Hui he assistit a
l’homenatge que ha retut la tertúlia de lectura de la Biblioteca Municipal de
Carcaixent al meu amic Pasqual Adrià. Ha estat un acte emotiu, en el qual
ha participat molta gent, cosa que era d’esperar perquè Pasqual era una persona
molt volguda. Com que he hagut de resumir la meua intervenció, he pensat que
seria una bona idea inserir en el bloc tot el text que havia preparat, per si
algun familiar o amic té interés de llegir-lo.
He gaudit del
privilegi de compartir amb Pasqual algunes tertúlies durant estos últims anys,
i sempre que eixia de sa casa ho feia impressionat per la seua personalitat tan
positiva, que el portava a interessar-se per tot malgrat la seua malaltia
crítica. Una de les coses que més li entusiasmava era el que en cada moment
estava escrivint, bé una obra de teatre infantil, bé un poema o una novel·la.
Tot ho planificava i componia amb entusiasme i un alt sentit de l’exigència.
Ell ens conta en el llibre com la literatura “me permitía tener una actividad
mental en las largas horas de soledad, cuando los efectos de la quimioterapia
me obligaban a estar en cama durante el día o me desvelaban durante la noche.”
Pero jo crec que la literatura era per a ell molt més que això: era un do que
la vida havia posat al seua abast perquè poguera transformar la seua
sensibilitat excepcional en una obra d’art. I una prova incontestable d’això
que acabe de dir és “Ojalá volvamos a vernos”, on no sols hi ha una crònica de
la seua malaltia, sinó també un text d’un alt valor literari, perquè ens ho
conta tot d’una manera viva, donant una gran importància al que es mou a
l’interior del malalt, perquè com fan tots els bons escriptors no es limita a
contar-nos el que ha passat aparentment, sinó que vol aprofundir per
mostrar-nos la veritat amagada, la part més íntima.
Com el propi
Pasqual ens diu a l’introducció del llibre, “la intención de este proyecto es
la de mostrar el camino personal que he recorrido para superar la enfermedad,
cómo aprendí a convivir con sus secuelas. No pretendo dar consejos, tan solo
compartir lo vivido y las acciones que han sido de gran utilidad para mi
recuperación, y mostrar que otra vida es posible después de sufrir una
fatalidad de estas características”. És una manera molt clara de dir-nos que,
primer de res, Pasqual se sent un escriptor que vol contar-nos una història,
que no és una història inventada, sinó la seua pròpia vida, però no ho fa per
donar-nos lliçons, perquè a cap escriptor no li interessa donar-ne: la
literatura el que vol és ampliar al lector el seu camp de visió, que puga
estendre la seua mirada cap a móns desconeguts o que ignora. I això és el que
ens permet este llibre magnífic, entrar en la ment, en els sentiments, en les
sensacions del seu protagonista, interrogar-nos sobre la condició humana, sobre
l’amor i l’amistat, sobre el dolor i l’esperança, intentar saber per què un
ésser humà és tan dèbil i tan fort alhora, perquè l’amor, l’amistat,
l’esperança són capaços d’obrar miracles que els metges no s’expliquen. En
definitiva, per què la vida pot ser tan bella i tan trista, sense solució de continuïtat.
Per destacar
aquells aspectes del llibre que em semblen més reeixits, estructuraré el meu
comentari del llibre en tres apartats dedicats a tres tipus de poders que, a
parer meu, són claus per a explicar-nos el miracle de resistència i creença en
la vida que Pasqual ens conta en “Ojalá volvamos a vernos”.
EL PODER DE LA PARAULA
En un dels seus poemes, Pasqual destaca el
poder vivificador de la paraula, amb estos versos tan sentits:
Busque
la mesura
d’una
paraula justa
per
anomenar tanta mort,
tant de
plor atroç.
Un déu
que em reconforte
de tanta
desolació,
tanta
incertesa i por
força
acumulada.
Que
m’ajude a fer immortal
l’esperança
en la vida.
A vèncer
el desencant
i creure
novament.
Hi ha en este poema una clara associació de la
paraula amb l’esperança, és a dir, amb tot allò que ens ajuda a seguir endavant
i a creure en la vida. I esta idea, este sentiment, que tan bellament
s’expressa en el poema que acabe de llegir, pense que és una de les idees-força
que inspiren i estan presents en “Ojalá volvamos a vernos”. Sols posaré dos
exemples, que es corresponen amb dos dels pasatges més emotius del llibre.
Així, al capítol “La familia”, Pasqual ens conta que “Pura se acercó para
besarme y me susurró al oído unas palabras que quedaron grabadas para siempre
con su voz dentro de mí: Esto también
pasará. Nosotros estamos esperándote”. En un moment crític, quan més
necessari li era trobar un motiu per seguir lluitant, Pura va encertar a dir-li
les paraules justes capaces de reconfortar-lo i donar-li un clar motiu per a
“creure novament”. Després, Pasqual, ens recorda com en els moments més
difícils li vénen al cap estes paraules tan plenes d’amor. Un altre exemple del
poder que tenen les paraules per a Pasqual és quan el seu amic Francesc, en un
altre moment molt delicat, li diu “Pasqual, te has tragado la muerte y ahora te
tienes que tragar la vida”. Són paraules que, com el propi Pasqual reconeix, el
van ajudar a superar-se i a aconseguir una milloria que semblava impossible. I
és que una paraula, un gest, una mirada, donades en el moment oportú per la
persona apropiada són capaços de capgirar-ho tot, perquè és la manera més
directa que tenim els éssers humans de comunicar els nostres sentiments, de
dir-li a un altre que no se’n vaja perquè comptem amb ell, i sobretot de
dir-li-ho d’una manera convincent, amb el cor a la mà.
