INVENTARI

INVENTARI

 

La vida va a la seua,

però la voldríem distinta,

i tendim a considerar

que res pot contradir

els nostres propòsits més estimats

o que són motius d’una gran fe.

Per això, quan els tenim a l’abast,

ja els gaudim com a complits.

 

És tan fastigós el conflicte

entre els somnis confessats,

o les secretes cobejances,

i el que es queda a les portes,

que sovint també ens apropiem

d’allò que és una pura quimera

i no mereix l’honor

de ser tingut per viable.

 

Així és com entrem a distingir,

en el nostre inventari final

de béns i drets més preats,

entre la columna on descrivim

el que un dia vam fer nostre

només perquè podia ser,

i la que inclou tots els impossibles

que vam posseir com a reals.

DIVERTIMENT FINAL

Si un amor creara

el seu propi llenguatge,

seria tan clarivident

que diria sempre la seua

amb paraules recents,

acabades d’inventar.

 

També idearia

gestos intrigants

o misteriosos signes

que engrescarien els amants

en la sorpresa permanent

d’un joc d’amagatalls.

 

Arreu deixaria senyals

de gran originalitat,

i prest a improvisar

tot ho confiaria

a la força de la imaginació

i la sagacitat.

 

Dia a dia canviaria

la seua forma d’expressar

el que més importa,

o de comunicar sensacions

amb carasses eloqüents

o profunds sons guturals.

 

I el tindríem per generós

a l’hora de l’acabament,

en llegar-nos com a record

del seu pas pel món

un silenci tronador

de múltiples significats.

TRUMP I LA MENTIDA

La victòria de Trump demostra que la mentida fa presidents quan s’utilitza d’una manera tan generalitzada que una part molt important de la ciutadania arriba a veure-la com una cosa normal. Els 73 milions d’electors que han votat el candidat republicà saben que és un mentider i una persona de mal perdre que va ser capaç d’instigar un intent de colp d’Estat abans que reconèixer-se com a perdedor. Així i tot, l’han votat.

La normalització de la mentida només és possible si la ciutadania accepta que l’enganyen, i això és el que resulta més preocupant des del punt de vista democràtic. Va haver-hi un temps en què la mentida era penalitzada per l’electorat i ara això no passa. La mentida ha esdevingut una eina més al servei del candidat guanyador, i els seus votants aplaudeixen aquesta manera d’actuar.

El que s’ha posat de manifest és que, en uns temps tan convulsos com els actuals, en què s’aveïnen canvis a tots els nivells que generen incertesa i por de cara al futur, la ciutadania se sent vulnerable i així és molt fàcil desinformar-la, perquè és ella mateixa la que renuncia a la veritat a canvi d’un impostor que els diga el que volen sentir, tot i que estiga totalment desconnectat de la realitat. La salvació la veuen “falsament” en la mentida, no “francament” en la veritat.

És sabut que la veritat sempre tira pel dret, i que el triomf de la mentida no sols ajorna la solució dels problemes i l’adopció de les mesures necessàries perquè no es facen més grossos, sinó que els agreuja de manera molt preocupant.

Davant aquesta situació, i a la vista de l’èxit que ha tingut Trump, sent temor que alguns altres partits tindran la temptació de seguir les seues passes i començaran a utilitzar o intensificaran l'ús de la mentida per a accedir al poder o mantindre'l. Quan va guanyar la primera vegada, el món ja va notar aquest canvi, i crec que ara es presenta una ocasió lamentablement propícia perquè la manipulació, la desinformació i la mentida es generalitzen encara més.

UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DANA

 

En l’exercici de les nostres professions, tots patim, en major o menor mesura, una certa deformació professional que ens fa veure les coses de manera un tant unidimensional. I això pot esdevindre un problema seriós perquè la realitat és molt diversa i, si ens preocupa encertar, hem de fer sempre l’esforç d’incorporar distints punts de vista a les nostres percepcions, a fi d’enriquir l’opinió que ens fem sobre el tema tractat. Al mateix temps, per a analitzar els fets de manera exacta, serà necessari no deixar-nos condicionar per idees alienes a l’assumpte que ens ocupa, ja que estes poden condicionar les nostres decisions dirigint-les en la direcció equivocada.

