JUNTS

Egoista com sóc, no estime el teu cos,

sinó la idea que me’n faig; i venere

aquest pensament, tan vertader

com qualsevol realitat tangible.

T’estime dins de mi, sols així m’aclame

a tu perquè em lliures la teua gràcia;

i t’imagine canviant, segons les llunes,

sempre a punt de transfigurar-te.

És tan meu el desig que em desperta

somiar la lleugeresa dels teus passos

prop de mi, que em perd en la distància

i esdevinc tot amor per mi mateix.

T’invente, i cada vegada ets distinta,

i jo també sóc diferent, quan amb noves

paraules pretenc la teua ombra

i m’esfume cap a una altra identitat.

No puc ser el d’ahir, si avui

es capgira la meua manera d’entendre’t,

i tu no pots mantenir-te igual

quan es trasmuden els meus anhels.

T’he creat per esfumar-me cada dia

de la meua pell, per anar al teu darrere

i no atrapar-te mai. Sempre tu i jo, junts,

sense saber qui som ni què serem demà.

ÀLBUM D'AMANTS

Els tres poemes que transcric a continuació volen descriure, a la meua manera, un tant irònica, tres tipus distints d’amants: en IMPACIÈNCIA, parle de l’amant impacient, en REPRESENTACIÓ, de l’amant heroic, i en PURESA, de l’amant platònic. Són poemes que pertanyen a la meua primera època de retrobament de la poesia, després d’un bon grapat d’anys.

PURESA

Innocent com eres,

volies un amor que fóra

l’expressió suprema

de la puresa,

i passaves de llarg

sense atendre

les coses mundanes.

Tant estimaves el saber,

que feres de la saviesa

la teua presó,

com si la veritat

haguera de ser acusació

o condemna,

i no feliç troballa.

Cansat de somiar

el veritable bé,

un dia pujares

a la seua talaia,

on era inabastable

tanta perfecció,

i te’n vas decebre.

Ara, per fi, has entés

que l’amor ideal

ha de tenir una mesura

acollidorament humana,

i festeges la bellesa

d’allò que és viu

i s’embruta.

                   IMPACIÈNCIA

A Mari Carmen Arminyana

Ara que tot es decanta cap a la nit,

abans que la foscúria clausure l’horabaixa,

és hora d’inventar i escriure en un diccionari

(pàgina nou mil trenta-quatre)

la paraula capaç d’encendre

un desig desfermat.

Després la tenebra serà proclamada,

i algú buscarà en aquell diccionari,

com si fóra una esperança,

la paraula justa que l’il·lumine.

Però, traït per la impaciència,

només arribarà a la pàgina mil quatre.

Passarà el temps,

noves paraules s’escriuran

en altres llibres gruixuts,

i els amors que haurien pogut ser,

ignorants de si mateixos,

dormiran entre prestatges.

REPRESENTACIÓ

Són ben pocs els amants que representen

dignament el final de la seua vida;

és tan trist morir-se que, arribada l’hora,

no posen esment a fer les coses com cal.

Així, les passions que un dia somogueren

tota la finíssima arquitectura del seny

esdevindran només educat compliment,

i temps enllà tot podrà començar de nou,

com si res no haguera passat: ni amor, ni mort.

Són tan pocs els amants que serven

la serenitat en el moment del traspàs,

que caldria preguntar-se si això fa justícia

a la vida; si no fóra millor, de tant en tant,

i per raons principalment didàctiques,

escenificar en un aparador el memorable final

d’una heroica història d’amor.

I així, entre pampallugues, glorificar el dolor

d’una pèrdua estrictament irreparable.

DESIG

“Bol amb peixos de colors”, de Ch. Hassam

De vegades el desig tot ho regira,

i el que prometia ser una plàcid matí de primavera

esdevé un desfici de finestres obertes

i carpes vermelles panteixant a l'aquari.

No és el moment d'escometre un nou dia,

sinó d'abandonar-te al record de l'última nit,

de l'encara recent abraçada que t'immobilitza

i no et permet admirar el desbordant jardí.

Hi ha hagut agitats pensaments al llarg de la teua vida,

que han acompanyat íntimament les teues hores,

però el que ara sents va més enllà del que podies preveure,

car a penes et resten les forces precises

per romandre dempeus amb la mirada sostinguda

en un punt inaccessible a la teua ment,

com si es tractara d'una nafra oculta, d'un pessic profund,

que t'obliga a retornar sempre al fosc origen

de les forces que t'atrapen i conjuminen l'inacabable

amb l'instant fugaç en què un amor viscós s'apega al teu cos

i t'empeny cap a allò que sempre havies ignorat,

quan creies que totes les ànsies tenien un nom.