dimarts, 16 de juny de 2020

UNA FINESTRA

A Pepe “Jeroni” i Maria, de Murla

Tenia nou anys, i una malaltia incurable la condemnava a romandre, nit i dia, ajaguda al llit. Els pares no sabien què fer per a omplir de sentit les llargues hores que havia de passar en aquella cambra, on la vida la confinava amb una crueltat indicible. Havien provat amb tota mena de jocs i distraccions, però no li duraven gens. I és que els seus progenitors no podien donar-li el que de veritat necessitava: altres xiquets de la seua edat amb els quals torbar-se, perquè prompte es cansaven i ja no repetien la visita.
L’obsessió per la seua filla era tan anguniosa que cada matí els resultava més difícil alçar-se. Així que es despertaven, els colpia el vertigen d’abocar-se a un abisme inescrutable, i no els abandonava aquella sensació durant la resta del dia, fins que a la nit havien d’afrontar el tràngol de ficar-se al llit i esperar desvalguts l’arribada d’un son que cada vegada es resistia més a administrar la seua poció alliberadora, fustigat per pensaments térbols i pors insubornables.
Uns viuen de recordar l’esplendor d’un passat irrecuperable. Altres creuen en el futur, perquè confien en la realització d’un somni que justificarà la seua malaventura actual. I el qui no té passat ni futur on agafar-se, pot encapritxar-se del present, i esperar que cada nova jornada li reporte una experiència valuosa i digna de ser coneguda. Totes aquestes persones conserven l’esperança, perquè qui ha tingut un passat gloriós, quan el recorda, reviu la seua grandesa. Així mateix, qui abraça el demà com si fora un tresor és capaç de superar els entrebancs i vileses que formen part de la seua realitat actual. I qui s’acontenta amb el present, en veure la primera claror del dia, renova el compromís amb el temps que li ha pertocat i intenta descobrir una nova sensació, una idea distinta, un mínim detall que l’admire d’estar viu. Ara bé, ¿què fem amb aquells que se senten vençuts per un desconsol quotidià, i no poden mirar avant ni enrere perquè el seu ara i ací els obliga a posar-se de cara a la paret? És una pregunta que hauria de tindre una resposta digna, plausible, i sovint no troba cap altre ressò que el silenci.
Encara que la xiqueta tenia bona mà per al dibuix, des que s’havia agreujat el seu estat de salut, no li abellia agafar el llapis. Per això, el dia en què va canviar d’opinió, els pares entusiasmats l’encoratjaren a acabar el retrat d’un gat siamés tan prompte advertiren que havia començat a perfilar-lo. El que més els va commoure fou veure-la engrescada en el seu treball, feliç i xarraire. Fins i tot els va expressar, en concloure la seua tasca, el desig de seguir dibuixant d’ara endavant, i els va demanar que emmarcaren la imatge i la penjaren al barandat d’enfront, per a poder admirar millor la seua obra.
A la nit, per primera vegada en molt de temps, aquell matrimoni tenia un bon motiu de conversa, i els dos ajornaren el moment de gitar-se per a gaudir un poc més la nova tan plaent que els havia portat aquell dia. En acabant d’enraonar llargament sobre l’art de la criatura, se’ls va plantejar un dubte que ningú dels dos sabia resoldre: ¿com era possible que representara tan bé el gat siamés, si mai n’havia vist un? Tot i que els desconcertava tal qüestió, no li van donar més importància. Al cap i a la fi, la menuda solia fullejar diverses revistes i segurament havia trobat, en alguna d’elles, un reportatge il·lustrat sobre aquella raça felina.
En qualsevol cas, el més important era que l’endemà seguia igual d’il·lusionada que el dia anterior, i ben de matí va mamprendre un nou treball: es tractava d’una variació sobre el mateix tema, encara que en aquesta ocasió, darrere del siamés, es desplegava un paisatge urbà. Quina felicitat la de la parella, en adonar-se que estava en marxa un altre dibuix i saber que així es confirmava l’interés de la menuda per una activitat que la mantindria entretinguda durant una bona part del dia. Havien trobat el badall per on podria escolar-se el raig de llum que necessitaven per a veure la crua realitat de cada dia una mica més clara.
Després de sopar, intercanviaren opinions entusiastes sobre els avanços tècnics que havien apreciat en l’estil de l’artista. El segon retrat era més complet que l’anterior, ja que comptava amb un fons molt apropiat: el cel estrellat, les teulades de les cases i les antenes de televisió. En fer aquella constatació, novament repararen en un aspecte inquietant: la bandera flamejant que apareixia en el dibuix era com la que penjava en el balcó de l’edifici oficial del cantó, i era impossible que la filla l’haguera vista des del seu llit. Pensaren que tenia una memòria extraordinària, ja que es mantenia molts mesos en estat de prostració.
Des que aquella possibilitat d’aventura va entrar en les seues vides, els pares esperaven impacients la sorpresa de cada dia. Fins i tot, al cap d’unes quantes setmanes, ja s’atrevien a fer-li tímids suggeriments sobre la conveniència de buscar altres motius d’inspiració que la distragueren d’aquella fixació pel siamés.
A cada nova realització, encara que el protagonista principal sempre era el mateix, descobrien un altre progrés de la pubilla en la coneixença del món circumdant. Així, després d’una matinada en què el ponent havia bufat rabiüt, va fer servir els llapis de colors per a envermellir la lluna creixent. També els va sorprendre que figurara en una de les seues obres un cometa igual al que havia aparegut al fermament la nit anterior. Tot indicava que tenia una imaginació fora mida, fins a l’extrem que semblaven reals alguns detalls de l’entorn que només coneixia per les descripcions que li feien els pares, ja que ella no podia alçar-se del llit a aguaitar per la finestra.
Era tan extraordinària la perfecció assolida quan retratava el gat que, fins i tot, canviava d’expressió en cada dibuix, la qual cosa evidenciava que la petita era una creadora reeixida, capaç d’interpretar les emocions del felí. Així, titulava les seues obres amb un sol mot: “Amistat”, “Tristesa”, “Amor”, que eren els sentiments que l’animal li encomanava en cada moment.
Després d’un curt temps de felicitat, va arribar el dia en què els pares constataren aterrits com la seua filla, de sobte, havia perdut les ganes de seguir dibuixant. I és que el seu rostre fatigat, indiferent als estímuls externs, sols enviava senyals de vida pels ulls, que encara eren capaços d’intentar mirades furtives cap a la finestra, com espurnes minúscules llançades a l’oceà.
En unes quantes jornades, la greu malaltia que lentament la consumia va arredonir la seua tasca perseverant. En destapar-la per a arranjar el cadàver, van trobar sota la flassada, fet un manyoc, el seu últim projecte. Els pares no s’explicaven quan ni com l’havia esbossat. El desplegaren amb cura i comprovaren que portava el següent títol: “Finestra sense gat”. Per primera vegada, no figurava en el dibuix el gat siamés, però era una finestra tan desolada que només podia haver-la traçada algú que, allí mateix, haguera vist desaparéixer la seua última esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada