TRES POEMES NOUS

UN NOU DIA

T’he sentit dir que tot és mentida,

i quan em mires als ulls defuges

donar clarícia del que hi veus.

Sempre t’ho calles, et negues

a acceptar que la meua renúncia

seria pitjor que el desengany.

Així, sobtadament, sense pensar-ho,

comença un nou dia que reclama

la seua part de llum, de risc, de misteri,

i tu saps i jo sé i molts sabem

que no podem estar-nos quiets.

Necessitem creure, avançar, esperar,

fer que el despertar de cada dia

tinga un poc d’ahir, un poc de hui

i també, com no, un poc de demà.

 

OBSTINACIÓ 

Cada dia té el seu mal

i així comprenem que cada obstinació

és una prova de la nostra tenacitat.

Sempre aspirem al que vindrà després,

sabent que no pot ser nostra la totalitat,

i així, a  la discordança entre el que desitgem

i el que tenim, l’anomenem esperança

quan ens encoratja a viure cada dia

minut a minut, fent de cada pas

un poc de molt, un poc de poc i un poc de res.

 

UNA IMATGE

Una imatge val més que mil paraules,

i així aprenem a menysprear el que no es veu,

a distingir el dolor de l’alegria,

oblidant el que batega fora de la vista.

Només ens importa la mirada que escruta,

el que centelleja davant dels nostres ulls.

Que no ens encuriosisca el que roman

en una part del món que res no significa

si resta fora del que pot ser enquadrat.

 

Una imatge val més que mil paraules,

i per això no ens torba el que s’amaga,

el que va passar ahir, el que perdura

fora de tota aparença, com una cara

que no sabem si sap i ignorem si dubta,

que no coneix la por, o sí, o potser;

però poc importa això

quan només val la imatge

que convida a callar tot el que calla.

EL DO DE L'EBRIETAT

Segons Freud, el que caracteritza una il·lusió és que deriva dels desitjos humans; per això s’acosta a les idees delirants en psiquiatria, però difereix d’aquestes en què la il·lusió no és necessàriament falsa, és a dir, irrealitzable o en contradicció amb la realitat, mentre que la idea delirant contradiu la realitat.

La il·lusió és compatible amb la realitat perquè allò que s’espera entra dins dels límits del que es pot considerar raonable o versemblant. Les il·lusions poder resultar extremes, però seran il·lusions i no idees delirants sempre que es mantinguen dins de la realitat, és a dir, que siguen realitzables, almenys, vagament.

Si allò que s’espera és possible, aleshores no podem titllar d’inconscient la persona que s’il·lusiona, ja que la veritat, com deia Aristòtil, no es troba tan sols en el que és sinó també en el que pot ser.

Em sembla meravellosa aquesta ambivalència de la veritat. Seria molt avorrit que tot fora com pensava Plató, i que tan sols entrara dins de la veritat la idea pura i la nostra aspiració a aconseguir-la. També poden entrar-hi les nostres esperances més estimades, tot i que el trellat ens impedeix ultrapassar la barrera que separa la il·lusió del deliri.

Erasme de Rotterdam va dedicar un dels seus llibres més celebrats a elogiar la follia, entre altres, “d’aquells qui, moguts per un afany de canviar les coses, cultiven noves i secretes ciències, remenant mar i terra a la casera de la quinta essència. Espentats per una esperança tan dolça com la mel, no perdonen treballs ni dispendis, inventant sempre alguna cosa nova que torne a enganyar la seua admirable ingenuïtat, i els faça agradívola la seua ficció. Fins que, una vegada gastat el seu últim cèntim, no els queda res a abocar al fogó. Segueixen, però, somiant dolços somnis, encoratjant els altres amb totes les seues forces a disfrutar de la mateixa felicitat. Quan, finalment, han perdut tota esperança, els resta encara com a gran consol aquella dita que fa: ‘En un gran repte, n’hi ha prou amb haver-ho intentat’. I aleshores es queixen de la brevetat de la vida, i la culpen que no done per a més”.

Els poetes també saben molt d’il·lusions. Així, Claudio Rodríguez cantava el do de l’ebrietat, en poemes com aquest, que considere un dels més enlluernadors que s’han escrit en qualsevol llengua:

                            I

Siempre la claridad viene del cielo;

es un don: no se halla entre las cosas

sino por encima, y las ocupa

haciendo de ello vida y labor propias.

