dilluns, 28 de desembre del 2020

"REVELACIÓN", DE "OTRAS VOCES"

Jo pertany a un generació que va estudiar en castellà i va llegir els seus primers poemes en eixe idioma. Tot i que per a mi escriure en valencià és tan natural com respirar, en un temps de sequera creativa vaig trobar en el castellà una via d’eixida. Era com si totes les meues lectures de poetes en castellà, que han sigut moltes i ben intenses al llarg de la meua vida, m’empenyeren a retre’ls un homenatge escrivint en el seu idioma. Quan intente escriure, hi ha un factor decisiu per a mi, que jo li dic trobar el to. I en eixe moment el to m’exigia escriure en castellà. Si traduïa els poemes al valencià, no em sonaven igual. En fi, faig aquesta introducció perquè no us resulte estrany que, en un moment donat de la meua vida adulta, haja escrit un poemari en castellà: es diu “Otras voces”, i me’l va publicar Ediciones Vitruvio l’any 2010. L’altre poemari que tinc en castellà és “La quinta soledad”, inèdit, escrit quan era un adolescent junt al meu amic Salvador Calatayud.
En aquesta i altres entrades venidores, hi inseriré uns quants poemes del llibre "Otras voces". El primer fa així:
REVELACIÓN
Desconoce las sombras, aún no sabe
que un día serán sus aliadas más fieles.
Cuando abre los ojos
sólo ve destellos de luz, ignora
que otro mundo subyacente está aguardándolo.
Se levanta y acomete el nuevo día,
sin malicia, pues se sabe inocente
y no teme sufrir ningún percance.
Esto hace que confíe en su suerte
y no presienta que detrás de la apariencia
el tiempo oculta su conspiración paciente.
Pero es real esa taimada discordia
y delicadamente las horas remueven
un poco de la tierra que pisa, algo
del cielo que sueña, aunque nadie lo avisa.
Todos callan, porque saben que no escucha
otras voces, hasta que de repente un día
descubre una nueva verdad que no intuía,
y después de hacerse algún reproche
sigue adelante sin perder el coraje
al creer todavía con alguna certeza
en el cumplimiento de sus esperanzas.
Y sigue igual, año tras año, descubriendo
nuevas verdades que antes le habrían parecido
crueles mentiras, y después vendrán otras verdades
que harán a las anteriores aún más falsas.
Tendrá tiempo, pues, de conocer
que la vida guarda alguna revelación
al final de una espiral de reemplazos.
Una revelación que habita entre las sombras
de un mundo que siendo real no se sueña
ni se toca. Es como el poso que queda
después de haber apurado todo el vino.

dimecres, 16 de desembre del 2020

UN CONTE DE JULIO CORTÁZAR

Encara que la novel·la és el gènere literari preferit pels lectors, personalment m’atrauen més les formes breus, com la poesia i el conte. Hi ha escriptors, com Julio Cortázar, que en el camp de la narrativa breu han assolit una mestria inigualable. I és que en un bon conte, malgrat les seues poques pàgines, cap tota la literatura. Entre els múltiples relats magnífics escrits per Cortázar, n’hi ha un que em commou profundament cada vegada que el llegisc. El seu títol és “Final del juego”, i tracta de tres xiquetes que es diverteixen fent l'estàtua quan passa el tren, a fi de suscitar l'admiració dels passatgers. Una d'aquestes xiquetes, afectada per una discapacitat física que no és pas apreciable des del tren, s’encapritxa d’un jove passatger que li llança notes afalagadores per la finestra. Al cap d’uns dies, una nova missiva de l’admirador li fa saber el dia que baixarà del tren, en una estació pròxima, per  a conéixer-la. La xiqueta experimenta com al seu interior es desperta el terror, a mesura que s'acosta el moment en què el jove descobrirà la seua discapacitat, i en compte d'acudir a la cita li fa arribar una carta on li conta la paràlisi que pateix. Així, espera impacient que passe el tren de l’endemà, per a  comprovar la reacció del seu misteriós amic després d’haver-lo assabentat de la realitat. És el final del joc, perquè la xiqueta entra cruament en l'edat adulta en adonar-se que el jove la mira entre indiferent i decebut des del vagó. A banda del contingut del relat, que toca el cor de qualsevol persona sensible, el que més m'impressiona d'aquest conte és la imaginació extraordinària de Cortázar, que posa en acció elements de gran originalitat, com el tipus de joc que fan les xiquetes i la manera en què es coneixen i es comuniquen el jove i la xiqueta discapacitada, des del tren i a través de notes.
Aquest conte em va inspirar un poema, que fa així:
FINAL DEL JOC
Tot el dia al carrer, amunt i avall,
sense parar de descobrir altres colors,
noves paraules bones per a expressar
el que un sent quan es mira a l’espill
i sols veu la vida lluint-li als ulls,
perquè no està en edat d’endevinar
allò que el mirall no reflecteix,
com si un llampec d’esperança
marcara la traça als seus jocs innocents.
No se n’adona, de l’intrigant perill
que amaguen certes preguntes
d’estil funest, encara ajornades,
i segueix cap a endavant
fins que –en cedir la bardissa a l’evidència–
un astorament inexplorat
el planta de bell nou davant del cristall,
on per primera vegada, ara sí,
quan es mira a l’espill, veu el buit.

diumenge, 6 de desembre del 2020

"REMORDIMIENTO", DE JOSÉ HIERRO

M'agrada molt aquest poema, i més com el recita el seu autor, José Hierro, gran poeta de la generació dels 40. La poesia social és molt difícil de fer, perquè si se te'n va la mà esdevé panfletària o massa evident, i perd el misteri que és propi d'aquest gènere literari. José Hierro és un dels grans poetes de la poesia social de postguerra.