Un jutge, per exemple, té la seua ideologia, però la seua obligació és ser objectiu i analitzar els fets de manera freda, aprofundint en totes les circumstàncies de cada cas. Tota sentència, perquè siga justa, ha de tindre en compte les particularitats dels fets jutjats i de les persones que han intervingut en la seua execució.

Al capdavall, el gran problema que es pot plantejar és que un professional no puga exercir diligentment la seua activitat perquè no aconseguisca interpretar la realitat correctament, bé perquè no siga capaç d’assolir-ne una visió completa, bé perquè els seus prejuís li impedisquen fer una anàlisi rigorosa del problema a resoldre.

En l’àmbit de la política, donada la seua singularitat, es donen aquestes dificultats de manera superlativa, perquè el polític viu en una contínua competició externa i interna. De cara a l’exterior, disputa amb els altres partits accedir o mantindre’s en el poder. Així mateix, totes les decisions que prén afecten els ciutadans que l’han de votar i ha de tindre molta cura de la impressió que l’electorat se’n forma. A nivell intern, la disputa no és tampoc amable, ja que dins de cada partit hi ha molta gent que, en un moment donat, estaria encantada de desplaçar el líder i posar-se en el seu lloc.

Crec que els condicionants esmentats són una càrrega molt pesant per al polític que ha de governar, i a l’hora de prendre decisions importants, pot resultar nefast que, en compte de donar prioritat a la solució del problema, pesen més el càlcul electoralista i les consideracions alienes al tema a decidir, en funció de la conveniència de no posar en perill els equilibris interns i externs necessaris perquè el governant seguisca en el poder.

Davant catàstrofes tan greus com la DANA del 29 d’octubre, s’ha posat de manifest que els polítics no han pres les decisions encertades, tant abans com després, perquè no miren la realitat de front, i on un ciutadà veu un perill o una necessitat, els governants han vist competències a repartir i protagonismes a respectar. En casos com este, en què es tracta d’evitar una catàstrofe i reparar els seus efectes devastadors el més prompte possible, la preocupació dels polítics hauria de ser la de procurar els mitjans organitzatius i materials necessaris perquè els tècnics més qualificats adopten les mesures adequades, a partir d’una interpretació de la realitat exempta de càlculs espuris. Crec que resulta fonamental reivindicar l’existència d’unes Administracions públiques on polítics i tècnics convisquen en harmonia, però tenint molt clar el paper que ha de jugar cadascun d’estos dos grups.

"LA CAJA DEL DIABLO", CANÇÓ DE LOS PLANETAS

Em sembla molt interessant la lletra i la música d'esta cançó del grup granadí Los Planetas. Reconec que no soc un seguidor d'este grup, però algunes de les seues cançons em semblen de gran qualitat, i això sempre és de celebrar. Recentment, el cineasta Iñaki Lacuesta ha dirigit la pel·lícula "Segundo premio", dedicada al grup. Hi ha un moment màgic en què sona este tema, i per a mi va ser tot un descobriment perquè la lletra resulta intrigant i la música reforça molt la sensació que està a punt de passar alguna cosa greu. Hi ha, per tant, misteri en esta cançó, i això fa que tinga molta força.

LA CAJA DEL DIABLO

Siempre pienso que me han engañado

Que algo tan pequeño no puede afectar así al cerebro

Pero ahora siento
Una sensación intensa
Entre los oídos
Y a partir de ahora todo es distinto
Encerré al diablo en esta caja
Y me he dormido

Cuando me despierto
La veo sentada sonriendo sobre mi cama
Mira dulcemente
Y me besa, y me abraza

Pronto siento que algo me está robando el alma
Con esfuerzo consigo
Separar sus labios de los míos
Logro separarme escupiendo sangre
El roce de su piel quema mi carne
Mira desde la cama
Inocente y asustada
La piel brillando casi con escamas
Y descubro un brillo endemoniado en su mirada
Veo claramente en ella el rostro de mi hermana

Vuelvo hacia la caja y siento
Un escalofrío al verla destapada
Cuando vuelvo la mirada
No está ella, ya no hay nada
Solo hay una risa que me hiela el alma
Algo muy difícil de explicar con palabras

Compositors: Juan Ramón Rodríguez Cervilla / Florentino Muñoz Lozano

CARN I ÀNIMA

 

CARN I ÀNIMA

 

La carn vol carn, l’arma son semblant cerca

Ausiàs March

 

Amor ens va explicar, per boca

d’aquell que es deia Ausiàs March,

com la carn i l’ànima s’engendren

de semblants, i així vam saber,

gràcies al vol rasant de la poesia,

que cos i esperit mal s’avenen,

i quan viatgen junts es contradiuen,

i quan marxen a soles no es fan cas.