Así amanece el día; así la noche

cierra el gran aposento de sus sombras.

Y esto es un don. ¿Quién hace menos creados

cada vez a los seres? ¿Qué alta bóveda

los contiene en su amor? ¡Si ya nos llega

y es pronto aún, ya llega a la redonda

a la manera de los vuelos tuyos

y se cierne, y se aleja y, aún remonta,

nada hay tan claro como sus impulsos!

Oh, claridad sedienta de una forma,

de una materia para deslumbrarla

quemándose a sí misma al cumplir su obra.

Como yo, como todo lo que espera.

Si tú la luz te la has llevado toda,

¿cómo voy a esperar nada del alba?

Y, sin embargo -esto es un don-, mi boca

espera, y mi alma espera, y tú me esperas,

ebria persecución, claridad sola

mortal como el abrazo de las hoces,

pero abrazo hasta el fin que nunca afloja.

"LA FRÀGIL MEMÒRIA", DE JOSEP LOZANO

Josep Lozano ha publicat la seua última novel·la: "La fràgil memòria", Editorial Afers, i després d'haver disfrutat llegint-la vull dedicar una entrada a comentar els aspectes de l'obra que m'han semblat més destacables.

De primer, començaré amb una obvietat, dient que “La fràgil memòria” és una obra de Josep Lozano, és a dir, del millor prosista valencià contemporani. Fa goig llegir com s’expressen les dues protagonistes, cadascuna segons la seua respectiva experiència vital i el seu distint nivell cultural i social, i fent valdre sempre una llengua viva, rica i popular alhora, amerada d’humanitat. No es pot escriure una bona novel·la sense una prosa exigent, i la de Lozano és impagable. Cada paràgraf està treballat amb delicadesa, però el resultat no és una escriptura forçada sinó totalment natural, i això només poden aconseguir-ho els qui saben molt de lletra, no sols perquè l’han estudiada sinó també perquè han parat esment, de manera molt acurada, en com parla la gent del seu poble i del seu país. És clar que hui dia el mercat imposa altres preferències i el que més abunda és la literatura de “la rapidesa”, que siga fàcil d’engolir i no es perda per les rames, però això no és pròpiament literatura sinó passar el temps llegint, que també té coses positives, però és una altra cosa. Per a mi, l’acte d’escriure és essencialment un acte “creador”, és a dir, com un miracle que transforma la realitat “real” en una realitat “inventada”. I els bons escriptors saben fer que eixa nova realitat, que és ficció, ens faça comprendre millor el món en què vivim.

Eixa tasca transformadora de l’escriptor, quan es tracta de narrativa històrica, resulta especialment delicada. El pur fet de contextualitzar a partir de fets reals una obra de ficció, ja planteja problemes de versemblança addicionals als que suscita una novel·la que no parteix d’eixos condicionants. En una novel·la històrica la suspensió de judici que es demana al lector és superior, ja que difícilment podem saber com parlaven i sentien les persones que van protagonitzar els fets històrics que s’estan narrant. I sempre podem dubtar que un fets passats foren com els descriu l’autor. Per això, jo crec que les millors novel·les històriques són aquelles que ens alliberen de la càrrega de sospesar en cada moment si això va poder passar així o d’una altra manera, i posen l’accent fora de l’anècdota històrica per a confegir un text que transcendisca eixa realitat. I jo crec que en “La fràgil memòria” té lloc una transformació d’este tipus gràcies a la importància que hi té la manera de parlar de les protagonistes. El que valorem en elles és la seua sinceritat i la seua capacitat de fer servir les paraules d’una manera extraordinàriament expressiva per a parlar-nos de la seua vida. Davant d’eixa sinceritat, el lector es lliura sense reserves al que li conten Llíber i Regina, perquè eixa és la veritat que l’escriptor els vol contar. La història general queda en un segon lloc, i passa a un primer plànol la història particular de les protagonistes.

