POESIA (ANNA SWIR) I RACIONALITAT EVOLUTIVA

Hui, de matí, a ca ma mare, en una prestatgeria que feia temps no visitava, he trobat un petit opuscle del filòsof polonés H. Skolimowski dedicat a l'estudi de la "Racionalitat evolutiva". Encara que el llibre està subratllat, no recordava haver-lo llegit, i encuriosit he revisat el seu contingut. Per a sorpresa meua, hi he descobert (o redescobert) idees que tenen molt a veure amb algunes de les meues preocupacions actuals. Cada vegada estic més convençut que la ciència no pot donar resposta a totes les grans preguntes que ens fem, perquè en allò que passa al nostre voltant hi intervenen factors que no es poden explicar tan sols mitjançant les lleis físiques. I és que, des d'Aristòtil, ens hem entestat erròniament a separar els tres àmbits de la veritat, la bondat i la bellesa, a fi d'insistir en què la ciència és la cerca de la veritat aïllada dels altres dos valors. Aquesta manera tan limitada d'acostar-nos a l'estudi i coneixença dels fenòmens vius ens ha portat a identificar el coneixement amb la mera informació, sense preocupar-nos d'aquells aspectes que ens poden portar a posar la dita informació al servei de la promoció i la millora de la vida humana.

Vivim en un món on tothom té accés a una quantitat immensa d'informació, però fa l'efecte que cada volta som més ignorants. Per altra banda, la ciència ens procura molts descobriments que milloren físicament les nostres condicions de vida, però no per això ens sentim més feliços ni més justos. Sense anar més lluny, la poesia intenta donar resposta a algunes preguntes que la ciència no pot contestar, però a ningú no li interessa la poesia. Així, sols una minoria de gent llegirà una "plaquette" que acaben de publicar els amics d'Edicions 96, que porta per títol "Una dona de cap a peus", de la poeta, polonesa també, Anna Świrszczyńska, en la magnífica traducció de Josep-Antoni Ysern. Perquè se'n feu una idea, tan sols una idea, del pou de saviesa que és aquest poemari, us transcriuré una estrofa, rotunda i enlluernadora, del poema "Amants separats per l'amor". Fa així:

                           Ets gelós

                           del plaer que em dones

                           perquè et traeixo

                           amb aquest plaer.

                           Me'l dónes com un raget d'aigua,

                           però en mi esclata

                           fet riu.

IMPUTACIONS

Quan un jutge imputa a una persona, ho fa perquè cap la possibilitat que haja participat en la realització d'un pressumpte delicte i, en declarar-lo en aquesta situació processal, li permet defendre's des d'eixe mateix moment. Per tant, no hem de veure en un imputat a un delinqüent perquè encara no hi ha proves que així ho demostren. Per això, en principi, resulta injust que pel sol fet d'haver estat imputat, que no condemnat ni tan sols processat, una persona haja de patir cap conseqüència negativa en la seua situació personal i consideració pública. Tanmateix, quan es tracta de polítics, sobretot, arran de la crisi econòmica i dels nombrosos casos de corrupció que han aparegut, la societat exigeix que els partits polítics reaccionen contundentment davant de qualsevol cas d'imputació. És injusta aquesta exigència social front a l'imputat? Jo crec que si els partits polítics actuaren correctament quan es produeix al seu si una sospita de delicte, fent la investigació corresponent i adoptant les mesures apropiades, no haurien de prendre cap mesura contra un imputat en el cas que arribaren a la conclusió honesta de què està lliure de culpa. Però no és això el que sol passar: els partits actuen amb covardia i no prenen les mesures escaients. En realitat, sembla que no volen saber res o que saben massa i no desitgen remoure la brutícia. Per a ells és molt més còmode deixar a la justícia que prenga les decisions, i ells limitar-se a actuar en conseqüència. Donada aquesta manera de reaccionar, la suspensió de militància dels imputats moltes vegades no és més que una renúncia a investigar pels propis mitjans i una concessió al poble per compensar l'actitud tan pusil·lànime dels partits davant de la corrupció. Per això, crec que l'exigència popular resulta plenament encertada, perquè ser imputat en un partit polític que no vol saber el que ha passat, per decència democràtica, comporta l'obligació d'apartar-se fins que un jutge decidisca. Al capdavall, és el propi partit de l'imputat el que fa que aquest esdevinga sospitós, ja que s'absté d'investigar-lo i, prou sovint, es dedica a posar tota mena d'entrebancs a la instrucció judicial.

L'AVUI I EL DEMÀ

"Mirant per la finestra", de P. V. Ilsted

Una casa gran

per encabir la solitud que t'acompanya,

i la vida que s'agita enllà de la finestra,

com un tot que et captiva la mirada.

Saps que fora t'aguarden, i no tardaràs

a formar part del seu paisatge: tu,

que encara ets una flor immarcescible,

aviat t'abocaràs al fang on homes i dones

modelen les seues esperances; tu,

que omplis l'avui amb la teua presència,

aviat seràs una més en la lluita

pel demà que ve i se'n va.