 

L’amor carnal vol que els amants

visquen esperant-se l’un a l’altre,

però la passió que els esperona

és de compliment imperfecte i sempre

troben a faltar alguna cosa

o senzillament els desencanta

que, després de jaure, els dos cossos

se separen i no puguen ser-ne un.

 

L’amor espiritual sol procurar

uns plaers més subtils, i és l’ànima

dels amants la que s’esplaia

en les atencions que entre si es professen.

Amb tot, a vegades no resulta grat

bescanviar la carnalitat

per la puresa d’una devoció

que s’encomana a la immortalitat.

 

Quan l’amor carnal s’amera d’ànima,

sovint aquesta nega allò que el desig

reclama amb mundana impaciència.

Malgrat tal conflicte, cos i esperit

poden més plegats que no per separat

perquè estimen la carn i el seu record,

i quan mor un amant, l’altre amant creu

que en el no-res pot haver-hi espera.

L'OFICI DEL POETA

Parlar de l’ofici del poeta és complicat, ja que hi ha tantes maneres de vore la poesia com poetes, i de poetes n’hi ha uns quants.

No pretenc, per tant, en aquesta modesta entrada, abordar un tema tan complex. En tinc prou fent referència a algunes singularitats que són pròpies de la poesia, com ara, el poder creador que tenen les paraules quan escrivim els versos. Normalment, el poeta sap com comença el poema, però mai sap com acabarà. A mi em passa que, a partir del primer vers, les paraules em donen idees que em fan continuar amb el següent vers i així successivament, fins que arribe a l’explosió final, que és una mena d’enlluernament o descobriment d’especial intensitat que em fa pensar que el poema ja està acabat. El poder creador de les paraules és tan important que, quan he acabat un poema, pense que no l’he escrit jo. És com si les paraules tingueren la capacitat de poar en el meu subconscient els versos que escric.

En la poesia, les paraules no sols importen pel seu significat, sinó també perquè volen dir més del que signifiquen. La paraula poètica vol ser un plus respecte a la paraula que està mancada de fulgor artístic. Quan s’aconsegueix que dues paraules juntes diguen més del que cadascuna diu per separat, ens trobem davant de l’efecte poètic.

M’agrada molt un poema de José-Agustín Goytisolo que es titula “El oficio del poeta”, perquè hi descriu de manera senzilla i precisa que té d’essencial la poesia:

Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.

Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

Per la meua banda, he escrit últimament alguns poemes que parlen del que significa la poesia per a mi.

Ací en teniu un:

FASCINACIÓ

 

Mirem amb afany el que s'alça

davant nostre, a la vista del món,

i esforçadament tractem de descobrir

el que hi ha darrere seu,

però mai ho aconseguim per complet.

Resulta molt fàcil extraviar-nos

en el propòsit d'avançar

pel laberint ocult on la vida

alena amb desbordant intensitat.

 

Tenim cinc sentits i així aprenem

que la gentilesa existeix

i és divina la imperfecció,

que la natura imita l'art

i sempre s’expressa per conjectures,

allunyant amb els seus dubtes

el que sembla a l’abast.

I no en tenim prou

amb les nostres percepcions.

 

Necessitem crear

allí on el saber claudica.

El que es veu i se sent,

i el que s’olora, tasta i toca,

és tan real com allò

que secretament tempta

la nostra capacitat de fascinació

perquè imaginem la seua veritat

quan escrivim els versos.

L'ÀNGEL QUE CALLA, POEMA

L’ÀNGEL QUE CALLA

 

Mai has oblidat

aquell àngel protector

que amb un màgic frec

dels seus llavis,

en les nits de febra

de la teua infància,

pronunciava el teu nom

i mansament el desava

en la teua oïda

perquè en tingueres cura

i res no t’inquietara.