Complementàriament al que acabe de destacar, vull fer una altra consideració que em sembla important. Per a mi, les millors novel·les són aquelles que diuen molt bé el que volen dir, però que al mateix temps ens fan pressentir l’existència d’un rerefons, que no s’hi anomena, però que està present en tota la narració i com una ombra omnímoda acompanya les paraules i les accions dels seus personatges. Sobre este assumpte, he de dir que en “La fràgil memòria”, des del començament de la seua lectura, he intuït en tot moment la presència perversa del mal amenaçant la vida de les protagonistes, que al llarg dels seus monòlegs ens conten les seues peripècies vitals davant de tan paorosa influència. Per això, em sembla que esta novel·la ens regala l’emoció de contar-nos una doble història de supervivència, cadascuna amb les seues circumstàncies, que culmina amb eixa abraçada final entre les dues dones protagonistes, que no deixa de ser una victòria de la vida sobre el mal. I dic la vida i no el bé, perquè la narració no planteja eixe conflicte. Llíber i Regina són la vida, no arquetips del bé i del mal. La lluita acarnissada que es planteja en la novel·la com a tema no és la lluita dels bons contra els malbons, sinó com dues persones, que són dones de diversa classe social i molt allunyades idees polítiques i religioses, lluiten per la vida en unes circumstàncies terribles per a qualsevol ésser humà (la postguerra espanyola). Es podrà simpatitzar més o menys amb una o l’altra persona, i es podran compartir unes o altres idees, però el tema de la literatura no és convèncer ningú que pense d’una manera o d’una altra, sinó fer servir les paraules per a mostrar-nos, d’una manera descarnada, enllà de l’aparença i de les simplificacions, un tros de vida amb tota la seua complexitat. I “La fràgil memòria” és un exemple excel·lent d’això.

DOMÈNEC CANET, POETA

El passat 5 d'abril va morir el gran poeta carcaixentí Domènec Canet, i vull dedicar esta entrada als seus versos. Com va destacar el crític literari Dominic Keown, en un estudi publicat l’any 1991, que va dedicar a la seua poesia primerenca, el nostre autor és “un del representants més destacats de la lírica catalana que més entronca amb les línies generals de la poesia contemporània europea”. I és que les especulacions existencials i temporals “recorden una preocupació artística més amplament occidental que va des de la postguerra fins als nostres dies”.

La seua poesia s’incardina en els corrents existencialistes i de literatura de l’absurd que tanta importància tenien a l’Europa on el poeta va viure durant els anys seixanta del segle passat. Les seues influències, segons ell mateix va declarar, eren, en primer lloc, Tzara i Prévert, però també Rimbaud, Blas de Otero, Beckett, Pere Quart, etc. Una poesia irracionalista que no realista, com erròniament la va qualificar Amadeu Fabregat en l’antologia de l’any 1974 “Carn fresca”. Recorde que Domènec es lamentava d’esta classificació, que considerava una traïció al seu ideal artístic. Els crítics, de vegades, s’empenyen a encapsular els autors fixant-se en trets parcials que, com és el cas, no reflecteixen la complexitat i significació de la seua obra. Com diu Josep Antoni Fluixà, ser titllat de realista, en els anys setanta del segle passat, significava que “Domènec Canet no pertanyia al grup dels poetes que conreaven una poesia moderna i actual, sinó que, pel contrari, s’adheria a la d’aquells que encara s’entestaven en aplicar als seus textos unes fórmules que eren ja en desús i que, amb la seua simplicitat expressiva, empobrien la riquesa lèxica de la llengua literària”.

Per sort, comptem amb els quatre poemaris que ens ha deixat Domènec, per a posar en el lloc estilístic avançat que mereix un poeta que va defugir el localisme des del primer moment i que va construir una obra poètica que desassossega profundament el lector, barrejant la irracionalitat amb un llenguatge planer, de vegades prosaic, que és la seua manera de mostrar-nos una humanitat perduda en el seu laberint.

Tot seguit transcriuré un poema de cadascun dels poemaris que ens ha deixat Domènec Canet, perquè en feu un tast de la seua poesia, de l’emoció dels seus poemes existencials:

“Amb cansera, amb desengany”, poemari guanyador del Premi Ausiàs March 1969, editat per l’Ajuntament de Gandia:

Poema núm. 3

Quan són les vuit i cinquanta-dos

de la tarda,

que fan les vint hores i cinquanta-dos minuts del dia

solar mitjà

d’un dia de maig

–calendari gregorià corresponent encara

al primer equinocci de l’any–;

pense que de les paraules

lluna-moon-Mond,

el meu mot –és a dir “lluna”–

sembla més a cosa blanca i molla de dalt el cel,

però Mond

fa que siga més rodona i dura.

 

(Krieg

diu molt més que “guerra”

i parla de destrucció.)

