Aquell nou empleat, que l'empresa on jo treballe va contractar a l'estiu passat, tenia un caràcter tan introvertit que cridava l'atenció. No va despertar la simpatia dels altres companys, perquè menyspreava els costums que allí s'observaven de manera inveterada: no feia el descans reglamentari de vint minuts per a l'esmorzar; a més, era poc parlador i trencava el seu silenci en ben comptades ocasions, i sols si ho exigia la faena. No cal dir que una persona així de laboriosa i discreta es va guanyar de seguida el favor del cap de departament, la qual cosa va provocar l'enveja general.
Per la meua part, he de dir que em
va intrigar de bon principi aquella personalitat singular. I encara que
comprenia l’animadversió que suscitava en la resta del personal, per pura
curiositat vaig intentar fer bona lliga amb ell, perquè intuïa que sota aquella
aparença impenetrable s’amagava un esperit lliure que seria interessant
descobrir.
No sé si per agraïment o per pura
necessitat de comunicació, el nouvingut em va atorgar prompte un tracte
privilegiat. És cert que tal distinció no em suposava cap benefici especial, però
em sentia complagut pel que havia aconseguit, perquè era una manera de
desmarcar-me de la mediocritat dels altres, incapaços de relacionar-se amb un
individu que actuava segons un patró de conducta propi.
Al cap de poc em va convidar a
visitar-lo un diumenge a sa casa. Pel que m’havia contat, feia anys que era
vidu i vivia en companyia del seu fill en un carrer situat als afores del poble.
La seua intenció era que passàrem la vesprada junts, jugant als escacs, i quan
tinguérem gana de sopar amaniria uns entrepans.
Per descomptat, vaig acceptar de
bon grat la invitació. Em felicitava pel meu do de gents, en haver-me guanyat
tan fàcilment una amistat que no estava a l’abast de qualsevol. Quant al joc
proposat, a pesar que des de l’adolescència no l’havia practicat massa, se’m
donava bastant bé.
Després de tocar a la porta, va
tardar cinc minuts ben comptats a obrir-me. Quan, per fi, ho va fer, es va disculpar
dient-me que no hi havia ningú més a l’immoble i la meua arribada l’havia
sorprés dutxant-se.
Sense fer-li cap retret per la
demora, el vaig saludar educadament, i tot seguit em va conduir fins a un pati
poc il·luminat, ja que estava tancat per quatre parets de considerable altura i
la seua orientació era cap al nord.
Damunt d’un escambell, havia
disposat el tauler amb les peces col·locades minuciosament en les seues
caselles. Ens vam asseure en sengles tamborets: ell, que portava la iniciativa,
va triar el que estava situat enfront de les blanques, i tot seguit, sense
esperar que jo m’acomodara a l’altre seient, va fer el primer moviment. Era un
contrincant disciplinat, que no tocava cap peça sense pensar-se bé la jugada. Una
vegada prenia la decisió, però, l’executava amb prestesa. He de confessar que
em va costar concentrar-me, perquè m’incomodava el comportament seriós i
metòdic del meu rival. Amb tot, després d’alguns errors lamentables, vaig
encadenar uns quants moviments que equilibraren la partida. En igualar-se les
nostres posicions, em va oferir taules, notablement enutjat. No vaig dubtar
d’acceptar-les, en consideració a la seua hospitalitat, tot i que estava a punt
de desplegar un atac a la descoberta que, de segur, hauria acabat en escac i mat.
Mentre recollíem les peces, es va
produir un soroll estrident en la planta superior de la vivenda, que em va
colpir. La seua explicació m’era difícil d’entendre:
–No et preocupes. És el meu fill,
que es diverteix amb el gat.
Feia una estona m’havia dit que
estava sol a casa, i ara m’informava que també s’hi trobava el seu fill. No
vaig poder evitar que una ganyota fugaç delatara la meua perplexitat.
–Perdona que no t’haja dit adés
que el meu fill està trafegant per la cambra. Com que no ens parlem, a vegades
se me’n va del cap la seua presència. Ens limitem a coexistir sota el mateix
sostre. Prompte se n’anirà. Aleshores pujarem a la segona planta i t’ensenyaré
el que hi guarda.
Encara ressonaven en les meues
oïdes les paraules tan malagradoses que acabava de sentir, quan la porta
principal del habitatge es va tancar d’un colp sec, que va retrunyir pertot com
si fora un tro. No negaré que la impaciència per descobrir el que s’amagava en
el pis superior em provocava un gran torbament.
–Anem-hi. Crec que et deixarà
parat el que veuràs.
No podia esperar ni un minut més.
Em vaig apressar a ascendir pels graons de l’escala, darrere del meu amfitrió,
que demostrava conservar una gran agilitat. Quan érem dins de la cambra, em va
sobtar l’aparició, entre la penombra regnant, d’uns ulls felins que refulgien
dins d’una gàbia arrimada a un vell llit.
–Millor serà que no encenga el
llum, així l’animal estarà més tranquil. És prou nerviós.
–Per què l’ha engabiat el teu
fill?
–És un gat salvatge, i l’està
ensinistrant.
Aquella bèstia oferia un aspecte
ferotge. Movia contínuament la llarga cua de costat a costat, i mai s’aquietava.
De tant en tant s’ufanejava de la seua agressivitat alçant una de les grapes i
mostrant-nos les urpes llargues i esmolades, alhora que deixava escapar algun
marrameu que, en la foscúria d’aquella estança, resultava espaordidor.
La visió de la fera em va
despertar un viu sentiment d’indefensió, ja que em trobava en una casa
estranya, al costat d’un pare de caràcter fosc que, per raons desconegudes, no
s’avenia amb el seu misteriós descendent, el qual dedicava les hores
d’esbargiment a desplegar una activitat arriscada i potser il·lícita en un lloc
amagat. Tot plegat em va fer prendre consciència de la necessitat d’eixir
ràpidament d’aquell cau. I així ho vaig fer, obligant el meu desconcertat
invitador a seguir-me escales avall.
En tornar a la planta baixa, em vaig
inventar una excusa poc convincent i vaig donar per liquidada la visita, sense
demanar cap explicació addicional que m’ajudara a comprendre el que acabava de
presenciar.
Encara que han passat uns quants
mesos d’aquell cas, recorde com si fora ahir la barreja de terror i odi que es
reflectia a la cara del meu company, quan em revelava el secret del fill. Era
com si presagiara l’horrible final que tindria la seua vida, a penes unes hores
més tard.
Em vaig assabentar dels detalls
de la seua mort pel periòdic:
«La passada nit del diumenge, al número 4 del carrer Cabanilles, un gat salvatge sense llicència, que els
propietaris tenien reclòs en una gàbia, per causes que a hores d’ara s’ignoren,
es va fer escàpol. L’animal potser estava famolenc, perquè es va acarnissar
d’una manera horrible amb Ramon Coll i el seu fill Pere. La reconstrucció dels fets fa pensar que el jove va ser
atacat en obrir la porta de la cambra, i que el felí va enxampar el pare quan
es trobava en el portal de la casa, intentant fugir del perill. Els cadàvers
presentaven ferides i mutilacions esgarrifadores. La policia hi va acudir
alertada pels veïns, que havien sentit els crits d’auxili de les víctimes. Fins ara no es tenia notícia de cap
família que haguera adoptat un gat salvatge. S’ha estés una forta preocupació
entre la població del barri. En aquesta ocasió, la sort va acompanyar la
intervenció de les forces policials i fou possible abatre la fera quan entrava
per la finestra de l’edifici del costat, on viuen un matrimoni i els seus cinc
fills. Les investigacions continuen».