TEMPESTA

Aquesta pluja d’estiu, que ens visita

com una tardor que s’apressa

a arribar abans d’hora,

no serà fàcilment oblidada,

ni la tristesa d’un temps nouvingut

que ningú no esperava,

i de sobte es presenta

a buidar de sentit tantes coses.

Però no pararà aquesta pluja,

ja s’anuncia la seua inclement persistència,

i res no serà igual quan la tempesta escampe,

perquè altres en vindran així de furioses,

a recordar-nos que ja és perdut per sempre

aquell temps en què tot ho podíem,

ara que sols ens resta l’experiència ingrata

de no haver pogut més.

CANVI D'IDENTITAT

"Autoretrat", de G. Courbet

Demà serà un nou dia

i tindrem l’ocasió de despertar

amb la sorpresa de descobrir

que som uns altres. Així,

el que ara ens sembla impossible,

potser s’hi esdevindrà fàcilment

i podrem mirar-nos a l’espill

com si fóra la primera vegada.

Quin alleujament experimentar

que un ja no és el mateix

perquè ha canviat d’identitat,

fins a l’extrem de no recordar

les seues faltes ni els seus encerts

i, per tant, sense que li calga

perdonar ni demanar perdó,

sinó tan sols recomençar.

És com si el món es posara d’acord

a deixar-nos tranquils, i de sobte

ens abandonaren completament

els sentiments de culpa i de vergonya.

Seria tant com dir: “Oblida't de tot

i celebra aquesta aurora que et concedeix,

magnànima, una nova oportunitat

de ser trist a la teua manera”.

DOLOR

He vingut a visitar-te,

o millor dit a recordar-te,

encara que mai no t’he oblidat.

Compartírem tantes coses,

al llarg de tants anys, que el meu cor

es va amerar per sempre del teu dolor,

i també –per què no?– de la teua esperança.

Jo vaig descobrir la tristesa mirant-te als ulls,

i això no s’oblida. La tristesa que guardaves

per a tu sol, com qui guarda un secret.

El secret més amarg.

Quan es tenen disset anys, els cossos

es mouen per pura set de llum. Aleshores

no és just haver d’aprendre a maleir la solitud.

No és temps encara. Però tu aprengueres

ben prompte que la vida no és justa,

i això no es perdona.

¿Què nega la mort

quan la vida ens humilia?

Potser la vida

és sols un presagi

que la mort confirma.

He vingut a visitar-te,

o millor dit a recordar-te,

encara que mai no t’he oblidat.

Després de conviure tant de temps

amb la teua absència, un gran dubte

encara em sotraga.

Necessite saber què he de fer

amb el dolor que m’encomanares.

DEMÀ

Darrere de les finestres la tardor dibuixa

un paisatge que es nega a ser compartit.

Tot invita a una perdurable solitud.

Si bé ho penses, resulta plàcid

romandre a recer de tanta inútil passió,

oblidar-te del món i que el món t'oblide,

fer de la fugida l'única esperança.

Passen les hores i quan era més fàcil creure

que res no podia canviar, de sobte, t'adones

que el dia comença a enfosquir. Quina claredat,

doncs, hi havia? Quin fulgor s'ha apagat?

I dubtes de les teues percepcions,

i penses o creus d'una manera vaga

que demà seràs capaç de retindre la llum.

PLUJA CANVIANT

Avui la pluja, discretament, s’ha presentat

i li hem donat la benvinguda, car feia temps

que no ens acompanyava.

Cada vegada estem més sols, les estrelles

s’amaguen darrere d’una claror falsa,

tot esdevé una cruel representació

on cadascú fa i diu el que pot,

i quasi sempre erra.

Quan pertoque deixar caure el teló,

potser la pluja també vindrà a visitar-nos,

perquè hem sabut estimar la vida

i patir els embats dels dies més aspres,

el decandiment de les hores

que no perdonen la nostra debilitat i se’n fugen

lentament, amb traïdoria, sabedores

que la jugada és feta i seua és la victòria.

Però res no serà igual després de nosaltres,

encara que ningú no ens recorde:

algunes cases restaran buides, fins i tot

es perdran unes quantes paraules i s’apagarà

la llum que irradiaven els nostres ulls quan miraven

el cel encapotat del capvespre abans de la pluja,

d’aquesta pluja que ja no serà la mateixa

quan siguen altres veus les que la canten.