 

On hi ha més equivalència és en rosa-Rose

–flor producte d’un arbust

de la família de les rosàcies,

de colors i formes prou diferents–.

 

Tot això, potser, ho dic

perquè la tristor vol entrar per la meua

finestra oberta

i beure’s el meu té.

–Avui no han vingut els amics

ni he rebut una paraula d’amor,

i tinc el llit buit

i dec dormir tot sol.

 

Jo crec que hauria de dir:

que avui el temps és com sempre,

o més bé:

que crec que hi ha massa núvols per al temps que som.

 

–Ja no em resta més tabac a la pipa,

quan sóc,

si les coses ixen bé,

a meitat de la meua vida–.

 

(En aquestes hores de la tarda

voldria dir-li a una dona que l’estime

i li besaria els llavis.)

 

Potser perquè avui estic cansat.

 

“Des del meu exili voluntari”, poemari guanyador del Premi Ausiàs March 1970, editat per l’Ajuntament de Gandia:

Poema núm. 5 de la segona part

 

Aquesta nit

he trepitjat el foc

i he desfet la boira

que en ramells de glaç penjava dels meus dits.

I quan ja pensava veure la llum,

he trobat novament el fredat del bosc.

He trepitjat el foc

i he volgut travessar la cadena de mots

que ens allunyen de cada veritat.

 

¿Per què ens és tan fàcil de parlar,

asseguts amb un cigarret i un got de cervesa

a la mà, d’aquella llunyana guerra

d’aquell país,

d’aquella fam d’aquell país,

d’aquells morts sense raó d’aquell país?

I la indignació ens puja als ulls.

 

Però seguim asseguts, amb el nostre cigarret

que va passant, i amb la nostra cervesa.

I fins i tot, potser, ens anirem a fer l’amor

tots dos,

oblidant tota aquella història de mots

tan llunyans.

 

Saps tu? Aquesta nit, quan dormies al meu costat,

tranquil·la,

jo trepitjava foc,

i agafava el foc amb les mans perquè la boira

glaçada dels dits es desfés.

 

I no he dormit.

He vist el fredat fosc d’altres dies

quan només la solitud m’acompanyava.

 

I avui he tingut por.

 

“Tricicle per a bestioles”, poemari finalista del Premi Ausiàs March de 1983, editat per l’Ajuntament de Gandia:

Poema núm. 3 de la primera part

 

d’on es tractarà del punt

del cinisme hedonisme escepticisme

i d’altres sàvies doctrines

 

per a que no se m’oblide

diré el primer de tot el punt

 

el punt és com una taca petita

que es troba entre lletres

serveix per separar no ofegar-se parlant

i etcètera etcètera

voldria escriure un exemple significatiu

però en aquest moment no n’he trobat

 

“als deserts de l’Oest

lluny dels raigs ardents del sol

al silenci creador de les aigües

jo dormia tranquil jo

Quetzalcoatl”

 

és llàstima que en aquest exemple

antic

no n’haja trobat de punt

i

però l’hedonisme serveix per viure millor encara

del que visc

i l’escepticisme per creure menys del que crec

i el cinisme per anar rient-me

de tot l’absurd

que vaig vegent

tan sols que totes aquestes doctrines serveixen

per fer un sostingut-filosòfic-pragmàtic-dialèctic

de tot un sistema de fanatismes

 

(quan hauré mort vull que fiqueu a la caixa

dos botelles de whisky autèntic escocés

que deixaré pagat

–i ja estalvie des d’ara

car hom no sap mai

i el viatge por ser llarg

o tanmateix que no hi haja

una mala taverna per beure

o que fins i tot amb això de la devaluació

no em valguen els diners–)

promet solemnement si hi ha serveis de correus

escriure-vos una postal amb vistes autèntiques

en scope i colorets

d’aquest nou món

i us guardaré als amics

un setge reservat a la millor taverna de la regió

i que tinga vistes a l’exterior un cambrer dos cadires

un saxo baix un somni de camins trencats

i per als solitaris un mot d’amor

 

en unes carrutxes em duré l’equipatge

una flor blava i un peix volador

les espardenyes de cànem algun llibre de Hegel o Marx

per implantar les noves doctrines del món millor al fi

de la història

i també el mein Kampf en edició original-censurada-revisada-

per-l’autor

i així quan jo no hi siga més

deixe la tasca del meu judici

al tribunal-pur-permanent-inflexible-veritable-clar

de la història

que pot fins condemnar-me a ser exclòs a perpetuïtat

de tots els llibres incloent el de naixements

per a vergonya-oprobi de noves generacions

 

i ara us deixe l’adreça d’allà on viuré

uns dies després de mort

–ja us he dit que no sé si hi haurà

serveis postals–

 

Carrer de la ximenera torta mil-noucents-i-trenta-sis.