 

Tu i el teu nom,

sota les ales àuries

d’aquella clara criatura

que s’asseia a l’espona del llit

i amb la seua presència

procurava que la nit

no es fera llarga,

que la realitat no embrutara

aquell temps primer

en què la veritat encara espera

l’arribada de la seua hora.

 

Tu i el teu nom, ara i ací,

després de molts anys,

lluint l'evidència

de tantes conquestes banals

que un dia es creuaren

amb els millors somnis.

Tu i el teu nom, un dia qualsevol,

a soles en la cambra, sentint

com remoreja un silenci viu,

sense saber si és un deliri funest

o simplement l’àngel que calla.

LA "FUTBOLITZACIÓ" DE LA POLÍTICA

Feia referència VICENÇ VILLATORO, en un article d'opinió publicat en EL PAÍS el 15 de març de 2008, a la "futbolizació" de la política, a fi d'explicar com "el debat polític, d'una manera creixent, ha deixat de ser contrast d'arguments i ha passat a ser batalla de hooligans abans del partit". És sabut que el hooligan recolza sempre el seu equip, guanye o perda, jugue bé o jugue malament, l'entrene qui l'entrene i siga quina siga l'alineació. No es tracta de pensar, sinó de prendre partit i vestir-se amb la samarreta. I a partir d'ací, desitjar la victòria dels propis, per damunt de tot, i encara més la derrota de l'adversari. Com en el futbol, es tracta d'adquirir des del principi una adscripció irreversible -no necessàriament raonada- i conservar-la fins al final en qualsevol circumstància. I a l'obcecació anomenar-la coherència. I si algú que diu ser dels nostres assumeix un argument de l'adversari, titllar-lo de traidor, oportunista o interessat.
Quan la Constitució és objecte de discussió entre hooligans, es produeix la paradoxa que una norma nascuda per a possibilitar la lliure expressió d'opinions i idees, i propiciar l'acord i la convivència a partir del debat, esdevé una arma llancívola que només es fa servir per a tapar-li la boca al contrari. Entre hooligans, no hi ha posicions matisades: o bé la Constitució és un text sagrat que no es pot tocar i sols s'ha d'interpretar d'una determinada manera, o bé representa un règim obsolet que pateix una greu crisi de credibilitat. Els uns i els altres tenen en comú la foribunda desqualificació del discrepant.

La legitimitat, en mans dels hooligans, pot servir per a tot: en un cas, per a imposar una determinada interpretació de la Constitució i considerar rebutjable qualsevol altra; i en el cas oposat, per a fer el que no està permés i privar de valor els mandats constitucionals.
Si bé ho mirem, aquestes dues postures, com tots els extrems, es toquen, ja que es complauen a menysprear la Constitució si aquesta no s'avé amb els seus plantejaments excloents. I per aquest camí resulta molt difícil avançar.
En democràcia, el debat entre legalitat i legitimitat és útil i necessari perquè les normes vagen acomodant-se a la realitat canviant i les noves exigències de la societat, i això implica escoltar les noves propostes i a totes les parts afectades pel canvi, sobre la base de la racionalitat i el bé comú, i no de la conveniència i els interessos de la part que està en situació d'imposar el seu criteri. Els canvis importants necessiten un projecte.

POESIA I VERITAT

 

Segons Aristòtil, la poesia investiga les coses del món construint-ne còpies conforme al que les coses del món poden arribar a ser. Per tant, el punt de vista que adopta el poeta quan escriu és la recerca de la veritat, però no una veritat evident sinó oculta. La veritat del poeta és la veritat del que pot arribar a ser no del que és.

La poesia ens enfronta al que la raó mai podria comprendre plenament perquè resulta confús i només s’albira entre boires. Però la poesia no és res sense la veritat: tot poema ha d’expressar una realitat que, tot i que roman oculta, forma part essencial de les nostres vides en l’aspecte més íntim i sincer.

El poeta místic Juan de la Cruz, amb gran lucidesa, deia el següent: «Tot és símbol, tot és el que és i alguna cosa més». Eixa «cosa més» és la que busca el poeta, no per a dir-la de qualsevol manera, sinó buscant l’efecte poètic, que intensifica de manera extraordinària l’expressivitat del que es vol revelar: «Segons vas enllaçant les paraules / amb finor i cura per part teua / la teua expressió haurà sigut extraordinària / si una connexió magistral aconsegueix / convertir un vocable conegut / en un nou» (Horaci).