EL PODER DE LA MENT
La medicina encara no s’ha posat d’acord a
l’hora d’explicar el poder de la ment i l’afectivitat en el procés de superació
d’una malaltia i les seues seqüeles. Front als escèptics, el cas de Pasqual
s’alça com una prova evident que l’ésser humà ha de ser valorat en tota la seua
complexitat, tant física com mental i afectiva, per a encertar en el diagnòstic
i el tractament. La medicina ha de donar respostes singularitzades per a cada
malalt, perquè les malalties poden ser les mateixes, però les reaccions del
malalt són, en cada cas, completament distintes, en funció de la seua
personalitat i la seua biografia. Pasqual va poder resistir durant tant de
temps perquè era una persona positiva, que estava envoltada per gent positiva,
i tots plegats van ser capaços d’aguantar embats que altres no hagueren pogut
superar. Ell mateix ens ho diu amb paraules molt belles: Mirando con perspectiva mi situación actual, me veo como un bañista en
el océano de la vida, cuya misión no es otra que mantenerse a flote el máximo
de tiempo possible: a medida que pasan los días, el destino le va colgando al
cuello unos saquitos con pequeños guijarros. Al principio, el peso del lastre
no le supone demasiadas molestias, pues lo encuentra liviano. Sortea con
facilidad las olas que llegan a su encuentro y no teme a las tempestades que
señalan por levante. Él sigue nadando aún libre, explorando alguna que otra
hermosa isla. De vez en cuando consigue cortar el cordel de alguno de los
sacos, pero son otros nuevos los que le van colgando, cada vez con más
frecuencia. Llega el día en que siente su primer calambre y comprende que
cuando sale a nadar por la mañana, cada vez se aleja menos de la orilla. Pero
él está dispuesto a continuar, aunque las islas que desea alcanzar se adivinan
tan lejanas que sabe que tendrá que renunciar a ellas. Lucha con fe para que la
suma de guijarros no lo arrastre hacia el fondo y recuerda años atrás aquel día
en Villalonga que casi tocó el cielo”.
És clar que unes
vivències tan difícils com les que Pasqual ens conta en el llibre, i el seu
coratge en afrontar-les, sols resulten explicables quan ens trobem davant d’una
persona dotada d’una capacitat d’estimar la vida excepcionals. Hi ha un
magnífic paràgraf al final del llibre que resumeix molt bé aquestes qualitats: “Pero no quisiera que por mis palabras de
nostalgia interpretaras que he perdido la esperanza y la fe en la vida. No se
trata de eso. Más bien he bajado el ritmo. El peso de las evidencias me ha
hecho asimilar qué limitaciones debo integrar en mis planes, y a partir de ese
punto, dibujar nuevos mapas que me lleven al mismo lugar de felicidad donde me encontraba.
Como en el tiovivo, tendré altibajos, pero no pararé de girar. Motivos tengo
sobrados para no rendirme. Siempre queda la posibilidad de explotar nuevos
caminos. La vida es un espacio de posibilidades”.
EL PODER DE L’AMOR I L’AMISTAT
Tot el llibre està amerat de referències a
l’amor i l’amistat. El que se’n desprén és que Pasqual no sols estava
acompanyat, sinó que aquelles persones que l’acompanyaven formaven part de la
seua lluita diària, eren la força que necessitava per no defallir quan tot
semblava a punt d’ensorrar-se. Era una persona que estimava la vida perquè
estava ple d’amor per la seua dona, les seues filles, els seus amics, que el
corresponien plenament. La història, per tant, que ens conta Pasqual en “Ojalà
volvamos a vernos”, no és la història d’un malalt, sinó d’un grup de persones
que quan parlaven amb ell es referien a tot allò que estaven vivint en primera
persona del plural, i així Pura, Francesc i Mercè li deien que “hemos tenido
mucha suerte de que nos tocara ella como médico”, perquè tots ells formaven
part, voluntàriament, d’eixa experiència tan dolorosa i plena de vida alhora.
També ací ens trobem exemples d’insòlita fortalesa: el lector es fa càrrec del
difícil que era en certs moments crítics mantenir la serenitat i mostrar-li un
somriure que el tranquil·litzara, que l’ajudara a seguir creient.
A la vista de tot
açò, un es pregunta si la vida no espera a manifestar-se en tota la seua
plenitud sols quan arriben els moments més difícils, quan la desesperació és extrema,
quan l’ombra s’estén pertot i la llum es retira, perquè si en eixe moment just
apareix una mà que cerca una altra mà i a penes la toca, com un gest d’amor tan
espontani i delicat que sembla un miracle, qui es troba enfonsat encara pot ser
capaç de dir unes paraules que, per a mi, són el resum d’este llibre: “Todo a
mi alrededor había cambiado súbitamente y, continuaría haciéndolo durante un
tiempo de duración desconocida, dando lugar al mayor proceso de transformación
al que me había visto sometido en mi vida. Adquirí el compromiso íntimo de
aceptarlo y cambiar. De no aferrarme al
recuedo de un mundo que se apagaba, sino prepararme para uno nuevo que
presagiaba dificultades y sufrimiento, pero con toda seguridad contendría
alegrías, esperanza y amor”.