“Blanca doble i altres cançons”, El Petit Editor, 2014:

passeig

 

la pluja

deixa caure una goteta als vidres

de la meua finestra

perquè em distraga un poc

i de pas

envie a un arbre

perquè em compre el pa

i el gotet de vi

a la tenda del cantó

 

pel carrer un home em demana foc

–fume fume també vosté!

sap jo sóc molt desgraciat done’m foc

és vostè francés?

 

li done foc i em diu adéu

 

em cauen unes fulles d’arbre al cap

i mire el cel

fa ara bon temps i no fa fred

passa un capellà i un mossèn pel meu costat

i un cotxet de morts

i una jove rossa i blanca com la neu

 

m’ature un instant

després encenc la pipa i seguisc

 

mire de nou el cel:

no se saben mai les intencions del temps!

 

VISITA AL MUSEU-CASA JOAN FUSTER

Joan Fuster ens convidava a dubtar no sols de les veritats que ens resulten molestes sinó també de les que ens agraden. L'escepticisme fusterià té, per tant, una arrel ètica indubtable: qui estima la veritat ha de ser honest i no defugir les qüestions que l'incomoden.

Ara bé, això no vol dir que Fuster fora un relativista, és a dir, un intel·lectual que negava la veritat objectiva. Ans al contrari, creia en aquesta veritat, tot i que el seu racionalisme crític el portava a la conclusió que només es podia assolir aproximativament, mai com una realització absoluta i inamovible.

La veritat, a diferència d'una opinió o d'una creença, no està mai al final del camí, sinó que és una invitació a mirar cap endavant. La veritat no pot identificar-se, per tant, amb el conformisme, ja que provoca insatisfacció i obliga a saber més.

Fa trenta-dos anys que ens va deixar aquest il·lustre suecà, i sempre que visite les estances del seu Museu-Casa, trobe a faltar l'existència actual d'humanistes que estiguen a la seua altura. A hores d'ara és ben fàcil sentir i llegir opinions o creences que es traslladen a la gent com si foren veritats incontestables. De fet, els nostres joves, segons les últimes enquestes escolars, tenen cada vegada majors dificultats a diferenciar entre el que és una notícia sobre fets reals i el que és una opinió.

Em sembla molt greu aquesta confusió, perquè sense veritat no és possible la llibertat. Com diu el professor Jordi Mir: "Podríem fer una llarga llista de mentides relacionades amb l’actualitat informativa: persones migrants, que busquen refugi, polítiques d’igualtat, habitatge, impostos... Aquestes mentides són un engany a la ciutadania. Busquen que les persones pensin, prenguin decisions, a partir d’una realitat alterada, deformada. En aquestes condicions les persones veuen atacada la seva llibertat, la democràcia s’allunya una mica més, la por i l’odi creixen".

S’ha desencadenat una guerra contra la veritat. Així s’està fent política en moltes parts del món i la nostra societat no és una excepció. El més important no és dir la veritat o mostrar que altres opcions menteixen. L’objectiu és imposar la pròpia veritat, que es crega el que a cadacú li convé. No importa si és o no és cert el que diem. No importa si les dades i les evidències ens donen la raó o no. Es tracta d’aconseguir que la gent crega el que volem i per això cal acabar amb la noció mateixa de veritat. La societat sencera perd quan això passa.

