genesis, “Starless & The Bible Black” de King Crimson, “Benefit” de Jethro Tull, “Exilie On Main Street” de Rolling Stones, “Ummagumma” de Pink Floyd, “Trilogy” d’Emerson, Lake & Palmer, etc.

Puc dir, doncs, que als vint anys els meus gustos eren diversos, i així seguisc: mai m'he encasellat en un tipus o estil de música determinat, sempre he estat obert a totes les tendències, encara que en general puc dir que he evolucionat cap a un rock amb arrels, gens sofisticat, que estiga interpretat amb intensitat i sense afectació ni artifici. Quan parle de rock, hi incloc el soul, que sempre he admirat i cada vegada estime més per la qualitat dels seus cantants i el gran nivell de les seues composicions. Intèrprets com James Brown, Aretha Franklin, Sam Coocke, Curtis Mayfield, etc., es troben sens dubte entre els millors de la història en qualsevol estil musical.