He escrit últimament dos poemes que parlen de la poesia tal com jo la veig, i que adopten com a punt de partida la identificació de la poesia amb la veritat:

En “Càntics”, destaque com la poesia ha esdevingut en el món actual, que tant menysprea la veritat, una presència que es podria titllar d’estrafolària, si no fora tan dolorós reconéixer-ho. Per això, hi caracteritze el poeta com un ser solitari que monologa quan escriu els seus versos. Però la poesia segueix sent necessària, perquè la llei del més fort que tant impera hui dia es basa en la mentida, que és la gran enemiga de la poesia.

En l’altre poema, “Sense tu”, tracte la paradoxa que hi ha implícita en la creació poètica, donat que la poesia és ficció però és una ficció esclava de la veritat, que no pot ser res si no està amerada de la vida, de les paraules velles del poeta.

Ací teniu estos dos poemes:

 

CÀNTICS

Una saviesa antiga abans de trastornar-se,

la benvolguda creença, el nostre afany més gran,

és el que hem perdut i també les paraules

que ja no diuen res, que s'han tornat inútils

per a lamentar aquesta amarga desfeta.

 

A força de callar el que ningú vol sentir,

hem descobert que preferim la soledat

i cada poema ha esdevingut un monòleg,

una manera de passar el temps entonant

càntics que es resignen a quedar desoïts.

 

Desoïts, sí, fora de les ambicions humanes,

lluny de pretendre que ningú els reconega

cap aspiració primordial ni sincera.

Uns versos només, resistint en la jungla

per a sobreviure a la llei del més fort.

 

SENSE TU

Cada poema és una fugida

dels cercles que any rere any

vas recorrent amb desgana;

un extraviament de paraules

a la recerca d’un potser.

 

Uns quants versos has escrit

i ja penses que el temps

habita fora del teu cos,

en un lloc recòndit on l’amor

fa gust d'eternitat.

 

I pas a pas, vas avançant

cap a un tot enlluernador,

cap a un no-res recreat

per la força d’un misteri

que capgira la realitat.

 

I així vius, descobrint secrets

en els quals poder creure;

inventant, sempre inventant

una vida nova feta de paraules

que no poden ser sense tu.

TRES POEMES NOUS

UN NOU DIA

T’he sentit dir que tot és mentida

i quan em mires als ulls defuges

donar clarícia del que hi veus.

Sempre t’ho calles i et negues

a acceptar que la meua renúncia

seria pitjor que el desengany.

Així, sobtadament, sense pensar-ho,

comença un nou dia que reclama

la seua part de llum, de risc, de misteri,

i tu saps i jo sé i molts sabem

que no podem estar-nos quiets.

Necessitem creure, avançar, esperar,

fer que la primera hora de cada matí

tinga un poc d’ahir, un poc de hui

i també, és clar, un poc de demà.

 

OBSTINACIÓ 

Cada dia té el seu mal, diuen,

aquells que ens aconsellen

deixar de banda els afanys futurs

i fer cas només

de les fatigues actuals.

Però també tenim clar

que pas a pas es fa camí,

i així convertim la constància en prova

de la nostra obstinació en el demà.

Sempre aspirem al que vindrà després,

encara que mai ens donem per satisfets,

i a aquesta discordança,

 entre el que desitgem i el que tenim,

l’anomenem esperança

quan cegament ens encoratja

a viure els dies minut a minut,

fent de cada pas un poc de molt,

un poc de poc o un poc de res.

 

UNA IMATGE

Una imatge val més que mil paraules,

i així aprenem a menysprear el que no es veu,

a distingir el dolor de l’alegria,

oblidant el que batega fora de la vista.

No significa res per a nosaltres

tot allò que roman en una part del món

situada fora del que lobjectiu enquadra.

Tan sols ens importa dirigir la mirada

cap al que s'alça davant els nostres ulls.

Una imatge val més que mil paraules,

i per això no ens torba el que s’amaga,

el que va passar ahir, el que perdura

al marge de tota aparença, com una cara

que no sabem si sap i ignorem si dubta,

que no coneix la por, o sí, o potser.

Però tant se val fer-se preguntes

quan només importa a instantània

que convida a callar tot el que calla.