SOBRE EL SENTIT COMÚ I EL TRELLAT

La filosofia anomenada del sentit comú (l'escocés Moore, entre altres) entén aquesta facultat, no com una manera de pensar general a totes les persones, sinó com la possibilitat individual de conéixer les veritats primitives, teòriques i pràctiques, distingint el que és vertader del que és fals, el que és bo del que és dolent. És una filosofia que pren com a punt de partida els postulats de la Il·lustració i, així, entén que la raó és una llum plenament nostra.
Hi ha en aquesta concepció del sentit comú un factor que resulta essencial per a comprendre el que passa hui dia, en què el sentit comú és el menys comú dels sentits: el que pensa la generalitat de la gent pot no identificar-se amb el sentit comú, perquè aquesta facultat es fonamenta en la raó com a facultat de discernir entre el que és vertader i el que és fals. I no tothom vol fer ús d'aquesta facultat, ja que hi ha interessos i passions que ens empenten a veure les coses d'una manera contrària al que ens dicta la recta raó, i de vegades és més senzill i còmode deixar-se manipular que no acarar les conseqüències de defendre el trellat.
Eixa és la paraula màgica, tan valenciana: trellat. Malgrat els avanços científics i en el món de la informació, sembla que cada vegada hi ha menys trellat, que cadascú diu el primer que li ve al cap o posa tot el seu empeny a enganyar i autoenganyar-se. Tot això està cristal·litzant en una situació de postració mental i moral molt preocupants. No som conscients dels problemes que ens envolten, ens limitem a anar a la nostra, i si defensem alguna causa és la pròpia o la del grup o capelleta en què ens movem, no la del bé común, que és l'únic lloc on rau el futur dels nostres descendents.
Per això, cal preguntar-se, com feia Javier Marías, "por qué grandes porciones del mundo han dejado de entender lo que era fácilmente comprensible hasta hace cuatro días. Por qué ha habido un retroceso generalizado del entendimiento y del sentido común. Por qué no hay mayor placer que el de quejarse y protestar por todo, más cuanto más inexistente es el motivo".
Que cada dia hi ha menys trellat, és una evidència, i com a mostra vull dentindre'm una mica a considerar l'evolució que ha tingut la vida política des de l'aprovació de la Constitucció. L'anomenat, no sense una certa malícia, règim de la transició va portar a la nostra societat unes llibertats i un progrés importants. Tot és relatiu, però no hi ha dubte que si comparem la situació actual amb la que hi havia abans de la restauració democràtica de 1978 els canvis han sigut positius per a una ampla majoria de la ciutadania. Ara bé, això no vol dir que tot haja sigut perfecte. Hi ha hagut errors molt importants que ens han portat deficiències democràtiques i ètiques notables. Com ara: 1) es va implantar un règim electoral que fomentava la partitocràcia; 2) es va menysprear la divisió de poders, i els partits polítics majoritaris van implantar una estricta disciplina parlamentària i un perniciós sistema de "cupos" o de torns per a repartir-se el nomenament dels membres de les institucions democràtiques fonamentals (Consell General del Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Fiscalia General de l'Estat, etc.); 3) es va tolerar la corrupció perquè afavoria el finançament il·legal dels partits polítics; 4) els governants miraven la cosa pública més a curt que no a llarg termini i no eren capaços de consensuar els temes d'Estat o d'interés general més bàsics, com l'educació, l'organització territorial de l'Estat, la Justícia, etc.
Calia, per tant, mamprendre una reforma seriosa de les institucions i les regles de joc a fi de corregir les deficiències que estaven minvant a passos agegantats la credibilitat del sistema polític constitucional. Encara que la seua necessitat es feia notar anys arrere, va ser la Gran Recessió de 2008 i el gran impacte que va tindre en la societat (el 15-M, l'anomenat procés català, el paorós atur i la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes), els que van posar sobre la taula la urgència d'introduir canvis en el funcionament institucional. L'aparició de nous agents en el panorama polític partidari, que amenaçaven seriosament el bipartidisme, semblava que podrien jugar un paper destacat en aquesta nova deriva democràtica. Era com l'inici d'una altra època que prometia transformacions inajornables.
Doncs bé, passada una dècada, el que es constata ara és que ni els uns ni els altres han sigut capaços d'arribar a acords que permeten abordar les importants reformes que necessitem. El que s'ha fet, clar i ras, a falta de trellat, no ha sigut implantar canvis consensuats que siguen sincers i gaudisquen del recolzament necessari perquè puguen reeixir, sinó moltes vegades empitjorar mitjançant el populisme i la demagògia els problems que ja teníem.
Com diu Manuela Carmena, "yo creo que realmente la política es esa actividad que nos hace tener capacidad para resolver los grandes problemas de la sociedad y que nos obliga a tomar un liderazgo en esa necesidad de resolución. Lo que ocurre es que en la práctica yo creo que muchas veces equivocamos y confundimos la política con los partidos políticos. Yo creo que estamos en un momento en que es muy importante darnos cuenta que la democracia, como todas las instituciones humanas, hay que tenerla al día, hay que cuidarla. Llevamos mucho tiempo sin preocuparnos de esa institución tan importante que es la democracia".
És cert que esta visió negativa algú la titllaria d'injusta si no anara acompanyada d'un reconeixement de les reformes que s'han fet i han suposat alguns avanços en tema de transparència, llibertats i tolerància. No em dolen prendes reconéixer aquests avantantges, però tot plegat em sembla poc comparat amb el que s'haguera pogut aconseguir si tots els esforços hagueren estat presidits no per la propaganda i la conveniència de cada partit o facció, la qual cosa ens porta a la polarització, sinó pel bé comú. Per tant, crec que de trellat no n'anem massa sobrats, ni en l'aspecte ètic ni tampoc en l'estètic.

"A SÍLVIA", DE LEOPARDI

 

Un dels poetes que més em commou és Leopardi, perquè és capaç de comunicar d’una manera aparentment senzilla sentiments molt profunds. Per això, no podré oblidar mai la visita que vaig fer l’any 2011 a Recanati, la seua ciutat natal, situada a la regió italiana de Les Marques, vora la costa adriàtica. Encara es conserva la seua casa palau, amb la biblioteca on va passar tantes hores d'estudi, i els balcons que donen a la plaça.

Sabem del seu procés creatiu per una carta, del 5 de març de 1824, a un cosí seu: «En escriure només he seguit una inspiració (o frenesí) que, en arribar-me, en dos minuts ja formava el disseny i la distribució de tota la composició. Fet això acostume sempre a esperar que em torne un altre moment, i en tornar (ordinàriament no ocorre sinó després d'algun mes), em pose llavors a compondre, però amb tal lentitud que no m'és possible acabar una poesia, encara que siga brevíssima, en menys de dos o tres setmanes. Este és el mètode, i si la inspiració no em brolla per si mateixa, més fàcilment eixiria aigua d'un tronc que un sol vers del meu cervell». Portarà este mètode a la pràctica, per exemple, en el poema elegíac i bellíssim «A Silvia» (en la realitat, Teresa, la filla del cotxer de la casa Leopardi), que escriu en 1828, deu anys després de la mort de la jove.

Tot seguit us convide a experimentar l’emoció de llegir l'esmentat poema.

A SÍLVIA

Sílvia, ¿recordes encara

aquell temps de la teua vida mortal,

quan la bellesa resplendia

als teus ulls riallers i fugitius,

i tu, alegre i pensativa, el llindar

de la joventut creuaves?

Ressonava a les quietes

estances i als carrers del voltant

el teu cant perpetu,

mentre capficada en la teua labor

t’asseies, satisfeta

d’aquell imprecís futur que somiaves.

Era el maig perfumat, i tu solies

així passar el dia.

Jo, els plàcids estudis

deixant de tant en tant i els treballats texts

on el meu temps primer

i el millor de mi s’esgotaven,

als balcons de la llar paterna,

escoltava el so de la teua veu

i de les teues mans veloces

que recorrien la fatigosa tela.

Mirava el cel seré,

els carrers daurats i els horts,

i allí el mar llunyà, allà la serra.

Llengua mortal no diu

el que sentia al pit.

Quins suaus pensaments,

quines esperances, quines emocions, oh Sílvia!

Quantes coses prometien llavors

la vida humana i el destí!

En recordar tanta il·lusió,

un sentiment m’escanya,

acerb i desconsolat,

i em torne a queixar de la meua malaventura.

Oh natura, oh natura!

¿Per què acabes negant

allò que de primer promets?, ¿per què tant

enganyes els teus fills?

Abans que l’hivern secara l’herba,

escomesa i vençuda per una fosca malaltia,

mories, oh donzella. I no vas veure

la flor dels teus anys;

no t’esvalotaren el cor

dolces lloances als teus cabells negres

o a la teua mirada enamorada i esquiva,

ni amb tu altres joves en els dies de festa

parlaren d’amors.

Així mateix va defallir al poc de temps

la meua dolça esperança, car als anys meus

també els va negar el destí

la joventut. Ai, com,

com has passat,

benvolguda companya de la meua tendra edat,

la meua il·lusió més plorada!

Això és el món?, ¿aquests

els anhels, l’amor, els afanys, els plaers

dels quals junts tant vam conversar?

Al desvetllar-se la veritat,

tu, mísera, caigueres, i amb la mà

la freda mort i una pobra tomba

mostraves des de lluny.